N.18
Estel -Verd.
Suposo que voleu saber com vaig conèixer la meva Amiga.
Resulta que fa uns quaranta anys, estava jo a la Selva Negra quan va venir el meu amic Goteta de Rosada i em va dir:
- He descobert un gran matoll de gencianes de primavera que és un prodigi i que quan es pongui el sol serà encara més bonic. Vols venir a contemplar-ho?
El vaig acompanyar fins al límit del bosc i allà, junt al prat, hi havia el més encantador matoll de floretes petitones blaves que mai s'hagi vist. Només hi havia un inconvenient: estava al marge d'una pista que anava a un camp proper. De totes maneres, com que gairebé no hi passava mai ningú, ens vam instal·lar tot esperant la posta del sol.
Però al cap de poc se'ns va acabar la tranquil·litat. Va aparèixer un cotxe blau i va anar a aturar-se just davant nostre. A dins hi anaven cinc persones.
- Ens hem equivocat de camí. Haurem de recular - deien.
El meu amic em va preguntar en alemany:
- Quin idioma parlen?
- Es català, l'idioma que es parla al Berguedà on hi ha el meu amic Barretina Torta. Jo sí que l'entenc
Van baixar dues dones.
- Mentre feu maniobra, donarem una ullada a aquest bosc tan meravellós.
- Compta, no feu malbé aquest matoll de flors blaves amb les rodes. És tan preciós! – va advertir la dona més jove, de poc més vint anys.
- Si dona, però aquí ningú les veu i demà s'hauran pansit - van respondre de dins el cotxe.
- Nena - va dir la dona més gran – Aquest bosc és encantat: segur que hi ha follets.
- Si mama, mira! Allà n'hi ha dos. Què bufons que són!
- Hola! Vosaltres també sou bufones i simpàtiques. – vaig dir al comprovar que ens podien veure - Que potser sou de Berga?
- No, som de Barcelona. Com és que parleu català?
- Jo he après català perquè vaig a visitar a un amic que tinc prop de Berga.
- Quant que m'agradaria parlar amb tu! Jo no crec que torni per aquí però si vas per la meva terra...
Des de dins el cotxe les van cridar:
- Va, entreu de pressa, que arribarem tard per sopar.
- Aneu, aneu! Intentaré retrobar-vos. En tot cas, gràcies per ajudar a preservar el matoll de gencianes!
Van pujar. El cotxe va recular i tot va restar en silenci.
Els raigs daurats del crepuscle van il·luminar el blau profund de les gencianes i el verd fulgurant de les fulles amb unes tonalitats tan belles i intenses que, en aquell moment, el meu cor es va assadollar d'una joia infinita i, per sempre, va quedar omplert d'agraïment vers aquelles barcelonines.
- Algun dia els hi pagaré – em vaig dir a mi mateix.
Estel.-Verd.
PD. Us envio la foto dels matoll de gencianes blaves de primavera, salvades gràcies a la intervenció de la meva Amiga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada