N.41
Estel -Verd.
● Passejant per la Selva Negra. ●
Com ja us vaig dir, cada nit, en somnis, porto a la meva Amiga a la Selva Negra. Ella no es cansa mai de tornar-hi ni jo de portar-li una vegada i una altre. I és que la Selva Negra és la terra més bella del món. Els avets són rectes, altíssims i majestuosos, amb les branques llargues i gairebé horitzontals, que van fent com pisos de fulles d'un verd fosc i brillant, misteriós i profund. La resina i les fulles desprenen una flaire perfumada, fresca i fragant que impregna l'aire i fa respirar més intensament. El terra és suau, cobert, aquí de molsa esponjosa i envellutada, allà d'herba verda fresca i perfumada, esquitxada de petites floretes – margueridoies, clavellines, violetes, dents de lleó, campanetes, – sobre les que pots caminar-hi i fins dansar-hi descalç, sense cap por de fer-te mal en trepitjar quelcom dur o punxegut, ans al contrari, amb la sensació que la vida i l'energia de la terra et penetren per les plantes dels peus i t'omple tot el cos de pura joia i plaer. Els raigs daurats del sol de la tarda penetren inclinats per entre el brancam obscur formant contrastos de llum clara i càlida i ombra fresca i obaga que conviden a gaudir de la brisa suau que acarona el cos i que el fa sentir-se lleuger i exultant de sentir-se viu. El silenci profund de fons es trencat pels refilets plàcids i melodiosos dels ocells que, des de les branques dels avets, ens conviden a la festa joiosa de la Natura engalanada per a la seva més bella manifestació. I, de tant en tant, una ratxa de vent mou les fulles dels arbres com amb un cant coral de mil veus que entonen un himne de celebració impetuosa de la vida. L'anima s'omple de goig i pau davant tanta bellesa assolida i sent que tots els antics anhels han estat atesos i que res manca al moment present, que és etern... I, entre els arbres, el cel blau safir mostra la pau eterna de la immensitat sense fi on regne el Misteri Primordial. I a mida que avança la tarda, el bosc es va omplint de fosca i la frisança de l'aire fresc revela la presencia amagada però viva, del Desconegut sense faç que, pressentit i absent alhora, sempre s'intueix fascinant i captivador. I ens sabem observats per seu esguard profund, insondable, amorós i temible alhora i tot el bosc esdevé viu, ple d'ulls, orelles, boques, pensaments, somnis, enigmes... Són els Esperits de la Natura.
La meva Amiga i jo caminem en silenci pel camí verd i suau que serpenteja per entre els avets, agafats de la mà – recordeu que en els somnis, ella ha esdevingut petitona com jo – i, a poc a poc, ens dirigim vers l'Occident, al límit del bosc, on s'acaben els arbres i on veurem pondre's el sol en la quietud, la pau y la placidesa de la tarda. I allà, asseguts l'un al costat de l'altre, reposarem en silenci.
Estel-Verd.
Els raigs daurats del sol de la tarda penetren inclinats per entre el brancam obscur...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada