N. 62
EstelVerd
● La Bruixa Peluda ●
Avui i els propers dies us explico el gran trauma de la meva vida, no fos que us creguéssiu que tota la meva vida ha estat flors i violes.
Fa més de cinc mil anys, a la Selva Negra hi havia una bruixa molt dolenta: la bruixa Peluda. Era tan peluda que gairebé només tenia pels; uns pels llargs, foscos, enredats. Era com un fregall molt gros, d'uns cinc metres de diàmetre per uns tres d'alt, però que volava i tenia boques i ulls per tot arreu. Parlava a xisclets, amb veu de vella, - gairebé l'única cosa que tenia en comú amb una dona – i, com que entre els pels hi tenia molts polls que li picaven, tenia necessitat que contínuament els hi estiguessin matant. I qui tenia que fer aquesta tasca eren follets, fades, gnoms, ocells, elfs, esquirols, etc. Quan enxampava algú, el mantenia presoner i l'obligava a matar-li els polls dels pels. Era tant fosca que ningú la veia, la qual cosa li facilitava la cacera d'esclaus, sobre tot a la nit i fora del bosc, ja que entre ela arbres corria el perill de quedar-se enganxada a les branques amb els pels. Només tenia un amic i còmplice, l'Escorpí Gandul, el qual vigilava que els esclaus no se li escapessin mentre ella dormia al fons d'una cova a canvi de deixar-li menjar polls mors.
Aleshores jo era jovenet i imprudent. Bé que la Fada Lliri Blau m'havia advertit que, de nit, no volés sol fora del bosc perquè la Bruixa Peluda cercava esclaus. Però com que no m'havia passat mai res, una nit tornava al bosc quan ja era fosc... i, de sobte, vaig sentir que alguna cosa m'immobilitzava les ales i m'atrapava. Vaig ser llegat per un manyoc de pels i aconduït a un lloc encara més fosc on em va manar que, entre els manyocs dels seus pels, començar a matar polls, apilar- los i portar-los a l'Escorpí Gandul perquè se'ls mengés. I vaig veure'm obligat a matar polls, sempre de nit, sense veure altre cosa que els ulls de la bruixa que en senyalaven on hi havia polls per matar. I així una nit i una altre – allà gairebé no es veia el dia – , lluna rera lluna, fins a... vint-i-dos anys, que aviat està dit. La Bruixa em va enganxar la caputxeta amb els pels perquè no la pogués fer servir i em deixava sortir alguna estoneta a veure els estels perquè no em morís, que beneita del tot no era. Això i el fet que últimament ja érem vuit follets, deu gnoms i sis fades els presoners que intentàvem dir-nos alguna cosa, ens va mantenir amb vida.
El proper dia us explico com ens en vàrem sortir.
Estel-Verd
...a la Selva Negra hi havia una bruixa molt dolenta: la bruixa Peluda
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada