Estel-Verd, n. 50

 

N.50    

 

 

Estel -Verd.

 

 

● Preguntes dins la boira  ●

 

 

No sé si era la Selva Negra somiada o un bosc real del Pirineu. El que sé és que la meva Amiga i jo passejàvem, com tantes vegades, per un camí entre avets altíssims envoltats de boira. Havia plogut, el cel estava embromat, l'aire era fred i humit i, de quan en quan, es girava una forta ventada que deixava gelat el cor. El terra estava enfangat i les falgueres, les heures i els altres matolls tan mullats que les botes, els mitjons i els pantalons fins a mitja cama de la meva Amiga estaven xops i la humitat li  penetrava fins al moll dels ossos. Del cel venien trons i llamps que feien present la tempesta. Els núvols eren tant negres que la foscor semblava voler-se desplomar sobre el bosc i impregnar d'encanteris el seu interior. I, amb tot, les herbes del terra i les fulles del arbres eren d'un verd fort i obscur però tan intens i lluminós que semblava fluorescent, malgrat que, a mesura que s'allunyaven de nosaltres, anaven empal·lidint i difuminant-se en el gris platejat de la boira que ho embolcallava tot. L'atmosfera de misteri que es percebia dins aquella solitud era sublim!

         I enmig del silenci, com sortida del bell mig de la boira, vaig sentir la veu de la meva Amiga que em preguntava:

         - Estel-Verd, tu que saps tots els secrets del bosc, digues: Per què a vegades la tristesa i la melangia és tan bella com la joia? Per què un dia trist com aquest pot ser més bell que un dia de sol i bonança? Per què ens atreu tant la boira i la tempesta?

         Jo no vaig contestar.

         Al cap d'estona, per segona vegada, la meva Amiga va trencar el silenci:

         - Estel-Verd, tu que ets tan savi, digues: Per què tot el que té explicació no ens satisfà. Per què estimem tant les preguntes sense resposta? Per que desitgem harmonitzar el que és contradictori?         

         Jo no vaig contestar.

         I, desprès d'una pausa llarga, per tercera vegada la seva veu va ressonar en el silenci.

- Estel-Verd, tu que estimes tan la Vida. Digues:  Per què el que més cerquem a la vida, l'Amor, se'ns escapa tantes vegades? Per què la vida és tant bella malgrat el dolor? Per què l'Absència és el grau més alt de Presència?

Jo no vaig contestar.

Ella em va entendre, no va preguntar més, la boira ens va envair i el Silenci va impregnar de nou el bosc. 

 

                         Estel-Verd.

 

 

 ...les herbes del terra i les fulles del arbres eren d'un verd fort i obscur però tant intens i lluminós que semblava fluorescent...