Estel-Verd, extra n. 1

Extra n. 1

Estel -Verd

 

● L'Estel-Verd amb caputxeta vermella ●

Hola amics!

Torno a ser l'Estel-Verd. Alguns de vosaltres que saben el fet importantíssim ocorregut a la meva vida el més de juny, ja que, fins i tot alguns hi van ser presents, m'han demanat que us ho expliqui a tots. Així que he pensat que podria refer la correspondència amb tots vosaltres, si bé no tant sovint com quan us vaig escriure seguits cent i un contes, si cada cop que cregui que tinc quelcom molt interessant per dir-vos, que podria ser, per exemple, uns dos o tres cops l'any. Com sempre, podeu reenviar els meus contes a qui vulgueu o em podeu escriure donant-me la vostra opinió sobre els fets que us explico. I també em podeu dir que no us agraden les meves històries o que no teniu temps de llegir-les i us esborraré de la llista. Els follets som fets per fer feliços a la gent i si a vosaltres els meus contes no us fan feliços, val més que no us amoïni més.

         Anem a l'esdeveniment tant important de la meva vida. I és que, a instàncies de la Lluïsa,  l'amiga Carme, la ballarina, que cada any munta al bellíssim pati de casa seva ple de testos amb flors, un espectacle amb els millors artistes coneguts i molt públic invitat, el dia 12 de juny passat va dedicar el plat fort de l'espectacle, tota la part final, a la meva persona i la meva obra. Per la qual cosa, va encarregar al millor compositor i pianista de tots, l'Agustí, la composició de "Tres danses de l'Estel-Verd" inspiradíssimes: una masurca, una polca i un vals, que va tocar al piano ell mateix de forma magistral. Abans de l'execució de cada dansa, la gran rapsoda Pilar va llegir un conta meu, en total, tres: l'1, el 50 i el 101, amb veu clara i potent i així, el públic assistent que no coneixia la meva obra, se'n na fer una idea. La Carme va crear una coreografia elegant, gràcil, subtil i suggerent i ella mateixa va interpretar el rol de la Fada Besllum Boscana amb un refinament i majestuositat que, des del seu Palau dels Miralls dels Somnis on tot ho veu, la pròpia fada Besllum Boscana va quedar admirada de la meravellosa interpretació. Pel que fa al rol de l'Estel-Verd, la Carme el va encomanar a la seva millor deixebla i gran promesa, la joveníssima Núria, ballarina  bella, dinàmica i alada que va dansar el rol d'Estel-Verd de manera insuperable ja que tanmateix semblava que volés. El punt més original va consistir que, a fi de destacar la importància de la meva caputxeta, l'encarregada de dissenyar el vestuari la va fer de color vermell. És que, com ja sabreu, avui dia, les postes en escena han de ser originals!

         Tot plegat va tenir un gran èxit. La gent va aplaudir moltíssim als qui van sortir a saludar: les dues ballarines, el pianista i compositor i la rapsoda. I també van fer sortir a saludar la meva Amiga, no sé gaire perquè, suposo que com a co-protagonista dels meus contes o potser com a mestressa de l'ordinador des d'on us escric o relacions publiques amb tots vosaltres, no ho sé. El que sí que sé és que així jo vaig saltar a la fama internacional i el meu nom passarà a la posteritat per sempre. Però no vaig sortir a saludar, perquè no vaig  voler eclipsar a tots els altres.

 

Estel-Verd         

 

 Petit reportatge fotogràfic de l'esdeveniment. Les fotos són de la Consoleta i del reporter de la Carme  

Estel-Verd, n. 101

N.101 i últim

 

 

 

Els cent i un e-contes del follet Estel –Verd

 

 

● Comiat ●

Estem asseguts a la terrassa, la meva Amiga, a una cadira, jo , enfront seu, a la branca d'un gerani, entre  buguenvil·lees, hortènsies, margarides i fulles de Santa Teresa, mentre contemplem la posta de sol entre els blocs de pisos de cada cantó de la Ronda del Guinardó. I ella em diu:

         - Estel-Verd. Viure no ha estat fàcil. Però la teva presencia en aquesta casa li dóna una joia i una llum tal bella que no sabré mai com agrair-te-la prou.

