Estel-Verd, n. 33

N.33

Estel -Verd.

Continuo amb la descripció dels Esperits de la Natura de la Selva Negra.

Després venen els elfs que d'aspecte són semblats als follets, amb orelles punxegudes i tot. Però són més grans, - entre dos i quatre pams d'alçada – no tenen ales – i per tant, no volen – , n'hi ha de masculins i de femenins, - però més de masculins – i, sobre tot, viuen en societats que habiten en palaus, boscos encantats i en la Cova Lluminosa. També són resplendents i podem desaparèixer. Són savis i tenen alguns poders, però no tants com les fades i els mags. S'encarreguen de defensar de la Selva Negra de les influències malignes. El seu rei es diu Violeta de Llum, és molt amic de les set fades - la gran i les sis mitjanes - i també és amic del Gran Mag Blau i de Or de Foc, el rei elf del bosc de Llevant.

A continuació venim els follets (del tipus que en alemany se'n diu Wichtelmann o Wichtel) que som molt nombrosos. D'aspecte som semblats amb elfs però som molt més petits, (entre 12 i 2 cm.) tenim ales per volar, som lluminosos, podem desaparèixer i vivim al nostre aire, habitualment sols, però ens agrada la companyia i ens agrupem amb altres follets, petites fades o Esperits Humans sobre tot per fer les nostres principals ocupacions que són: jugar, cantar i ballar. També ens agrada xerrar i contemplar les flors i altres plantes. Vivim a ple aire, principalment on hi ha arbres grans, tan a nivell del terra com a les branques. I el que més ens agrada és fer el que ens doni la gana, com a tothom, però nosaltres, en no tenir necessitats físiques, ho podem fer més que els homes, a no ser que vingui la Bruixa Peluda... bé, algun dia, quan em vegi amb ànims, us ho explico.

Desprès venen els Jenseitsgeister o Menschengeister, "Esperits del Més Enllà" o "Esperits Humans" que són els esperits dels homes i dones del passat que, en vida, van ser amics de la Selva Negra o d'algun dels seus habitants i que, en morir, si són admesos per la comunitat dels Esperits de la Natura i ells accepten, llur esperit sobreviu entre nosaltres en forma com de follet o petita fada però sense ales, encara que s'eleven. Obliden part del seu passat a la vida física i sols en conserven els records dels aspectes positius, autèntics i arquetípics, com les persones que van estimar o si tocaven un instrument o aquell conte tan bonic que van inventar. Per això, quan millors han estat en llur vida "humana", més plenitud de vida tenen a la Selva Negra. No mengen més que per caprici i juguen i xerren amb els altres Esperits de la Natura. Si volen, poden viatjar a altres llocs del Món Imaginari, bé a través del Palau dels Miralls dels Somnis o bé formant part del Mantell del Gran Mag Blau.

Estel.-Verd.

El rei dels elfs es diu Violeta de Llum

Estel-Verd, n. 32

N.32

Estel -Verd.

La part de la Selva Negra on jo he nascut és la més bonica de totes i la més joiosa de viure-hi. A part dels arbres, flors i altres plantes i dels animalons, està plena d'Esperits de la Natura (en alemany Naturgeist) que la fan el lloc més encantat del món. Aquests Esperits de la Natura són gairebé tots amics entre ells i es saluden quan es troben. Però no tots són iguals ni tenen la mateixa funció. A dalt de tot hi ha la gran Fada Besllum Boscana que viu al seu palau meravellós, que s'ocupa, com totes les gran fades, dels humans i ella en concret, de la relació dels humans amb la Natura. És molt amiga del Gran Mag Blau, que no viu a la Selva Negra però que la va a visitat de quan en quan. Al seu servei hi ha sis fades mitjanes, tres dedicades a la protecció de la Vida boscana i són Flora, Fauna i Aigua-Clara, i tres que corresponen als tres grans qualitats: Margaridoia a la Veritat, Clavellina a la Bondat i Lliri Blau, que és la meva mestra a la que m'estimo com res al món, a la Bellesa. Després hi ha una munió de fades petitones que són les que sempre juguem amb els follets i amb tot i tothom i que van de flor en flor. Hi ha qui es pensa que son de la mateixa natura dels follets perquè som si fa no fa de la mateixa mida, tenim ales i som lluminosos. Però no és així, Les petites fades tenen uns poders superiors i un caràcter diferents del dels follets. Totes les fades, grans i petites, els agrada teixir, brodar i pintar i fan autèntiques meravelles.

