Estel-Verd, n. 7.

N.7 Estel -Verd.

Ara, us vaig a parlar d'una discussió molt seriosa que he tingut amb la meva Amiga. Com es sabut, els follets tenim molta mala fama de fer sempre entremaliadures. I a vegades, com veureu, aquesta fama no és justificada.

Resulta que la meva Amiga porta ulleres. I, a més, és molt despistada. Dons bé, ahir, al llevar-se, no trobava les ulleres per enlloc i va malpensar que jo els hi havia amagat i em va cridar:

- Estel-Verd!!! on m'has amagat les ulleres?

- Jo no sé res de les teves ulleres. Cerca tu on les has deixades!

- Tu me les has amagades i ara no vols dir-me on, ni em vols ajudar a trobar-les!?

- Jo no tinc perquè ajudar a cercar ulleres a humans despistats, malpensats, exigents, calumniadors i curts de vista.

Aleshores, ha començat a escodrinyar amunt i avall del pis obrint calaixos i armaris, mirant tots els prestatges i apartant gerros i llibres mentre malparlava contra meu. Jo, desprès de mirar-me-la una estona, li he dit amb una mica de sorna:

- Si et posessis les ulleres velles, potser t'hi veuries millor per trobar les noves.

No m'ha agraït el consell, però l'ha seguit. I ha continuat cercant. Al cap d'una altra bona estona, li he preguntat.

- Quan vas fer servir les ulleres per última vegada?

- Saps molt bé que ahir nit i que les vaig deixar damunt la tauleta de nit.

- I no t'has llevat cap cop, aquesta nit?

- Saps molt bé que no em poso les ulleres per anar al lavabo... Espera! Es clar...! – i ha anat a la banyera i allà, a sobre la lleixa amb els xampús, els gels i les cremes..., hi havia les ulleres!!! Al llevar-se a la nit, li picava un gra prop de l'ull i s'ha posar crema...

Creieu que m'ha donat les gràcies? Dons no, sinó que m'ha rondinat:

- Si sabies on eren, per què no m'ho deies abans?

- Si jo les hagués trobat, hauries pensat que era jo qui les havia amagat i no haguessis reconegut que tu ets despintada.

- Jo m'hauria recordat...! Ets molt dolent!!!

I no m'ha dirigit la paraula durant una bona estona!

Si s'ha cregut que els follets servim per pagar tots els plats trencats, els que trenquem i els que no trenquem, està ben apanyada!

Oi que tinc raó? Vosaltres que en penseu?

Estel-Verd

Estel-Verd, n. 6

N.6

Estel -Verd.

Avui toca explicar com em veuen els humans i, en concret, con em veu la meva Amiga de Barcelona ja que, a vegades, els Esperits de la Natura canviem de forma perquè procurem adaptar-la a la comprensió dels nostres amics.

A mi, habitualment, se'm veu amb una forma humana amb ales, esvelta i petita, d'exactament 7 centímetres i 3'3 mil·límetres. Però en casos especials, puc augmentar o disminuir de mida.

Com el meu nom indica, llueixo com un estel, amb una llum verdosa i clara, d'un platejat brillant que omple el cor de joia i dolçor, que es veu de molt lluny i fins i tot puc il·luminar una habitació amb una claror tènue però clara. I si convé, no desprenc claror i fins puc desaparèixer. Perquè com en ser un follet, sóc màgic i puc aparèixer i desaparèixer quan vull i fins puc fer que unes persones em vegin mentre que d'altres no. De fet, per veure'm, s'ha de ser amic o amiga dels follets, com ara la meva Amiga. Si hom es amic dels follets, els veu i si no ho és, ni els veu ni els sent. Així que ja ho sabeu, si veniu a casa la meva Amiga i sou amic meu, em veureu, i sinó, no.

La meva llum ve del meu interior i la llum del sol, la lluna, les bombetes o les espelmes modifica sols en part la tonalitat de la meva pell que, en una claror normal de sol sembla la dels humans però més brillant, amb més contrast entre el clar i el rosat i, a més, amb uns reflexos verdosos clars provinents de la meva llum interior. Quant aquesta llum verdosa interior s'intensifica, bé perquè disminueixi la llum exterior i jo vulgui continuar essent ben visible, o bé perquè vulgui cridar l'atenció – jo crido l'atenció intensificant la meva llum, fins i tot intermitentment com si fos una alarma – el color de la pell tendeix a desaparèixer i se'm veu lluminós, amb una llum verdosa, a voltes translúcida, a voltes intensa con si fos un llampec o el filam d'una bombeta. I fins a vegades, la meva claror pot ser tant brillant que hom ha de tancar els ulls per no enlluernar-se.

