N.67
Estel-Verd
● Tardor a la Fageda d'en Jordà ●
La meva Amiga i jo estàvem a casa la seva cosina Bet, a Olot, passant uns dies. Era la tarda i, a més de la Bet i el seu marit en Toni, hi havia l'Alfons i la Carme, uns amics de la meva Amiga que també viuen a Olot i l'havien anat a veure. També hi era en Llum d'Alba, un follet de la Garrotxa molt amic meu que havia presentat a la Bet i que ara vivia amb ella al seu bonic jardí boscà. Imprevisiblement, en Llum d'Alba es va entestar que havíem d'anar tots a la Fageda d'en Jordà, que és el lloc més bonic de la Garrotxa. El vàrem haver d'obeir.
A l'entrada, sobre un monòlit, vàrem llegir el poema que en Joan Maragall dedicat a l'indret:
...un verd com d'aigua endins, profond i clar,
el verd de la fageda d'en Jordà. ...
La tarda que hi vàrem anar era, però, de tardor i la Fageda d'en Jordà no estava verda sinó daurada, d'uns daurats que anaven del groc agre al porpra encès passant pel groc ou, or vell, Siena torrat, rosat, ataronjat, coure, Burdeus, malva, fúcsia..., una meravella. El terra era cobert de fulles seques que, amb les trepitjades pesades dels humans, cruixien i crepitaven com milers de campanetes i cascavells. Ara entenia l'interès del Llum d'Alba per aconduir-nos a la Fageda aquella tarda. Estava més formosa que mai!
Anàvem avançant per un camí gairebé sense dir res, contemplant la bellesa del paisatge. En arribar a un punt, en Llum d'Alba, que anava al davant, ens va indicar que el seguíssim, va deixar el camí i va penetrar dins el bosc. El lloc, amb faigs alts i daurats, era meravellós. Començava a fosquejar i el sol, ja cap al crepuscle, donava una llum encara més rojenca. Jo vaig sentir una presencia estranya, poderosa. Al cap d'un estoneta, vàrem arribar a una petita clariana amb el terra cobert de fulles vermelles. En Llum d'Alba en va agafar una, la va alçar i agitar i, com imitant-la, totes les fulles del terra es van enlairar, van agitar-se i van començar a donar voltes com un remolí. Desprès d'uns segons, és van anar deturant, però, en lloc de tornar caure a terra, van anar configurant la imatge d'una dóna bellísima, plena de llum interna del color daurat de les fulles que, quan va ser ben visible, és va dirigir a tots dient-nos:
- No tingueu por! Sóc la fada de la Fageda d'en Jordà, a qui molts pocs mortals poden veure. En Llum d'Alba m'ha dit que sou bona gent i que estimeu la natura i els follets... - i ens va donar una llambregada somrient a en Llum d'Alba i a mi - .Així que ara us faig un regal – I va agafar cinc fulles daurades del seu cabell i, mentre les anava repartint als cinc humans, va dir: - Són les Fulles d'Or de la Tardor. Mentre cadascú guardi la seva, la tardor de la vida en la que esteu no us pesarà, ans un donarà pau i saviesa.
Aleshores, jo li vaig dir:
- Bella fada, sou molt agraciada, però ¿ho sou encara més en primavera, quan vàreu encantar el poeta Joan Maragall quan va cantar la Fageda trobant-la tan verda i bella que va dir que ja no li calia anar a l'Altra Vida per veure la Faç de Déu?
I la fada va respondre:
- L'Altre Vida és viure al Centre del Temps des d'on perceben les Quatre Estacions alhora: la saviesa de la Tardor..., el silenci de l'Hivern.., l'exuberància de la Primavera... i la plenitud de l'Estiu...
I mentre deia això lentament, va anar canviant quatre vegades d'aspecte: i de daurada com la tardor es va mostrar blanca com l'hivern i florida com la primavera i verda intensa com l'estiu. Finalment, va tornar al daurat de la tardor i li van anar caient les fulles a terra fins que va desaparèixer completament.
Tot va quedar en silenci. El sol s'havia post i la llum minvava ràpidament. Una sensació de frisança ens va envair a tots i, guiats pels follets, els humans van accelerar el pas sense dir res. Però quan van sortir de la Fageda d'en Jordà, tots duien la fulla de faig daurada a la mà.
Estel-Verd
