Estel-Verd, n. 45

N.45  

 

Estel -Verd.

 

 

● Dites i rodolins de la Selva Negra. ●

 

A la Selva Negra tenim un conjunts de dites i rodolins que parlen de la relacions entre els Esperits de la Natura, la música i la natura. N'he traduït i adaptat alguns al català perquè, si voleu, les useu per aquí. Jo els trobo molt bonics. I vosaltres? Digueu-me quin us agrada més! 

 

"Cants de fades i follets / l'enveja dels ocellets."

"La fada al violoncel / fa parar l'orella al Cel."

"El follet a la viola / fa parar l'ocell que vola."

"Un follet és més bonic / que un neret al matí".

"Bonic com la melodia / dels follets al migdia"

"Un plàcid crepuscle formós / com música dels follets del bosc."

"Músiques encantades /  de follets i fades."

"El cant del follet / fa sortir el solet."

"Quan el follet canta / la lluna s'encanta."

"Quan els follets fan melodia / hi ha estels en harmonia."

"Com fades i follets fen melodia / només hi ha qui té els estels en harmonia."

"A la nit, sota l'avet / se sent el cant del follet."

"Sobre l'herba fresca / els follets fan gresca."

"Si un follet toca el flautí / hi ha harmonia a la nit."

"El rossinyol toca el flautí / i el follet el violí."

"Dins les aigües saltarines / hi ha fades dansarines."

"Dins el bosc d'avets / càntics de follets."

"En un bosc de verds avets / sempre hi ha cants de follets."

"En el Silenci de la Nit / la Música és l'Esperit."

"Si sents melodies encantades / és que ve de follets i fades."

"La més bella melodia / cançó de follet al migdia."

"Quan el sol és pon / la cançó va al son."

"La Selva Negra nevada / és com el son d'una fada."

"L'arpa dels follets / és la brisa dels avets."

"Quan la Selva Negra canta / el Cel s'encanta."

"Si el Cel Canta / la Selva Negra s'encanta."

"La Selva Negra en primavera / a lluir flors no té espera."

"Si canta un elf en primavera / la bellesa no té espera."

"El follet a l'estiu / si no canta no està viu."

"Dels follets cantada / alegria assegurada."

"Si els follets canten / els estels s'encanten."

"La melodia de les flors / als follets commou els cors."

"Les violetes del bosc / quan canten donen repòs."

"Ajagut sobre la molsa / la melodia és més dolça."

"Quan el rossinyol canta a la nit / el son és molt més bonic."

"Quan els Esperits de la Natura convoquen un encanteri / la boira fluctuant omple el bosc d'avets de misteri

"Quan les boires fluctuen enmig dels avets / els gnoms ho contemplen sota els bolets."

"Si el follet canta / la boira s'escampa."

"En un prat ple de blauets / hi veureu dansar follets."

"Si el cel plora amb pluja abundosa / la terra s'alegra amb flors ufanosa."

"A la nit, amb l'oreig suau / l'esperit s'omple de pau; // de dia, si l'ocell refila / el cor s'omple d'alegria."

                            

                  Estel-Verd

 

"La Selva Negra nevada / és com el son d'una fada."

Estel-Verd, n. 44

N.44

Estel -Verd.

● Bon Nadal!!! ●

Que bonic és el Nadal a la Selva Negra! I com enyoro no poder participar a les seves festes, tan entranyables! Us les explico?

A les afores del bosc, hi ha el monestir benedictí de Heilige Maria vom Schwarzwald (Santa Maria de la Selva Negra). És molt popular a la zona, tant entre els humans com entre els Esperits de la Natura i els animals ja que fa les funcions de parròquia de les cases de pagès i aldees escampades pels prats o boscos de l'entorn així com de centre cultural, d'ensenyament, vigilància rural i mercat. A uns dos quilòmetres més a l'est hi ha el petit monestir benedictí femení de Heilige Weihnacht (del Sant Nadal), situat damunt una cova santa d'on, segons la llegenda, una nit de Nadal va sorgir una gran llum i els animals de la Selva Negra i les fades i follets – hi ha qui diu que eren àngels, que potser també n'hi havia algun, però jo crec que, allà, sobretot eren fades i follets - estaven en adoració. Hi va ser trobada una talla romànica de Mare de Déu amb l'Infant,

A la imatge de la Verge se li va dedicar la gran església de Heilige Maria, que custodien els monjos. Cada any, per la nit de Nadal, celebrem la

festa i el 24 quan ja s'ha fet fosc, anem tots cap a Heilige Weihnacht on les monges i altre gent ja ho tenen tot apunt: uns grans trineus tirats per rens i cérvols, amb cobertes que es poden posar i treure per si neva o fa molt fred i amb torxes enceses. Al primer trineu hi pugen els Tres Reis vinguts d'Orient i les monges. L'altre gent puja als trineus següents, tot cantant nadales. I darrera i a l'entorn hi anem la resta: fades, follets, silfs, elfs, Jenseitgeister (Esperits del Més Enllà), cérvols, conills, ocells, fins i tot els trolls. Tothom que pot – els peixos, les salamandres i les formigues, per exemple, no poden ni tampoc la gran fada Besllum Boscana qui, a aquella hora, ha de vetllar al seu palau. Però ho veu tot per seu mirall. – I tots portem fanals, torxes, branques d'avet o boix grèvol i anem ballant i picant de mans i peus o tocant instruments i cantant:

Stille Nacht! heilige Nacht!

Alles Schlaft einsam wacht...

(No cal que la tradueixi, oi?)

I així cantant, dalt els trineus lliscant sobre la neu i sota la nit estelada, ens dirigim a Heilige Maria a celebrar la Missa del Gall.

La troballa i la festa daten del segle XII. Però quan és va celebrar per primera vegada, no estava previst un detall importantíssim: l'estel de Nadal que, pel cel, condueix els Reis vers el Nen Jesús. Va ser quan la caravana de trineus ja estava en marxa, que jo em vaig posar al davant de tot, vaig encendre la meva llum clara i verda i em vaig posar a guiar la comitiva. I tothom va cridar:

- Mireu! Mireu! L'Estel-Verd fa d'Estel de Nadal!

A partir d'aleshores, sempre que vull, faig d'Estel de Nadal, tot i que d'altres follets i fades que també volen i son lluminosos, desitgen fer-ho. Però el comitè d'Esperits de la Natura va decidir que jo tenia la preferència, perquè havia estat el primer en tenir la idea i perquè, en ser fill d'un estel, llueixo més que els altres. Però se'm va aconsellar cedir els meus drets de quan en quan, perquè tothom es pugui lluir. Així, des que estic a Barcelona, cada any ho fa un follet diferent. I, a més, per que tots estiguin contents, les fades van teixir un gran vel lluminós que fa de cua d'estel que jo o el meu substitut ens lliguem a la cintura. I tots els follets i fades que volen s'hi agafen i van volant darrera com si formessin part de la cua de l'estel. I així, l'Estel de Nadal te una cua llarguíssima que cobreix la meitat del cel.

Però quan vaig jo al capdavant, sóc el qui llueixo més. I, des del Cel, el meu pare l'Estel Bell que s'ho mira, està ben orgullós del seu fill!

La meva Amiga i jo us desitgem:

Molt Bon Nadal i Feliç Any 2008!!!

Maria Assumpta i Estel-Verd.

Mireu! Mireu! L'Estel-Verd fa d'Estel de Nadal! ...

I l'Estel de Nadal té una cua llarguíssima que cobreix la meitat del cel.

Estel-Verd, n. 43

N.43

Estel -Verd.

● L'escolanet verd. ●

Amb la nostra amiga Carme, la meva Amiga i jo vàrem anar quatre dies al Monestir de Montserrat on hi ha en Vicenç, un bon amic de la meva Amiga que es prepara per a ser monjo. La muntanya de Montserrat és impressionant. Turons i penyals de pedra de formes extranyíssimes com si fossin éssers encantats, sobresurten entre boscos d'alzines i pins i matolls d'herbes oloroses. Enmig d'aquesta muntanya prodigiosa, hi ha el monestir on es guarda la Mare de Déu de Montserrat, imatge detalla de fusta, negra, amb vestits daurats a la qual es dirigeixen pelegrins de tot el món.

