Estel-Verd, n. 96

N.96

 

Els cent i un contes del follet Estel-Verd

 

 

● El Cargol Treubanya fa de tartana ●

 

La meva Amiga i jo hem anat a casa la nostra amiga Lluïsa que està malalta. Allà, per fer-li passar l'estona, la meva Amiga s'ha tret un cistellet de dins la seva bossa on hi havia un altre amic nostre, el Cargol Treubanya.

         - Mira Lluïsa, aquest és el nostre amic el Cargol Treubanya. Aquest matí, l'Estel-Verd i jo hem anat, mitjançant el Llibre Màgic dels Follets a la Selva Negra i ens hem divertit molt amb ell. Com ja saps, un cop allà, jo em torno com una Jenseitsgeister, un Esperit del Més Enllà,  petitona com l'Estel-Verd i, per tant, em puc passejar per tota la Selva Negra damunt la closca d'en Treubanya com si anés en una tartana. Bé, és un mitjà de transport una mica lent, però ho veus tot amb molt de detall: les plantes, les flors, les marietes, els gnoms, les papallones... Ens hem fet tant amics, que ha volgut venir a conèixer Barcelona...

         - Quina enveja que em fas! Com m'agradaria passejar damunt la closca d'en Treubamya! – va dir la Lluïsa - I tu, Estel-Verd, també hi anaves? 

         - No, jo he anat a saludar la fada Lliri Blau que feia dies que no veia. I, per cert, li he explicat que et veníem a veure a tu que estaves malalta i li he demanat si tenia alguna cosa per guarir-te. M'ha preguntat què tenies. "Va coixa i porta bastó, li he dit, però ara té mes coses que no sé com es diuen". M'ha contestat: "Aleshores, no et puc donar cap herba en concret... Però tinc quelcom molt millor. Aquesta cirera d'arboç és màgica, quan hom se l'empassa i li demana el que vol, l'hi concedeix. Que li degui de què es vol guarir". - i m'he tret la cirera d'arboç de la caputxeta i li he donat a la Lluïsa.

      Però la Lluïsa, que no es treia en Treubanya de la vista, ha dit mentre agafava la cirera d'arboç :

         - Gràcies, Estel-Verd. Però les malalties ja se'm guariran quan em mori. Ara, em fa il·lusió fer-me petita com era la teva Amiga aquest matí i poder anar damunt la closca del Cargol Treubanya – i abans que ni jo ni la meva Amiga tinguéssim temps de dir res, la Lluïsa s'ha posat la cirera d'arboç a la boca, se l'ha empassada  i plifff! s'ha tornat petitona com jo.

         De moment, tots quatre hem rigut molt. Com que la meva Amiga era l'única persona gran, ha agafar la Lluïsa i l'ha muntat damunt la closca d'en Treubanya i ha començat la passejada. Però quan en Treubanya, per demostrar les seves habilitats, ha començat a pujar en vertical pel piano de caoba Berstein Wolf, la Lluïsa petitona s'ha posat a cridar que queia, que relliscava, que es marejava. I quan en Treubanya ha donat la volta, la Lluïsa ha començar a queixar-se del rastre de baba que el cargol deixava per on passava, que els deixéssim a terra, que tenia por, que volia tornar a ser gran... i ha baixar del cargol.

         Tornar a ser gran, sí, però... com?  Ella i jo ho hem dit de totes maneres però com que la cirera d'arboç ja no hi era, cap fórmula feia afecte. Estàvem desesperats i, després de molt discutir, hem pensat que el que havíem de fer era tornar a la Selva Negra i demanar a la fada Lliri Blau que desfés l'encanteri. Per la qual cosa havíem d'anar a casa la meva Amiga a cercar el Gran llibre Màgic dels Follets per poder anar tots a la Selva Negra. Jo m'he posat en Treubanya a la caputxeta (l'únic que hi podia anar per la seva qualitat d'animal no parlant: no hi puc portar ni persones ni Esperits de la Natura) i a la Lluïsa l'hem embolicat amb un mocador, posat dins el cistellet i aquest dins la bossa de la meva Amiga. Jo anava també dins la bossa. I, amb tots els altres tres a la bossa, la meva Amiga ha anat a agafar l'autobús per tornar a casa.

