Estel-Verd, n. 48

N. 48      

        

Estel -Verd.

 

 

● El miracle de Sant Pollastre ●

 

A la festa de Sant Pollastre tothom es divertia molt menys en Fox, el gosset de la Laura, la dóna de l'Oriol que és el nebot gran de la meva Amiga. Com a gairebé tots el gossos, el xivarri dels timbals, petards i correfocs l'espantava molt i, com que anava lligat amb una corretja que duia la Laura, el pobre no podia amagar-se si no era sota algun banc o darrera algun fanal o paparera. Bé és veritat que la Laura tenia bona cura d'ell: l'acaronava, li deia coses i el mantenia allunyada del rebombori més fort. Però tot i així, el pobre animal no les tenia totes i jo em vaig dedicar a dir-li coses i a jugar amb ell per calmar-lo- Ens vàrem fer molt amics. 

         La festa, però, havia arribat a un punt més calmat. Un xicot, pujat dalt la tarima i amb un micròfon a una ma i un pollastre plomat agafat pel coll a l'altre, feia les lloances de Sant Pollastre. Deia coses com que he havia la possibilitat que, a l'Anunciació, qui hagués baixat del cel sobre la Mare de Déu no fos el Sant Colom sinó Sant Pollastre, etc. etc.   I altres bromes carnavalesques com aquesta.

         En un moment determinat del discurs, el xicot va dir que, quant Sant Pollastre va morir, va pujar al Cel amb cos y ànima. I el germà de la meva Amiga va comentar en veu alta:

         - Hi deu haver un coet dins el pollastre. Ara l'encendrà i el pollastre pujarà amunt.

         Jo vaig creure que era una bona idea i, perquè en Fox no s'espantés quan es disparés el coet, el vaig avisar. L'animal es va posar preparat pel "miracle".

         Però quan el qui parlava va deixar anar el pollastre, aquest, en lloc d'enlairar-se, senzillament, va fer xoff! i va caure davant seu al terra i tothom va fer un ooooh!!! de desencís. I el xicot va dir: "Esperem que ressusciti."

         Veien el desencant general,  em vaig posar ràpid la caputxeta perquè la gent no em veiés, vaig volar vers el pollastre, el vaig agafar per la cresta i em vaig posar a volar amunt. La gent veia que el pollastre pujava, tot sol, al Cel! Però en Fox, que si que em veia, ja que els gossos són més sensibles que les persones, va córrer al darrera i, fent un bot, va atrapar amb la boca les potes del pollastre, que ja havia començat a enlairar-se. Però com que el gos anava agafat de la corretja per la Laura, la va arrossegar també a ella i va començar a enlairar-se. I l'Oriol, veien que la seva estimada se'n anava, la va agafar pel peu i també va començar a enlairar-se. I l'Ignasi es va agafar al seu cunyat i també es va pujar amunt. I desprès, la Montserrat, la neboda de la meva Amiga  i  la seva mare, l Rosa, igualment amb el seu marit en Ramon i la seva germana, que és meva Amiga. I, finalment, en Jordi i l'Estefania, veien que Sant Pollastre s'enduia tota la seva família, també s'hi van afegir. I jo intentava tirar amunt, amunt, arrossegant tota la família Garcia, y gairebé no podia enlairar-la, perquè, malgrat que sóc molt poderós, un pollastre, un gos i nou humans pesen molt. I mentre, la gent de la plaça anava cridant: "Miracle! Ha ressuscitat!" Per acabar-ho d'adobar, algú dels qui intentava enlairar - crec que va ser en Ramon -  va aconseguir  agafar-se amb les cames a una branca alta d'un dels arbres de la plaça i detenir la meva ascensió. Allò va ser massa. Vaig donar una estrebada forta per intentar continuar pujant i, paaaf!!! es va trencar la part més dèbil de tot el  conjunt: el coll del pollastre. I ploof!!! tota la família de la meva Amiga va quedar penjada dalt de l'arbre, mentre la gent de la plaça, entre l'admiració i la rialla, anava xisclant, "Miracle! Miracle!" I jo, desprès de donar un  parell de voltes per sobre la plaça perquè la  gent pogués contemplar el cap miraculós de Sant Pollastre, vaig pujar amunt, amunt, cap el Cel. I quan hi vaig arribar, Sant Pere, que era a la porta, em va dir:

         - Estrel-Verd, tu pots entrar i sortir del Cel sempre que vulguis, però no admeto el cap del pollastre.

- Aquest tampoc? Però si és una relíquia que ha fet un miracle tant descomunal que segur que t'augmenta la clientela! Per poc, te'n puja nou de cop!

 

               Estel-Verd.

 

    El cap miraculós de Sant Pollastre.

Estel-Verd, n. 47

N.47    

 

Estel-Verd.

 

● La festa de Sant Pollastre. ●

 

El Poblenou és el barri barceloní d'on és originària la meva Amiga i on viu bona part de la seva família. Un dissabte d'abril, la meva Amiga i jo vàrem anar al Poble Nou i, junt amb tota la seva família, vàrem assistir a les festes de Sant Pollastre ja que en Jordi, el nebot segon de la meva Amiga, és en dels seus principals promotors.

Sant Pollastre és un sant molt venerat al Poblenou. Els seus orígens semblen ser un miracle que va fer allà pel segle XVI en un llogarret de pescadors situat on ara hi ha la Plaça dels Pescadors, al Poblenou. En acabar les festes de Sant Pere el Mentider, els pescadors dormien la ressaca i no se'n adonaven d'un incendi que s'estenia entre els joncs secs de la llacuna. Sort que els pollastres, que no estaven borratxos, els van despertar i aleshores van intentar fugir amb les barques, però el foc els encerclava. Un nen va invocar Sant Pollastre i es va produir el miracle: una corrent suau d'aigua de mar els va permetre la fugida.

I qui era, aquest Sant Pollastre? Segons els estudis hagiogràfics, històrics i etimològics del saberuts, es tracte de la versió casolana i a punt de rostir de Sant Gall, un sant irlandès, Gallus, que, tot predicant allà pel segle VII  va anar a petar a Suïssa, on va morir, el van fer sant i li van dedicar un monestir, una ciutat i fins i tot un cantó suïs, Sankt Gallen.

Quan vàrem arribar al carrer Taulat, davant "La Licorera", la tamborinejada ja havia començat i un munt gent feia el pica-pica  i bevia vi amb un porró molt gros. Desprès, va començar la desfilada pels carrers de l'entorn. Primer, timbals, trompetes i flautes; desprès venia la imatge de Sant Pollastre portada a les espatlles i seguida per Pollastre i la Gallina, molt vistosos i de coloraines que ballaven junt a la resta de la gent que anava al darrera. Així tocant i ballant, vàrem arribar a la Plaça dels Pescadors on hi ha uns arbres molt grans i formosos. Allà hi havia un entarimat muntat, amb micròfons i altaveus, i, a un cantó, un foc de brases amb cuixes de pollastre coent-se. El porró corria  amunt i avall. Van sortir dimonis i follets a dansar amb rapidesa mentre tiraven petards i focs artificials, tot molt bonic i primitiu. A mi em va recordar quan era més jove, les festes que feien a l'Edat Mitjana. Desprès van fer la cursa de Sant Pollastre, que, originàriament era en barques i rems per representar les barques que s'escapen del foc, però que ara, a peu sec, es fan amb carretons de supermercat arrossegats per uns pals que representen els rems i que fan servir els dos participants que van dins cada carretó. Tota la família de la meva Amiga es va posar a empenyes el carro en el que corria en Jordi, qui, gràcies a la nostra col·laboració, va quedar l'últim en la cursa.                      

         Però aquest any, Sant Pollastre va fer un miracle molt gran.  El proper dia us l'explico.

        

                                  Estel-Verd.

 

En Jordi, el nebot segon de la meva Amiga, és en dels principals promotors de Sant Pollastre.

Estel.Verd, n. 46

N.46

Estel-Verd.

● Què em veieu? ●

Com que hi ha qui s'ha fet un embolic amb això de quan se'm veu i quan no - o potser jo m'he fet un embolic al explicar-vos-ho - us en vaig a fer un resum. Per mi es molt senzill però explicar lo senzill és d'allò més complicat.

Depèn de tres factors combinats: l'actitud del qui tinc al davant, la caputxeta amb les seves tres posicions i la meva llum interior. Les dues últimes depenen de mi; la primera, no.

1er, Només em veuen tal com sóc, un follet, els qui són amics dels Esperits de la Natura, i, en particular, amics dels follets. És per tant, una condició que depèn d'ells. Els altres, depenent de les circumstàncies, o no em veuen, o em veuen deformat (com un borinot, un ocell, una papallona, depèn de la imaginació de cadascú), o enlluernats per la meva llum, "tanquen els ulls" davant l'evidència i tampoc em veuen, o millor, no em volen veure. És a dir, acostumen a no creure's el que veuen .

2on. Amb la caputxeta endarrera, tothom em podria veure, o millor, podria veure alguna cosa. Els amics meus veuen l'Estel-Verd. Amb els altres, puc esdevenir pràcticament transparent (més o menys depenent si he menjat o no aliments de matèria sensible o si estic prop o lluny) i, si no desprenc llum, sols veuran una ombra, que, si estic quiet i amagat en un raconet, passarà totalment desapercebuda. Per això, si veniu a casa la meva Amiga, em podeu veure o no. Si no puc passar desapercebut, per exemple, per que m'he de moure, és quan els qui no veuen follets, veuran un borinot o un lloro.

3er. Amb la caputxeta posada em veu tothom. El que passa és que només em poso la caputxeta en circumstàncies molt especials i davant segons qui.

4art. Amb la caputxeta davant els ulls puc desaparèixer totalment i si vull, no em veu ningú. Però amb la caputxeta avall estic traslladat al món arquetípic des del que percebo el fons del cor dels homes i, si veig que hi ha algú que és amic dels Esperits de la Natura (condició seva), si vull (condició meva), em veurà i, si no vull, no. En cas que em vegin, em veuran amb la caputxa posada sobre el cap.

5é. La meva llum la desprenc, molta o poca, a voluntat: els amics dels follets em veuen lluminós i els qui no ho són em veuen també però com que no volen reconèixer que estan veien un follet, "tanquen els ulls", com he dit en el primer cas. Si vull cridar l'atenció, faig sortir la meva llum de manera intermitent

Espero que hagi quedat tot una mica més clar (o més fosc).

Estel.-Verd.