         - No vull agraïment; estic amb tu perquè t'estimo. I jo també m'enriqueixo amb el teu amor. Aprenc molt de tu i dels teus amics de Barcelona. I el nostre amor, Amiga, dura per sempre i per sempre et duré en el meu cor.   

           - Però un dia jo moriré i tu continuaràs la teva Vida Immortal a la Selva Negra i, amb el temps, t'oblidaràs  de mi.

Aleshores, m'he posat la caputxeta sobre el cap i mirant-la als ulls, l'hi he dit:

- Tu no moriràs, perquè tu viuràs sempre en la meva Vida Immortal on no hi ha el temps ni l'oblit. Quan un dia tu tanquis els ulls mortals i la teva Imaginació ja no em pugui continuar donant vida formal, jo baixaré la meva caputxeta davant els meus ulls i ja ningú a Barcelona podrà continuar veient l'Estel-Verd. Però Jo, l'Estel-Verd, continuaré sent-hi, perquè tu, amb la teva Imaginació amorosa, has donat forma d'Estel-Verd a la Vida Immortal i, els qui s'estimen, viuen per sempre en l'Altre. I així, Tu i Jo serem el que sempre hem estat: un sol Jo, l'U reflectit en el mirall dels ulls de l'Altre. I Jo, com en un somni, et duré a la meva Selva Negra natal. Allà, tu seràs una  Jenseitsgeister petitona, un "Esperit del Més Enllà", (vegeu el n.33), i jugaràs amb tots els Esperits de la Natura, que són ja els teus amics. I els qui han estat els teus amics d'aquí vindran allà com a petits Jenseitsgeister i seran els nostres amics per sempre. I allà, com en els somnis, tu i jo caminarem entre els arbres i si, mentre collim fruits del bosc, ens surt la Bruixa Maduixa, li seguirem el joc i tot rient, fugirem fent-li pam i pipa. I tots dos, agafats de la mà, continuarem passejant damunt la molsa suau i entre els avets gegantins fins al matoll de gencianes blaves de primavera on, una tarda, ja fa tants anys, ens vàrem conèixer. I junts veurem, com ara, pondre's el sol  i sortir els estels i la Llum de la Nit Eterna davallarà sobre nosaltres i mai més despertarem d'aquest somni tan bell.    

 

 Estel-Verd

 

PD. Així, amb la ferma promesa que restaré per sempre amb la meva Amiga, l'Estel-Verd s'acomiada de tots vosaltres. Però, com que continuaré vivint a casa la meva Amiga, si algú m'escriu comentant-me o preguntant-me alguna cosa, potser li contesti quan en tingui ganes i em vingui bé. Abans d'acabar, però, vull recordar-vos que, si quan aneu pel bosc veieu un follet, li doneu records de part meva. Potser voldrà ser amic vostre. Tots vosaltres podeu tenir un follet amic que us faci més bella la vida i que us serà fidel per sempre, com jo a la meva Amiga.   

 

 

...i mai més despertarem d'aquest somni tan bell.

Estel-VErd, n. 100 (ampliat)

N.100                            

 

 

Els cent i un e-contes del follet Estel –Verd

 

 

 

● Els jocs del follet ●

 

 

Nosaltres, els follets, l'únic que fem és jugar i, tot jugant, cantem, ballem, xerrem, estimem o ajudem; però sempre jugant i, per tant, gratuïtament, perquè ens divertim o ens dóna la gana, no perquè res o ningú ens hi obligui ni perquè serveixi per una altre cosa.  A la Selva Negra, som els Esperits de la Natura que tenim  menys poders i obligacions, però també els més lliures i joiosos de tots. Els altres Esperits de la Natura tenen alguna tasca a fer: creen el Món Imaginari, vetllen per la Imaginació dels Humans, defensen la Selva Negra, la Natura, l'Esperit i la Saviesa,  ajuden als humans bons, els fan regals bonics,  etc. I, per això, els hi han estat atorgats certs poders: esdevenen invisibles o canvien de forma, alguns són  clarividents. etc.  En canvi, l'única missió dels follets és jugar, ser feliços i gaudir de la vida i, quan volem i perquè volem, ajudem algú o fem un encàrrec. Si la nostra joia es contagia, millor; i si ajudem algú, com jo a la meva Amiga, és perquè jo me l'estimo i veure-la a ella feliç és el que més feliç em fa a mi. A la meva Amiga, ben poques coses útils li puc fer. Més aviat al contrari, tot jugant, li he trencat – sense voler, és clar! - alguna de les seves boniques ceràmiques. Sort que ella també m'estima i em perdona!

Sóc tant feliç jugant que fa sis mil anys que jugo i encara gaudeixo tant ara com la primera vegada que vaig posar-me a jugar, quant feia uns moments que havia aparegut i havia descobert  què boniques són les margaridòies, les clavellines, les violetes, els botons d'or, les meravelloses gencianes blaves  Jugar és fer participar de la Llibertat del Pare Cel a la Mare Terra i aquesta és la missió dels Esperits de la Natura. Perquè tot el que fas és joiós, pur joc,  quan harmonitzes el Pare Cel i la Mare Terra, quan t'adones que tot és Bell, Etern, Perfecte, U...

        Jo ho veig tot com a pur joc. Com la font màgica de Montjuïc que, l'altre nit, vàrem veure amb la meva Amiga, en Ferran i la Mònica, al sortir del Museu: els dolls d'aigua que pujaven i baixaven o canviaven de direcció, mentre la llum variava de tonalitats - vermells, safirs, roses, grocs, granats, taronges, blaus celestes. I tot ballant al ritme del Cant de Joia de la Novena de  Beethoven. Quina meravella! Vaig anar una estona a submergir-me en aquella dansa d'aigua, llums i música i em vaig recordar dels sortidors que hi ha als jardins de Caldes de Boi. Allà no hi ha llums de colors però el paisatge de l'entorn és tant bonic! Altes muntanyes, núvols fantàstics, avets, raigs de sol, l'aigua que esquitxa la gesta verda...Jo em poso just a la sortida d'un dels  brolladors i l'impuls de aigua em fa pujar amunt, amunt, fins a dalts de tot i, un cop a dalt, intento mantenir l'equilibri sobre l'aigua al punt just que perd la pressió... fins que un rajolí capriciós m'envia fora, caic,  i, quan arribo a baix, em submergeixo dins l'aigua fresca de la tassa  i xipollejo sota la ruixada sorollosa dels dolls que cauen. La pressió d'un altre doll em puja amunt i m'hi estic fins que em torna a tirar fora. És tant divertit!  I la meva Amiga em contempla rient, asseguda a un banc amb un llibre a la mà  i jo saltant d'un sortidor a l'altre. Què bé que ens ho passem! Ella és tant feliç de veure els meus jocs!

Que bonic i joiós que és viure quan tot és un joc! És com si el món fos la creació de la dansa ininterrompuda d'un follet juganer. Perquè tot el que es fa per pur joc, amb Amor i desinterès, resulta d'una Bellesa desbordant. Com voleu que em cansi de contemplar les sortides i les postes de sol, si, des de fa sis mol anys, el follet juganer que dansa les fa cada una és més bella que l'anterior? Són una mica com els dibuixos del calidoscopi que em van regalar els Reis Mags  fa tres anys: mai es repeteixen, sempre nous, sempre bells, sempre originals..

Fa sis mil anys que sóc un infant juganer i sempre tinc coses amb què jugar. Per això, els follets no ens avorrim mai: sempre tenim algun reflex de llum per embadalir-nos, alguna flor bonica  per olorar, algun estel per contemplar, algun ocell amb qui cantem a duo, alguna fada per jugar, alguna Amiga per estimar... 

                                                                                                              

                                                                                   Estel-Verd

 

Sempre tenim algun reflex de llum per embadalir-nos, alguna flor bonica  per olorar, alguna Amiga per estimar... i algun amic com en Joan Ribot que ens faci un retrat tant bonic com aquest. Oi que hi he quedat be?

Estel-Verd, n. 99

N.99    

 

Els cent i un e-contes del follet Estel –Verd

 

 

● El monument a l'Estel-Verd ●

 

 

- No ho sabeu què, amics? El meu amic en Toni del Montseny m'ha aixecat un monument!!! Així és com la posteritat em recordarà per la fama de les meves accions i les seves memòries en els meus escrits....!