         La meva Amiga anava a poc a poc i amb molta cura per no marejar la Lluïsa. Era diumenge a la tarda i no es veia ningú pel carrer ni a la parada del bus. Y mentre la meva Amiga ens parlava i mirava dins la bossa... ha sortit un atracador de trascantó i ha estirar la bossa del braç de la meva Amiga per robar-li. Però la meva Amiga no l'ha deixat anar i s'ha agafat amb l'altre mà a la barra de la parada de l'autobús. El lladre ha donat una altre estrebada mentre jo sortia i amb la meva llum l'enlluernava... i la Lluïsa també sortia a mida normal, amb en peu a dins la bossa que penjava del braç de la meva Amiga i l'altre suspès enlaire i, amb el seu bastó, ha començat a pegar cops al lladre qui, ben convençut que aquella bossa no li convenia, ha emprès la fuga. Es veu que, amb l'estrebada, la cirera d'arboç, que estava a la gola de la Lluïsa, li ha sortit enfora i s'ha desfet l'encanteri... Coses de la màgia!

         Però la Lluïsa m'ha tornat immediatament la cirera d'arboç tot dient:

         - No vull saber res més de cures màgiques ni de passejades damunt d'un cargol. Estic malmesa, plena de cops, marejada. Vaig a casa a guarir-me. I no vingueu, que he de netejat el piano de la baba del Cargol Treubanya.

         I, tot i anar coixejant i amb bastó, ha fugit de nosaltres corrent com una esperitada.                                    

          Estel-Verd

 

...em puc passejar per tota la Selva Negra damunt la closca d'en Treubanya com si anés en una tartana...

Estel-Verd, n. 95

N.95

                           

     Els cent i un contes del follet

Estel –Verd

 

 

● El concurs de pessebres ●

 

- Aquest any segur que guanyarem el primer premi del concurs de pessebres de la parròquia!!! – dic a la meva Amiga – Jo, com que sóc un follet de la mida del les figuretes del pessebre,  faré d'àngel del cel  i cantaré: "Pastoreeeets de la muntaaanya ..." amb la meva bonica veu de soprano.  En Quim que faci de Pascual  amb veu de... bé, ell és tenor, però que faci de baix. I tu, l'Anna , la Consol i la Consuelo fareu de cor i orquestra i cantareu – i tocareu -  la tornada, "Cap al migdiiiia / canta i refiiiila...". Els instruments musicals... ?La cassola gran d'alumini, les dues paelles, el cullerot de servir la sopa, l'escumadora,  un parell o tres de tapadores com a percussió, la mà de morter i... la Consol que tregui el seu violí. Cantarem totes les estrofes. Jo, amb la meva llum petita però que se'm vegi, estaré davant el pessebre i quan haurem acabat de cantar, volaré cap el portal i encendré la meva llum més encesa i il·luminaré tot el pessebre i enlluernaré la gent que hi vingui. I així, encara que els altres anys no vàrem guanyar el primer premi perquè els altres pessebres tenien llums de colors i, a casa teva, no, perquè no tenies endolls a prop del pessebre, aquest any, entre els llums de piles que hem comprat i jo que faré d'àngel lluminós i cantaire, farem  el millor pessebre i més ben il·luminat. I tots ens aplaudiran molt, sobretot els nens. Farem força xivarri i guanyarem!!! M'agradaria tant que em donessis a mi el premi com a record!

- Si, preciositat, si; - em confirma la meva Amiga -  a mi m'agrada la xocolata negra i el premi, el Caganer retallat de cartró que caga un bombó, és molt típic, però el bombó, que va embolicat en un paper daurat molt bonic, no és de xocolata negra sinó de xocolata amb llet, almenys el dels altres anys.

- A mi també m'agrada més la xocolata negra, però com que no me'l  vull  menjar sinó el vull per guardar a la caputxeta com a trofeu i lluir-lo a la Selva Negra, m'és igual. El que si que has de fet tu és telefonar la teva cosina Bet perquè ens colli el boix grèvol i la molsa del seu jardí. Ja ho aniré a buscar jo, si té por que, si ho porta ella, pel camí, la policia li faci pagar una multa per arrencar plantes protegides. I a dins a casa no crec que hi vingui cap policia, oi? Els senyors papes dels nens que vindran no crec que facin cap denuncia. Jo els puc explicar que a la Selva Negra no està prohibit collir plantes per un cosa tant bonica com és fer pessebres i que jo, que sóc fill de la Mare Molsa, puc testificar que la meva mama està més que orgullosa per participar en un pessebre en que el seu fill hi fa d'àngel i canta. Quina il·lusió que em fa!

- No et facis tantes il·lusions, Estel-Verd! Jo no estic tan segura que guanyem el primer premi. Però és igual. L'important és participar i tots els participants tenen el premi igual: el caganer de cartró retallat que caga un bombó embolicat en plata daurada...