A Montserrat, a part dels pelegrins que hi pugen i totes les persones dedicades al seu servei, hi viuen sobretot monjos i escolanets, que es dediquen a pregar i a lloar, amb la litúrgia, el Misteri de la Verge Negra, amb el seu Fill a la falda, des del seu tron que és la muntanya. El que més em va commoure va ser l'Escolania que cantava com les millors fades – i mireu que els follets tenim molta bona oïda i cantem molt bé!

Al migdia, amb la basílica plena de gom a gom, els vaig sentir a cantar la Salve i el Virolai i, a la tarda, desprès de les Vespres. Vaig pensar que m'agradaria conèixer aquells nens cantaires i, a la nit, vaig cercar on dormien. Un d'ells, en Jordi, estava a la finestra mirant els estels i m'hi vaig apropar. Ens vàrem saludar i ens vàrem fer amics. Mentre xerràvem, en van venir dos més, en Xavier i l'Oriol. Entre tots tres em van ensenyar el Virolai. No solament la tornada que canta tothom, sinó també les estrofes que canten només ells.

I l'endemà, quan vaig anar a la Salve del migdia, el vaig cantar ben fort. I com que ho feia des de la butxaca de la meva Amiga i tinc molt bona veu – com tots els follets – la gent mirava vers la meva Amiga per veure qui era aquell "escolanet amagat" que, entre el poble, cantava tant bé i amb tanta potència. Així, doncs, al sortir de la basílica, la meva Amiga, que s'havia sentit molt cohibida, em va dir:

- Estel-Verd, no em posis més en evidència. O no cantis o, si cantes, fes-ho més fluixet o no ho facis des de la meva butxaca.

A la nit següent, vaig tornar a visitar els meus nous amics i els vaig fer una petició que va ser acceptada. Ells van dir al director del cor que, com que li devia un favor a en Jordi, el que li demanaven era que, en lloc d'una estrofa del Virolai que cada dia es canta, poder-ne cantar dues. Encara que una mica estranyat, el director va acceptar.

Així, doncs, el tercer dia les meves amigues van entrar a la basílica sense mi. Però jo ho vaig fer pel meu compte amb la caputxeta posada perquè no se'm veiés i em vaig situar dalt de la corona que hi ha damunt de l'altar, a la part que mira cap a la Mare de Déu. Allí, la gent no em veia directament. Em vaig treure la caputxeta i, quan els escolanets ja havien cantat la seva estrofa i el poble les seves dues tornades, vaig encendre la meva llum més intensa, verda i pura, que va il·luminar el cambril de la Mare de Déu i, imitant les estrofes de Mossèn Cinto, vaig cantar amb totes les meves forces:

"Sóc l'Estel-Verd, que de la Selva Negra,

Sóc l'Estel-Verd,

en sóc vingut, per cantar-vos així:

per cantar-vos així:

Sou Negre Estel, que a Montserrat consagra,

Sou Negre Estel,

que dóna a llum al Resplendor diví

al Resplendor diví."

I quan vaig acabar, tot el poble, encara en peu, va respondre:

"Rosa d'abril,

morena de la serra

de Montserrat, estel,

Il·lumineu la catalana terra.

Guieu-nos cap al Cel.

Guieu-nos cap al Cel!"

Al sortir, la gent comentava el "miracle" de l'angelet de llum verda que havia baixat del cel – allò de la Selva Negra no ho entenien – i com havia cantat tan meravellosament bé a la Mare de Déu. Sols la meva Amiga, la Carme, en Vicenç i els meus amics escolanets sabien qui havia fet aquell "miracle". Però s'ho van callar.

Estel-Verd.

Nota: Si no voleu rebre més l'Estel-Verd, comuniqueu-ho a maria-assumpta@terra.es . Si voleu consultar els números anteriors, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com . Si voleu fer comentaris i preguntes a l'Estel-Verd, dirigiu-vos a estel-verd@terrejada.net .

