Estel-Verd, n. 72

N.72

 

Estel -Verd

 

● Estels al cel de Barcelona ●

 

La meva Amiga estava escrivint un e-mail al nostre amic Vicenç, el monjo de Montserrat, jo fullejava un llibre d'art bizantí amb moltes fotografies, mentre pels altaveus sonava la tercera Simfonia de Malher que escoltàvem tots dos quan, de cop i volta, xoff!!!, se'n va anar la corrent elèctrica i ens vàrem quedar sense ordinador, sense llum i sense música.  Ja eren més de les onze de la nit i tot estava a les fosques. Però jo, immediatament, vaig encendre la meva llum interior i vaig estalviar a la meva Amiga que hagués d'anar a cercar la llanterna i a encendre una espelma. Vàrem sortir a la terrassa,  vàrem comprovar que l'apagada era a tot Barcelona i..., oh meravella! que, sobre la foscor de la ciutat, el cel era cobert d'estels! Què bonics que són els estels sobre Barcelona! Per què cada nit no hi ha una hora d'apagada perquè els barcelonins els puguin contemplar? Jo els hi vaig presentar tots a las meva Amiga amb el seu nom que, a la Selva Negra, em va ensenyar el Gran Mag Blau, i li vaig dir:

- Veus aquell Estel Bell que llueix més que els altres? És el meu Pare que em somriu!    

- Ara entenc perquè ens avenim tant, tu i jo, Estel-Verd. Devem ser germans. A mi també em somriu!

Ens vàrem quedar una bona estona mirant els estels però la llum no tornava i a la meva Amiga li va agafar son. Aleshores li vaig dir. 

         - Anem a dormir, però no cal que cerquis cap espelma per anar a la teva habitació. Jo seré el teu Estel que il·luminarà el teu camí vers la teva cambra. 

         I així, jo al davant amb la meva llum encesa, verdosa i platejada, la vaig aconduir al llarg de tot el pis fins la seva habitació, vaig esperar que es posés el pijama i es fiqués al llit i aleshores em vaig posar al costat de la seva orella i mentre li cantava el Wiegenlied, "Cançó de bressol" de  Richard Strauss, vaig anar apagant-me i ens vàrem submergir en el son:

 

        Träume, träume, du mein süsses Leben

        Von dem Himmel, der die Blumen bringt... 

( Somia, somia, tu dolça vida meva

         Del cel que ens dóna les flors... )

  

         I, des d'aquella nit, quan la meva Amiga se'n va a dormir, per anar del despatx a l'habitació i veure-s'hi, no li cal encendre la llum general del despatx, apagar la de sobre la taula, encendre la del rebedor, apagar la del despatx, encendre la llum del passadís, apagar la del rebedor, encendre la del lavabo, apagar la del passadís, encendre la llum de l'habitació, apagar la del lavabo i, un cop desvestida i al llit, apagar la de l'habitació. No! La llum del meu amor  il·lumina tot el seu camí vers el seu somni.      

 

                                                                           Estel-Verd

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com  .

 

Veus aquell Estel Bell que llueix més que els altres?

És el meu Pare que em somriu!

Estel-Verd, n. 71

N.71    

 

Estel -Verd

 

● Un Nadal de fa prop de tres mil dos cents anys ●

 

L'any passat us vaig parlar de la meva participació al Nadal de la Selva Negra i de com hi faig d'estel des del segle XII, tot i que jo, el Nadal ja el celebrava des del segle V. Bé, vull dir el Nadal que vosaltres en diríeu cristià. Però heu de saber que, a la Selva Negra, el Nadal l'hem celebrat sempre, des de molt abans del naixement de Jesucrist. Aquest és una manifestació, sens dubte per vosaltres la més clara i bonica perquè es la que coneixeu millor, del Nadal etern que cada any te lloc pel solstici d'hivern, en que la Natura sencera celebra que el sol, que representa la manifestació del Pare Cel i que semblava que s'anés a pondre per sempre, torna a aixecar-se en l'horitzó i el dia s'allarga i la vida torna i, amb ella, la joia de viure omple els cors de tots els éssers. És com si el món sencer nasqués de nou, més bell i joiós que mai perquè Déu, que va néixer a Betlem, neix al cor de tots i ens fa divins.

         Tots els nadals són bells i joiosos. Però jo en recordo particularment un de fa prop de tres mil dos cents anys que vaig celebrar junt al meu amic Xalup, el druida, - aleshores, tot un cantó de la Selva Negra era ple de tribus celtes –. Xalup era un home savi, mestre d'homes, que presidia les festes i cerimònies. I aquell any va ser el primer que ens va convidar, a mi junt a altres follets, elfs, fades, silfs..., a les festes del naixement del sol al solstici d'hivern.