- Jo crec que sí que el guanyarem! Els altres pessebres dels amics de la parròquia tenen llums, però cap follet que els faci d'àngel del cel, que canti, que voli, que sigui lluminós i de la mateixa mida de les figures. I perquè els assistents estiguin més contents, farem que també hi participin: els repartirem la lletra de "L'Àngel i en Pasqual " i així podran cantar-la... Bé, vull dir, podran cantar les tornades perquè les estrofes de solistes ho cantarem, com ja he dit, en Quim i jo: la cosa quedarà així:                         

 

L'Àngel i en Pasqual  (Nadala popular catalana)

 

         Àngel del Cel (veu de soprano, que ho canta l'Estel-Verd)    

- Pastorets de la muntanya

que viviu en gran recel,

en gran recel;

desperteu, veniu de pressa,

que ja és nat el Rei del Cel;

desperteu, veniu de pressa,

que ja és nat el Rei del Cel. 

 

( Ho cantaran tots els assistents)

Cap el migdia

canta i refila

toca Pascual,

repica el timbal:

ram pataplam

ram pataplam;

que són festes d'alegria

Pasqües santes de Nadal,

que són festes d'alegria

Pasqües santes de Nadal,

 

Pasqual (veu de baix que ho canta en Quim, tenor)

- Que és aquest soroll que sento

a aquesta hora en el corral,

en el corral?

espereu, que si jo baixo,

sabreu qui és en Pasqual,

espereu, que si jo baixo,

sabreu qui és en Pasqual!

 

(Tots els assistents)

Cap el migdia

canta i refila...

etc.

 

Àngel del Cel (veu de soprano, que ho canta l'Estel-Verd)    

- Ai, Pasqual, no t'hi enfadis,

que sóc un Àngel del Cel,

Àngel del Cel,

que he vingut a anunciar-vos

que ja és nat el Rei del Cel

que he vingut a anunciar-vos

que ja és nat el Rei del Cel

 

(Tots els assistents)

Cap el migdia

canta i refila

toca Pascual,

repica el timbal:

ram pataplam

ram pataplam;

que són festes d'alegria

Pasqües santes de Nadal,

que són festes d'alegria

Pasqües santes de Nadal.

 

Acompanyament musical: l'Anna, la Consol, la Consuelo, la meva Amiga i altres voluntaris per la percussió casolana: cassoles, tapadores, culleres, etc. Tots a cantar, a tocar i a ballar! I a tots:

 

Molt Bon Nadal i Feliç Any 2010!!!

 

Maria Assumpta i Estel-Verd 

- Aquest any segur que guanyarem el primer premi del concurs de pessebres de la parròquia!!!

Estel-Verd, n. 94

N.94      

 

Estel –Verd

 

 

● El Bedoll Savi ●

 

La meva Amiga estava escrivint a l'ordinador la segona part de la seva tesi doctoral  i jo estava a la terrassa amb les plantes i les flors aprofitant el sol de la primera hora de la tarda i, a través de la vidriera de la porta, la veia com treballava. De tant en tant, travessava el vidre i li deia:

-  No vols que t'ajudi a fer res? La cita d'algun llibre o que et cerqui algun document o imatge?

- Gràcies, Estel-Verd bonic, però estic redactant i ho he de fer sola. Ara, aviat acabo, i et faré una proposta molt interessant.

Vaig esperar-me. Va acabar de redactar, va tancar el document i va anar a "Les meves imatges" i en va obrir una amb l imatge que us envio amb "l'Arbre Savi" i va dir-me:

- La nostra amiga Pilar Cugat sap que m'agraden els arbres i em va enviar la imatge d'aquest arbre Savi. És un bedoll, però no es recorda d'on és. Dons bé, m'agradaria anar a xerrar una estona amb aquest Arbre Savi. Saps on el podria trobar?

- A molts boscos encantats hi ha arbres savis que parlen i et diuen coses enrevessades que, quan les interpretes, moltes vegades t'equivoques. Al Palau del Mirall dels Somnis hi són tots, però allò és molt gran i tu encara no pots entrar-hi... i aquest en particular no sé d'on és. De la Selva Negra, no, però allà n'hi ha un altre que s'assembla una mica amb aquest. I que, amb molta prudència, podries anar a saludar-lo.

- No, m'agrada aquest. I a més, jo somio en aquest quan li faig la pregunta.  Crec que només aquest podrà dir-me el que vull saber.

- I què vols saber?

- Si acabaré llegint la tesi i seré doctora o si em quedaré pel camí. I també voldria saber si la comtessa pintada a Sant Pere del Burgal, que té el nom esborrat i que  és una clau de la tesi, era Llúcia, Àuria o Guillema. Si ho sabés, treballaria més segura a la tesi i aniria més de pressa.

- Però Amiga, els arbres savis no contesten temes tant concrets sobre la vida profana sinó sobre la teva vida interior, allò que et fa créixer. Més aquest, que té els ulls molt grossos i la boca molt petita, el que vol dir que sap molt però xerra poc. Els arbres són savis perquè uneixen la saviesa de la terra, que ens és comuna a tots i miren al cel d'on ve l'Esperit Lliure  Si els preguntessis això, pensarien que són necieses i et contestarien amb un estirabot que et despistaria i que sols serviria per que t'adonessis que has de preguntar sobre el fonamental.