A continuació hi ha els silfs i les sílfides. Aquests éssers de l'aire són gairebé transparents i no tenen cos ni quasi forma i sols pels vels i les ombres s'insinuen, habitualment als éssers masculins en forma de sílfide i als femenins, de silf, però no sempre és així. No veuen mai la llum del sol, viuen en les parts més obagues de la Selva Negra i no parlen amb els altres Esperits de la Natura però és comuniquen pel pensament. És diu que són molt savis, però molt indiferents amb tot el que els envolta. També és diu que viatgen a gran velocitat però jo crec que seria millor dir que tan aviat estan aquí com allà. No són ni bons ni dolents ni es pot contar gaire amb ells, senzillament hi són i, quan volen ells, se't apareixen i et comuniquen pau i bellesa però també por i frisança.

El proper dia us continuaré explicant més coses sobre els Esperits de la Natura.

Estel.-Verd.

Estel-Verd, n. 31

N.31

Estel -Verd.

En arribar al Balneari de Caldes de Boi, la meva Amiga es va veure assaltada per una munió d'amics que la volien abraçar i jo me'n vaig anar a donar un vol. Quan vaig tornar una estona després de sopar, tothom s'havia anat a dormir.

Li havia promès a la meva Amiga que la duria, en somnis, a xerrar amb la Papallona Bufona. Però, a quina habitació estava? Creia recordar que la 132. Al primer pis em vaig trobar amb un passadís llarguíssim i claustrofòbic, amb portes a banda i banda, totes iguales. El silenci era tan impressionant que feia por. El número més proper era el 167. Vaig recular, però quan arribava al 155, el passadís es va acabar amb un distribuïdor i en començava un altre de travesser amb els números 181 al 186, pujava unes escales, girava i continuava al 215. Vaig recular a l'inici i quan vaig arribar al 171 començava un altre passadís amb el número 104. El vaig anar seguin i en arribar al 132, vaig intentar entrar pel pany, però era petit i tenia la clau posada per dins i no podia entrar. Vaig trucar, pam, pam, pam, i vaig dir:

- Amiga, sóc jo.

A la porta va aparèixer un senyor amb barnús blanc. Precipitadament, em vaig baixar la caputxeta perquè no em veiés.

- Qui és, papa? – van preguntar des de dins.

- Un bromista que s'amaga. I demà temin estufa a les sis del matí! Quina cara!.

Vaig pensar que deuria ser el número era el 123 i també hi vaig picar, pam, pam, pam i vaig dir:

- Amiga, soc jo.

Es va obrir la porta i va sortir una senyora rossa amb rul·los al cabell. Just al moment que jo desapareixia, va reaparèixer el senyor de la 132, que havia sentit com trucava a l'altra porta.

- Maite, hi ha un bromista pel passadís que va trucant les portes. Per la veu, sembla un nen.

- Potser s'ha perdut, senyor Jorba, però a més, a mi m'ha semblat veure un rat-penat volant.

Em vaig posar a pensar: si no era ni el 132 ni el 123, potser era el 213 o el 231... o el 312 o el 321. Em vaig exasperar de tal manera que anava amb la caputxeta treta perquè se'm sentís i cridant:

- Amiga! Amiga! Amiga! – mentre volava amunt i avall dels passadissos deserts.

Anava donant voltes i les portes tancades desfilaven una darrera l'altre, fins que em vaig marejar. I, de cop i volta, es van començar a obrir portes i a sortir gent de tots tipus: senyores en camises llargues, noies amb camisoles curtes, homes joves i vells amb barnussos, pijames, llargs i curts, calçotets i tovalloles lligades a la cintura que els queien. El silenci va esdevenir cridòria i la quietud, corredisses de gent que comentava:

- Què passa?

- És un nen somnàmbul.

- Hi ha un rat-penat que vola.

- No, perquè és verd i crida "Amiga! Amiga! Amiga!" Deu ser un lloro.