         A mitja nit, va encendre una fogata en una clariana enmig del bosc nevat. I tots vàrem començar a tocar flautes i tambors, a dansar i a demanar al foc que no s'apagués, que no els deixés immensos en la gelor i la foscor en que tots moririen. I amb el trenc d'alba, és va fer un silenci immens i tots – humans, Esperits de la Natura, animals, plantes, pedres, la neu , els vents -  ens vàrem posar cara a l'est on ja clarejava i vàrem esperar a que la llum de l'aurora anés creixent. I quan, uns moments abans que el dia anterior - que havia estat el dia més curt de l'any -  va aparèixer el primer raig de sol, tothom va irrompre en crits de joia, càntics i danses. I quan el sol va estar ben sencer sobre l'horitzó, es va fer un silenci profund i en Xalup va alçar els braços i va dir amb forta veu :

- Gràcies, Rei Sol, perquè, un any més, neixes des del fons de la Negra Nit i omples de llum i escalfor els nostres boscos, els nostres camps i cabanes, animals, plantes i pedres. Omples també els nostres cors de joia i les nostres boques de lloances, perquè així, content per les nostres cants, durant tot aquest any i tots els anys venidors, et recordis amb joia de nosaltres i no ens oblidis sinó que ens enviïs els teus raigs lluminosos a nosaltres i als nostres descendents per tota la durada dels temps.

I havent dit això, en Xalup va llençar enlaire un gall, el qual va fer un gran cant impressionant – quic-qui-ri-quiiiiiiiiiii!!! - que es va sentir en tot l'àmbit de la terra i tothom el va imitar i va llançar al cel  crits, galls i altres ocells cantors i també plomes de galls o d'altres d'ocells de colors o bé tenyides – vermelles, blaves, daurades, verdes, liles...  que van acolorir el cel blau i el terra nevat. Era tant bonic!         

I quan ara, enmig de la Missa del Gall, en Raimon, que és el mestre amic de la meva Amiga, com un nou Xalup, diu:

- Fa sis mil anys que els homes celebren aquesta mateixa festa de Nadal!

El meu cor s'omple d'emoció, penso que els Esperits de la Natura i tots els altres éssers també ho celebrem i que fa tres mil dos cents anys el meu amic Xalup també concelebrava la manifestació solar de Déu que ve a omplir l'Univers d'esperança perquè dóna força al cor de l'univers per ressorgir de les tenebres. 

La meva Amiga i jo us desitgem:  

 

 

Bon Nadal i

Feliç Any 2009!!!

 

 

Maria Assumpta i  Estel-Verd

 

És com si el món sencer nasqués de nou, més bell i joiós que mai.

Estel-Verd, n. 70

N.70   

 

Estel -Verd

 

● Contemplació. ●

 

Jugar és com contemplar movent-se, contemplar és com jugar en  quietud, com escoltar música o llegir (segons què) on es contempla la música o la lectura. La meva Amiga,  quan contempla el silenci, - ella en diu fer  meditació -   juga amb el silenci i amb la quietud.  Jo, a la Selva Negra,  també m'estic moltes estones en silenci o contemplació, però no li dic fer  meditació ni li dic res. Senzillament, m'assento en mig del bosc i em concentro en qualsevol cosa: un raig de llum, el cant de la brisa, una flor, el tros de molsa i... ja està. És tant bonic! Aquest és l'ofici dels follets. Jugar en quietud o contemplar en moviment, no  hi ha tanta diferència. Com que el moure'ns no ens cansa! I no fas res, senzillament hi ets i en gaudeixes. Perquè jugar és fer les coses pel pur gaudi de fer-les, sense perquè. I contemplar un racó de molsa, tant verda, tant suau, tant poca cosa i tant profunda alhora, tant bella com l'estel més brillant del cel. Jo, en aquell moment, sóc tant feliç que sento que no li manca res i, total, només hi ha uns brins de molsa al davant que són bells perquè no n'has de fer res, amb la molsa, ni menjar-la, ni comprar-la, ni regalar-la. Senzillament, mirar-la, acariciar-la, olorar-la... jugar-hi amb els dits o amb la llum o amb la olor. I aleshores, em sento viu, sento que tot el bosc està viu, que tot l'Univers és un Gran Ésser viu, harmònic i bell... 

I escolto el Silenci, el batec del bosc, i, de quan en quan, el cant de la brisa, un ocell que passa, una fulla que cau, Algú que m'observa...   

La meva Amiga, a vegades, s'assenta en silenci davant una espelma encesa. Jo em poso al seu costat o al davant i també contemplo l'espelma i estem en silenci. És meravellós! La vista hi juga només deixant-se endur pels moviments suaus i ondulants de la petita flama. És a la vegada, joc, contemplació, silenci, escolta, atenció, gaudi, plenitud. Al final, jo mateix m'acabo identificant amb la petita flama lluminosa que omple i consumeix l'Univers sencer, i constato com, de dins meu,  surt la llum que il·lumina el món i que ho transfigura tot en bellesa, en sentit, en veritat. Si sóc capaç d'esdevenir la flama lluminosa del petit ciri, veig que tot el que m'envolta ha aconseguit la seva fi, i fins sento que allò que em podia semblar dolent o imperfecte és sols una altre forma, diferent, desconeguda, amagada, de bondat i bellesa. I deixo de jugar amb la flama perquè jo mateix sóc el pur joc de la vida. M'adono que visc, que sóc l'Estel-Verd, i més enllà de l'Estel-Verd, sóc la molsa, el bosc, la flama que juga i dansa, la meva Amiga que contempla la flama, pura joia de viure, pur joc de la Vida Única...      

 

                                      Estel-Verd

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com  .

                                                                                                                                                                                 

I sents el Silenci, el batec del bosc, el cant de la brisa..