- Ja sé quines són les preguntes fonamentals, Estel-Verd. D'on venim, on anem, què hi fem aquí, com ser savis...? Ja ho sé. En el fons, tothom ho sap. I les respostes, també les sabem, si escoltem el fons del nostre cor. No cal anar a cercar  cap arbre Savi. Però saps? Els humans tenim curiositat per coses més banals, més particulars, sobre com  complaure el nostre orgull individual. I he pensat que potser l'Arbre Savi...

- El Bedoll Savi no és savi perquè endevini el futur ni perquè tingui molta informació útil. Com jo, com els grans éssers del Món Imaginari, no servim per solucionar els problemes de la vida pràctica ni la curiositat dels humans. Estem més enllà de la utilitat. Per això tots els arbres Savis del món saben les mateixes coses, les que tu acabes de dir. I tots els follets del món sabem una sola cosa, que la vida és pur joc. Tu juga a  fer la tesi doctoral, com jo jugo amb el raig de sol enviat pel Pare Cel. Una vegada has esbrinat les grans preguntes serioses, a la Vida tot és pur joc.      

               

 Estel-Verd 

 

- M'agradaria anar a xerrar una estona amb aquest Arbre Savi. Saps on el podria trobar?

Estel-Verd, n. 93

N.93      

 

Estel -Verd

 

● Jocs amb libèl·lules ●

 

Un dissabte, vàrem anar a veure en Toni, la Pepi i l'Estel de l'Alba, els nostres amics del Montseny. I després de dinar, l'Agustí, la Pilar, en Martí, la meva Amiga, i els tres follets, en Mòllic, en Llum d'Alba i jo, ens en vam anat a fer la digestió i la migdiada junt al riu Tordera, al costat del pont de troncs junt on  uns mesos abans havia fer sortir el meu Mamut. A aquella hora de xafogor, el lloc, entre alzines, castanyers i pollancres, era verd i fresquet. El riu lliscava alegrement, allà fent saltirons, més a prop, en gorgs on l'aigua lliscava avall molt suaument. El remoreig de l'aigua es barrejava amb el cant dels rossinyols i el xiuxiueig del vent entre les fulles dels arbres. Aquí i allà, clapes de sol travessaven les fulles i els raigs daurats il·luminaven el verd resplendent de l'herba, el verd profund de la molsa, les pedres i el terra fosc i també l'aigua del riu que lliscava i que, com miralls movedissos, és reflectien en la gran pedra que servia de suport al pont de troncs. Els reflexos de la llum ballaven una dansa ininterrompuda sobre la superfície de la dura pedra.

Junt al racó on els raigs de sol donaven sobre el gorg d'aigua que es reflectien en la pedra, tres libèl·lules d'un blau verdós intens i impossible voletejaven sobre la superfície de l'aigua donant voltes i voltes d'ací cap allà, jugant amb les fulles que, des dels arbres, anaven caient com un plugim mogut per les ratxades de vent per entre els contrastos de llum del sol i l'ombra del bosc. Us asseguro que no cal anar a la Selva Negra per veure un lloc tant bell com aquell! Era la joia pura! En Martí, de peus i de cul a l'aigua, xipollejava tot jugant amb l'aigua i el fang dels marges. La Pilar contemplava embadalida els jocs del seu fill. L'Agustí, endormiscat, escoltava el concert del silenci, la brisa, l'aigua i els rossinyols. I la meva Amiga s'extasiava veient com els tres follets jugàvem amb les tres libèl·lules blaves a surfejar amb les fulles dels arbres que havien caigut sobre la superfície del riu i que ens balancejaven amb moviments ara lents ara accelerats  fins que, en arribar a un ràpid, la fulla es giravoltava i els tres follets anàvem a parar dins l'aigua entre riures i xiscles. Però les libèl·lules no es mullaven mai; aixecaven el vol  i amb el seu llarg cos blavós amb reflexes safirs semblava que ballessin un ball de bastons mentre movien les ales translúcides amb moviments ràpids com guspires de flames verdoses i blaves.  Que belles i simpàtiques que eren!  Els seus grans ulls reflectien les ondulacions de l'aigua i seu ràpid aleteig omplien de guspires blau safir el petit racó on la dansa tenia lloc. I l'estona passava sense passar, com si, amb el voletejar  màgic de les translúcides ales blavoses, el moviment esdevingués el ritme etern de les coses immutables.  L'etern retorn de totes les coses, sempre en dansa i sempre idèntiques!         