El que més em va commoure va ser l'Escolania.

Estel-Verd, n. 42

N.42

Estel -Verd.

● El "Beatus" va a l'exposició de teixits ●

El llibre més bonic que té la meva Amiga és el facsímil del Beatus de la Seu d'Urgell. L'original, del segle X, és de pergamí, es conserva al Museu de la Seu d'Urgell i és molt gros.

El facsímil sembla tanmateix l'original i és igual de gros i de bonic però no és de pergamí: fa uns 41x28x9cm. i pesa...! La meva Amiga en prou feines el pot aixecar! Està manuscrit amb el text de l'Apocalipsi i els comentaris del monjo Beatus - d'aquí el seu nom -, té miniatures de tots colors que representen les escenes de l'Apocalipsi. Són tan boniques! Hi ha Àngels i sants que són si fa no fa de la meva mida, i muntanyes i mars i esglésies i ciutats i el cel, tot sobre sanefes de colors vius, plans i purs. Una autèntica meravella del Mon Imaginari.

La meva Amiga té una amiga que es diu Teresa i fa teixits a mà, amb el teler i la llançadora. I va fer una col·lecció de teixits inspirats en les miniatures del Beatus de la Seu d'Urgell, per presentar en una exposició del Museu del Tèxtil. Eren preciosos! Per fer el muntatge de l'exposició, li va demanar el facsímil a la meva Amiga. El marit de la Teresa havia de venir a cercar el facsímil a casa abans de la exposició. Però es va torçar el peu i no podia donar un pas. La Teresa va telefonar a la meva Amiga i van quedar que si la meva Amiga trobava que li ajudés a portar el facsímil, li portaria o, sinó, la Teresa hauria de fer la inauguració sense l'obra de referència. Com podeu comprendre, jo em vaig oferir desinteressadament per portar el facsímil a la caputxeta. Si hi cap el meu Mamut...

A casa la meva Amiga, no hi havia cap problema: jo m'apropo al facsímil i li dic: "Beatus, tanca't i posa't dins la caputxeta" I el Beatus passa del faristol on està exposat a la meva caputxeta, literalment per art de màgia. El problema està en que per treure'm i posar-me el facsímil de la capucxeta, he de portar la caputxeta a l'esquena i aleshores, ni que no desprengui llum, sóc una mica visible, a no ser que estigui en un raconet discret, com quan ve gent a casa la meva Amiga, que ja sé els llocs on posar-me per veure-ho tot i no ser vist. Però a la sala d'exposicions del Museu Tèxtil, a més de la Teresa, hi havia altre gent d'aquella que, quan veu un follet, creu que hi ha un rat-penat o alguna cosa pitjor.

Així que, quan vàrem arribar, jo era a la butxaca de la meva Amiga qui portava una bossa de supermercat molt grossa plena papers arrugats que no pesaven però ella feia veure com si pesessin. Va observar la situació i es va emportar la Teresa a un racó com si li digués un secret. I aleshores, jo vaig treure'm el facsímil de la caputxdeta que van agafar entre la meva Amiga i la Teresa. Em vaig baixar la caputxeta i vaig desaparèixer mentre elles dues duien el gran llibre cap una taula.

Però quan la comissària de l'exposició va veure com era de gros i el que pesava, va dir a la meva Amiga:

- Prima com estàs, o deus menjar més espinacs que en Popeie o tens arts de màgia?

I la Teresa, fent l'ullet a la meva Amiga, va dir:

- És que porta un follet a la butxaca que fa màgia.

La comissària no va ni sospitar que era la veritat, va mig somriure i no li va fer ni cas.

Estel-Verd.

I va fer una col·lecció de teixits inspirats en les miniatures del Beatus de la Seu d'Urgell.

Estel-Verd, n. 41

N.41  

 

 

Estel -Verd.

 

 

 

● Passejant per la Selva Negra. ●

 

Com ja us vaig dir, cada nit, en somnis, porto a la meva Amiga a la Selva Negra. Ella no es cansa mai de tornar-hi ni jo de portar-li una vegada i una altre. I és que la Selva Negra és la terra més bella del món. Els avets són rectes, altíssims i majestuosos, amb les branques llargues i gairebé horitzontals, que van fent com pisos de fulles d'un verd fosc i brillant, misteriós i profund.  La resina i les fulles desprenen una flaire perfumada, fresca i fragant que impregna l'aire i fa respirar més intensament. El terra és suau, cobert, aquí de molsa esponjosa i envellutada, allà d'herba verda fresca i perfumada, esquitxada de petites floretes – margueridoies, clavellines, violetes, dents de lleó, campanetes, – sobre les que pots caminar-hi i fins dansar-hi descalç, sense cap por de fer-te mal  en trepitjar quelcom dur o punxegut, ans al contrari, amb la sensació que la vida i l'energia de la terra et penetren per les plantes dels peus i t'omple tot el cos de pura joia i plaer.  Els raigs daurats del sol de la tarda penetren inclinats per entre el brancam obscur formant contrastos de llum clara i càlida  i ombra fresca  i obaga que conviden a gaudir de la brisa suau que acarona el cos i que el fa sentir-se  lleuger i exultant de sentir-se viu. El silenci profund de fons es trencat pels refilets plàcids i melodiosos dels ocells que, des de les branques dels avets, ens conviden a la festa joiosa de la Natura engalanada per a la seva més bella manifestació. I, de tant en tant, una ratxa de vent mou les fulles dels arbres com amb un cant coral de mil veus que entonen un himne de celebració impetuosa de la vida. L'anima s'omple de goig i pau davant tanta bellesa assolida i sent que tots els antics anhels han estat atesos i que res manca al moment present, que és etern...   I, entre els arbres, el cel blau safir mostra la pau eterna de la immensitat sense fi on regne el Misteri Primordial. I a mida que avança la tarda, el bosc es va omplint de fosca i la frisança de l'aire fresc revela la presencia amagada però viva, del Desconegut sense faç que, pressentit i absent alhora, sempre s'intueix fascinant i captivador. I ens sabem observats per seu esguard profund, insondable, amorós i temible alhora i tot el bosc esdevé viu, ple d'ulls, orelles, boques, pensaments, somnis, enigmes... Són els Esperits de la Natura.

La meva Amiga i jo caminem en silenci pel camí verd i suau que serpenteja per entre els avets, agafats de la mà – recordeu que en els somnis, ella ha esdevingut petitona com jo – i, a poc a poc, ens dirigim vers l'Occident, al límit del bosc, on s'acaben els arbres i on veurem pondre's el sol en la quietud, la pau y la placidesa de la tarda. I allà, asseguts l'un al costat de l'altre, reposarem en silenci.                    

 

                                               Estel-Verd.

 

Els raigs daurats del sol de la tarda penetren inclinats per entre el brancam obscur... 

 

Estel-Verd, n. 40

N.40   

 

Estel -Verd.

 

 ● Justificacions. ●

Sé que algun de vosaltres  heu pensat: "L'Estel-Verd és un lladre: roba la capa de l'Emperador Enric i vol robar el plat de ceràmica del Toni". Però tot té una explicació:  Els Esperits de la Natura no tenim necessitats i, per tant, no ens cal la propietat privada. Tot és compartit per tots, tots en podem gaudir i, per tant, no hi ha lladres. Sabem, però, que els animals i els homes sí que tenen necessitats. I, de fet, una de les nostres tasques és vetllar perquè tothom sigui feliç i si els animals i els homes, per ser feliços, necessiten menjar, nosaltres vetllem perquè hi hagi menjar per tots. Però els animals, fora d'algun que "marca territori", tampoc tenen propietat privada. Això de la propietat privada dels humans, "el que és meu no és teu", ens costa una mica d'entendre als Esperits de la Natura. Em diu la meva Amiga que, teòricament, això és perquè no es barallin, com quan es barallen dos esquirols perquè és volen menjar el mateix pinyó. Però ella mateixa reconeix que, com que aquesta propietat privada no està gaire ben repartida, encara genera més baralles.   

         A més, he dit que, entre els Esperits de la Natura, tot és compartit per tots, no que tot sigui de tots. La terra, els arbres, les flors, l'aigua, no són nostres. Com tot en la vida, és un do rebut del Pare Cel i la Mare Terra i nosaltres en gaudim i procurem que tots en gaudeixin, i que siguin aliment per tots, tant material com espiritual.  En efecte, la Mare Terra no solament dóna aliment material sinó també espiritual, bé a traves de la Bellesa que li és innata, bé perquè aquestes belles formes són l'origen del Món Imaginari que es crea en els humans i que són així la manera com s'expressa la presència del Pare Cel. Per això, els Esperits de Natura, que ens alimentem del Món Imaginari dels humans, donem tanta o més importància al món espiritual que al material, entre altres motius, perquè el món material ja es "defensa" per si mateix amb les seves pròpies lleis. Per tant, per a nosaltres no és gaire important qui és el "propietari" d'un objecte sinó a qui pot fer feliç l'objecte. I com que la meva Amiga és qui em dóna vida amb la seva Imaginació, jo me l'estimo més que res al món i voldria per a ella tot el millor, vingui d'on vingui.

 

 

              Estel-Verd 

                                                                  

Procurem que tots en gaudeixin i siguin aliment per tots, tant material com espiritual.    

Estel-Verd, n. 39

N.39

Estel -Verd.

M'encanta fer entremaliadures. És tant divertit! Quan vivia a la Selva Negra, les meves víctimes eren les fades petites, els gnoms, els esquirols i conillets, els cérvols, les papallones, etc. Eren multitud. Però des que he vingut a Barcelona, gairebé només veig la meva Amiga i, per tant, també gairebé només ella té la possibilitat de saciar la meva necessitat de diversió. Així que em dedico a ella amb cos i ànima. Li amago els bolígrafs, li amago les ulleres, li canvio les cobertes dels llibres, li poso sal a la llet i sucre al bacallà, li canvio els punts dels llibres, els llibres dels prestatges i els CD i les pel·lícules d'estoig. Surto a la terrassa, recullo els pètals pansits que han caigut de les flors i, mentre llegeix o escriu, els hi vaig tirant des de l'aire sobre el seu nas. Li poso sabó líquid a l'ampolla de colònia i pólvors de talc al xampú. Li trec les sabates de l'armari i les hi escampo pel pis o bé hi poso cigrons dins. De quan en quan, quan ella no està a casa, vaig a la cabina telefònica que hi ha sota casa i, fent trampa per no pagar, la telefono imitant la veu dels seus amics – la Glòria, la Carme, l'Agustí, en Vicenç, la Maria Jesús – deixant un missatge al contestador automàtic demanant que els telefoni o dient-li que aniran a sopar. O a la inversa, els telefono des de casa la meva Amiga – imito molt bé la seva veu - demanant que la telefonin o que vagin a berenar. Una nit, li vaig dir que l'havia telefonat el seu germà, que li havia tocat la loteria i que, per celebrar-ho, anirien tots a sopar a "Can Pebrots i Calamarsos Farcits d' Exquisideses". I una tarda, imitant la seva veu, li vaig dir a la seva neboda Montserrat – la que fa safaris – que m'havia tocat – és a dir, havia tocat a la meva Amiga - una girafa en un concurs de contes de El Corte Inglés i que, com que a la seva terrassa no li cabria per l'alçada i la Montserrat tenia pati a cel obert, que li remetia, almenys fins que l'acceptessin al zoo. Que li havien dit que menjava pastanagues, naps, raves i julivert i bevia llet de tortuga en biberó... La neboda deuria sospitar alguna cosa perquè va telefonar a la nit, quan la meva Amiga ja era a casa i van riure una estona.

Com podeu veure, totes aquestes entremaliadures no arriben a trapelleries i són sols una manera de dir-li que me l'estimo i que penso amb ella. Perquè, si jo veiés que algú vol fer-li mal de veritat, usaria tots els meus poders per defensar-la i aquest poca vergonya es recordaria sempre que la meva Amiga té un follet que la defensa i que se l'estima molt!