         - Home, Estel-Verd. No exageris! – m'interromp la meva Amiga, que, com sempre, continua amb el vici tan lleig d'espiar-me pel darrera mentre escric – El nostre amic Toni t'ha fet una figureta de ceràmica molt bonica. Però no arriba a monument ni està a cap lloc públic...

         - Que no és un monument!?  És quatre vegades més gran que jo!

         - Apa maco! Déu fer uns 15 centímetres d'alçada contant el pedestal.

- Tu calla, que ho explico jo! Mireu, amics. Com sabeu, jo faig 7,33 centímetres segons la mesura humans, és a dir, des del taló amb els peus plans fins la punta del cap. Però realment, faig 8,44 centímetres amb les ales obertes i esteses que sobresurten 1,11 centímetres per sobra del meu cap. Els humans no ho conten perquè ells no tenen ales, però els follets com jo, sí que en tenim i ho hem de contar. L'escultura del follet assegut pròpiament dit amb les ales fa uns 11 centímetres. (Com que té la caputxeta posada, fa una miqueta més, però no ho contem per simplificar-ho).  Els altres 4 centímetres són del pedestal. Si el  follet estigués dret faria unes 1,8 vegades (jo ho he calculat) més que estan assegut. Per tant, si estigués dret faria gairebé 20 cm mes les ales, el que significa que en el monument sóc gairebé tres vegades més gran que a l'original. I, per tant, si estigués dret i amb ales  faria 8,44x2,7=22,7 cm. Ara, per fer números rodons, imagineu-vos un home de uns 1.80 metres d'alçada que tingués ales i que en total, faria uns 2,10 metres, si el fem tres vegades més gran serien 6,30 metres si estigues dret i  per estar assegut serien 3,5 metres  només la figura humana amb ales. Més un terç aproximat de l'alçada del pedestal, serien  (3,5 + 1,17=) 4,67 metres d'alçada total!!!! Gairebé 5 metres!!!!! A quina casa humana hi cap una escultura asseguda de 5 metres d'alçada? No hi cap!!! Ha de ser al carrer o a un Museu i, per tant, per comparació, la escultura que m'ha fet en Toni, és un monument!!!

- Estel-Verd, per tu serà un monument, però pels nostres amics humans als qui escrius és una petita figura. Però, no veus que l'important per mi no és la mesura? Si hagués pogut, t'hagués aixecat un monument de 100 metres d'alçada  perquè t'ho mereixes. Quan em sento sola perquè la gent té feina o s'allunya de mi per circumstàncies de la vida, aleshores sempre em quedes tu, el meu fidel Estel-Verd, el meu petitò que m'explica històries, que em canta, que em porta la contrària quan li dic que em posi un DVD i me'n posa un altre, o que, simplement, se'n riu de mi - i amb mi - quan em cauen els coberts a terra amb un gran terrabastall. Per això, li he fet fer la figura a en Toni, perquè quan estigui sola, en veure-la em recordi de tu i et cridi amb la Imaginació i tu, l'Amic fidel que no falla mai, vens i em dones alegria...       

- No continuïs, que m'estàs fent plorar d'emoció!!! Però veus? Jo també t'ho dec tot a tu. Sense tu, sense la teva Imaginació que em dóna vida, jo no seria res. Si tu m'has fet aixecar un monument, que t'hauria de fer jo a tu, que m'has donat la vida i m'has imaginat tant re-bonic? Però ho faré. Et portaré a la Selva Negra i, quan vingui el Gran Mag Blau, ens ficarem tots dos sota el seu mantell i farem el viatge més fantàstic que mai t'hagis pogut imaginar. Viatjarem pel Pare Cel, el nostre Pare de tots els estels, de tots els móns reals i imaginaris i els veuràs tots, els móns reals, els imaginaris i els estels. I com que molts estels són les animes dels humans, a dalt al Pare Cel  hi retrobaràs tots els teus familiars i amics que has estimat i que ara són allà... Però aquest meu monument vull que resti aquí, a Barcelona, en memòria de la nostra amistat, perquè serveixi d'exemple de com és l'amistat de debò.                           

 

Estel-Verd

 

El meu amic en Toni del Montseny m'ha aixecat un monument!

Estel-Verd, b. 98

N.98   

 

 

 

Els cent i un e-contes del follet  Estel-Verd

 

 

● Vent d'Or  ●

 

Vaig veure que en Vent d'Or, el cavall volador amic nostre, aterrava a la terrassa de ca la meva Amiga i vaig sortir a saludar-lo.

