Estel-Verd, n. 38

N.38                             

 

            Estel -Verd.

 

 

Mentre la meva Amiga era a l'Hospital, jo em vaig quedar a casa tot llegint els poemes del poeta català Marius Torres, que m'agraden molt. Feia una mitja hora que era fora quan vaig sentir que algú obria la porta amb la clau. De primer, vaig  pensar que era algú dels veïns. Però quina no seria la meva sorpresa en veure entrar un home ros més jove, que no havia vist mai

- "Aquest és un lladre, vaig pensar, que ha falsificat la clau" - i com que el lladre, desprès de donar una ullada al menjador, va anar a la cambra trastera i va començar a remenar, vaig pensar que havia arribat l'hora d'actuar. Però, com? Si treia l'espasa de Walferic, el guerrer celta del segle VIII a. C., com la manipularia jo, petitò com sóc ?  Vaig pensar que el millor era algú a qui podés donar ordres d'espantar al lladre i qui se'm va ocórrer... el mamut. Noooo! No hi cabia al pis de la meva Amiga! Rebentaria les parets!  Potser l'Esquirol Trencapinyons. Però un lladre no s'espantava per un esquirol! I ara el lladre s'havia enfilat a l'escala de mà per regirar l'armari! Vaig prendre una decisió ràpida i vaig treure de la meva caputxeta en Corns-de-Llamps, el majestuós cérvol amic meu, i li vaig ordenar (en alemany): 

- És un lladre! No el deixis escapar, que jo demano socors! 

Mentre, el lladre havia baixat de l'escala de mà i sortia al rebedor amb una caixa grossa de cartró. En veure en Corns-de-Llamps va obrir els ulls com dues taronges i va quedar amb un  pam de boca oberta. Però abans que tingués temps de reaccionar, en Corns-de-Llamps el va envestir. Com que el lladre estava en aquell moment junt a la porta d'entrada, va optar per obrir-la i intentar fugir, mentre jo cridava amb totes les meves forces:

- No el deixis escapar! Socors! Socors! Lladres! llaadreeees!   

         En Corns-de-Llamps em va obeir i va impedir que el lladre fugís per les escales, el va perseguir per replà i pom! pom!, tots dos van anar a petar contra la porta dels veïns. I mentre en Corns-de-Llamps el mantenia acorralat, jo vaig sortir a l'escala cridant:

         - Socors! Lladres! Crideu la policia! Credeu la policiaaaa!!!  

         Es va obrir la porta del replà i va sortir la Consuelo, la veïna, que va exclamar:

         - ¿Què passa, Estel-Verd,? Què és aquest enrenou, aquesta bèstia i aquest xicot? Però... si és el Jordi! No el coneixes, Estel-Verd, és el nebot de la teva Amiga.  Hola Jordi! Que fas amb aquest cérvol?

- Jo... he vingut a buscar el capell tirolès d l'avi Ramon  que la tieta em va dir que guardava al traster. He agafat la clau de la tieta de casa els meus pares, he entrat, he sentit crits que no entenia i han aparegut aquests corns que m'empenyien cap a la teva porta. No esperava trobar ningú... tot i que l'Estel-Verd sempre m'escriu... 

         - Perdona, no et coneixia – vaig dir força escorregut – Passa, Passa! I tu també, si vols - vaig dir a la veïna – I perdona el rebombori .

         - Gràcies! Tinc feina ... Però ja diré a la teva Amiga que no cal que pateixi pel pis, que està molt ben guardat.

         Vàrem entrar, vaig presentar en Corns-de-Llamps al nebot de la meva Amiga, el vàrem ajudar a cercar el capell tirolès de l'avi Ramon – per cert, ben rònec i atrotinat que estava! – i desprès vàrem passar al saló-menjador a xerrar tots tres ben amicalment. Al final, va acabar sent una tarda la mar d'agradable.      

 

                                  Estel-Verd.