Estel-Verd, n. 43

N.43

Estel -Verd.

● L'escolanet verd. ●

Amb la nostra amiga Carme, la meva Amiga i jo vàrem anar quatre dies al Monestir de Montserrat on hi ha en Vicenç, un bon amic de la meva Amiga que es prepara per a ser monjo. La muntanya de Montserrat és impressionant. Turons i penyals de pedra de formes extranyíssimes com si fossin éssers encantats, sobresurten entre boscos d'alzines i pins i matolls d'herbes oloroses. Enmig d'aquesta muntanya prodigiosa, hi ha el monestir on es guarda la Mare de Déu de Montserrat, imatge detalla de fusta, negra, amb vestits daurats a la qual es dirigeixen pelegrins de tot el món.

A Montserrat, a part dels pelegrins que hi pugen i totes les persones dedicades al seu servei, hi viuen sobretot monjos i escolanets, que es dediquen a pregar i a lloar, amb la litúrgia, el Misteri de la Verge Negra, amb el seu Fill a la falda, des del seu tron que és la muntanya. El que més em va commoure va ser l'Escolania que cantava com les millors fades – i mireu que els follets tenim molta bona oïda i cantem molt bé!

Al migdia, amb la basílica plena de gom a gom, els vaig sentir a cantar la Salve i el Virolai i, a la tarda, desprès de les Vespres. Vaig pensar que m'agradaria conèixer aquells nens cantaires i, a la nit, vaig cercar on dormien. Un d'ells, en Jordi, estava a la finestra mirant els estels i m'hi vaig apropar. Ens vàrem saludar i ens vàrem fer amics. Mentre xerràvem, en van venir dos més, en Xavier i l'Oriol. Entre tots tres em van ensenyar el Virolai. No solament la tornada que canta tothom, sinó també les estrofes que canten només ells.

I l'endemà, quan vaig anar a la Salve del migdia, el vaig cantar ben fort. I com que ho feia des de la butxaca de la meva Amiga i tinc molt bona veu – com tots els follets – la gent mirava vers la meva Amiga per veure qui era aquell "escolanet amagat" que, entre el poble, cantava tant bé i amb tanta potència. Així, doncs, al sortir de la basílica, la meva Amiga, que s'havia sentit molt cohibida, em va dir:

- Estel-Verd, no em posis més en evidència. O no cantis o, si cantes, fes-ho més fluixet o no ho facis des de la meva butxaca.

A la nit següent, vaig tornar a visitar els meus nous amics i els vaig fer una petició que va ser acceptada. Ells van dir al director del cor que, com que li devia un favor a en Jordi, el que li demanaven era que, en lloc d'una estrofa del Virolai que cada dia es canta, poder-ne cantar dues. Encara que una mica estranyat, el director va acceptar.

Així, doncs, el tercer dia les meves amigues van entrar a la basílica sense mi. Però jo ho vaig fer pel meu compte amb la caputxeta posada perquè no se'm veiés i em vaig situar dalt de la corona que hi ha damunt de l'altar, a la part que mira cap a la Mare de Déu. Allí, la gent no em veia directament. Em vaig treure la caputxeta i, quan els escolanets ja havien cantat la seva estrofa i el poble les seves dues tornades, vaig encendre la meva llum més intensa, verda i pura, que va il·luminar el cambril de la Mare de Déu i, imitant les estrofes de Mossèn Cinto, vaig cantar amb totes les meves forces:

"Sóc l'Estel-Verd, que de la Selva Negra,

Sóc l'Estel-Verd,

en sóc vingut, per cantar-vos així:

per cantar-vos així:

Sou Negre Estel, que a Montserrat consagra,

Sou Negre Estel,

que dóna a llum al Resplendor diví

al Resplendor diví."

I quan vaig acabar, tot el poble, encara en peu, va respondre:

"Rosa d'abril,

morena de la serra

de Montserrat, estel,

Il·lumineu la catalana terra.

Guieu-nos cap al Cel.

Guieu-nos cap al Cel!"

Al sortir, la gent comentava el "miracle" de l'angelet de llum verda que havia baixat del cel – allò de la Selva Negra no ho entenien – i com havia cantat tan meravellosament bé a la Mare de Déu. Sols la meva Amiga, la Carme, en Vicenç i els meus amics escolanets sabien qui havia fet aquell "miracle". Però s'ho van callar.

Estel-Verd.

Nota: Si no voleu rebre més l'Estel-Verd, comuniqueu-ho a maria-assumpta@terra.es . Si voleu consultar els números anteriors, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com . Si voleu fer comentaris i preguntes a l'Estel-Verd, dirigiu-vos a estel-verd@terrejada.net .

El que més em va commoure va ser l'Escolania.

Estel-Verd, n. 42

N.42

Estel -Verd.

● El "Beatus" va a l'exposició de teixits ●

El llibre més bonic que té la meva Amiga és el facsímil del Beatus de la Seu d'Urgell. L'original, del segle X, és de pergamí, es conserva al Museu de la Seu d'Urgell i és molt gros.

El facsímil sembla tanmateix l'original i és igual de gros i de bonic però no és de pergamí: fa uns 41x28x9cm. i pesa...! La meva Amiga en prou feines el pot aixecar! Està manuscrit amb el text de l'Apocalipsi i els comentaris del monjo Beatus - d'aquí el seu nom -, té miniatures de tots colors que representen les escenes de l'Apocalipsi. Són tan boniques! Hi ha Àngels i sants que són si fa no fa de la meva mida, i muntanyes i mars i esglésies i ciutats i el cel, tot sobre sanefes de colors vius, plans i purs. Una autèntica meravella del Mon Imaginari.