         - Hola Vent d'Or? Com estàs? ... No cal que dissimules. Ja veig que el teu cor està trist. Què et passa?

- Hola, Estel-Verd! Com està la teva Amiga? Fa tant de temps que no la veig! Des que te l'emportes en somnis a la Selva Negra, gairebé no em diu res. I ara, amb els Gran Llibre Màgic dels Follets, que podeu viatjar a tot arreu on hi hagin follets, encara em necessitarà menys i es recordarà menys de mi. Ja veig que l'amistat depèn de les circumstàncies i que allò de l'amor etern és una faula!

- Ja t'entenc! Però no creguis. Ahir mateix em parlava de tu i de quan anàveu volant per Pirineu amb tanta enyorança! Ara, la pobre, gairebé no hi pot anar, al Pirineu. Només algun cap de setmana al  Balneari de Caldes de Boi, anar i tornar. Els humans depenen del món físic i ella, el ronyó que li funciona és una màquina que hi ha a l'hospital i no pot viure sense ell.

- Ja sé que ara, en no poder anar gairebé al Pirineu, no li sóc tant útil  i aquí a Barcelona estic molt incòmode. En aquesta terrasseta gairebé no hi cabo i tinc feina per entrar i sortir sense trencar-li els testos... No li retrec que no pugui anar al Pirineu, pobre, però jo la trobo a faltar. I si ella no es recorda de mi, jo em moriré...    

- La  vida del Món Imaginari depèn dels humans i tu i jo i la Catifa Màgica i el Llibre Màgic i la fada Lliri Blau i tots els altres amics de la Selva Negra depenem de la Imaginació de la nostra Amiga. I si no fos  que ella és sorda i té altres dificultats que han fet que no hagi creat una família pròpia, que visqui sola i no condueixi cotxe, segurament ni tu ni jo existiríem. El seu món material potser ja l'ompliria o la distrauria de les coses essencials i no tindria necessitat de nosaltres. Però el Món Imaginari és el món més bell que existeix gràcies a que tots els humans, en ser imperfectes i inacabats, tenen aquesta set insaciable de bellesa, de perfecció i d'infinit i ens creen a nosaltres. ... Oh, Vent d'Or! Els cavalls reals són bellíssims però cap d'ells és tant sublim com tu!

I mentre deia això, em mirava en Vent d'Or, del color del sol eixint i que, per volar, no necessita ales com en Pegàs sinó que galopa amb uns salts immensos i sols de tant en tant aterra amb les potes del davant i amb les del darrera es dóna un nou impuls que el torna a elevar pels aires amb amplis moviments suaus i sinuosos que mouen una crin i una cua llarguíssimes de reflexos tornassolats amb ones rítmiques que segueixen el cant del vent. Tot ell és tant gràcil i majestuós alhora!

- Ja sé que li devem la vida i el haver-nos fet tant bells. Però ens creen, ens utilitzen i desprès ens abandonen. I jo sofreixo...

- Però no morim. Anem al parar al Palau dels Miralls dels Somnis des d'on podem retornar a la Imaginació dels humans per fer-los feliços de nou.

En aquell moment és va sentir un soroll. I era la meva Amiga que acabava d'arribar de ca les veïnes i va sortir corrent a la terrassa.

- Vent d'Or!!! Quina joia de veure't! Oh! Per què has trigat tant a venir? Ja sé que aquesta terrassa t'és petita però l'Estel-Verd  ens podíem concertar una cita al parc Güell, o al Montseny i jo vindria. Com m'agradaria estar amb tu!!!  Ja tinc ganes que arribi l'estiu per pujar un cap de setmana a Caldes de Boi i, des d'allà, per Aigüestortes i el Portarrò, em portis a l'Estany Ratera com quan anàvem amb els meus pares a Espot i tots plegats érem tant feliços. Jo a la meva illa plena de flors dins l'estany i tu xipollejant per aigua entre els reflexos resplendents del sol. Fa tant anys que no hi hem anat! Com ho enyoro! 

