Estel-Verd, n. 31

N.31

Estel -Verd.

En arribar al Balneari de Caldes de Boi, la meva Amiga es va veure assaltada per una munió d'amics que la volien abraçar i jo me'n vaig anar a donar un vol. Quan vaig tornar una estona després de sopar, tothom s'havia anat a dormir.

Li havia promès a la meva Amiga que la duria, en somnis, a xerrar amb la Papallona Bufona. Però, a quina habitació estava? Creia recordar que la 132. Al primer pis em vaig trobar amb un passadís llarguíssim i claustrofòbic, amb portes a banda i banda, totes iguales. El silenci era tan impressionant que feia por. El número més proper era el 167. Vaig recular, però quan arribava al 155, el passadís es va acabar amb un distribuïdor i en començava un altre de travesser amb els números 181 al 186, pujava unes escales, girava i continuava al 215. Vaig recular a l'inici i quan vaig arribar al 171 començava un altre passadís amb el número 104. El vaig anar seguin i en arribar al 132, vaig intentar entrar pel pany, però era petit i tenia la clau posada per dins i no podia entrar. Vaig trucar, pam, pam, pam, i vaig dir:

- Amiga, sóc jo.

A la porta va aparèixer un senyor amb barnús blanc. Precipitadament, em vaig baixar la caputxeta perquè no em veiés.

- Qui és, papa? – van preguntar des de dins.

- Un bromista que s'amaga. I demà temin estufa a les sis del matí! Quina cara!.

Vaig pensar que deuria ser el número era el 123 i també hi vaig picar, pam, pam, pam i vaig dir:

- Amiga, soc jo.

Es va obrir la porta i va sortir una senyora rossa amb rul·los al cabell. Just al moment que jo desapareixia, va reaparèixer el senyor de la 132, que havia sentit com trucava a l'altra porta.

- Maite, hi ha un bromista pel passadís que va trucant les portes. Per la veu, sembla un nen.

- Potser s'ha perdut, senyor Jorba, però a més, a mi m'ha semblat veure un rat-penat volant.

Em vaig posar a pensar: si no era ni el 132 ni el 123, potser era el 213 o el 231... o el 312 o el 321. Em vaig exasperar de tal manera que anava amb la caputxeta treta perquè se'm sentís i cridant:

- Amiga! Amiga! Amiga! – mentre volava amunt i avall dels passadissos deserts.

Anava donant voltes i les portes tancades desfilaven una darrera l'altre, fins que em vaig marejar. I, de cop i volta, es van començar a obrir portes i a sortir gent de tots tipus: senyores en camises llargues, noies amb camisoles curtes, homes joves i vells amb barnussos, pijames, llargs i curts, calçotets i tovalloles lligades a la cintura que els queien. El silenci va esdevenir cridòria i la quietud, corredisses de gent que comentava:

- Què passa?

- És un nen somnàmbul.

- Hi ha un rat-penat que vola.

- No, perquè és verd i crida "Amiga! Amiga! Amiga!" Deu ser un lloro.

I entre totes aquells mascarots disfressats, jo anava cercant l'únic rostre desitjat, mentre anava cridant:

- Amiga! Amiga! Amiga!

Per fi, en un cantó d'un passadís, vaig veure la Glòria, l'amiga de la meva Amiga, que em reconeixia. I em va dir, entre enfadada i divertida:

- Quin batibull que estàs armant! La teva Amiga és a l'habitació 13, a la planta baixa.

Em vaig allunyar d'ella abans que un grup de éssers fantasmagòrics armats amb paraigües, escombres, bastons i tovalloles m'atrapés. Em vaig dirigir a l'habitació 13, que només estava ajustada. Vaig entrar i tot estava en penombra i silenci. La meva Amiga estava al llit, dormint plàcidament. Em vaig ajeure junt a la seva galta i la vaig fregar dolçament, tot dient:

- Amiga!

Ella, entre somnis, va murmurar amb un somriure:

- Estel-Verd!

I va continuar dormint.

Estel-Verd.