Estel-Verd, n. 43

N.43

Estel -Verd.

● L'escolanet verd. ●

Amb la nostra amiga Carme, la meva Amiga i jo vàrem anar quatre dies al Monestir de Montserrat on hi ha en Vicenç, un bon amic de la meva Amiga que es prepara per a ser monjo. La muntanya de Montserrat és impressionant. Turons i penyals de pedra de formes extranyíssimes com si fossin éssers encantats, sobresurten entre boscos d'alzines i pins i matolls d'herbes oloroses. Enmig d'aquesta muntanya prodigiosa, hi ha el monestir on es guarda la Mare de Déu de Montserrat, imatge detalla de fusta, negra, amb vestits daurats a la qual es dirigeixen pelegrins de tot el món.

A Montserrat, a part dels pelegrins que hi pugen i totes les persones dedicades al seu servei, hi viuen sobretot monjos i escolanets, que es dediquen a pregar i a lloar, amb la litúrgia, el Misteri de la Verge Negra, amb el seu Fill a la falda, des del seu tron que és la muntanya. El que més em va commoure va ser l'Escolania que cantava com les millors fades – i mireu que els follets tenim molta bona oïda i cantem molt bé!

Al migdia, amb la basílica plena de gom a gom, els vaig sentir a cantar la Salve i el Virolai i, a la tarda, desprès de les Vespres. Vaig pensar que m'agradaria conèixer aquells nens cantaires i, a la nit, vaig cercar on dormien. Un d'ells, en Jordi, estava a la finestra mirant els estels i m'hi vaig apropar. Ens vàrem saludar i ens vàrem fer amics. Mentre xerràvem, en van venir dos més, en Xavier i l'Oriol. Entre tots tres em van ensenyar el Virolai. No solament la tornada que canta tothom, sinó també les estrofes que canten només ells.

I l'endemà, quan vaig anar a la Salve del migdia, el vaig cantar ben fort. I com que ho feia des de la butxaca de la meva Amiga i tinc molt bona veu – com tots els follets – la gent mirava vers la meva Amiga per veure qui era aquell "escolanet amagat" que, entre el poble, cantava tant bé i amb tanta potència. Així, doncs, al sortir de la basílica, la meva Amiga, que s'havia sentit molt cohibida, em va dir:

- Estel-Verd, no em posis més en evidència. O no cantis o, si cantes, fes-ho més fluixet o no ho facis des de la meva butxaca.

A la nit següent, vaig tornar a visitar els meus nous amics i els vaig fer una petició que va ser acceptada. Ells van dir al director del cor que, com que li devia un favor a en Jordi, el que li demanaven era que, en lloc d'una estrofa del Virolai que cada dia es canta, poder-ne cantar dues. Encara que una mica estranyat, el director va acceptar.

Així, doncs, el tercer dia les meves amigues van entrar a la basílica sense mi. Però jo ho vaig fer pel meu compte amb la caputxeta posada perquè no se'm veiés i em vaig situar dalt de la corona que hi ha damunt de l'altar, a la part que mira cap a la Mare de Déu. Allí, la gent no em veia directament. Em vaig treure la caputxeta i, quan els escolanets ja havien cantat la seva estrofa i el poble les seves dues tornades, vaig encendre la meva llum més intensa, verda i pura, que va il·luminar el cambril de la Mare de Déu i, imitant les estrofes de Mossèn Cinto, vaig cantar amb totes les meves forces:

"Sóc l'Estel-Verd, que de la Selva Negra,

Sóc l'Estel-Verd,

en sóc vingut, per cantar-vos així:

per cantar-vos així:

Sou Negre Estel, que a Montserrat consagra,

Sou Negre Estel,

que dóna a llum al Resplendor diví

al Resplendor diví."

I quan vaig acabar, tot el poble, encara en peu, va respondre:

"Rosa d'abril,

morena de la serra

de Montserrat, estel,

Il·lumineu la catalana terra.

Guieu-nos cap al Cel.

Guieu-nos cap al Cel!"

Al sortir, la gent comentava el "miracle" de l'angelet de llum verda que havia baixat del cel – allò de la Selva Negra no ho entenien – i com havia cantat tan meravellosament bé a la Mare de Déu. Sols la meva Amiga, la Carme, en Vicenç i els meus amics escolanets sabien qui havia fet aquell "miracle". Però s'ho van callar.

Estel-Verd.

Nota: Si no voleu rebre més l'Estel-Verd, comuniqueu-ho a maria-assumpta@terra.es . Si voleu consultar els números anteriors, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com . Si voleu fer comentaris i preguntes a l'Estel-Verd, dirigiu-vos a estel-verd@terrejada.net .

El que més em va commoure va ser l'Escolania.