La meva Amiga té una amiga que es diu Teresa i fa teixits a mà, amb el teler i la llançadora. I va fer una col·lecció de teixits inspirats en les miniatures del Beatus de la Seu d'Urgell, per presentar en una exposició del Museu del Tèxtil. Eren preciosos! Per fer el muntatge de l'exposició, li va demanar el facsímil a la meva Amiga. El marit de la Teresa havia de venir a cercar el facsímil a casa abans de la exposició. Però es va torçar el peu i no podia donar un pas. La Teresa va telefonar a la meva Amiga i van quedar que si la meva Amiga trobava que li ajudés a portar el facsímil, li portaria o, sinó, la Teresa hauria de fer la inauguració sense l'obra de referència. Com podeu comprendre, jo em vaig oferir desinteressadament per portar el facsímil a la caputxeta. Si hi cap el meu Mamut...

A casa la meva Amiga, no hi havia cap problema: jo m'apropo al facsímil i li dic: "Beatus, tanca't i posa't dins la caputxeta" I el Beatus passa del faristol on està exposat a la meva caputxeta, literalment per art de màgia. El problema està en que per treure'm i posar-me el facsímil de la capucxeta, he de portar la caputxeta a l'esquena i aleshores, ni que no desprengui llum, sóc una mica visible, a no ser que estigui en un raconet discret, com quan ve gent a casa la meva Amiga, que ja sé els llocs on posar-me per veure-ho tot i no ser vist. Però a la sala d'exposicions del Museu Tèxtil, a més de la Teresa, hi havia altre gent d'aquella que, quan veu un follet, creu que hi ha un rat-penat o alguna cosa pitjor.

Així que, quan vàrem arribar, jo era a la butxaca de la meva Amiga qui portava una bossa de supermercat molt grossa plena papers arrugats que no pesaven però ella feia veure com si pesessin. Va observar la situació i es va emportar la Teresa a un racó com si li digués un secret. I aleshores, jo vaig treure'm el facsímil de la caputxdeta que van agafar entre la meva Amiga i la Teresa. Em vaig baixar la caputxeta i vaig desaparèixer mentre elles dues duien el gran llibre cap una taula.

Però quan la comissària de l'exposició va veure com era de gros i el que pesava, va dir a la meva Amiga:

- Prima com estàs, o deus menjar més espinacs que en Popeie o tens arts de màgia?

I la Teresa, fent l'ullet a la meva Amiga, va dir:

- És que porta un follet a la butxaca que fa màgia.

La comissària no va ni sospitar que era la veritat, va mig somriure i no li va fer ni cas.

Estel-Verd.

I va fer una col·lecció de teixits inspirats en les miniatures del Beatus de la Seu d'Urgell.

Estel-Verd, n. 41

N.41  

 

 

Estel -Verd.

 

 

 

● Passejant per la Selva Negra. ●

 

Com ja us vaig dir, cada nit, en somnis, porto a la meva Amiga a la Selva Negra. Ella no es cansa mai de tornar-hi ni jo de portar-li una vegada i una altre. I és que la Selva Negra és la terra més bella del món. Els avets són rectes, altíssims i majestuosos, amb les branques llargues i gairebé horitzontals, que van fent com pisos de fulles d'un verd fosc i brillant, misteriós i profund.  La resina i les fulles desprenen una flaire perfumada, fresca i fragant que impregna l'aire i fa respirar més intensament. El terra és suau, cobert, aquí de molsa esponjosa i envellutada, allà d'herba verda fresca i perfumada, esquitxada de petites floretes – margueridoies, clavellines, violetes, dents de lleó, campanetes, – sobre les que pots caminar-hi i fins dansar-hi descalç, sense cap por de fer-te mal  en trepitjar quelcom dur o punxegut, ans al contrari, amb la sensació que la vida i l'energia de la terra et penetren per les plantes dels peus i t'omple tot el cos de pura joia i plaer.  Els raigs daurats del sol de la tarda penetren inclinats per entre el brancam obscur formant contrastos de llum clara i càlida  i ombra fresca  i obaga que conviden a gaudir de la brisa suau que acarona el cos i que el fa sentir-se  lleuger i exultant de sentir-se viu. El silenci profund de fons es trencat pels refilets plàcids i melodiosos dels ocells que, des de les branques dels avets, ens conviden a la festa joiosa de la Natura engalanada per a la seva més bella manifestació. I, de tant en tant, una ratxa de vent mou les fulles dels arbres com amb un cant coral de mil veus que entonen un himne de celebració impetuosa de la vida. L'anima s'omple de goig i pau davant tanta bellesa assolida i sent que tots els antics anhels han estat atesos i que res manca al moment present, que és etern...   I, entre els arbres, el cel blau safir mostra la pau eterna de la immensitat sense fi on regne el Misteri Primordial. I a mida que avança la tarda, el bosc es va omplint de fosca i la frisança de l'aire fresc revela la presencia amagada però viva, del Desconegut sense faç que, pressentit i absent alhora, sempre s'intueix fascinant i captivador. I ens sabem observats per seu esguard profund, insondable, amorós i temible alhora i tot el bosc esdevé viu, ple d'ulls, orelles, boques, pensaments, somnis, enigmes... Són els Esperits de la Natura.

La meva Amiga i jo caminem en silenci pel camí verd i suau que serpenteja per entre els avets, agafats de la mà – recordeu que en els somnis, ella ha esdevingut petitona com jo – i, a poc a poc, ens dirigim vers l'Occident, al límit del bosc, on s'acaben els arbres i on veurem pondre's el sol en la quietud, la pau y la placidesa de la tarda. I allà, asseguts l'un al costat de l'altre, reposarem en silenci.                    

 

                                               Estel-Verd.

 

Els raigs daurats del sol de la tarda penetren inclinats per entre el brancam obscur...