I es van abraçar. Els cabells rossos grisosos de la meva Amiga es van barrejar amb els rossos platejats clars de la crin del Vent d'Or. I jo vaig pensar que, per melangiosos que siguin les separacions i els amors impossibles, sempre són més bells que l'absència d'amor, el ressentiment i l'odi.        

                                                            

                 Estel-Verd

 

 

Oh, Vent d'Or! Els cavalls reals de són bellíssims

però cap d'ells és tant sublim com tu!

 

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com

Estel-Verd, n. 97

N.97

 

Els cent i un contes del follet Estel -Verd

 

● El drac de la Selva Negra ●

 

Com tots sabeu, els dracs fan por. La missió dels dracs és fer por i si hom venç la por al drac, desapareix el drac i en lloc seu apareix la princesa, la rosa, el palau meravellós o el que sigui però que sempre és bo. És el que veiem que passa a tots els contes i llegendes que hi ha al Palau dels Miralls dels Somnis. La por al drac és por a quelcom que és molt dolent, tant dolent que no és imaginable... perquè no existeix. Per això els dracs tenen formes tan estranyes. La por al drac és por a perdre la por quan el drac deixi de ser drac. Però, què passa quan ja saps que el drac és per fer por però que darrera aquesta por no hi ha cap mal sinó quelcom molt bo? Doncs que el drac, en lloc de fer por, fa riure. I rius de por, com quan veus una pel·lícula de por que saps que s'acabarà bé. Tens por, però rius. O rius, però tens por. L'inconscient te por però la Consciència sap que la por de l'inconscient no té raó i rius per "crear distància" entre l'inconscient i la Consciència.      

Amb una explicació tant racional, sembla impossible explicar històries creïbles de dracs que facin por. És el que passa amb el drac que viu a la Selva Negra i que cada nit de pas de l'Any Vell a l'Any Nou surt del fons del Palau dels Miralls dels Somnis. Als únics que fa pot és als pobres animalons de menys d'un any que no saben el que va passar l'any anterior i s'espanten, és posen a tremolar i a amagar-se dins els seus caus o sota la protecció de les seves mames. Perquè el drac de la Selva Negra sembla terrible i, a més, cada any és diferent. Un any té set caps i es negre amb ales de mussol molt grosses i amb potes de fum de colors.  L'altre és verd, amb un sol cap amb una boca  molt grossa que treu llengües de foc i té una cua de serp que ho arrossega tot. L'altre és blanc com un fantasma, amb ulls grossos i vermells que surten per on menys t'ho esperes i que va fent uuuuhhh uuuuhhhh!! I així mil formes. Cada any és diferent perquè cada any, les "autoritats" de la Selva Negra (ja ho sabeu, Besllum Boscana, Lliri Blau, Violeta de Llum, Mag Blau quan hi és, etc.)  se les pensen totes per fer por (o riure) i el disfressen diferent i els qui no som autoritats també els donem un munt d'idees. A vegades, tenim tots tantes idees que hem de fer sortir dos o més dracs que es barallen – o juguen – entre ells. Aquesta superabundància de dracs no és malbarata: els retornem al Palau dels Miralls dels Somnis on la fada Besllum Boscana els transmet a la Imaginació d'algun humà perquè els introdueixi en un conte, els esculpeixi en algun capitell, o els pinti en el marge d'algun llibre amb miniatures. 

I quan, en el pas de l'Any Vell a l'Any Nou, surt el drac terrible, tots juguem, xisclem i riem i ens fem por els uns als altres o ens fem els valent i ens fiquem dins les gorges del monstre on hi han bombolles de colors - això és una  idea meva - i, sobre tot, fem que el drac persegueixi  i faci por als esquirols, ocellets i cérvols jovenets i quan els tenim ben espantats i acorralats, el drac obre la boca però, en lloc de menjar-se'ls, els dona una dutxa d'aigua fresqueta, perfumada i lluminosa i, els animalons entenen la lliçó i, un cop superada la por, riuen a gust. I així aprenen ells –aprenem tots – a superar les pors que ens paralitzen i a ser feliços com les prínceps del conte en el seu palau meravellós que és el drac de la por superada. Aprenem a ser valents i a riure'ns de les nostres pors.                              

 

                        Estel-Verd

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com

        

A vegades, tenim tots tantes idees que hem de fer sortir dos o més dracs que es barallen – o juguen – entre ells.