Resumint: com que enlluerno els qui no són amics meus, si no em veieu és que aneu amb els ulls tancats per no enlluernar-vos.

Continuaré el meu retrat un altre dia.

Estel-Verd.

Estel-Verd, n. 5

N.5 Estel-Verd.

A petició d'alguns dels meus nous amics, us vaig a expliqui quins són els meus orígens i com sóc. Així em coneixereu millor.

Heu de saber que fa molt, moooolt, mooOOOOOlt de temps, quan el món era jove, la Selva Negra era un bosc d'avets altíssims, que encara no havien estat mai talats i, per tant, tenia els arbres més antics que havien sorgit de la Mare Terra. Eren tant alts i atapeïts, que les seves branques i les seves fulles impedien de totes totes que cap raig de sol arribés a tocar les parts baixes dels troncs gegantins ni del terra. És per això que aquest bosc va ser anomenat la Selva Negra.

Aquests avets feia tants milers i milers d'anys que havien sorgit que les part baixes dels seus troncs eren gairebé del tot cobertes per un espessa capa de molsa verda, flonja, suau, atapeïda, que no havia vist mai el cel o que no rebia altre llum que la molt indirecta que arribava travessant les fulles o des de les petites clarianes de gespa.

Però va arribar una tarda d'estiu en que va fer una forta tempesta amb un vent tan huracanat que va abatre a terra les branques velles d'un avet enorme. Les va arrossegar lluny i la part baixa del tronc de l'arbre va quedar a cel obert.

Quant els núvols de la tempesta es van enretirar, la molsa va veure el cel que abans no havia vist mai, i, allà dalt, un estel bellíssim i resplendent. Fascinada i esbalaïda, va fer un crit de joia tant impressionant que, des de dalt de les altures, l'estel la va sentir commogut i veient la molsa tan verda, bella i dolça li va enviar un raig de llum puríssim i amorós. En rebre la clara llum de l'estel, la molsa va aparèixer com transfigurada i els seus bells tons de verd van brillar com si fossin pedres precioses - maragdes, malaquites, turqueses, aiguamarines i turmalines. I d'aquell encontre amorós, sobtat i impetuós, alhora que profund i dolç, fruit de la planta més humil i l'astre més alt, vaig néixer jo, l'Estel-Verd, brillant com un estel i verd com la molsa. I els qui eren com jo, Esperits de la Natura però sorgits abans que jo, em van acollir, em van educar i em van revelar quina era la meva missió.

Tot el que em van ensenyar us ho aniré explicant en altres e-mails.

Estel-Verd

­­

Estel-Verd, n. 4

N.4

Estel -Verd

Oh! Sóc el follet més feliç del món real i de l'Imaginari junts! No ho sabeu? Resulta que a casa la meva Amiga cada any hi passen SS MM els Reis Mags d'Orient i deixen regals! La meva Amiga em va dir que els havia escrit i que havia demanat regals, també un per mi.

- I que els has demanat?

- Una sorpresa. No es pot dir.

Com podreu comprendre, estava tan intrigat que no podia dormir i intentava sostreure-li el secret mitjançant tota mena de estratagemes, però tot va ser en va. La nit de Reis, com cada nit, vaig anar a dormir al seu costat i va tenir cura que no m'escapés fins al menjador per espiar els Reis i veure què deixaven.

- Si et troben despert, no et duran res!

