N.17
Estel -Verd.
- Jo vinc al concert amb tu – vaig dir decidit a la meva Amiga
- No pot ser, Estel-Verd. Hauries d'estar tota l'estona quiet i callat, perquè si feies alguna de les teves, com que els intèrprets em coneixen i saben que vius amb mi, em posaries amb un gran compromís.
- També són amics meus, ja que jo els escric. La música que toquen m'agrada molt quan la sento amb CD i els vull escoltar amb directa i per tant, m'estaré quiet i callat ... i vindré!
Si alguna vegada teniu un follet que viu amb vosaltres, sabreu que, quan s'encaparra en alguna cosa, és tossut com una mula. Així que, remugant, a la meva Amiga no li va quedar altre remei que acceptar-me.
Feien el concert a l'església de Santa Maria del Mar. En entrar, em vaig quedar esbalaït. Quina meravella! És espaiosa, altíssima, majestuosa, bellísima. Les columnes semblen arbres esvelts i tot el conjunt recorda un bosc de pedra rítmic i cadenciós. Jo he vist boscos, però cap de pedra tan gràcil i solemne alhora!
La meva Amiga i el seu germà van asseure's a primera fila i jo li vaig dir:
- Estaré dalt l'orgue, des d'on et veuré a tu, als músics i a tota l'església.
Em vaig baixar un moment la caputxeta perquè la gent no em veiés i vaig volar amunt.
Des del meu lloc privilegiat vaig escoltar el concert: el "Llibre Vermell de Montserrat" conjunt de cançons del s. XIV. Què bonic que era! Els músics i els cantants ho feien de meravella i el conjunt sonava com si fossin del Món Imaginari. La música pujava per les columnes formant un tot harmoniós. Quin gaudi! Sobre tot el Polorum regina, cantat per les dues sopranos amigues de la meva Amiga, va ser sublim,
Em vaig emocionar tant que, quan van acabar el concert, en mig dels aplaudiment i les salutacions dels intèrprets, no vaig poder estar-me i, des de dalt de l'orgue, vaig cridar amb tota la força dels follets perquè se'ls a senti de l'altre cantó del bosc.
- Bravo!!! Visca!!! Com fades i follets fen melodia / només ho fa qui té els estels en harmonia!!!
Tothom va mirar enlaire però no veien ningú ni comprenien el sentit de la dita de la Selva Negra. Però jo, des del lloc on estava - que només podien veure els qui saludaven - vaig desprendre la meva llum clara i intermitent. I els amics de la meva Amiga em van reconèixer, van comprendre i em van saludar amb la mà. I mentre ho feien, van mirar amb complicitat la meva Amiga que tenien just al davant. Però ella estava confusa i no sabia quina cara posar-hi.
De camí cap a casa, li vaig dir:
- Estaran satisfets, no? No tothom ha rebut unes elogis tan bonics d'un follet.
La meva Amiga va sospirar i va dir:
- Ben cert!
Estel.-Verd.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada