Estel-Verd, n. 26

N.26

Estel -Verd.

Mentre sóc a l'Hospital, per què no vas passejar per Barcelona? Et pots baixar la caputxeta perquè ningú et vegi i pots mirar edificis bonics o aparadors i escoltar què diu la gent... o fins colar-te a algun cinema. – em va dir la meva Amiga a qui, evidentment, no li agradava que em quedés tota la tarda sol a casa, pel perill que corrien totes les seves ceràmiques i altres trastos.

- Barcelona ja la conec de quan et cercava i no sabia on vivies. No puc anar-hi visible, ja que espanto o pertorbo a la gent. I amb la caputxeta avall no m'agrada gens, ja que aleshores, jo sóc invisible però també veig tot el que m'envolta en la seva veritat invisible, essencial, inconscient. Per exemple, si algú va somrient i amb un vestit vermell, jo veig el vestit vermell, però el que veig sobre tot és si aquest vermell és harmònic amb el seu caràcter, si, realment, està alegre o bé si té complex d'inferioritat i vol que la gent se'l miri, o si està desesperat i vol cridar l'atenció. Anar amb la caputxeta avall, resulta molt adient si vols saber com és algú en concret, si estàs a la natura i vols captar millor l'essència viva de les coses o, simplement, si vols que no et vegin. Però no està pensat per al món modern ni per gaudir d'una ciutat com Barcelona on tot està concebut per ser un aparador per vendre i que dissimula l'angoixa i la buidor i on moltes persones volen aparentar el que no son, on et trobes amb multitud de gent que se sent sola però que es saluda, ni es mira els ulls, ni parla de les coses en comú. Trobes també gent bona, sensible i sincera, cert, però al mig del carrer no hi puc establir conversa sense que els qui estan a l'entorn s'esvalotin. Si estic al bosc, puc dir a qui si apropi: "Hola, sóc l'Estel-Verd i vull ser amic teu" Però això, al mig del Passeig de Gràcia no ho puc fer. Aleshores, ni que no vulgui, em sento com un psiquiatre frustrat, que només veu els traumes de la gent i no pot guarir-los, ja que el problema no és individual sinó col·lectiu. I em poso molt trist i de mal humor. És com si veiés el Telenotícies de la Tv3 on tot són desgràcies i l'únic remei sembla ser el futbol. Si no pots arreglar les coses, no sempre és convenient veure més enllà de les aparences... A vegades, és millor procurar estar de bon humor i reservar-se l'energia per fer coses que donen goig de viure i benaurança a tu mateix i als altres que t'envolten i sobre els qui pots transmetre joia i companya. Si no queda altre remei o no hi tinc que fer res en concret, prefereixo quedar-me a casa o arribar-me fins al Montseny. Les grans ciutats com Barcelona no estan fetes per als follets.

Estel.-Verd.

Nota: Si no voleu rebre més l'Estel-Verd, comuniqueu-ho a maria-assumpta@terra.es . Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com .