Estel-Verd, n. 72

N.72

 

Estel -Verd

 

● Estels al cel de Barcelona ●

 

La meva Amiga estava escrivint un e-mail al nostre amic Vicenç, el monjo de Montserrat, jo fullejava un llibre d'art bizantí amb moltes fotografies, mentre pels altaveus sonava la tercera Simfonia de Malher que escoltàvem tots dos quan, de cop i volta, xoff!!!, se'n va anar la corrent elèctrica i ens vàrem quedar sense ordinador, sense llum i sense música.  Ja eren més de les onze de la nit i tot estava a les fosques. Però jo, immediatament, vaig encendre la meva llum interior i vaig estalviar a la meva Amiga que hagués d'anar a cercar la llanterna i a encendre una espelma. Vàrem sortir a la terrassa,  vàrem comprovar que l'apagada era a tot Barcelona i..., oh meravella! que, sobre la foscor de la ciutat, el cel era cobert d'estels! Què bonics que són els estels sobre Barcelona! Per què cada nit no hi ha una hora d'apagada perquè els barcelonins els puguin contemplar? Jo els hi vaig presentar tots a las meva Amiga amb el seu nom que, a la Selva Negra, em va ensenyar el Gran Mag Blau, i li vaig dir:

- Veus aquell Estel Bell que llueix més que els altres? És el meu Pare que em somriu!    

- Ara entenc perquè ens avenim tant, tu i jo, Estel-Verd. Devem ser germans. A mi també em somriu!

Ens vàrem quedar una bona estona mirant els estels però la llum no tornava i a la meva Amiga li va agafar son. Aleshores li vaig dir. 

         - Anem a dormir, però no cal que cerquis cap espelma per anar a la teva habitació. Jo seré el teu Estel que il·luminarà el teu camí vers la teva cambra. 

         I així, jo al davant amb la meva llum encesa, verdosa i platejada, la vaig aconduir al llarg de tot el pis fins la seva habitació, vaig esperar que es posés el pijama i es fiqués al llit i aleshores em vaig posar al costat de la seva orella i mentre li cantava el Wiegenlied, "Cançó de bressol" de  Richard Strauss, vaig anar apagant-me i ens vàrem submergir en el son:

 

        Träume, träume, du mein süsses Leben

        Von dem Himmel, der die Blumen bringt... 

( Somia, somia, tu dolça vida meva

         Del cel que ens dóna les flors... )

  

         I, des d'aquella nit, quan la meva Amiga se'n va a dormir, per anar del despatx a l'habitació i veure-s'hi, no li cal encendre la llum general del despatx, apagar la de sobre la taula, encendre la del rebedor, apagar la del despatx, encendre la llum del passadís, apagar la del rebedor, encendre la del lavabo, apagar la del passadís, encendre la llum de l'habitació, apagar la del lavabo i, un cop desvestida i al llit, apagar la de l'habitació. No! La llum del meu amor  il·lumina tot el seu camí vers el seu somni.      

 

                                                                           Estel-Verd

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com  .

 

Veus aquell Estel Bell que llueix més que els altres?

És el meu Pare que em somriu!

Estel-Verd, n. 71

N.71    

 

Estel -Verd

 

● Un Nadal de fa prop de tres mil dos cents anys ●

 

L'any passat us vaig parlar de la meva participació al Nadal de la Selva Negra i de com hi faig d'estel des del segle XII, tot i que jo, el Nadal ja el celebrava des del segle V. Bé, vull dir el Nadal que vosaltres en diríeu cristià. Però heu de saber que, a la Selva Negra, el Nadal l'hem celebrat sempre, des de molt abans del naixement de Jesucrist. Aquest és una manifestació, sens dubte per vosaltres la més clara i bonica perquè es la que coneixeu millor, del Nadal etern que cada any te lloc pel solstici d'hivern, en que la Natura sencera celebra que el sol, que representa la manifestació del Pare Cel i que semblava que s'anés a pondre per sempre, torna a aixecar-se en l'horitzó i el dia s'allarga i la vida torna i, amb ella, la joia de viure omple els cors de tots els éssers. És com si el món sencer nasqués de nou, més bell i joiós que mai perquè Déu, que va néixer a Betlem, neix al cor de tots i ens fa divins.

         Tots els nadals són bells i joiosos. Però jo en recordo particularment un de fa prop de tres mil dos cents anys que vaig celebrar junt al meu amic Xalup, el druida, - aleshores, tot un cantó de la Selva Negra era ple de tribus celtes –. Xalup era un home savi, mestre d'homes, que presidia les festes i cerimònies. I aquell any va ser el primer que ens va convidar, a mi junt a altres follets, elfs, fades, silfs..., a les festes del naixement del sol al solstici d'hivern.

         A mitja nit, va encendre una fogata en una clariana enmig del bosc nevat. I tots vàrem començar a tocar flautes i tambors, a dansar i a demanar al foc que no s'apagués, que no els deixés immensos en la gelor i la foscor en que tots moririen. I amb el trenc d'alba, és va fer un silenci immens i tots – humans, Esperits de la Natura, animals, plantes, pedres, la neu , els vents -  ens vàrem posar cara a l'est on ja clarejava i vàrem esperar a que la llum de l'aurora anés creixent. I quan, uns moments abans que el dia anterior - que havia estat el dia més curt de l'any -  va aparèixer el primer raig de sol, tothom va irrompre en crits de joia, càntics i danses. I quan el sol va estar ben sencer sobre l'horitzó, es va fer un silenci profund i en Xalup va alçar els braços i va dir amb forta veu :

- Gràcies, Rei Sol, perquè, un any més, neixes des del fons de la Negra Nit i omples de llum i escalfor els nostres boscos, els nostres camps i cabanes, animals, plantes i pedres. Omples també els nostres cors de joia i les nostres boques de lloances, perquè així, content per les nostres cants, durant tot aquest any i tots els anys venidors, et recordis amb joia de nosaltres i no ens oblidis sinó que ens enviïs els teus raigs lluminosos a nosaltres i als nostres descendents per tota la durada dels temps.

I havent dit això, en Xalup va llençar enlaire un gall, el qual va fer un gran cant impressionant – quic-qui-ri-quiiiiiiiiiii!!! - que es va sentir en tot l'àmbit de la terra i tothom el va imitar i va llançar al cel  crits, galls i altres ocells cantors i també plomes de galls o d'altres d'ocells de colors o bé tenyides – vermelles, blaves, daurades, verdes, liles...  que van acolorir el cel blau i el terra nevat. Era tant bonic!         

I quan ara, enmig de la Missa del Gall, en Raimon, que és el mestre amic de la meva Amiga, com un nou Xalup, diu:

- Fa sis mil anys que els homes celebren aquesta mateixa festa de Nadal!

El meu cor s'omple d'emoció, penso que els Esperits de la Natura i tots els altres éssers també ho celebrem i que fa tres mil dos cents anys el meu amic Xalup també concelebrava la manifestació solar de Déu que ve a omplir l'Univers d'esperança perquè dóna força al cor de l'univers per ressorgir de les tenebres. 

La meva Amiga i jo us desitgem:  

 

 

Bon Nadal i

Feliç Any 2009!!!

 

 

Maria Assumpta i  Estel-Verd

 

És com si el món sencer nasqués de nou, més bell i joiós que mai.

Estel-Verd, n. 70

N.70   

 

Estel -Verd

 

● Contemplació. ●

 

Jugar és com contemplar movent-se, contemplar és com jugar en  quietud, com escoltar música o llegir (segons què) on es contempla la música o la lectura. La meva Amiga,  quan contempla el silenci, - ella en diu fer  meditació -   juga amb el silenci i amb la quietud.  Jo, a la Selva Negra,  també m'estic moltes estones en silenci o contemplació, però no li dic fer  meditació ni li dic res. Senzillament, m'assento en mig del bosc i em concentro en qualsevol cosa: un raig de llum, el cant de la brisa, una flor, el tros de molsa i... ja està. És tant bonic! Aquest és l'ofici dels follets. Jugar en quietud o contemplar en moviment, no  hi ha tanta diferència. Com que el moure'ns no ens cansa! I no fas res, senzillament hi ets i en gaudeixes. Perquè jugar és fer les coses pel pur gaudi de fer-les, sense perquè. I contemplar un racó de molsa, tant verda, tant suau, tant poca cosa i tant profunda alhora, tant bella com l'estel més brillant del cel. Jo, en aquell moment, sóc tant feliç que sento que no li manca res i, total, només hi ha uns brins de molsa al davant que són bells perquè no n'has de fer res, amb la molsa, ni menjar-la, ni comprar-la, ni regalar-la. Senzillament, mirar-la, acariciar-la, olorar-la... jugar-hi amb els dits o amb la llum o amb la olor. I aleshores, em sento viu, sento que tot el bosc està viu, que tot l'Univers és un Gran Ésser viu, harmònic i bell... 

I escolto el Silenci, el batec del bosc, i, de quan en quan, el cant de la brisa, un ocell que passa, una fulla que cau, Algú que m'observa...   

La meva Amiga, a vegades, s'assenta en silenci davant una espelma encesa. Jo em poso al seu costat o al davant i també contemplo l'espelma i estem en silenci. És meravellós! La vista hi juga només deixant-se endur pels moviments suaus i ondulants de la petita flama. És a la vegada, joc, contemplació, silenci, escolta, atenció, gaudi, plenitud. Al final, jo mateix m'acabo identificant amb la petita flama lluminosa que omple i consumeix l'Univers sencer, i constato com, de dins meu,  surt la llum que il·lumina el món i que ho transfigura tot en bellesa, en sentit, en veritat. Si sóc capaç d'esdevenir la flama lluminosa del petit ciri, veig que tot el que m'envolta ha aconseguit la seva fi, i fins sento que allò que em podia semblar dolent o imperfecte és sols una altre forma, diferent, desconeguda, amagada, de bondat i bellesa. I deixo de jugar amb la flama perquè jo mateix sóc el pur joc de la vida. M'adono que visc, que sóc l'Estel-Verd, i més enllà de l'Estel-Verd, sóc la molsa, el bosc, la flama que juga i dansa, la meva Amiga que contempla la flama, pura joia de viure, pur joc de la Vida Única...      

 

                                      Estel-Verd

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com  .

                                                                                                                                                                                 

I sents el Silenci, el batec del bosc, el cant de la brisa..

Estel-Verd, n. 69

N. 69  

Estel -Verd

 

● El Rierol Mirall de Flors ●    

   

Un dels llocs mes meravellosos de la Selva Negra és el Blumenspiegelbach (el "Rierol Mirall de Flors") que, com el seu nom indica, és un rierol que serpenteja entre l'herba fresca coronada amb flors perfumades de mil colors. De quan en quan, aquest rierol baixa amb impetuositat pels desnivells de terreny fent petites cascades que esquitxen d'aigua les voreres que esdevenen les més humides, verdes i florides  que us podeu imaginar. Fill d'aquest lloc encantador és el meu amic el follet Esquitx d'Aigua qui es passa hores i hores jugant al seu rierol i és el follet més feliç del món. Si us descric un lloc tan paradisíac és perquè comprengueu millor la història que us vaig a explicar.

         Resulta que en Mòllic, el follet amic meu del Montseny, em va acompanyar a la Selva Negra i allà es va fer amic amb l'Esquitx d'Aigua i li va fer tal propaganda dels castanyers fantàstics amb uns troncs recargolats i foradats del Montseny, que el va convèncer  perquè ens acompanyés a ell i a mi cap a aquí per fer una visita d'un més al bellíssim Montseny. Quan feia uns dies que era al Montseny, la meva Amiga i jo vàrem invitar l'Esquitx d'Aigua a fer estada a casa nostra a Barcelona durant quatre o cinc dies.

         Amb la meva Amiga es van fer la mar d'amics malgrat que l'Esquitx  d'Aigua gairebé només parlava alemany. Però a mi em va preguntar:

         - On hi ha l'aigua, en aquesta casa?

         Jo vaig comprendre la seva enyorança i li vaig ensenyar les aixetes, que li van semblar ben poca cosa. Però al matí següent, quan la meva Amiga es dutxava, hi vàrem anar i vàrem jugar amb l'aigua tebiona de la dutxa de telèfon, que la meva Amiga ens dirigia amb moviments rítmics cap a nosaltres i aquest joc li va encantar.             

Cap al migdia, ell va semblar que es quedava a la terrassa amb les flors i jo i la meva Amiga estàvem a la cuina amb la Carmen tot xerrant i ajudant-la a fer el dinar. La noia va sortir un moment de la cuina i es va sentir  un xiscle espantós. Vàrem sortir també i vàrem veure com, a l'altra cantó del passadís, per la porta oberta del bany, sortien cascades d'aigua i tot el passadís era una inundació. Hi vàrem córrer ràpids i vàrem veure l'Esquitx d'Aigua fent anar la dutxa amunt i avall tot jugant amb l'aigua mentre reia i cantava. Jo vaig apagar l'aixeta immediatament mentre li deia:

- No veus que estàs inundant la casa?! Si vols jugar amb l'aigua, has de posar la cortina.
          - Posar la cortina dius? No veus com està de ressec el terra! Com vols que hi creixi l'herba i hi floreixin flors oloroses?      

         Tots ens vàrem posar riure i la meva Amiga fins va comentar:

         - Si home. I de pas, pescarem Forellen ("truites de riu") pel passadís.

         I mentre la Carmen i la meva Amiga  recollien l'aigua amb galledes i baietes, ens vàrem posar a cantar el Lied de Schubert       

 

                   In einen Bächlein helle

Da schloss in froher Eil

Die launische Forelle

Vorüber wie ein Pfeil. ...

("En un resplendent rierol

allà, en  alegre lleugeresa,

la truita de riu capritxosa

passava com una fletxa. ...")

 

         Menys mal que les dones s'ho van prendre cantant i rient!

             

                                               Estel-Verd

 

Un dels llocs mes meravellosos de la Selva Negra és el Rierol Mirall de Flors.

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com  .

 

 

 

Estel-Verd, n. 68

N.68    

 

Estel -Verd

 

● El Gran Mag Blau ●

 

A la Selva Negra li diem el Gran Mag Blau, però em va dir l'elf Violeta de Llum que en altres llocs té altres noms. Te el seu palau a l'Illa Blanca, a l'altre cantó del mar, però sempre viatge. A la Selva Negra hi ve de quan en quan i, quan se'n va, no sabem on se'n va. Bé, la fada Lliri Blau em va dir que la fada Besllum Boscana sempre sap on és i fins es posa en comunicació amb ell mitjançant el Somni. Però a la Selva Negra, s'està anys sense venir i quan ho fa, s'hi està uns dies o uns mesos i desprès se'n torna. 

Sempre recordaré el primer cop que el vaig veure. Jo només tenia una vintena d'anys, gairebé un follet nadó i ell ja era molt vell; d'anys incomptables, em van dir. La fada Lliri Blau em va explicar que era – i és, no ha variat amb els mil·lenis – molt savi, el més savi dels Mags. L'aspecte el tenia - i el té - com d'un home vell i alt, amb barbes i cabells llarg platejats. Portava un barret de color blau nit punxegut - com la majoria dels mags -  amb una lluna i un brillant estel a la punta que resplendia com mil diamants. I tota la seva túnica, o mànegues, o capes o el que siguin eren de color blau nit i plens d'estels  que lluïen. Era com si fos la personificació de la Nit. Aquests estels es desprenien en forma de petits esperits, del que ja us en parlaré un altre dia. El seu rostre era d'un vell, a l'hora sever i alegre, de mirada profunda i dolça y veu  pausada i bella.

 Jo estava jugant amb un raig de sol  quan ell va passar,  em va veure i em va dir:

         - Hola! Tu ets l'Estel-Verd, el fill de la Molsa i de l'Estel Bell, oi? Sembles ben eixerit! Seràs un follet important i famós, tant a la Selva Negra com entre els humans. Ja tens mestres?

         Jo no vaig contestar doncs estava cohibit ja que era conscient que estava davant l'autoritat més gran del Món Imaginari. Ell va somriure, em va fer l'ullet i jo vaig enrogir: La fada Lliri Blau, que l'acompanyava, va respondre per mi:

         - De moment, com que és jovenet, té el gnom Gom-Gom i els seus amics follets i fades. Però si em doneu permís i ell m'accepta, jo també seré la seva mestra. 

         - Això és una bona pensada. – va contestar el Mag Blau – Li ensenyareu el Misteri de la Bellesa. Tindreu un deixeble entremaliat i testarrut, però intel·ligent, sensible i amb un cor d'or. I, escolta bé, Estel-Verd:  quan la fada Lliri Blau t'hagi iniciat en les seves arts, vindré a cercar-te i t'enduré amb mi a viatjar i a que coneguis altres móns imaginaris mes enllà de la Selva Negra. Però per ara, adéu, Estel-Verd bonic! Què siguis feliç! Ja ens tornarem a veure.    

         I se'n van anar tots dos i em van deixar sol. Però jo era feliç perquè sabia que aquell encontre havia marcat el meu destí.

          

                                              Estel-Verd

 

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com  .

 

...en altres llocs té altres noms. Te el seu palau a l'Illa Blanca, a l'altre cantó del mar, però sempre viatge.

Estel-Verd, n. 67

N.67    

 

Estel-Verd

 

● Tardor a la Fageda d'en Jordà ●

 

La meva Amiga i jo estàvem a casa la seva cosina Bet, a Olot, passant uns dies. Era la tarda i, a més de la Bet i el seu marit en Toni, hi havia l'Alfons i la Carme, uns amics de la meva Amiga que també viuen a Olot i l'havien anat a veure. També hi era en Llum d'Alba, un follet de la Garrotxa molt amic meu que havia presentat a la Bet i que ara vivia amb ella al seu bonic jardí boscà. Imprevisiblement, en Llum d'Alba es va entestar que havíem d'anar tots a la Fageda d'en Jordà, que és el lloc més bonic de la Garrotxa. El vàrem haver d'obeir.

A l'entrada, sobre un monòlit, vàrem llegir el poema que en Joan Maragall dedicat a l'indret:

 

    ...un verd com d'aigua endins, profond i clar, 

             el verd de la fageda d'en Jordà. ...          

 

         La tarda que hi vàrem anar era, però, de tardor i la Fageda d'en Jordà no estava verda sinó daurada, d'uns daurats que anaven del groc agre al porpra encès passant pel groc ou, or vell, Siena torrat, rosat, ataronjat, coure, Burdeus, malva, fúcsia..., una meravella. El terra era cobert de fulles seques que, amb les trepitjades pesades dels humans, cruixien i crepitaven com milers de campanetes i cascavells. Ara entenia l'interès del Llum d'Alba  per aconduir-nos a la Fageda aquella tarda. Estava més formosa que mai!

         Anàvem avançant per un camí gairebé sense dir res, contemplant la bellesa del paisatge.  En arribar a un punt, en Llum d'Alba, que anava al davant, ens va indicar que el seguíssim, va deixar el camí i va penetrar dins el bosc. El lloc, amb faigs alts i daurats, era meravellós. Començava a fosquejar i el sol, ja cap al crepuscle, donava una llum encara més rojenca.  Jo vaig sentir una presencia estranya, poderosa. Al cap d'un estoneta, vàrem arribar a una petita clariana amb el terra cobert de fulles vermelles. En Llum d'Alba en va agafar una, la va alçar i agitar i, com imitant-la, totes les fulles del terra es van enlairar, van agitar-se i van començar a donar voltes com un remolí. Desprès d'uns segons, és van anar deturant, però, en lloc de tornar caure a terra, van anar configurant la imatge d'una dóna bellísima, plena de llum interna del color daurat de les fulles que, quan va ser ben visible, és va dirigir a tots dient-nos:        

         - No tingueu por! Sóc la fada de la Fageda d'en Jordà, a qui molts pocs mortals poden veure. En Llum d'Alba m'ha dit que sou bona gent i que estimeu la natura i els follets... - i ens va donar una llambregada somrient a en Llum d'Alba i a mi - .Així que ara us faig un regal – I va agafar cinc fulles daurades del seu cabell i, mentre les anava repartint als cinc humans, va dir: - Són les Fulles d'Or de la Tardor. Mentre cadascú guardi la seva, la tardor de la vida en la que esteu no us pesarà, ans un donarà pau i saviesa.      

         Aleshores, jo li vaig dir:

         - Bella fada, sou molt agraciada, però ¿ho sou encara més en primavera, quan vàreu encantar el poeta Joan Maragall quan va cantar la Fageda trobant-la tan verda i bella que va dir que ja no li calia anar a l'Altra Vida per veure la Faç de Déu?

         I la fada va respondre:   

- L'Altre Vida és viure al Centre del Temps des d'on perceben les Quatre Estacions alhora: la saviesa de la Tardor..., el silenci de l'Hivern.., l'exuberància de la Primavera... i la plenitud de l'Estiu...

         I mentre deia això lentament, va anar canviant quatre vegades d'aspecte: i de daurada com la tardor es va mostrar blanca com l'hivern i florida com la primavera i verda intensa com l'estiu. Finalment, va tornar al daurat de la tardor i li van anar caient les fulles a terra fins que va desaparèixer completament.

         Tot va quedar en silenci. El sol s'havia post i la llum minvava ràpidament. Una sensació de frisança ens va envair a tots i, guiats pels follets, els humans van accelerar el pas sense dir res. Però quan van sortir de la Fageda d'en Jordà, tots duien la fulla de faig daurada a la mà.     

 

                            Estel-Verd

 

...la Fageda d'en Jordà no estava verda sinó daurada.

Estel-Verd, n. 66

N.66        

 

Estel -Verd

 

● Que "divertit" és el microones! ●

 

Cada matí, la meva Amiga s'escalfa la llet amb cacau al microones. I jo em poso a la seva espatlla o enfront l'aparell i miro com la tassa de llet amb cacau dóna voltes damunt el plat com si anés en uns cavallets de fira.

- Ha de ser divertit, donar voltes aquí dins mentre t'escalfes – vaig dir – Demà ho provaré.

- Noooo! No ho fessis pas! Els raigs del microones no són naturals com els del sol, ni serveixen per escalfar follets. No sabem que et podria passar.  Ni ho provis!

Com que la meva Amiga sap que sóc tossut, durant uns dies mirava que no entrés dins el microones abans que el posés en marxa. Fins i tot, una vegada em va expulsar de dins. Però un matí que es creia que jo estava al menjador, va posar a escalfar la llet amb cacau i no se'n va adonar que jo estava amagat al fons del microones. Va prémer el botó i va començar la festa... infernal. El que donés voltes, era el que menys. Però uns raigs invisibles però mortífers, travessaven el meu ésser i cremaven les meves energies com foc roent i sentia que em quedava sense vida i sense ànim. Una terrible sensació d'ofec i de defalliment va envair-me i amb les meves últimes forces, vaig picar contra el vidre de la porta que no tenia forces per travessar.

Afortunadament, la meva Amiga era allà mateix. Va obrir ràpidament la porta i, amb tota cura, em va recollir mentre deia:

- Estel-Verd! Què has fet? Déu meu, t'estàs desintegrant! Reanima't. No et moris! Què faré sense tu, amor meu? No podré pas viure!

Però jo jeia inanimat a la seva mà, sense mourem ni dir res. I m'anava fonent, esvaint i desapareixent. Aleshores, la meva Amiga, que té molta intuïció, em va dur corrent a la terrassa i em va posar al sol junt a les plantes més verdes i florides, les hortènsies, els geranis, els pensaments i sobre tot, la menta fresca i de perfum intens que em va tornar l'alè.  I aquelles cures i, sobre tot, el seu amor i la seva dedicació  van fer que, a poc a poc, em reanimés. I va anar a l'equip de música i en va posar els meus Lieder preferits, els Myrten opus 25 de Robert Schumann. I en sentir les belles melodies amb la meva llengua materna, el meu cor es va omplir de ganes de viure i amb l'aire fresquet del matí i, sobre tot, les paraules i les mirades dolces de la meva Amiga, em vaig anar refent. Ja que, a fi de comptes, el que a mi em dóna vida és l'Amor i la Imaginació de la meva Amiga.                      

I quan, l'endemà al matí, la meva Amiga va tornar a escalfar-se la llet amb cacau al microones i jo estava a la seva espatlla, em va dir em to burleta:

- Què? Avui no vols anar a escalfar-te i a donar voltes per divertir-te?

- No cal que et riguis de mi, Amiga meva! Estigues ben tranquil·la, que mai més tornaré a posar-me dins un microones! És pitjor que la bruixa Peluda! Però tu, vés en compte! No entenc com és que la llet amb cacau no se't torna agra o socarrimada o tu no et mores emmetzinada? Seria terrorífic!!! Qui em salvaria, quan tornés a provar un altre invent humà com aquest! Crec que hauré de fer venir els elfs perquè l'espatllin... o a la fada Lliri Blau perquè el transfiguri en un gira-sol, que gira com el microones però és més bonic! Així, cada matí t'escalfaries la llet amb cacau damunt el gira-sol que dona voltes cap al sol, com cada matí la fada Raig-de-Sol s'hi escalfa el seu nèctar de rosada amb mel ...!

 

                        Estel-Verd

 

Cada matí t'escalfaries la llet amb cacau damunt el gira-sol. 

Estel-Verd, n. 65

N.65

 

Estel -Verd

 

● Cures ●

 

 

Un cop a la Cova Lluminosa dels elfs, és va fer evident el mal tracte que havia rebut per part de la Bruixa Peluda. Malgrat l'alegria de la llibertat i les cures dels elfs, el desànim i l'esgotament havien fet presa de mi. Jo havia perdut la joia de viure i un follet sens la joia de veure no és ningú. No tenia ganes de res i es temia per la meva salut, ja que es pensava que podia haver perdut per sempre el sentit de humor i que el desig de venjança s'hagués possessionat de mi. Al cap de tres dies d'haver arribat a la Cova Lluminosa i quan semblava que la Bruixa Peluda havia estat momentàniament acorralada, va venir a visitar-me la meva estimadíssima fada Lliri Blau i, en veure-la, em vaig posar a plorar. Va estar amb mi quatre dies sencers i va ordenar cercar els meus millors amics, els follets Goteta de Rosada i Esquitx d'Aigua, així com el gnom Gom-Gom, que van passar llargues temporades amb mi, de manera que mai estava sol. També vaig conèixer aleshores l'elf Violeta de Llum que va ser el meu metge, així com els dos elfs bessons, l'un moreno i l'altre ros, que es diuen  Vespre i Alba i que, des de aleshores, han estat dos grans amics meus. La Fada Lliri Blau em va apanyar la caputxeta i, sobre tot, va invocar amb tot el seu poder el meu pare l'Estel  Bell perquè tornés la celestial joia de viure al seu fill estimadíssim. I, a poc a poc, em vaig anar refent i vaig tornar a xerrar, a cantar i a ballar i em va retornar en bona part, la joia de viure, però no del tot, ja que per consell dels grans Esperits de la Natura, no em podia moure de la Cova Lluminosa i el seu jardí, i jo enyorava els avets altíssims de la contrada on  havia nascut i on la Mare Molsa és més flonja, dolça i verda que enlloc.

         Així, vaig estar dos anys sense moure'm de la Cova Lluminosa, ja que  la Bruixa Peluda tornava a agafar esclaus i fins havia exterminat un elf. Fins que un dia, la Cova és va il·luminar més que mai perquè - em van dir -  la bruixa Peluda havia estar transfigurada amb una bella Heura, verda i fresca. I qui havia aconseguit aquesta metamorfosi era la Fada Lliri Blau!!! Perquè ningú podia matar la Bruixa Peluda ni tampoc la fada Lliri Blau podia exterminar ningú – ella només té poders positius! -. Però en veure el sofriment causat per la picor de la Bruixa Peluda, malgrat el sofriment i les morts que havia causat, se'n va compadir i la seva mirada amorosa la va transfigurar en una heura bellísima. Perquè, com ja sabeu, l'esguard de la fada Lliri Blau transforma en bell i bo tot i tothom qui mira.        

         Desprès de celebrar els festeigs del triomf de la meva estimada fada, vaig retornar amb ella cap a la meva contrada natal i vàrem passar pel davant de l'Heura Verda, que cobria els arbres d'una bona part del bosc. Era ufanosa i brillant. Potser sota les seves fulles, entre les tiges i les arrels ganxudes, encara hi havia algun poll. Però l'Heura estava enganxada als arbres i ja no se'n podia desprendre. Però, per si de cas, jo, arraulit junt a la meva estimada Fada Lliri Blau, me la vaig mirar de ben lluny.    

Així, mitjançant el pacte amb l'Escorpí Gandul i la compassió per la Bruixa Peluda, el mal va deixar de tenir poder a la Selva Negra. Els petits inconvenients de cada dia els solucionem amb bona voluntat i humor. I el sofriment passat no va ser del tot inútil: en tornar a la meva terra natal, em va semblar més formosa i joliua que mai.       

 

                                                                  Estel-Verd

 

...vàrem passar pel davant de l'Heura Verda, que cobria els arbres d'una bona part del bosc. Era ufanosa i brillant...