         El riu – el temps? – lliscava suau i lentament i, en la seva superfície ondulada, reflectia, com en fragments de miralls deformats, les històries dels seus marges: un home endormiscat que escoltava la música de la natura, un nen que jugava amb el fang i aigua, la seva mare que el contemplava embadalida i una altre dóna que observava com tres follets jugaven amb tres libèl·lules d'un blau verd increïble. I, lentament, l'aigua que lliscava s'emportava totes aquestes imatges fragmentades avall, avall, vers la mar llunyana i immensa on tots els records del món són guardats al seu fons com tresors de valor incalculable.

 

Estel-Verd

 

...movien les ales translúcides amb moviments ràpids com guspires de flames verdoses i blaves...

Estel-Verd , n. 92

N.92  

    

Estel -Verd

 

● El mestratge del Gran Mag Blau ●

 

Quan es va despertar del seu viatge en somnis al bosc dels silfs, la meva Amiga semblava realment afectada pel que havia vist i, com que era diumenge, ens vàrem quedar al llit a xerrar. Al cap d'una estona de parlar d'aquells éssers misteriosos, la meva Amiga va comentar:

- Malgrat el misteri i la bellesa dels Silfs, hi ha hagut quelcom aparentment més normal però molt més profund i difícil d'explicar... em refereixo a la presencia del Gran Mag Blau. Sota l'aparença d'un vell savi, però trempat, acollidor  i fins irònic, he intuït una presencia molt més forta i profunda que la de tot el bosc. És ben curiós, perquè a diferència dels silfs, de la fada Lliri Blau o de tu mateix, el gran Mag Blau no el veus màgic ni fantàstic.  Sembla un home vell de per aquí, però quin home! Ja sé que té poders, que va de món en món, però el seu poder rau en una senzillesa extrema. Amb els silfs, no intentava interferir-hi o defensar-me. Senzillament, era allà i em comunicava serenitat... I dius que vas estar molt temps amb ell, Estel-Verd?

- Ui, si! Vaig estar tres cents set anys voltant per l'Univers dins el seu mantell, amb forma d'Estel....Verd. Va ser meravellós! Tots els estels del seu mantell, els que tu veus dalt del Pare Cel, son Esperits, que tant poden provenir del que vosaltres en dieu Mon Imaginari, com ara jo o els àngels i fades, com dels Esperits humans, els Jenseitgeister, lliurats de la matèria per la mort. Allà dalt no hi ha gaire diferència...  Des del dalt el Cel – el mantell del Gran Mag Blau – em va mostrar i  em va ensenyar a conèixer i estimar aquest univers amb tots els seus móns interiors, imaginaris, i tots els somnis humans en les seves formes que adopten en els contes, mites i religions de tot el món que, des de fora poden semblar absurds, però des de dins de cada poble, tots tenen un sentit profund i vital. Ja que el Gran Mag Blau té una doble missió: en`primer lloc, envia els estels del Pare Cel als homes en forma de críptics somnis nocturns, els quals, els savis i poetes, gràcies a la  Fada Besllum Boscana del Palau dels Miralls dels Somnis de la Selva Negra, transmuten en somnis diürns comprensibles per al pobles - contes, cançons, faules, llegendes, mites, poemes... que els homes guarden i estimen com els seus més preuats tresors. La segona fase de la missió del Gran Mag Blau és explicar el sentit d'aquests somnis diürns a cadascú dels humans segons el seu enteniment, i així, retornar al Pare Cel els bellíssims somnis diürns amb el seu sentit celestial. I els humans comprenen així la seva missió a la Vida...

- I això vol dir que el gran Mag Blau és conegut arreu?    

- Bé, si però no. Quan va a cada terra, el Gran Mag Blau adopta una forma i un nom diferents d'acord amb els símbols i els mites propis dels somnis diürns d'aquesta terra, època o Món Imaginari: a tu se't va mostrar con un vell savi de per aquí, igual que l'estrany distribuïdor que va veure el Josep de la Llibreria Almirall quan li va dur El Gran Llibre Màgic dels Follets;  és Merlí al mon artúric, Sant Gabriel pels cristians, Lug per als celtes, el Drac celestial pels xinesos, Mercuri pel als romans, Gandalf a la Terra Mitjana, Shiva a l'Índia, Hermes per als grecs...   

- Hermes! L'hermeneuta! Ara ho entenc! És l'enviat del Cel.

- És clar, dona! És el que t'estic dient tota l'estona! I jo, quan  vaig estar amb ell, vaig ser un deixeble seu, un petit estel del seu mantell. Ell és qui em va instruir. Jo he après de molts mestres; el gnom Gom-Gom, la fada Lliri Blau, l'elf Violeta de Llum... però el de més amunt és el Gran Mag Blau que és qui, des del seu palau de la Illa Blanca, està amb contacte directe amb el Pare Cel, que està per sobre seu i per damunt de tot, embolcallant-ho tot i és el Pare de tots.

                             Estel-Verd    

 

Tots els estels del seu mantell, els que tu veus dalt del Pare Cel, son Esperits.

(El petit Estel-Verd que hi ha cap a baix a l'esquerra, sóc jo).

__________ Información de ESET NOD32 Antivirus, versión de la base de firmas de virus 4377 (20090828) __________

ESET NOD32 Antivirus ha comprobado este mensaje.

http://www.eset.com

Estel-Verd, n. 91

N.91   

 

Estel -Verd

 

● El bosc dels Silfs ●

 

Per fi, l'altre nit vaig poder traslladar en somnis a la meva Amiga al bosc dels  sílfs i les sílfides que és, desprès del Palau dels Miralls dels Somnis, el lloc més poderós i encantat de la Selva Negra  i que, per suposat, no es pot visitar sense el permís dels seus habitants. De fet, jo mateix solament hi havia passat unes cinc vegades acompanyat d'algú superior a mi, com la fada Lliri Blau o l'elf Violeta de Llum, perquè jo tot sol o amb altres follets o gnoms ens fa molt respecte.  És tant misteriós!  No es cap por de res precís, sinó temor pel grandiós i inabastable, pel que no és pot comprendre. Però a la meva Amiga, els misteris l'atrauen; el que no entén, la fascina. Hi ha humans que són ben estrambòtics i curiosos! I jo, per satisfer-la, vaig demanar a la fada Lliri Blau i al gran Mag Blau que intercedissin davant els silfs i silfides per poder-los visitar en les seves estances, ni que fos dins els somnis de la  meva Amiga. Per fi, es va acordar que la meva Amiga i jo aniríem acompanyats del Gran Mag Blau qui, tot i que no es pròpiament de la Selva Negra, és qui té més poder i mà esquerra en el tracte d'aquests éssers misteriosos.

         Ara que els he "percebut" més a prop i millor, puc dir que la descripció dels silfs i les sílfides que vaig fer al número 32 de l'Estel-Verd era correcte, però molt "curta". D'entrada, no els acabes de veure mai bé, és a dir, no saps si veus una sílfide, un raig de lluna, un vel de boira o una ombra. Tot és tant evanescent! Però també t'adones que, sota una aparença tan imprecisa hi ha una presència forta i poderosa però que, a igual que les seves formes, no és personal. És com si el bosc sencer fos Consciència,  Presencia i Saviesa ancestral i les seves personalitats – els silfs i les sílfides – fossin sols momentànies formes d'expressió d'aquesta Saviesa ancestral, que, uns instants desprès, s'hauran disgregat i posteriorment, fusionat amb les restes d'altres formes, sobre tot humanoides, però no únicament; també hi ha trossos de boira o fum que recorden cavalls, llops o, fins i tot, aus i dracs. Emergències del Caos primordial, aquestes evanescències blanques, fluïdes i translúcides temen tota la potència de les forces primàries, de les que en són com una manifestació. A més, tot el bosc ressona amb uns sorolls sords i  impressionants, barreja de trons de tempesta i música d'àngels, que augmentaven la sensació de misteri.  

De fet, com vaig poder comprovar, el Gram Mag Blau no actuava sobre els silfs i les sílfides sinó que el que feia era donar suport a la meva Amiga per que els podés tolerar, no fos que, ni que estigués en somnis, es desmaiés de la impressió, tant gran era l'impacte  que causava la seva presència propera. I ens explicava que no ataquen mai ni fan cap mal físic: en tot cas, si no ets interiorment resistent, et pots morir de por... Bé, els follets no ens morim tant fàcilment i la meva Amiga, abans, s'hagués despertat de l'ensurt!              

         I, malgrat tot, que bells i fascinants que són! No hi al món res més formós que aquestes figures sols insinuades, blanques, fantasmals, però altes, potents i vigoroses, d'homes, dones i altres éssers tant sublims que ni els deus de cap religió els ha imaginat. I, de fet, són molt més antics i primigenis que els deus, que les fades, que els avantpassats... Són les primeres emanacions del Caos a la Consciència, quan el Caos comença a ser Consciència o la Consciència comença a ser Caos... 

         Què petitons que ens vàrem sentir i quina frisança que vàrem passar! Però,  aixoplugats sota el mantell del Gran Mag Blau, la meva Amiga i jo sentíem que aquella experiència valia la  pena!

                                                                

                          Estel-Verd

 

No saps si veus una sílfide, un raig de lluna, un vel de boira o una ombra.

