Estel-Verd, n. 77

N.77   

 

Estel -Verd

 

● Al Liceu ●

 

    A vegades, la meva Amiga va al Liceu amb el seu germà a veure òpera i jo l'acompanyo dins la seva bossa i, un cop  al teatre, volo al lloc que més en convé per veure-ho millor. A mi, l'òpera, no és el que més em plau: massa drama. Però n'hi ha que tenen una música molt bonica que expressa sentiments elevats  i gaudeixo molt amb el cant i el teatre.

        L'òpera que més m'agrada és "Hansel i Grettel" basada en un conta popular de la meva terra que, al segle XIX, la nostra gent va relatar als germans Grimm, que van ser uns grans amics de tots els Esperits de la Natura i, particularment amb mi, dels millors amics humans que he tingut. L'obra passa igualment per allà la meva terra i hi surten en Hansel i la Grettel, els follets de la Son i de la Rosada, la Bruixa, àngels, tot amb una música molt bonica i inspirada de Humpperding i que, a més, s'acaba bé. Llàstima que, des que sóc a Barcelona, no l'han feta. L'explicació de la meva Amiga és que la gent que porta ara el Liceu és molt "progre", i no creu en el Mon Imaginari. A més, fan unes posades en escena rares, on els cantants fan una cosa i en canten una altra o es canvia l'època de l'argument amb la qual cosa canvia el sentit que tenia, ningú entén res i tot queda reduït a una espècie de galimaties sense solta ni volta.

         - Per exemple, a tu que t'agrada que les històries acabin bé, resulta que van fer "Turandot" de Puccini, sobre una faula simbòlica entre un príncep i una princesa que, lògicament, desprès de passar les proves d'iniciació, és casen i són feliços. Doncs bé, a la directora d'escena, que no havia entès res o no volia entendre-ho, no se li va ocórrer altre cosa que interpretar la faula en clau realista, opinar que la princesa és massa cruel per merèixer ser feliç i fa que, al final, es suïcidi i així pot suprimir el happy end de la boda amb el príncep. 

         - Dons a mi també m'agradarà fer de director d'escena! - vaig amenaçar la mar d'enrabiat - . Quan facin "Aida", al final, obriré la tomba on en Radamés i l'Aida estan tancats i els faré escapar en barca pel Nil celestial.    

         Així que l'altre nit vàrem anar a veure "Andrea Chenier" de Giordano que té unes àries molt boniques, però que és un drama que passa a la Revolució Francesa i els dos protagonistes acaben guillotinats. Per acabar-ho d'adobar, en un interludi, el director d'escena va fer sortir, sobre un fons de  pantalla, una gran guillotina filmada  que, per efectes òptics, s'anava multiplicant em dues, quatre, vuit... fins a cent vint-i-vuit guillotines omplint l'escenari! I jo, enfurismat,  en un moment que no hi ha música, vaig cridar ben fort perquè se'm sentís de tot el teatre. 

         - Prou guillotines, que ja em comença a fer mal el coll!!! – i el públic va esclatar en rialles i aplaudiments. 

         I, a més, per compensar, quan els van a matar, al final del gran duo en que canten el triomf de l'amor més enllà de la mort, en lloc de la gran guillotina programada i tot de mors en escena, vaig introduir en la màquina filmadora una diapositiva de la Selva Negra florida a la sortida del sol. La soprano, que estava cantant a duo amb el tenor, va quedar muda de sorpresa, i allò  de "Viva la morte insiem!" ho vàrem cantar a duo estereofònic el tenor (des de l'escenari) i jo (des de dalt del bell mig del sostre amb la meva portentosa veu de follet). I els figurants que feien de guillotinats tirats per terra,  sorpresos en sentir-me, es van aixecar tots (amb el cap sobre les espatlles, és clar!) i van mirar enrera, vers la Selva Negra florida. I la gent va aplaudir moltíssim perquè era la mar de bonic veure com la Vida venç més enllà de la guillotina. L'única frustració meva és que, als programes i les crítiques, no van donar el meu nom sinó el de la soprano i el director d'escena programats. Però jo us ho he explicat a vosaltres perquè sapigueu la veritat. I us prepareu per quan facin "Aida"!!! 

 

                                                                           Estel-Verd

 

L'òpera que més m'agrada és "Hansel i Grettel" basada en un conte popular de la meva terra.