Estel-Verd, n. 96

N.96

 

Els cent i un contes del follet Estel-Verd

 

 

● El Cargol Treubanya fa de tartana ●

 

La meva Amiga i jo hem anat a casa la nostra amiga Lluïsa que està malalta. Allà, per fer-li passar l'estona, la meva Amiga s'ha tret un cistellet de dins la seva bossa on hi havia un altre amic nostre, el Cargol Treubanya.

         - Mira Lluïsa, aquest és el nostre amic el Cargol Treubanya. Aquest matí, l'Estel-Verd i jo hem anat, mitjançant el Llibre Màgic dels Follets a la Selva Negra i ens hem divertit molt amb ell. Com ja saps, un cop allà, jo em torno com una Jenseitsgeister, un Esperit del Més Enllà,  petitona com l'Estel-Verd i, per tant, em puc passejar per tota la Selva Negra damunt la closca d'en Treubanya com si anés en una tartana. Bé, és un mitjà de transport una mica lent, però ho veus tot amb molt de detall: les plantes, les flors, les marietes, els gnoms, les papallones... Ens hem fet tant amics, que ha volgut venir a conèixer Barcelona...

         - Quina enveja que em fas! Com m'agradaria passejar damunt la closca d'en Treubamya! – va dir la Lluïsa - I tu, Estel-Verd, també hi anaves? 

         - No, jo he anat a saludar la fada Lliri Blau que feia dies que no veia. I, per cert, li he explicat que et veníem a veure a tu que estaves malalta i li he demanat si tenia alguna cosa per guarir-te. M'ha preguntat què tenies. "Va coixa i porta bastó, li he dit, però ara té mes coses que no sé com es diuen". M'ha contestat: "Aleshores, no et puc donar cap herba en concret... Però tinc quelcom molt millor. Aquesta cirera d'arboç és màgica, quan hom se l'empassa i li demana el que vol, l'hi concedeix. Que li degui de què es vol guarir". - i m'he tret la cirera d'arboç de la caputxeta i li he donat a la Lluïsa.

      Però la Lluïsa, que no es treia en Treubanya de la vista, ha dit mentre agafava la cirera d'arboç :

         - Gràcies, Estel-Verd. Però les malalties ja se'm guariran quan em mori. Ara, em fa il·lusió fer-me petita com era la teva Amiga aquest matí i poder anar damunt la closca del Cargol Treubanya – i abans que ni jo ni la meva Amiga tinguéssim temps de dir res, la Lluïsa s'ha posat la cirera d'arboç a la boca, se l'ha empassada  i plifff! s'ha tornat petitona com jo.

         De moment, tots quatre hem rigut molt. Com que la meva Amiga era l'única persona gran, ha agafar la Lluïsa i l'ha muntat damunt la closca d'en Treubanya i ha començat la passejada. Però quan en Treubanya, per demostrar les seves habilitats, ha començat a pujar en vertical pel piano de caoba Berstein Wolf, la Lluïsa petitona s'ha posat a cridar que queia, que relliscava, que es marejava. I quan en Treubanya ha donat la volta, la Lluïsa ha començar a queixar-se del rastre de baba que el cargol deixava per on passava, que els deixéssim a terra, que tenia por, que volia tornar a ser gran... i ha baixar del cargol.

         Tornar a ser gran, sí, però... com?  Ella i jo ho hem dit de totes maneres però com que la cirera d'arboç ja no hi era, cap fórmula feia afecte. Estàvem desesperats i, després de molt discutir, hem pensat que el que havíem de fer era tornar a la Selva Negra i demanar a la fada Lliri Blau que desfés l'encanteri. Per la qual cosa havíem d'anar a casa la meva Amiga a cercar el Gran llibre Màgic dels Follets per poder anar tots a la Selva Negra. Jo m'he posat en Treubanya a la caputxeta (l'únic que hi podia anar per la seva qualitat d'animal no parlant: no hi puc portar ni persones ni Esperits de la Natura) i a la Lluïsa l'hem embolicat amb un mocador, posat dins el cistellet i aquest dins la bossa de la meva Amiga. Jo anava també dins la bossa. I, amb tots els altres tres a la bossa, la meva Amiga ha anat a agafar l'autobús per tornar a casa.

         La meva Amiga anava a poc a poc i amb molta cura per no marejar la Lluïsa. Era diumenge a la tarda i no es veia ningú pel carrer ni a la parada del bus. Y mentre la meva Amiga ens parlava i mirava dins la bossa... ha sortit un atracador de trascantó i ha estirar la bossa del braç de la meva Amiga per robar-li. Però la meva Amiga no l'ha deixat anar i s'ha agafat amb l'altre mà a la barra de la parada de l'autobús. El lladre ha donat una altre estrebada mentre jo sortia i amb la meva llum l'enlluernava... i la Lluïsa també sortia a mida normal, amb en peu a dins la bossa que penjava del braç de la meva Amiga i l'altre suspès enlaire i, amb el seu bastó, ha començat a pegar cops al lladre qui, ben convençut que aquella bossa no li convenia, ha emprès la fuga. Es veu que, amb l'estrebada, la cirera d'arboç, que estava a la gola de la Lluïsa, li ha sortit enfora i s'ha desfet l'encanteri... Coses de la màgia!

         Però la Lluïsa m'ha tornat immediatament la cirera d'arboç tot dient:

         - No vull saber res més de cures màgiques ni de passejades damunt d'un cargol. Estic malmesa, plena de cops, marejada. Vaig a casa a guarir-me. I no vingueu, que he de netejat el piano de la baba del Cargol Treubanya.

         I, tot i anar coixejant i amb bastó, ha fugit de nosaltres corrent com una esperitada.                                    

          Estel-Verd

 

...em puc passejar per tota la Selva Negra damunt la closca d'en Treubanya com si anés en una tartana...