Estel-Verd, n. 90

N.90                 

 

 

Estel -Verd

 

 

 

● Perfum a bosc? ●

 

 

Quina oloreta tan bona que fa l'herbolari dels meus amics Joan i Maria Jesús! I que bonica que és la botiga! A la meva Amiga i a mi ens encanta anar-hi i mentre ella xerra que xerra amb els seus propietaris, a mi m'entusiasma  posar-me dins les caixonets amb cadascuna de les herbes i olorar-les. Bé, no totes, que també hi ha herbes que diuen que curen,  però que fan una pudor!!! A la  Selva Negra, totes les herbes fan bona olor, fins i tot les que curen, que són gairebé totes! També poso pel Joan que és un dels meus millors retratistes. Alguns dels retrats meus que us envio són fets per ell! 

         - Estel-Verd! - em crida la Maria Jesús – Mira que tinc per tu! Barretes de cremar amb olor a bosc!

- Si, Estel-Verd – reblà la meva Amiga – En comprarem un feix i aquesta nit, mentre jo sopi, en cremarem i així ens podrem imaginar que estem a la Selva Negra o, com a mínim, al Pirineu.

Jo m'ho vaig mirar. Era un feix de quinze barretes d'un pam escàs de llargada de color gairebé negra subjectades per un paper de color verd fosc i una goma elàstica. L'olor era una mica rara. Potser sí que feia una mica de perfum a farigola, pi i falguera, però... bé, potser quan les creméssim...!

         Quan vàrem arribar a casa, la Consoleta, la simpàtica veïna de la meva Amiga, l'esperava perquè la deixéssim mirar un dvd a la nostra televisió ja que la de casa seva no funcionava. Ella es va posar al menjador i la meva Amiga i jo ens vàrem tancar a la cuina, el que va anar la mar de bé, perquè era l'hivern i feia fred. La meva Amiga va anar a cercar el bol de ceràmica amb sorra on hi clava les barretes de cremar l'encens quan fa meditació i em va dir:

- Saps que, Estel-Verd? Perquè faci força olor, cremarem cinc barretes de perfum de bosc a la vegada

Dit i fet. Va encendre les cinc barres al gas i les va clavar al bol. A la primeria era molt bonic: van començar a pujar fils de fum cap el sostre, tots misteriosos, fluctuants i que feien formes estranyes, com fantasmagòriques. A mi em va recordar les boires del bosc dels elfs, tot molt encantat... Pel que fa al perfum, no era del tot desagradable. Olorava a farigola i a pi... cremat i, sobre tot a fum. Feia tant fum que, al cap d'una estona, la meva amiga va començar a tossir, a fregar-se els ulls i a ventilar-se amb la mà el nas i la boca. L'aire va esdevenir tan blanquinós i espès que jo gairebé ni la veia.

- Amiga, ets una fantasma invisible? On ets? - vaig preguntar cridant

- Estel-Verd! Què estàs aquí? Que t'has posat la caputxeta, que no et veig? – va continuar la meva Amiga amb el mateix to de broma

Jo vaig encendre la meva llum verdosa i vaig continuar cridant:

- Sóc aquiiií, a dos pams de tuuu!!! 

- Però..., que misteriós que estàs, Estel-Verd! Tot envoltat de boira verda! Ets tu o ets un foc follet? – em va preguntar tot rient del joc de paraules.

         - Sooóc un foooc folleeet sorgit d'entre la boira d'un cementiiiiiri – vaig dir fent veu greu com de por. 

         - Què dieu, que ja esteu al cementiri?  -  va dir una veu que no era la meva Amiga. Per la porta oberta va entrar aire fresc i net  – Què feu? Jugueu a cementiris, se us ha cremat el sopar, feu bafs de farigola pel refredat o he de telefonar els bombers que vinguin rescatar-vos de l'incendi? 

- És que la teva veïna volia que anéssim  a la Selva Negra però... em acabat a la Selva Blanca!

I vam riure tots tres. 

 

                        Estel-Verd

 

Quina oloreta tan bona que fa l'herbolari dels meus amics Joan i Maria Jesús!

__________ Información de ESET NOD32 Antivirus, versión de la base de firmas de virus 4377 (20090828) __________

ESET NOD32 Antivirus ha comprobado este mensaje.

http://www.eset.com

Estel-Verd, n. 89

N.89  

      

Estel -Verd

 

 

● Dos follets condecorats  ●

 

Era el meu dia del Montseny i a les sis del matí era sobre la vall alta de la Tordera cercant el meu amic el follet Mòllic. Em va estranyar que, tot i haver quedat amb ell, no apareixia. Vaig anar a casa la seva amiga Pepi a veure si aquesta en sabia alguna cosa, però a aquelles hores del matí , la Pepi, en Toni i la petita Estel del Alba dormien. Al cap de poc, va aparèixer en Mollic molt neguitós.

