Estel-Verd, n. 36

N.36                            

         Estel -Verd.

Estava molt nerviós i trist, no sabia com donar-li la mala notícia i el meu cap donava voltes i més voltes pensant com podria compensar-la. Quan, per fi, va tornar, li vaig dir a la meva amiga:

         - Em sap molt de greu. Ha estat sense voler. Es veu que, quan he tornat el llibre de C. D. Friedrich al seu lloc, no l'he deixat prou bé perquè poc desprès, quan jo ja era lluny, he sentit: catacroc-croc.cric-crac-croc. Es veu que el llibre ha relliscat, ha fet caure altres llibres, els calidoscopis del costat i, per fi, ha arrossegat i fet caure a terra el plat tan bonic amb l'Arbre de la Vida florit pintat amb blanc i blau de Iznik que t'agradava tant. Però si em dius on el vas comprar, miraré a veure si en trobo un d'igual i te'l porto.

         La meva Amiga va mirar amb desesperació el terra del menjador amb un gran escampall de llibres, calidoscopis i les restes del plat de ceràmica fet miques:   

         - Oh! Tan bonic com era i s'ha fet bocins! No es pot pas recompondre... ni en podem trobar cap d'igual. El vaig comprar ja fa anys al Gran Basar d'Istambul, no sé a quina botiga perquè n'hi ha centenars. Ni se't acudeixi anar-hi! Ja en buscaré un altre que també serà bonic. No et preocupis Estel-Verd, millor el plat trencat que no que t'hagués passat algun mal a tu.

         Però jo no estava tranquil... Així que pensa que pensaràs, se'm va ocórrer que tinc un amic follet, en  Mòllic del Montseny, que té una amiga que té un amic que fa ceràmica. El problema era que ni en Mòllic ni jo teníem diners per pagar una obre d'art com aquella. Hi havia la possibilitat de robar el plat, però en Mòllic si va oposar en rodó: 

         - Ni ho pensis! - em va dir –  Vols que  per tranquil·litzar-te la consciència i compensar la teva Amiga, tingui jo la mala consciència d'haver robat un plat al amic de la meva amiga? Li anem a demanar i, si ens el dóna, bé; sinó, no hi ha plat.

         La amiga del Mòllic, que es diu Pepi i que s'encarrega de defensar els boscos del Montseny, - i d'aquí l'amistat amb en Mòllic – ens va presentar a l'artista. Li vaig explicar el fet, em va escoltar somrient  i, per fi, em va donar... el plat de ceràmica més bonic que tenia.

         -  Segur que li agradarà a la teva Amiga. És el seu estil - em va dir mentre em feia l'ullet. Jo li vaig donar les gràcies i ens vàrem acomiadar.

         "I com sap, aquest, l'estil que li agrada a la meva Amiga? Quin cregut! – vaig pensar – Però era simpàtic i m'ha donat el plat".

          Tot cofoi, li vaig lliurar el plat de ceràmica a la meva Amiga tot dient-li.

         - Aquest plat és per tu. Però tranquil·la! No l'he robat. Li he demanat al ceramista i me l'ha donat.

         - Però... si aquesta ceràmica és d'en Toni! I fa conjunt amb aquells gerro que li vaig comprar l'any passat, no ho veus Estel-Verd? I dius que has tingut la cara dura de demanar-li! Però que no l'has conegut? Si sempre li escrius i ell et contesta!

         - Ara  entenc perquè em va fer l'ullet. Realment, el món és petit!         

 

        Estel-Verd.

 

 

L'artista em va donar el plat de ceràmica més bonic que tenia.