N.93
Estel -Verd
● Jocs amb libèl·lules ●
Un dissabte, vàrem anar a veure en Toni, la Pepi i l'Estel de l'Alba, els nostres amics del Montseny. I després de dinar, l'Agustí, la Pilar, en Martí, la meva Amiga, i els tres follets, en Mòllic, en Llum d'Alba i jo, ens en vam anat a fer la digestió i la migdiada junt al riu Tordera, al costat del pont de troncs junt on uns mesos abans havia fer sortir el meu Mamut. A aquella hora de xafogor, el lloc, entre alzines, castanyers i pollancres, era verd i fresquet. El riu lliscava alegrement, allà fent saltirons, més a prop, en gorgs on l'aigua lliscava avall molt suaument. El remoreig de l'aigua es barrejava amb el cant dels rossinyols i el xiuxiueig del vent entre les fulles dels arbres. Aquí i allà, clapes de sol travessaven les fulles i els raigs daurats il·luminaven el verd resplendent de l'herba, el verd profund de la molsa, les pedres i el terra fosc i també l'aigua del riu que lliscava i que, com miralls movedissos, és reflectien en la gran pedra que servia de suport al pont de troncs. Els reflexos de la llum ballaven una dansa ininterrompuda sobre la superfície de la dura pedra.
Junt al racó on els raigs de sol donaven sobre el gorg d'aigua que es reflectien en la pedra, tres libèl·lules d'un blau verdós intens i impossible voletejaven sobre la superfície de l'aigua donant voltes i voltes d'ací cap allà, jugant amb les fulles que, des dels arbres, anaven caient com un plugim mogut per les ratxades de vent per entre els contrastos de llum del sol i l'ombra del bosc. Us asseguro que no cal anar a la Selva Negra per veure un lloc tant bell com aquell! Era la joia pura! En Martí, de peus i de cul a l'aigua, xipollejava tot jugant amb l'aigua i el fang dels marges. La Pilar contemplava embadalida els jocs del seu fill. L'Agustí, endormiscat, escoltava el concert del silenci, la brisa, l'aigua i els rossinyols. I la meva Amiga s'extasiava veient com els tres follets jugàvem amb les tres libèl·lules blaves a surfejar amb les fulles dels arbres que havien caigut sobre la superfície del riu i que ens balancejaven amb moviments ara lents ara accelerats fins que, en arribar a un ràpid, la fulla es giravoltava i els tres follets anàvem a parar dins l'aigua entre riures i xiscles. Però les libèl·lules no es mullaven mai; aixecaven el vol i amb el seu llarg cos blavós amb reflexes safirs semblava que ballessin un ball de bastons mentre movien les ales translúcides amb moviments ràpids com guspires de flames verdoses i blaves. Que belles i simpàtiques que eren! Els seus grans ulls reflectien les ondulacions de l'aigua i seu ràpid aleteig omplien de guspires blau safir el petit racó on la dansa tenia lloc. I l'estona passava sense passar, com si, amb el voletejar màgic de les translúcides ales blavoses, el moviment esdevingués el ritme etern de les coses immutables. L'etern retorn de totes les coses, sempre en dansa i sempre idèntiques!
El riu – el temps? – lliscava suau i lentament i, en la seva superfície ondulada, reflectia, com en fragments de miralls deformats, les històries dels seus marges: un home endormiscat que escoltava la música de la natura, un nen que jugava amb el fang i aigua, la seva mare que el contemplava embadalida i una altre dóna que observava com tres follets jugaven amb tres libèl·lules d'un blau verd increïble. I, lentament, l'aigua que lliscava s'emportava totes aquestes imatges fragmentades avall, avall, vers la mar llunyana i immensa on tots els records del món són guardats al seu fons com tresors de valor incalculable.
Estel-Verd
...movien les ales translúcides amb moviments ràpids com guspires de flames verdoses i blaves...
