Estel-Verd, n, 51

 

N.51  

          

Estel –Verd.

 

● El meu Mamut ●

 

- No ho entenc – va dir de sobte la meva Amiga desprès d'una bona estona de estar pensant.

- Què no entens? – li vaig preguntar.

- Que des de fa a prop de sis mil anys tinguis un mamut viu a la caputxeta. 

- No t'ho creus?

- Si home, si! De tu m'ho crec tot. Però no ho entenc. Un mamut o qualsevol animal viu necessita menjar i espai per viure i això, comprimit a la caputxeta... Si em diguessis que és el mamut transformat amb Esperit de la Natura, com l'esquirol Trencapinyons, potser ho entendria millor.

         - Bé, de fet, viu i passeja per la Selva Negra. La caputxeta màgica és un regal que els gnoms i les fades em van fer quan vaig aparèixer  i és com una part de la Selva Negra sobre la que jo tinc poder de fer passar certes coses que jo he introduït a la Selva Negra i des d'on les puc tornat al món dels humans. La caputxeta és com un embut per on, el que jo vull, passa de la Selva Negra al món material i viceversa.  El Mamut i altres coses estan al Món Imaginari de la Selva Negra però, quan jo vull, les puc traslladar al món humà. Però solament el que jo – amb el consentiment del altres Esperits de la Natura - he introduït a la caputxeta, ho puc tornar a treure. Per exemple, jo no et puc treure aquí la Papallona Bufona o la bruixa Maduixa perquè no les hi vaig posar jo. I si vols veure la Bruixa Maduixa, t'he de traslladar en somnis a la Selva Negra. En canvi, el meu Mamut, sí que el podries veure i tocar-lo perquè li vaig ficar jo.  És alhora real i màgic, Real perquè el podries veure tal com va ser fa cinc mil cinc cents anys; màgic perquè, com jo, no necessitaria menjar. I de fet, com que tot element viu que jo tregui de la caputxeta se n'hi en torna quan es pont el sol – és com un somni diurn que passa a ser somni nocturn – tampoc té temps de tenir gana.

- I... per què no m'ensenyes el teu Mamut?

- Dóna, en somnis a la Selva Negra, la nit que vulguis. Però a Barcelona... aquí a la casa no hi cap; rebentaria les parets i, al carrer, espantaria la gent. I ja saps que no puc mostrar el meu poder a qui no creu en els follets i en el Món Imaginari en general.

- Però... el mamut, és perillós?

         - Ela mamuts eren vegetarians. Si et veia, no se't menjaria. A més, és amic meu  i per tant, en principi no ataca als meus amics ni, en general, a ningú. Però si s'enrabia o jo o algú amb poders de la Selva Negra li mana, podria atacar, aixafar-te, o donar-te un cop de trompa. Però si jo el vigilo, no fa res, encara que ell és molt gros i jo molt petitó perquè és el meu Mamut i m'obeeix. 

- Però podríem fer una excursió a un lloc on no hi hagués gent i me'l ensenyes, oi? Per exemple al Montseny. Que en Mòllic, que en coneix tots els racons, et digui on... I si els hi diguéssim al Toni i a la Pepi, també el podrien veure? Ho dic perquè si veig jo sola el Mamut, la gent no em creurà.

- El Toni i la Pepi són amics dels follets.Tothom qui creu en el poder dels follets i en el Món Imaginari, podrà veure el meu Mamut. 

- Tots els teus amics...? Ens ho podríem pensar, no?

         - Què us faria il·lusió, que us presentés el meu Mamut?

 

                   Estel-Verd.

 

El meu Mamut.

Estel-Verd, n. 50

 

N.50    

 

 

Estel -Verd.

 

 

● Preguntes dins la boira  ●

 

 

No sé si era la Selva Negra somiada o un bosc real del Pirineu. El que sé és que la meva Amiga i jo passejàvem, com tantes vegades, per un camí entre avets altíssims envoltats de boira. Havia plogut, el cel estava embromat, l'aire era fred i humit i, de quan en quan, es girava una forta ventada que deixava gelat el cor. El terra estava enfangat i les falgueres, les heures i els altres matolls tan mullats que les botes, els mitjons i els pantalons fins a mitja cama de la meva Amiga estaven xops i la humitat li  penetrava fins al moll dels ossos. Del cel venien trons i llamps que feien present la tempesta. Els núvols eren tant negres que la foscor semblava voler-se desplomar sobre el bosc i impregnar d'encanteris el seu interior. I, amb tot, les herbes del terra i les fulles del arbres eren d'un verd fort i obscur però tan intens i lluminós que semblava fluorescent, malgrat que, a mesura que s'allunyaven de nosaltres, anaven empal·lidint i difuminant-se en el gris platejat de la boira que ho embolcallava tot. L'atmosfera de misteri que es percebia dins aquella solitud era sublim!

         I enmig del silenci, com sortida del bell mig de la boira, vaig sentir la veu de la meva Amiga que em preguntava:

         - Estel-Verd, tu que saps tots els secrets del bosc, digues: Per què a vegades la tristesa i la melangia és tan bella com la joia? Per què un dia trist com aquest pot ser més bell que un dia de sol i bonança? Per què ens atreu tant la boira i la tempesta?

         Jo no vaig contestar.

         Al cap d'estona, per segona vegada, la meva Amiga va trencar el silenci:

         - Estel-Verd, tu que ets tan savi, digues: Per què tot el que té explicació no ens satisfà. Per què estimem tant les preguntes sense resposta? Per que desitgem harmonitzar el que és contradictori?         

         Jo no vaig contestar.

         I, desprès d'una pausa llarga, per tercera vegada la seva veu va ressonar en el silenci.

- Estel-Verd, tu que estimes tan la Vida. Digues:  Per què el que més cerquem a la vida, l'Amor, se'ns escapa tantes vegades? Per què la vida és tant bella malgrat el dolor? Per què l'Absència és el grau més alt de Presència?

Jo no vaig contestar.

Ella em va entendre, no va preguntar més, la boira ens va envair i el Silenci va impregnar de nou el bosc. 

 

                         Estel-Verd.

 

 

 ...les herbes del terra i les fulles del arbres eren d'un verd fort i obscur però tant intens i lluminós que semblava fluorescent...

Estel-Verd, n. 49

N.49    

 

Estel -Verd.

 

● La Dansa Lluminosa. ●

 

Als follets i a les fades ens encanta fer música i ballar. A la Selva Negra, uns toquen i canten i els altres dansen. L'elf Violeta de Llum gairebé mai balla perquè interpreta tan bé la viola d'amore que sempre és ell qui la toca. Però el gran prodigi és la fada Bella Terra que canta i toca l'arpa que deixa esbalaïts, meravellats i extasiats tots els qui la senten.

A Barcelona, la meva Amiga no toca cap instrument i cantar... és millor que calli perquè no afina gaire, que diguem. Però li agrada molt la música i té un equip de música que sona força bé i  posa CDs. molt bonics.  Un dels que més m'agrada és un àlbum de Lieder de Schubert cantat per un baríton, en Dietrich Fischer-Dieskau, que ho fa gairebé tan bé com un elf. I, sobre tot, hi ha un Lied, el Musensohn, - El Fill de les Muses  – de Franz Schubert sobre un poema de Goethe  que, quan el sento, no em puc estar-me de ballar-lo. I la meva Amiga contempla l'espectacle embadalida.   

         Així que quan menja – esmorza, dina i, sobretot, quan sopa - li faig enretirar tots els seus trastos – gots,  plats, medicaments, etc. – cap al seu racó i em queda tota la resta de la taula com una immensa pista de ball. I, quan és de nit, apago la llum elèctrica i la meva interna claror verdosa llueix amb intensitat, deixant veure el meu interior que esdevé con un estel verd. I s'inicia la melodia i jo em començo a moure al ritme de la música meravellosa que és tan alegre i saltarina que em poso a ballar-la instintivament. I tot jo ballo:  peus, cames, braços, mans, dits, cap, cos, ulls, orelles, cabells, ales. L'Esperit de la Dansa pren possessió de mi i dono voltes i  giravolts sobre la taula i salto i volo per l'aire seguint extasiat el ritme de la bella melodia, com una flama dansant en el cel de nit, que il·lumina l'estança amb els moviment i els giravolts en l'aire tot creant un ambient de màgia tal que la meva Amiga i jo quedem com traslladats al Palau dels Miralls dels Somnis. I tot ballant les belles paraules del poeta:     

Die erste Blumen...

grüssen meine Lieder,

Und kommt der Winter wieder,

        Sing ich noch jenen Traum.

         (Les flors primeres...

saluden els meus cants, 

i quan retorna l'hivern,

         encara canto aquell somni.)

 

la bellesa transfigura la realitat i tot queda immers en una visió de plenitud, on música, poema, dansa, llum i moviment creen un àmbit en el que voldríem romandre eternament I, si bé el Musensohn dura poc més de dos minuts, en el fons del cor el seu ressò perdura per sempre..   

                                              

                     Estel-Verd

 

 

...i quan retorna l'hivern

encara canto aquell somni.