Estel-Verd, n. 89

N.89  

      

Estel -Verd

 

 

● Dos follets condecorats  ●

 

Era el meu dia del Montseny i a les sis del matí era sobre la vall alta de la Tordera cercant el meu amic el follet Mòllic. Em va estranyar que, tot i haver quedat amb ell, no apareixia. Vaig anar a casa la seva amiga Pepi a veure si aquesta en sabia alguna cosa, però a aquelles hores del matí , la Pepi, en Toni i la petita Estel del Alba dormien. Al cap de poc, va aparèixer en Mollic molt neguitós.

         - Es horrorós, Estel-Verd! Fa un moment era al bosc i he sentit dos homes que deien que avui, amb el  vent fort i  sec, era el dia adequat per calar foc al bosc i incendiar-ho tot per desprès fer-hi xalets i que anaven pel material incendiari... Hem d'avisar ràpid el Toni, que és bomber i la Pepi, que protegeix el bosc, perquè ho impedeixin.

Els vàrem despertar i els hi vàrem explicar. Immediatament, van telefonar als bombers i a Protecció Forestal tot dient que "no és una broma; ens ha telefonat un amic de tota confiança que ho ha sentit." Van deixar la menuda amb uns veïns amics i, amb el cotxe, es van apropar a la zona boscosa indicada. Quan hi vàrem arribar, no vàrem veure res ni ningú. Al cap de molt poc es van presentar els companys del Toni amb tot el seu material –dos grossos camions de bombers amb extintors i mànegues! – i la camioneta de la Protecció Forestal, més un cotxe dels Mossos, però...  ni rastre dels delinqüents ni del foc. El que havia passat era evident: havíem actuat tan ràpids que havien aparegut els bombers abans que els incendiaris no haguessin fet la seva feina. I els bombers i els de Protecció Forestal se'n reien d'en Toni i la Pepi:

- On és el foc? Tan segurs com estàveu que era un amic de tota confiança... i ha resultat una broma pesada! 

La Pepi i en Toni, pobres, no sabien quina cara posar-hi!

Però, mentre els homes parlamentaven, jo vaig dir a en Mollic:

- Quan hem arribat, jo he sentit una ferum estranya: els incendiaris han de ser a prop.

Vàrem cercar dins el bosc i... estaven allà, amagats entre els arbres intentant ocultar un  bidó de benzina i altres materials per calar foc dins el tronc foradat del castanyer Cap de Dinosaure, a sols uns cent cinquanta metres d'on estaven els nostres amics i els seus companys. I vàrem sortir volant del bosc tot cridant: 

- Estan allaaaà als castanyeeers!!! Amagant el material de calar foooooc!!!

L Toni i la Pepi es van posar a córrer vers on els indicàvem i els seus companys, sorpresos en veure dos petits bitxos que cridaven – que no sabien si eren follets, lloros, àngels o dimonis - també van córrer al darrera i, després d'una persecució per dins el bosc, - semblava una pel·lícula! - entre tots vàrem enxampar els dos incendiaris i les proves del seu frustrat delicte – el material per calar foc dins el castanyer Cap de Dinosaure.                           

I quan els Mossos es van haver endut els frustrats incendiaris i tot va haver acabat, els bombers i els guàrdies de Protecció Forestal van dir a en Toni i a la Pepi que atorgaven la Medalla del Montseny a aquells dos simpàtics follets – ara ja ens havien presentat. Però nosaltres els vàrem contestar:

- Una de les nostres tasques és, com la vostre, defensar la natura i és el que em fet entre tots. Però la majoria de la gent no creu en els follets ni els distingeix dins el bosc. Si avui ens hem deixat veure és per salvar el bon nom dels nostres amics. Però serà millor si doneu la seva versió que "han estat avisats per un amic de tota confiança" i que, un cop aquí, heu vist com els incendiaris corrien. Perquè, si dieu que us han avisat un parell de follets, els vostres caps diran que no hi sou tots, podríeu perdre la feina i fins us tancarien a Sant Boi. Pel que fa a les medalles, condecoreu al Toni i a la Pepi i, desprès, que els hi deixin a l'Estel-Verd: se les posarà dins la caputxeta i les ensenyarà als seus amics de la Selva Negra. Com presumirà! A la seva estimada fada Lliri Blau li caurà la baba de veure'l condecorat amb una medalla més grossa que ell!!          

I nosaltres ens en vàrem anar i ells varen atorgar les medalles a la Pepi i en Toni els quals, des de aleshores, han pujat en estima entre els seus companys. Però ells sempre han dit que les medalles són nostres i, en una cerimònia intima en que estàvem nosaltres dos, ells dos i llur filla Estel de l'Alba, els seus companys de feina que havien presenciat els fets i la meva Amiga, ens les vàrem lliurar.  

                                                      

                                     Estel-Verd  

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com  .

                                                                                        

La Pepi va fer aquesta foto del castanyer Cap de Dinosaure

on els incendiaris van amagar el  material incendiari.

(Sobre els orígens d'aquest castanyer, vegeu l'Estel-Verd, n. 61).

__________ Información de ESET NOD32 Antivirus, versión de la base de firmas de virus 4377 (20090828) __________

ESET NOD32 Antivirus ha comprobado este mensaje.

http://www.eset.com

Estel-Verd, n. 88

N.88        

 

 

Estel -Verd

 

● El Paradís d'en Trencapinyons ●

 

De quan en quan, per fer feliç la meva Amiga i per veure el meu amic l'esquirol Trencapinyons, me'l trec de la caputxuta i juguem tots tres. Aquest matí, mentre ell era amb nosaltres, la meva Amiga se'n ha adonar que no tenia peix per la Maria Jesús que venia a sopar i ha decidir anar al mercat a comprar-ne i en Trencapinyons i jo l'hem acompanyat dins la butxaca del carret de la compra. Mentre comprava peix i  fruita, en Trencapinyons s'ho mirava tot amb ulls admirats. No havia estat mai en un mercat humà com aquell!

         - Finalment - ens ha explicat la meva Amiga – en aquesta parada vaig a comprar tres unces d'avellanes torrades per fer la picada.  

         En Trencapinyons no entén el català però amb l'olor en deu haver tingut prou. D'un bot, ha saltar damunt del carret des d'on els seus ulls s'han obert com dues taronges: caixons i caixons plens de fruits secs de totes menes: ametlles, avellanes, nous, pinyons, anacards, nous de macadàmia, pistatxos, cacauets, xufles... de tots maneres, torrats, crus, salats, remullats, secs, pelats, amb clofolles...  Ha exclamat en el seu idioma boscà: 

- Oooohhh!!! Això és el Paradís! Fruits secs que no s'han de trencar ni pelar... I n'hi ha que no els he tastat mai! ...I en bosses senceres!        

         Això últim anava perquè la mestressa de la parada estava despatxant quatre unces i mitja de nous dins una bossa de plàstic. En Trencapinyos és tan bufó i simpàtic que sempre cau bé i tothom li permet tot. I això  fa que no tingui por de res ni de ningú. Així que, donant un altre bot – que aquesta vegada, tothom ha vist – ha anat directament a les bosses de plàstic i, agafant-ne un grapat, n'ha obert una i l'ha omplert amb tota la rapidesa que ho permetien les seves potetes, de cacauets i, un cop plena, ha començat a omplir-ne una altre de xufles.

         Com podeu comprendre, la gent que hi havia a la parada s'ha posat a riure, a assenyalar-lo  i a xiuxiuejar: "Què bufó que és!" deien. I de les parades veïnes s'han apropat i s'ha format un cor de gent que també cridava i feia comentaris. Aleshores, la mestressa de la parada, creien que ja hi havia hagut massa espectacle, ha dit:

         - Prou, lladregot! – i l'ha anat per agafar.

         Però en Trencapinyons s'ha defensat i seguint la seva tàctica, ha anat a les avellanes i, amb les potes del darrera, ha metrallat la cara de la mestressa amb una ràfega i desprès se'n ha anat als pinyons i ha fet el mateix i desprès amb les llenties i amb les mongetes del ganxet, deixant-ho tot un barrija-barreja i la mestressa i la dependenta intentant enxampar en Trencapinyos qui, tan aviat estava entre les ametlles salades com dalt el cartell de la parada.             

         - Estel-Verd,  fes-lo desaparèixer! – m'ha dit fluixet la meva Amiga.

         Jo he obeït de mala gana perquè, per fer-lo desaparèixer a ell, primer he de treure'm la caputxeta i  he d'aparèixer jo. En efecte, quan en Trencapinyos m'ha vist "visible" ha endevinat les meves intencions i no ha permès que m'hi apropés, única manera que jo tenia de ficar-me'l a la caputxeta, i fuig també de mi com si juguéssim al gat i a la rata. Els crits de la gent han augmentat, ja que ara, a més de veure un esquirol saltant i escampant avellanes i cacauets, em veu a mi com un lloro, una libèl·lula o un "dimoniet verd", he sentir que em deien. I en Trencapinyons s'ho prenia com un joc, ja que hagués pogut fugir amunt per les bastides del mercat, lluny de la gent, però no, es mantenia a prop  -  i la vista - de tothom. Aleshores he decidit tornar-me de nou invisible i apropar-m'hi sense que em veiés però de nou ha vist les meves intencions i s'ha posat a l'aguait i, per tres vegades en que he aparegut i desaparegut – entre rialles i crits de sorpresa de la gent i una terrible sensació de ridícul per part meva – ell se m'ha escapolit. Finalment, entre jo i la mestressa, l'hem enxampat. I mentre la mestressa intentava retenir-lo, jo me'l he ficat a la caputxeta i hem desaparegut, ell i jo. I la pobre dona s'ha quedat mirant-se les mans buides entre els crits, la sorpresa i els riures de la gent, que no acabava d'entendre què havia passat però que l'escampall de fruits secs i llegums barrejats demostrava que havia estat quelcom molt gros.

         Quan la meva Amiga ha arribat a casa, m'ha demanat que em tragués en Trencapinyins de la caputxeta. He cregut que el volia esbroncar, però, què va! el que ha fet ha estat treure del carret una bosseta de pinyons, una de xufles  i una de cacauets i els hi anava a donar.

         - Això són maneres de renyar aquest trapella? – li he dit fent-me l'enfadat.

         - Pobrissó ! Ell no sap que és un mercat i ha actuat com si estigués al bosc! Y després que he comprovat que la gent no em relacionava amb vosaltres..., he rigut tant! Era tant graciós! Ha! ha! ha! Però tens raó, Estel-Verd, li hem d'ensenyar que, entre els humans, les coses van diferent. M'has sentit, Trencapinyons? No ho facis més! – en Trencapinyons ha fet que no amb el cap - Una altre vegada m'ho demanes i te les dono com ara. D'acord? - ha dit amb veu seriosa assenyalant-li les bossetes.           

         Jo no sé si en Trencapinyons l'ha entesa gaire o sols pensava amb els seus ganyips, però fent que si amb el cap mentre mirava les bosses de fruits secs, ens ha fet l'ullet tot murri, se li ha arrimat, i li ha refregat dolçament la cua llarga, suau i peluda per la cara. I, pensant que ja li explicaria millor una altre estona, a mi no m'ha quedat altre remei que riur

                         Estel-Verd 

 

En Trencapinyos és tan bufó i simpàtic que sempre cau bé.

__________ Información de ESET NOD32 Antivirus, versión de la base de firmas de virus 4377 (20090828) __________

ESET NOD32 Antivirus ha comprobado este mensaje.

http://www.eset.com