Però tan bon punt ens vàrem llevar, hi vaig anar volant i allà, dins el cove però damunt tots els altres paquets, n'hi havia un de petit que posava:

"Per a l'Estel-Verd"

Imagineu-vos la meva impaciència, molt més quan em vaig tenir que esperar a que vinguessin els nostres veïns per obrir tots els regals junts. Estava excitat, tot donant voltes i voltes. Però per fi, em van donar el primer regal a mi, el vaig obrir i... allà hi havia el més meravellós calidoscopi que mai s'hagi vist. Els Reis Mags d'Orient m'han portat un calidoscopi!!! Tot un calidoscopi per mi sol! No és fantàstic? Un meravellós calidoscopi! Els Reis fan regals magnífics! Per fora és blanc i negre però per dins... és de tots colors i formes: vermell, rosa, taronja, verd gespa, verd maragda, fúcsia, groc, blau cel, blau ultramar, blau-verd, blanc, lila, etc. tot amb vidres transparents de figures diverses: quadrats, triangulars, circulars, rectangulars, anulars, de flors. que es sobreposen i combinen amb nous matisos. I, en fer-lo girar, emergeixen dibuixos hexagonals, com estranyes flors o estels o formes abstractes, totes variades. Esguardar dins un calidoscopi és immergir-se en un joc de miralls al País de la Bellesa! És preciós! I les figures no es repetien mai! I desprès de fer-li donar voltes amb les mans, el mantinc fix i sóc jo qui dono voltes a l'aire de cap per avall i per amunt. I les formes continuen essent sempre diferents, cada cop més belles i fascinants. I m'hi passo hores i hores, les més felices dels sis mil anys de la meva vida. Quina meravella és gaudir d'un calidoscopi!!!

Estel-Verd.

P.D. A casa l'Anna i en Quim, el Reis també em van portar una pàgina Web!!! Però encara no sé gaire com va.

Estel-Verd nº3

Com cada Nadal, la meva Amiga ha instal·lat un pessebre al rebedor de casa seva. Be, no l'ha instal·lat ella sinó la Carmen, la noia que l'ajuda a la casa. És un pessebre més aviat esquifit, sense riu de plata, ni muntanyes de suro, ni casetes de cartró, ni neu de farina, ni molsa de veritat, ni tant sols establia: el Nen Jesús, la Mare de Déu, Sant Josep, el Bou i la Mula estan tots a la intempèrie. Més que ser víctimes de l' Overbooking o la pobresa, ho són de la gasiveria de la meva Amiga. Res a veure amb els pessebres d'Olot que vaig veure fa dos-cents anys! Però hi ha un estel lluent amb cua, dues palmeres, una roca amb un arbre sec on penja l'Àngel de l'Anunciació i moltes figuretes: els pastors, la dóna que renta, els Tres Reis amb els camells i els criats, el caganer, les ovelles...

Les figuretes m'encanten ja que són més o menys de la meva mida i ja començo a estar tip dels humans, tan enormes i creguts. La figura del llenyataire tenia la meva mateixa alçada, 7'33 cm. i portava una túnica blava, mocador a ratlles vermelles i blanques i un feix de llenya a l'esquena. Em va fer tanta il·lusió en veure'l petitó com jo que vaig pensar que seria un bon amic i vaig suposar que, potser, si me'l enduia a volar amb mi, li passaria el somriure d'estaquirot que posava. Així que el vaig agafar amb la mà, el vaig alçar i me'l vaig emportar volant per tot el pis, per sobre les llibreries, els armaris de la cuina i els prestatges amb gerros i figures que ens miraven envejoses.

- Eh que és divertit? – li vaig preguntar

Com que no responia, me'l vaig mirar pensant que potser sentia por o estava marejat. Però no! Continuava posant la mateixa cara d'estaquirot de sempre!

Aleshores, me'n vaig adonar que, en ser una figura morta, no podia gaudir del vol ni de la vida. El desencís va ser tant gran que el vaig deixar anar des del sostre: ppaaaafff!!! I es va trencar en mil trossos.

- Estel-verd! Què fas?- va preguntar la meva Amiga que fins aleshores havia estat absorta escrivint la seva tesi doctoral – No t'he dit que no toquis les figures del Pessebre? Mira que has fet! L'has esmicolat!

- Però jo no l'he matat. Aquest tanoca ja era difunt!!!

Estel-Verd

Estel-Verd nº2

Estic assegut amb els peus balancejant al cim de la vora de la tassa de llet amb cacau de la meva Amiga mirant-la com està esmorzant pa amb tomàquet i llonganissa i va prenent una corrua de medicaments que s'empassa amb un got d'aigua. Sense tantes pastilles i polvets, els follets vivim més i millor que els humans! Però m'agrada veure-la esmorzar perquè, així, mentrestant jo tinc el pandero calentó pel baf que surt de la llet amb cacau escalfada al microones.

