dissabte, 27 de febrer del 2010

Estel-VErd, n. 100 (ampliat)

N.100                            

 

 

Els cent i un e-contes del follet Estel –Verd

 

 

 

Els jocs del follet

 

 

Nosaltres, els follets, l'únic que fem és jugar i, tot jugant, cantem, ballem, xerrem, estimem o ajudem; però sempre jugant i, per tant, gratuïtament, perquè ens divertim o ens dóna la gana, no perquè res o ningú ens hi obligui ni perquè serveixi per una altre cosa.  A la Selva Negra, som els Esperits de la Natura que tenim  menys poders i obligacions, però també els més lliures i joiosos de tots. Els altres Esperits de la Natura tenen alguna tasca a fer: creen el Món Imaginari, vetllen per la Imaginació dels Humans, defensen la Selva Negra, la Natura, l'Esperit i la Saviesa,  ajuden als humans bons, els fan regals bonics,  etc. I, per això, els hi han estat atorgats certs poders: esdevenen invisibles o canvien de forma, alguns són  clarividents. etc.  En canvi, l'única missió dels follets és jugar, ser feliços i gaudir de la vida i, quan volem i perquè volem, ajudem algú o fem un encàrrec. Si la nostra joia es contagia, millor; i si ajudem algú, com jo a la meva Amiga, és perquè jo me l'estimo i veure-la a ella feliç és el que més feliç em fa a mi. A la meva Amiga, ben poques coses útils li puc fer. Més aviat al contrari, tot jugant, li he trencat – sense voler, és clar! - alguna de les seves boniques ceràmiques. Sort que ella també m'estima i em perdona!

Sóc tant feliç jugant que fa sis mil anys que jugo i encara gaudeixo tant ara com la primera vegada que vaig posar-me a jugar, quant feia uns moments que havia aparegut i havia descobert  què boniques són les margaridòies, les clavellines, les violetes, els botons d'or, les meravelloses gencianes blaves  Jugar és fer participar de la Llibertat del Pare Cel a la Mare Terra i aquesta és la missió dels Esperits de la Natura. Perquè tot el que fas és joiós, pur joc,  quan harmonitzes el Pare Cel i la Mare Terra, quan t'adones que tot és Bell, Etern, Perfecte, U...

        Jo ho veig tot com a pur joc. Com la font màgica de Montjuïc que, l'altre nit, vàrem veure amb la meva Amiga, en Ferran i la Mònica, al sortir del Museu: els dolls d'aigua que pujaven i baixaven o canviaven de direcció, mentre la llum variava de tonalitats - vermells, safirs, roses, grocs, granats, taronges, blaus celestes. I tot ballant al ritme del Cant de Joia de la Novena de  Beethoven. Quina meravella! Vaig anar una estona a submergir-me en aquella dansa d'aigua, llums i música i em vaig recordar dels sortidors que hi ha als jardins de Caldes de Boi. Allà no hi ha llums de colors però el paisatge de l'entorn és tant bonic! Altes muntanyes, núvols fantàstics, avets, raigs de sol, l'aigua que esquitxa la gesta verda...Jo em poso just a la sortida d'un dels  brolladors i l'impuls de aigua em fa pujar amunt, amunt, fins a dalts de tot i, un cop a dalt, intento mantenir l'equilibri sobre l'aigua al punt just que perd la pressió... fins que un rajolí capriciós m'envia fora, caic,  i, quan arribo a baix, em submergeixo dins l'aigua fresca de la tassa  i xipollejo sota la ruixada sorollosa dels dolls que cauen. La pressió d'un altre doll em puja amunt i m'hi estic fins que em torna a tirar fora. És tant divertit!  I la meva Amiga em contempla rient, asseguda a un banc amb un llibre a la mà  i jo saltant d'un sortidor a l'altre. Què bé que ens ho passem! Ella és tant feliç de veure els meus jocs!

Que bonic i joiós que és viure quan tot és un joc! És com si el món fos la creació de la dansa ininterrompuda d'un follet juganer. Perquè tot el que es fa per pur joc, amb Amor i desinterès, resulta d'una Bellesa desbordant. Com voleu que em cansi de contemplar les sortides i les postes de sol, si, des de fa sis mol anys, el follet juganer que dansa les fa cada una és més bella que l'anterior? Són una mica com els dibuixos del calidoscopi que em van regalar els Reis Mags  fa tres anys: mai es repeteixen, sempre nous, sempre bells, sempre originals..

Fa sis mil anys que sóc un infant juganer i sempre tinc coses amb què jugar. Per això, els follets no ens avorrim mai: sempre tenim algun reflex de llum per embadalir-nos, alguna flor bonica  per olorar, algun estel per contemplar, algun ocell amb qui cantem a duo, alguna fada per jugar, alguna Amiga per estimar... 

