Estel-Verd nº2

Estic assegut amb els peus balancejant al cim de la vora de la tassa de llet amb cacau de la meva Amiga mirant-la com està esmorzant pa amb tomàquet i llonganissa i va prenent una corrua de medicaments que s'empassa amb un got d'aigua. Sense tantes pastilles i polvets, els follets vivim més i millor que els humans! Però m'agrada veure-la esmorzar perquè, així, mentrestant jo tinc el pandero calentó pel baf que surt de la llet amb cacau escalfada al microones.

Els raigs baixos del sol del matí d'hivern que entren per les finestres em donen d'esquena tot il·luminant de ple les meves ales de colors ja que jo, com molts follets, tinc ales i, si vull, puc volar. Les meves ales, molt boniques, semblen les d'una papallona però transparenten com les de les libèl·lules, em surten de les espatlles i són de colors verd mar, verd avet, lila i rosa amb dibuixos que fan cercles concèntrics, com si fossin ulls de drac, tot molt vistós i extremat. Em paren molt bé.

La llum del sol travessa les meves ales, les quals resplendeixen acolorides com si fossin les vidrieres d'una catedral gòtica o d'una casa modernista i alhora, en moviments harmònics, ara ràpids ara lents, fan dibuixos estranys i difuminats amb el fum que surt de la llet amb cacau que tinc al darrera i que puja enlaire tot seguint el ritme del so del Somieig - Träumerei - de Schumann que sona pels altaveus de l'equip de música de la meva Amiga. I alhora jo contemplo tot aquesta bella visió reflectida en la mirada dels seus ulls brillants i admirats.

I la mentre ella va esmorzant a poc a poc, els dos estem absorts i embadalits en immergir-nos en el món meravellós de la fantasia sense límits formada de sons, colors, mirades, moviments, tonalitats difuminades i infinites, on la paraula "impossible" no es possible.

- Què bonic que és! Quins regals més prodigiosos que em fas! Què contenta estic que estiguis amb mi, Estel-Verd estimat! – em diu amb joia.

I jo, en veure-la feliç i sentir-la parlar així, em poso tot cofoi i el meu cor es consola de l'enyorança profunda que sento per l'absència dels boscos silents de la meva Selva Negra natal.

Us ho imagineu?

Estel-Verd