I entre totes aquells mascarots disfressats, jo anava cercant l'únic rostre desitjat, mentre anava cridant:

- Amiga! Amiga! Amiga!

Per fi, en un cantó d'un passadís, vaig veure la Glòria, l'amiga de la meva Amiga, que em reconeixia. I em va dir, entre enfadada i divertida:

- Quin batibull que estàs armant! La teva Amiga és a l'habitació 13, a la planta baixa.

Em vaig allunyar d'ella abans que un grup de éssers fantasmagòrics armats amb paraigües, escombres, bastons i tovalloles m'atrapés. Em vaig dirigir a l'habitació 13, que només estava ajustada. Vaig entrar i tot estava en penombra i silenci. La meva Amiga estava al llit, dormint plàcidament. Em vaig ajeure junt a la seva galta i la vaig fregar dolçament, tot dient:

- Amiga!

Ella, entre somnis, va murmurar amb un somriure:

- Estel-Verd!

I va continuar dormint.

Estel-Verd.

Estel-Verd, n. 30

N.30

Estel -Verd.

- Per què no convides als nostres amics, l'Agustí, la Pilar i en Martí a dinar?

- Si que ho faré, Estel-Verd. Són molt bons amics. De fet, abans, l'Agustí i la Pilar junt amb altres amics, venien molt més a escoltar música, sobre tot, òperes de Wagner. Però des que els va néixer en Martí, que ara té cinc anys, no ho podem fer ja que hem d'estar per ell.

- Això rai! Jo faré de cangur del Martí. Vosaltres tres – i si vol venir la Carme i algú més també, - us tanqueu al menjador a escoltar música i jo em quedo al despatx amb en Martí per estar amb ell: li explicaré contes, li cantaré per fer-li fer la migdiada, li posaré videos de Wald Disney, jugarem a fer ocellets de paper i... alguna altre cosa que se'm ocorri.

La proposta va ser acceptada per l'Agustí i la Pilar, que em tenen molta confiança. I jo vaig demanar l'ajut del follet Mòllic, que va venir del Montseny... junt amb en Vent d'Or, el cavall volador amic de tants anys de la meva Amiga i que ara és amic de tots, però que va dir que es quedava a la terrassa, ja que els cavalls no acostumen a entrar als pisos.

Vàrem dinar tots plegats molt d'hora ja que van dir que a la tarda volien escoltar La Walkiria, que dura unes quatre hores. I desprès, va començar la sessió.

Primer, en Martí va fer la migdiada. Però, quan es va despertar, vaig posar en pràctica el meu magnífic pla. Vaig treure una carreta vermella que tenia des del s. XIV a la meva caputxeta, la vaig posar a sobre la catifa de Capadòcia, hi vaig fer pujar en Martí dalt i vaig passar la tanca de la carreta perquè en Martí no pogués caure, vaig obrir la porta de la terrassa, vaig dir al Vent d'Or que es posés a punt, vaig treure del calaix la "Fórmula per fer volar la catifa màgica" (la recordeu? la del "Estel-Verd, n. 29) ens vàrem posar en Mòllic i jo un a cada cantó del Martí i vàrem llegir la "Fórmula" mentre sentíem de fons en Wotan cantant les seves trifulgues a Brünnhilde. I quan vàrem dir on volíem anar – el Walhalla, la mansió dels déus – i pronunciat la paraula màgica

"KATAMUSIFILUFUPAMUN. Amunt¡",

la catifa es va aixecar i va sortir volant per la terrassa amb la carreta al damunt, en Martí dins i també en Mòllic i jo i el Vent d'Or que volava al costat i tots vetllàvem per la seguretat d'en Martí. I mentre l'Agustí, la Pilar, la Carme i la meva Amiga, asseguts al sofà, s'havien d'imaginar com les Walkiries cavalcaven per aires, nosaltres saludàvem a Brünnhilde i les seves germanes en persona, el Vent d'Or als seus col·legues i veiem, entre els núvols liles i daurats, resplendir el Walhala amb tots els seus deus i herois. Ah! I també escoltàvem la música de Wagner!

Estel-Verd.

... s'havien d'imaginar com les Walkiries cavalcaven per aires,