
Les figuretes m'encanten ja que són més o menys de la meva mida i ja començo a estar tip dels humans, tan enormes i creguts. La figura del llenyataire tenia la meva mateixa alçada, 7'33 cm. i portava una túnica blava, mocador a ratlles vermelles i blanques i un feix de llenya a l'esquena. Em va fer tanta il·lusió en veure'l petitó com jo que vaig pensar que seria un bon amic i vaig suposar que, potser, si me'l enduia a volar amb mi, li passaria el somriure d'estaquirot que posava. Així que el vaig agafar amb la mà, el vaig alçar i me'l vaig emportar volant per tot el pis, per sobre les llibreries, els armaris de la cuina i els prestatges amb gerros i figures que ens miraven envejoses.
- Eh que és divertit? – li vaig preguntar
Com que no responia, me'l vaig mirar pensant que potser sentia por o estava marejat. Però no! Continuava posant la mateixa cara d'estaquirot de sempre!
Aleshores, me'n vaig adonar que, en ser una figura morta, no podia gaudir del vol ni de la vida. El desencís va ser tant gran que el vaig deixar anar des del sostre: ppaaaafff!!! I es va trencar en mil trossos.
- Estel-verd! Què fas?- va preguntar la meva Amiga que fins aleshores havia estat absorta escrivint la seva tesi doctoral – No t'he dit que no toquis les figures del Pessebre? Mira que has fet! L'has esmicolat!
- Però jo no l'he matat. Aquest tanoca ja era difunt!!!
Estel-Verd
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada