Estel-Verd, n. 42

N.42

Estel -Verd.

● El "Beatus" va a l'exposició de teixits ●

El llibre més bonic que té la meva Amiga és el facsímil del Beatus de la Seu d'Urgell. L'original, del segle X, és de pergamí, es conserva al Museu de la Seu d'Urgell i és molt gros.

El facsímil sembla tanmateix l'original i és igual de gros i de bonic però no és de pergamí: fa uns 41x28x9cm. i pesa...! La meva Amiga en prou feines el pot aixecar! Està manuscrit amb el text de l'Apocalipsi i els comentaris del monjo Beatus - d'aquí el seu nom -, té miniatures de tots colors que representen les escenes de l'Apocalipsi. Són tan boniques! Hi ha Àngels i sants que són si fa no fa de la meva mida, i muntanyes i mars i esglésies i ciutats i el cel, tot sobre sanefes de colors vius, plans i purs. Una autèntica meravella del Mon Imaginari.

La meva Amiga té una amiga que es diu Teresa i fa teixits a mà, amb el teler i la llançadora. I va fer una col·lecció de teixits inspirats en les miniatures del Beatus de la Seu d'Urgell, per presentar en una exposició del Museu del Tèxtil. Eren preciosos! Per fer el muntatge de l'exposició, li va demanar el facsímil a la meva Amiga. El marit de la Teresa havia de venir a cercar el facsímil a casa abans de la exposició. Però es va torçar el peu i no podia donar un pas. La Teresa va telefonar a la meva Amiga i van quedar que si la meva Amiga trobava que li ajudés a portar el facsímil, li portaria o, sinó, la Teresa hauria de fer la inauguració sense l'obra de referència. Com podeu comprendre, jo em vaig oferir desinteressadament per portar el facsímil a la caputxeta. Si hi cap el meu Mamut...

A casa la meva Amiga, no hi havia cap problema: jo m'apropo al facsímil i li dic: "Beatus, tanca't i posa't dins la caputxeta" I el Beatus passa del faristol on està exposat a la meva caputxeta, literalment per art de màgia. El problema està en que per treure'm i posar-me el facsímil de la capucxeta, he de portar la caputxeta a l'esquena i aleshores, ni que no desprengui llum, sóc una mica visible, a no ser que estigui en un raconet discret, com quan ve gent a casa la meva Amiga, que ja sé els llocs on posar-me per veure-ho tot i no ser vist. Però a la sala d'exposicions del Museu Tèxtil, a més de la Teresa, hi havia altre gent d'aquella que, quan veu un follet, creu que hi ha un rat-penat o alguna cosa pitjor.

Així que, quan vàrem arribar, jo era a la butxaca de la meva Amiga qui portava una bossa de supermercat molt grossa plena papers arrugats que no pesaven però ella feia veure com si pesessin. Va observar la situació i es va emportar la Teresa a un racó com si li digués un secret. I aleshores, jo vaig treure'm el facsímil de la caputxdeta que van agafar entre la meva Amiga i la Teresa. Em vaig baixar la caputxeta i vaig desaparèixer mentre elles dues duien el gran llibre cap una taula.

Però quan la comissària de l'exposició va veure com era de gros i el que pesava, va dir a la meva Amiga:

- Prima com estàs, o deus menjar més espinacs que en Popeie o tens arts de màgia?

I la Teresa, fent l'ullet a la meva Amiga, va dir:

- És que porta un follet a la butxaca que fa màgia.

La comissària no va ni sospitar que era la veritat, va mig somriure i no li va fer ni cas.

Estel-Verd.

I va fer una col·lecció de teixits inspirats en les miniatures del Beatus de la Seu d'Urgell.