Estel-Verd.

...li havien dit que menjava pastanagues, naps, raves i julivert

i bevia llet de tortuga en biberó.

Estel-Verd, n. 38

N.38                             

 

            Estel -Verd.

 

 

Mentre la meva Amiga era a l'Hospital, jo em vaig quedar a casa tot llegint els poemes del poeta català Marius Torres, que m'agraden molt. Feia una mitja hora que era fora quan vaig sentir que algú obria la porta amb la clau. De primer, vaig  pensar que era algú dels veïns. Però quina no seria la meva sorpresa en veure entrar un home ros més jove, que no havia vist mai

- "Aquest és un lladre, vaig pensar, que ha falsificat la clau" - i com que el lladre, desprès de donar una ullada al menjador, va anar a la cambra trastera i va començar a remenar, vaig pensar que havia arribat l'hora d'actuar. Però, com? Si treia l'espasa de Walferic, el guerrer celta del segle VIII a. C., com la manipularia jo, petitò com sóc ?  Vaig pensar que el millor era algú a qui podés donar ordres d'espantar al lladre i qui se'm va ocórrer... el mamut. Noooo! No hi cabia al pis de la meva Amiga! Rebentaria les parets!  Potser l'Esquirol Trencapinyons. Però un lladre no s'espantava per un esquirol! I ara el lladre s'havia enfilat a l'escala de mà per regirar l'armari! Vaig prendre una decisió ràpida i vaig treure de la meva caputxeta en Corns-de-Llamps, el majestuós cérvol amic meu, i li vaig ordenar (en alemany): 

- És un lladre! No el deixis escapar, que jo demano socors! 

Mentre, el lladre havia baixat de l'escala de mà i sortia al rebedor amb una caixa grossa de cartró. En veure en Corns-de-Llamps va obrir els ulls com dues taronges i va quedar amb un  pam de boca oberta. Però abans que tingués temps de reaccionar, en Corns-de-Llamps el va envestir. Com que el lladre estava en aquell moment junt a la porta d'entrada, va optar per obrir-la i intentar fugir, mentre jo cridava amb totes les meves forces:

- No el deixis escapar! Socors! Socors! Lladres! llaadreeees!   

         En Corns-de-Llamps em va obeir i va impedir que el lladre fugís per les escales, el va perseguir per replà i pom! pom!, tots dos van anar a petar contra la porta dels veïns. I mentre en Corns-de-Llamps el mantenia acorralat, jo vaig sortir a l'escala cridant:

         - Socors! Lladres! Crideu la policia! Credeu la policiaaaa!!!  

         Es va obrir la porta del replà i va sortir la Consuelo, la veïna, que va exclamar:

         - ¿Què passa, Estel-Verd,? Què és aquest enrenou, aquesta bèstia i aquest xicot? Però... si és el Jordi! No el coneixes, Estel-Verd, és el nebot de la teva Amiga.  Hola Jordi! Que fas amb aquest cérvol?

- Jo... he vingut a buscar el capell tirolès d l'avi Ramon  que la tieta em va dir que guardava al traster. He agafat la clau de la tieta de casa els meus pares, he entrat, he sentit crits que no entenia i han aparegut aquests corns que m'empenyien cap a la teva porta. No esperava trobar ningú... tot i que l'Estel-Verd sempre m'escriu... 

         - Perdona, no et coneixia – vaig dir força escorregut – Passa, Passa! I tu també, si vols - vaig dir a la veïna – I perdona el rebombori .

         - Gràcies! Tinc feina ... Però ja diré a la teva Amiga que no cal que pateixi pel pis, que està molt ben guardat.

         Vàrem entrar, vaig presentar en Corns-de-Llamps al nebot de la meva Amiga, el vàrem ajudar a cercar el capell tirolès de l'avi Ramon – per cert, ben rònec i atrotinat que estava! – i desprès vàrem passar al saló-menjador a xerrar tots tres ben amicalment. Al final, va acabar sent una tarda la mar d'agradable.      

 

                                  Estel-Verd.

 

 

Estel-Verd, n. 37

N.37    

 

    Estel -Verd.

 

         La meva Amiga i jo estàvem mirant un llibre d'art de l'Alta Edat i comentant-lo.

- Guaita! - vaig dir – Em recordo d'aquesta capa. La duia l'Emperador Enric el dia de Nadal de l'any... 1020, crec que era. Uns quants de la Selva Negra vàrem anar a Bamberg a veure la desfilada imperial. La capa de l'Emperador lluïa a la llum del Sol. Fixa't. Està tota brodada d'or sobre seda blava, i representa l'Emperador enmig de les Constel·lacions Celestials, com a Rei de l'Univers. No ho oblidaré mai!

         - Si, és preciosa. Com t'envejo! Jo no la he vista mai i, m'agradaria tant! – i en to de broma, com per treure's melangia de sobre, va afegir -  I ara que ve el casament del meu nebot Oriol  i que encara no sé que posar-me, estaria bé poder-la lluir. Tothom em miraria... però deu ser molt pesada...  pels qui estaven acostumats a dur armadures de ferro. – i va passar la pàgina.

         Però jo sé que el que la gent diu en broma, ho desitja en serio. I m'estimo tant la meva Amiga que bé mereixia presumir aquella capa.

Al cap d'unes setmanes vaig fer un viatge a la meva terra natal i una tarda, mentre era allà, em vaig arribar fins a Bamberg, on es conserva la capa, vaig entrar al seu Museu, vaig agafar la capa de l'Emperador, me la vaig posar a la caputxeta i vaig marxar. Les alarmes del Museu van sonar però jo em vaig fer invisible i ningú em va veure.  

Quan vaig arribar a Barcelona, vaig dir a la meva Amiga::

         - Ja tens la capa per posar-te-la pel casament! Estaràs preciosa!

         En veure la capa de l'Emperador Enric II estesa al sofà des seu menjador, es va quedar amb dos pams de boca oberta. Finalment, es va apropar, la va tocat i mirar i va dir:

-  Sembla l'autèntica! És meravellosa!!!... Estel-Verd!!! Has robar la capa de l'Emperador Enric?

- Be, l'he agafada provisionalment. Te la poses pel casament i, si vols, la reintegro quan retorni a la Selva Negra.

- No em puc posar la capa pel casament!  La reconeixerien i em portarien a la presó per lladra!      

No hi va haver manera de convèncer-la. Se la va mirar amb admiració, però em va ordenar de retornar-la immediatament on tothom la pogués veure. Força trist i desil·lusionat – hauria estat tan maca i l'hauria causat tanta admiració! – vaig tornar la capa a la caputxeta i abans que claregés, vaig sortir.

Quan ella es va llevar, jo estava mirant les noticies de la televisió.

- Ja has tornat!? – va preguntar-me – On és la capa?

         - No voldries que tornés a Alemanya quan n'acabava de venir, oi? Mira i escolta què diuen! Ara si que la veurà tothom!!!

         La locutora donava l'última notícia:

         - La capa del segle XI brodada en or que fa quatre dies va desaparèixer inexplicablement d'un Museu de Bamberg, ha aparegut encara més inexplicablement a les espatlles de la estàtua de Colom al cim del nostre monument al final de les Rambles barcelonines. Com poden veure, els bombers estan intentant despenjar-la. ... No se sap si es tracte d'una broma per denunciar la inseguretat dels Museus, si és un boig que pensa que Colom té fred allà dalt, o si hi ha alguna connotació política que vol posar en relació el Sacre Imperi Romano-Germànic d'on prové la capa amb la descoberta d'Amèrica subvencionada pels Reis Catòlics....

         I mentre mirava a la pantalla el monument a Colom amb la capa de l'Emperador Enric II onejant al vent, vaig dir:

- Quines explicacions més rebuscades! Si creièssiu amb els follets, tot seria tant senzill! Un follet l'agafat, un follet li  ha posat!

 

 

                                                                                    Estel.-Verd.

 

La capa de l'Emperador Enric II.