                                                                                                              

                                                                                   Estel-Verd

 

Sempre tenim algun reflex de llum per embadalir-nos, alguna flor bonica  per olorar, alguna Amiga per estimar... i algun amic com en Joan Ribot que ens faci un retrat tant bonic com aquest. Oi que hi he quedat be?

dilluns, 1 de febrer del 2010

Estel-Verd, n. 99

N.99    

 

Els cent i un e-contes del follet Estel –Verd

 

 

El monument a l'Estel-Verd

 

 

- No ho sabeu què, amics? El meu amic en Toni del Montseny m'ha aixecat un monument!!! Així és com la posteritat em recordarà per la fama de les meves accions i les seves memòries en els meus escrits....!

         - Home, Estel-Verd. No exageris! – m'interromp la meva Amiga, que, com sempre, continua amb el vici tan lleig d'espiar-me pel darrera mentre escric – El nostre amic Toni t'ha fet una figureta de ceràmica molt bonica. Però no arriba a monument ni està a cap lloc públic...

         - Que no és un monument!?  És quatre vegades més gran que jo!

         - Apa maco! Déu fer uns 15 centímetres d'alçada contant el pedestal.

- Tu calla, que ho explico jo! Mireu, amics. Com sabeu, jo faig 7,33 centímetres segons la mesura humans, és a dir, des del taló amb els peus plans fins la punta del cap. Però realment, faig 8,44 centímetres amb les ales obertes i esteses que sobresurten 1,11 centímetres per sobra del meu cap. Els humans no ho conten perquè ells no tenen ales, però els follets com jo, sí que en tenim i ho hem de contar. L'escultura del follet assegut pròpiament dit amb les ales fa uns 11 centímetres. (Com que té la caputxeta posada, fa una miqueta més, però no ho contem per simplificar-ho).  Els altres 4 centímetres són del pedestal. Si el  follet estigués dret faria unes 1,8 vegades (jo ho he calculat) més que estan assegut. Per tant, si estigués dret faria gairebé 20 cm mes les ales, el que significa que en el monument sóc gairebé tres vegades més gran que a l'original. I, per tant, si estigués dret i amb ales  faria 8,44x2,7=22,7 cm. Ara, per fer números rodons, imagineu-vos un home de uns 1.80 metres d'alçada que tingués ales i que en total, faria uns 2,10 metres, si el fem tres vegades més gran serien 6,30 metres si estigues dret i  per estar assegut serien 3,5 metres  només la figura humana amb ales. Més un terç aproximat de l'alçada del pedestal, serien  (3,5 + 1,17=) 4,67 metres d'alçada total!!!! Gairebé 5 metres!!!!! A quina casa humana hi cap una escultura asseguda de 5 metres d'alçada? No hi cap!!! Ha de ser al carrer o a un Museu i, per tant, per comparació, la escultura que m'ha fet en Toni, és un monument!!!

- Estel-Verd, per tu serà un monument, però pels nostres amics humans als qui escrius és una petita figura. Però, no veus que l'important per mi no és la mesura? Si hagués pogut, t'hagués aixecat un monument de 100 metres d'alçada  perquè t'ho mereixes. Quan em sento sola perquè la gent té feina o s'allunya de mi per circumstàncies de la vida, aleshores sempre em quedes tu, el meu fidel Estel-Verd, el meu petitò que m'explica històries, que em canta, que em porta la contrària quan li dic que em posi un DVD i me'n posa un altre, o que, simplement, se'n riu de mi - i amb mi - quan em cauen els coberts a terra amb un gran terrabastall. Per això, li he fet fer la figura a en Toni, perquè quan estigui sola, en veure-la em recordi de tu i et cridi amb la Imaginació i tu, l'Amic fidel que no falla mai, vens i em dones alegria...       

- No continuïs, que m'estàs fent plorar d'emoció!!! Però veus? Jo també t'ho dec tot a tu. Sense tu, sense la teva Imaginació que em dóna vida, jo no seria res. Si tu m'has fet aixecar un monument, que t'hauria de fer jo a tu, que m'has donat la vida i m'has imaginat tant re-bonic? Però ho faré. Et portaré a la Selva Negra i, quan vingui el Gran Mag Blau, ens ficarem tots dos sota el seu mantell i farem el viatge més fantàstic que mai t'hagis pogut imaginar. Viatjarem pel Pare Cel, el nostre Pare de tots els estels, de tots els móns reals i imaginaris i els veuràs tots, els móns reals, els imaginaris i els estels. I com que molts estels són les animes dels humans, a dalt al Pare Cel  hi retrobaràs tots els teus familiars i amics que has estimat i que ara són allà... Però aquest meu monument vull que resti aquí, a Barcelona, en memòria de la nostra amistat, perquè serveixi d'exemple de com és l'amistat de debò.                           

 

Estel-Verd

 

El meu amic en Toni del Montseny m'ha aixecat un monument!