         - Es horrorós, Estel-Verd! Fa un moment era al bosc i he sentit dos homes que deien que avui, amb el  vent fort i  sec, era el dia adequat per calar foc al bosc i incendiar-ho tot per desprès fer-hi xalets i que anaven pel material incendiari... Hem d'avisar ràpid el Toni, que és bomber i la Pepi, que protegeix el bosc, perquè ho impedeixin.

Els vàrem despertar i els hi vàrem explicar. Immediatament, van telefonar als bombers i a Protecció Forestal tot dient que "no és una broma; ens ha telefonat un amic de tota confiança que ho ha sentit." Van deixar la menuda amb uns veïns amics i, amb el cotxe, es van apropar a la zona boscosa indicada. Quan hi vàrem arribar, no vàrem veure res ni ningú. Al cap de molt poc es van presentar els companys del Toni amb tot el seu material –dos grossos camions de bombers amb extintors i mànegues! – i la camioneta de la Protecció Forestal, més un cotxe dels Mossos, però...  ni rastre dels delinqüents ni del foc. El que havia passat era evident: havíem actuat tan ràpids que havien aparegut els bombers abans que els incendiaris no haguessin fet la seva feina. I els bombers i els de Protecció Forestal se'n reien d'en Toni i la Pepi:

- On és el foc? Tan segurs com estàveu que era un amic de tota confiança... i ha resultat una broma pesada! 

La Pepi i en Toni, pobres, no sabien quina cara posar-hi!

Però, mentre els homes parlamentaven, jo vaig dir a en Mollic:

- Quan hem arribat, jo he sentit una ferum estranya: els incendiaris han de ser a prop.

Vàrem cercar dins el bosc i... estaven allà, amagats entre els arbres intentant ocultar un  bidó de benzina i altres materials per calar foc dins el tronc foradat del castanyer Cap de Dinosaure, a sols uns cent cinquanta metres d'on estaven els nostres amics i els seus companys. I vàrem sortir volant del bosc tot cridant: 

- Estan allaaaà als castanyeeers!!! Amagant el material de calar foooooc!!!

L Toni i la Pepi es van posar a córrer vers on els indicàvem i els seus companys, sorpresos en veure dos petits bitxos que cridaven – que no sabien si eren follets, lloros, àngels o dimonis - també van córrer al darrera i, després d'una persecució per dins el bosc, - semblava una pel·lícula! - entre tots vàrem enxampar els dos incendiaris i les proves del seu frustrat delicte – el material per calar foc dins el castanyer Cap de Dinosaure.                           

I quan els Mossos es van haver endut els frustrats incendiaris i tot va haver acabat, els bombers i els guàrdies de Protecció Forestal van dir a en Toni i a la Pepi que atorgaven la Medalla del Montseny a aquells dos simpàtics follets – ara ja ens havien presentat. Però nosaltres els vàrem contestar:

- Una de les nostres tasques és, com la vostre, defensar la natura i és el que em fet entre tots. Però la majoria de la gent no creu en els follets ni els distingeix dins el bosc. Si avui ens hem deixat veure és per salvar el bon nom dels nostres amics. Però serà millor si doneu la seva versió que "han estat avisats per un amic de tota confiança" i que, un cop aquí, heu vist com els incendiaris corrien. Perquè, si dieu que us han avisat un parell de follets, els vostres caps diran que no hi sou tots, podríeu perdre la feina i fins us tancarien a Sant Boi. Pel que fa a les medalles, condecoreu al Toni i a la Pepi i, desprès, que els hi deixin a l'Estel-Verd: se les posarà dins la caputxeta i les ensenyarà als seus amics de la Selva Negra. Com presumirà! A la seva estimada fada Lliri Blau li caurà la baba de veure'l condecorat amb una medalla més grossa que ell!!          

I nosaltres ens en vàrem anar i ells varen atorgar les medalles a la Pepi i en Toni els quals, des de aleshores, han pujat en estima entre els seus companys. Però ells sempre han dit que les medalles són nostres i, en una cerimònia intima en que estàvem nosaltres dos, ells dos i llur filla Estel de l'Alba, els seus companys de feina que havien presenciat els fets i la meva Amiga, ens les vàrem lliurar.  

                                                      

                                     Estel-Verd  

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com  .

                                                                                        

La Pepi va fer aquesta foto del castanyer Cap de Dinosaure

on els incendiaris van amagar el  material incendiari.

(Sobre els orígens d'aquest castanyer, vegeu l'Estel-Verd, n. 61).

__________ Información de ESET NOD32 Antivirus, versión de la base de firmas de virus 4377 (20090828) __________

ESET NOD32 Antivirus ha comprobado este mensaje.

http://www.eset.com