Els raigs baixos del sol del matí d'hivern que entren per les finestres em donen d'esquena tot il·luminant de ple les meves ales de colors ja que jo, com molts follets, tinc ales i, si vull, puc volar. Les meves ales, molt boniques, semblen les d'una papallona però transparenten com les de les libèl·lules, em surten de les espatlles i són de colors verd mar, verd avet, lila i rosa amb dibuixos que fan cercles concèntrics, com si fossin ulls de drac, tot molt vistós i extremat. Em paren molt bé.

La llum del sol travessa les meves ales, les quals resplendeixen acolorides com si fossin les vidrieres d'una catedral gòtica o d'una casa modernista i alhora, en moviments harmònics, ara ràpids ara lents, fan dibuixos estranys i difuminats amb el fum que surt de la llet amb cacau que tinc al darrera i que puja enlaire tot seguint el ritme del so del Somieig - Träumerei - de Schumann que sona pels altaveus de l'equip de música de la meva Amiga. I alhora jo contemplo tot aquesta bella visió reflectida en la mirada dels seus ulls brillants i admirats.

I la mentre ella va esmorzant a poc a poc, els dos estem absorts i embadalits en immergir-nos en el món meravellós de la fantasia sense límits formada de sons, colors, mirades, moviments, tonalitats difuminades i infinites, on la paraula "impossible" no es possible.

- Què bonic que és! Quins regals més prodigiosos que em fas! Què contenta estic que estiguis amb mi, Estel-Verd estimat! – em diu amb joia.

I jo, en veure-la feliç i sentir-la parlar així, em poso tot cofoi i el meu cor es consola de l'enyorança profunda que sento per l'absència dels boscos silents de la meva Selva Negra natal.

Us ho imagineu?

Estel-Verd

Estel-Verd nº1

Hola! Em dic Estel-Verd i sóc un follet. Vaig néixer a la Selva Negra, a Alemanya, ara farà uns 6000 anys. Si, ho heu llegit bé: fa sis mil anys. Allà, és clar, em deia Grünstern, en alemany, i abans tenia altres noms en antic germànic o fins en cromagnonnés, però des que vaig anar de vacances al Berguedà, als inicis del segle XIX després de Crist, no solament he après català sinó que, fins i tot, per estar per aquí, ha catalanitzat el meu nom i em faig dir Estel-Verd.

Ara estic de vacances a casa la meva Amiga de Barcelona. Tot i que sóc molt petitó – no faig gaire més de set centímetres d’alçada – sóc molt entremaliat i m’ho passo molt bé, almenys jo. ¿Què hi fa un follet de la Selva Negra a Barcelona? Dons donar la murga i fer companya a la meva Amiga uns quants anys, potser fins que es mori. ¡Quines vacances més estranyes i potser llargues, pensareu! Doncs relativament. M’explico: Si jo tinc 6000 anys i la meva Amiga uns 60, significa que 100 anys dels meus equivalen a un dels seus i, per tant, si ella anés dos mesos de vacances a la Selva Negra, seria equivalent a que jo estigués 17 anys i escaig a Barcelona. I com que ella no va a la Selva Negra, un follet de la Selva Negra va a la seva casa de Barcelona.

Si en tinc ganes, penso explicar-vos més coses de mi: com sóc, perquè em dic Estel-Verd, com em comporto, com vaig conèixer la meva Amiga, quines coses faig a casa seva, com vaig aparèixer, què vaig fer els sis mil anys anteriors, la meva relació amb els humans, els altres éssers de la natura i els que no són de la natura, les històries que m’han explicat, la meva adaptació al món actual i les meves discussions amb la meva Amiga, Ja us enviaré més e-mails quan en vingui bé. I, si en teniu ganes, podeu enviar-ne còpies als vostres parents, amics i coneguts. Els follets no cobrem Copyright ni fem demandes per plagi.

Ara per ara, us desitjo un Bon Nadal. M’agrada molt el Nadal. Ja fa 6000 anys que el celebro amb tots els meus amics:

Estel-Verd