Estel-Verd, n. 78

 N.78                           

 

Estel -Verd

 

● El Gran Llibre dels Follets ●

 

La meva Amiga estava a la Llibreria Almirall entre llibres de Teologia, Mística, Simbolisme, Art, Història Medieval, Poesia, Pintura Romàntica... No sabia quins comprar ni quins deixar i mirava els preus, els índexs  i el pes. Mentre ella s'ho pensava, jo volava entre els llibres, ja que el Josep, el llibreter, és amic de la meva Amiga i ja em coneix. A un prestatge de dalt de tot  em va cridar l'atenció un llibre grossíssim que és titulava: "El Llibre dels Follets. Imatges i Llegendes de Follets del Mon". I a la portada, la cara d'un follet molt simpàtic fent l'ullet que deuria ser vint vegades més gran que l'original.

- Josep, baixa'm aquest llibre, que l'he de mirar. – Ell, mirant-me amb un somriure que volia dir:  "Ja sabia que aquest era el llibre que em demanaries!" va anar a buscar una escala de mà, me'l va baixar i me'l va deixar damunt el taulell.

Vaig començar a passar fulls. Era  meravellós! A cada doble pagina hi havia una explicació dels follets de cada regió del món i una gran  il·lustració amb un follet de mostra situat dins el seu entorn. Segons la opinió del llibre, els follets més importants eren els irlandesos i desprès venien els anglesos, escocesos, nòrdics... A les pàgines 56 i 57 parlava dels follets de la Garrotxa i la imatge era en Llum d'Alba, el follet amic de la cosina Bet dins la Fageda d'en Jordà. Vaig continuar passant fulls i en arribar a les pàgines 70 i 71... vaig donar un xiscle tan gran, que la meva Amiga i el Josep van venir corrents a veure que em passava                     

         - Mireu! És el meu íntim amic en Goteta de Rosada!!! L'han dibuixat perfecte!!! I això de fons és l'entrada al Palau dels Miralls dels Somnis!!! M'he d'emportar aquest llibre a la Selva Negra i ensenya'ls-hi! Amiga! Amiga! Vull aquest llibre!

         - Estel-Verd, aquest llibre és molt car i molt gros, i no em cap a cap llibreria. A més, jo m'hauria de comprar tots aquest llibres que necessito i ja no puc fer-ho perquè pugen molt. Com vols que et compri aquest? No puc pas fer-ho! Te'l mires aquí sense fer-lo malbé, que el Josep te'l deixa.

         Jo vaig insistir en obtenir-lo i el Josep hi va col·laborar. Si no venia aviat aquell llibre, l'hauria de tornar al distribuïdor perquè no li cobrés ja que feia dies que el tenia en dipòsit. El distribuïdor, - un home estrany, va dir – ja tenia que haver passat per reclamar-lo o cobrar-lo.  I jo el volia emportar-me'l a la Selva Negra per ensenyar-lo i anar i tornar me'n ocupava un mínim de quatre dies. L'Amiga va insistir que no tenia prou diners  per un llibre tan car. Jo em vaig quedar molt trist mirant el llibre mentre la meva Amiga triava els seus. De cop i volta va dir-me:

         - Pesa molt. Te'l hauràs d'emportar a la caputxeta.

         - Què...!? Em compres el "meu" llibre?

- Es clar! Tu no el pots pagar i jo, posats a no saber quins deixar dels vint-i-dos llibres que vull, els deixo tots... Josep, te'l puc pagar amb la meva tarja de crèdit, oi? Aquest follet és la ruïna!... però pobre petitó, s'està aquí a Barcelona per fer-me companya i no porta mai cap despesa...     

         I vàrem anar cap a casa sense saber la sorpresa que ens esperava pel llibre que m'havia regalat! El proper dia us ho explico!

 

                            Estel-Verd

 

 

Ell, mirant-me amb un somriure que volia dir:  "Ja sabia que aquest era el llibre que em demanaries!", va anar a buscar una escala de mà, me'l va baixar...

Estel-Verd, n. 77

N.77   

 

Estel -Verd

 

● Al Liceu ●

 

    A vegades, la meva Amiga va al Liceu amb el seu germà a veure òpera i jo l'acompanyo dins la seva bossa i, un cop  al teatre, volo al lloc que més en convé per veure-ho millor. A mi, l'òpera, no és el que més em plau: massa drama. Però n'hi ha que tenen una música molt bonica que expressa sentiments elevats  i gaudeixo molt amb el cant i el teatre.

        L'òpera que més m'agrada és "Hansel i Grettel" basada en un conta popular de la meva terra que, al segle XIX, la nostra gent va relatar als germans Grimm, que van ser uns grans amics de tots els Esperits de la Natura i, particularment amb mi, dels millors amics humans que he tingut. L'obra passa igualment per allà la meva terra i hi surten en Hansel i la Grettel, els follets de la Son i de la Rosada, la Bruixa, àngels, tot amb una música molt bonica i inspirada de Humpperding i que, a més, s'acaba bé. Llàstima que, des que sóc a Barcelona, no l'han feta. L'explicació de la meva Amiga és que la gent que porta ara el Liceu és molt "progre", i no creu en el Mon Imaginari. A més, fan unes posades en escena rares, on els cantants fan una cosa i en canten una altra o es canvia l'època de l'argument amb la qual cosa canvia el sentit que tenia, ningú entén res i tot queda reduït a una espècie de galimaties sense solta ni volta.

         - Per exemple, a tu que t'agrada que les històries acabin bé, resulta que van fer "Turandot" de Puccini, sobre una faula simbòlica entre un príncep i una princesa que, lògicament, desprès de passar les proves d'iniciació, és casen i són feliços. Doncs bé, a la directora d'escena, que no havia entès res o no volia entendre-ho, no se li va ocórrer altre cosa que interpretar la faula en clau realista, opinar que la princesa és massa cruel per merèixer ser feliç i fa que, al final, es suïcidi i així pot suprimir el happy end de la boda amb el príncep. 

         - Dons a mi també m'agradarà fer de director d'escena! - vaig amenaçar la mar d'enrabiat - . Quan facin "Aida", al final, obriré la tomba on en Radamés i l'Aida estan tancats i els faré escapar en barca pel Nil celestial.    

         Així que l'altre nit vàrem anar a veure "Andrea Chenier" de Giordano que té unes àries molt boniques, però que és un drama que passa a la Revolució Francesa i els dos protagonistes acaben guillotinats. Per acabar-ho d'adobar, en un interludi, el director d'escena va fer sortir, sobre un fons de  pantalla, una gran guillotina filmada  que, per efectes òptics, s'anava multiplicant em dues, quatre, vuit... fins a cent vint-i-vuit guillotines omplint l'escenari! I jo, enfurismat,  en un moment que no hi ha música, vaig cridar ben fort perquè se'm sentís de tot el teatre. 

         - Prou guillotines, que ja em comença a fer mal el coll!!! – i el públic va esclatar en rialles i aplaudiments. 

         I, a més, per compensar, quan els van a matar, al final del gran duo en que canten el triomf de l'amor més enllà de la mort, en lloc de la gran guillotina programada i tot de mors en escena, vaig introduir en la màquina filmadora una diapositiva de la Selva Negra florida a la sortida del sol. La soprano, que estava cantant a duo amb el tenor, va quedar muda de sorpresa, i allò  de "Viva la morte insiem!" ho vàrem cantar a duo estereofònic el tenor (des de l'escenari) i jo (des de dalt del bell mig del sostre amb la meva portentosa veu de follet). I els figurants que feien de guillotinats tirats per terra,  sorpresos en sentir-me, es van aixecar tots (amb el cap sobre les espatlles, és clar!) i van mirar enrera, vers la Selva Negra florida. I la gent va aplaudir moltíssim perquè era la mar de bonic veure com la Vida venç més enllà de la guillotina. L'única frustració meva és que, als programes i les crítiques, no van donar el meu nom sinó el de la soprano i el director d'escena programats. Però jo us ho he explicat a vosaltres perquè sapigueu la veritat. I us prepareu per quan facin "Aida"!!! 

 

                                                                           Estel-Verd

 

L'òpera que més m'agrada és "Hansel i Grettel" basada en un conte popular de la meva terra.

 

Estel-Verd, n. 76

N.76    

 

Estel -Verd

 

● Baralla amb la petita fada Iris Verd  ●

 

 

A la Selva Negra, els fullets i les fades petites sempre juguem junts. Però no som iguals perquè les fades tenen més poders que els follets. Amb la vareta, fan florir les flors i filar els fils de la vida dels humans – que tenen vida gràcies a elles –, tenen poders de fer que les coses canviïn d'aspecte per un temps, - un home pot agafar la forma d'ase però continua pensant com un home –, poden endevinar el futur, volar i esdevenir invisibles- els follets poden camuflar-se i passar desapercebuts però normalment no poden fer-se invisibles, tot i que jo si que puc gràcies a la caputxeta.

Hi ha fades bones i simpàtiques però també n'hi ha que són cregudes, presumides o ximpletes, com la petita fada Iris Verd. És certament bonica però resulta que està gelosa de mi perquè jo tinc molts poders, sóc més bonic que ella i, sobre tot, la meva llum verda rellueix més i més bonica que la seva, que és d'un verd menys intens i com de caca de gripau.

Un dia, m'estava empipant i no em deixava tranquil per jugar a sobre una flor que la volia per ella. Emprenyat, li vaig dir:

- Ves-te'n, que ets més lletja que una caca de gripau!

Dir-li a una fada "caca" és un insult intolerable. Ara imagineu-vos dir-li "caca de gripau"! Es va enfurismar com una mona i, apuntant-me amb la seva vareta màgica, zzzzass!, va llençar un encanteri, em va transformar amb un gripau llegíssim i repel·lent i va desaparèixer. I ja em teniu a mi sol enmig del bosc, convertit amb un gripau, sense poder volar, la caputxeta inservible per enganxada a la pell i raucant en lloc de parlar. Tot saltant, vaig anar a demanar ajuda, però ningú em reconeixia, ni tant sols el meu amic en Goteta de Rosada, que es va sorprendre de veure un gripau tan lleig que se li apropava i es va allunyar de mi. Plorant com un desesperat, vaig anar a cercar la meva estimada fada Lliri Blau, la qual, en veure un gripau tan lleig, el va transformar en una granoteta força graciosa. Però com que jo continuava raucant demanant ajuda, em va mirar als ulls... i això va ser la meva salvació ja que va reconèixer la meva mirada. Immediatament va desfer l'encanteri i vaig tornar a ser el follet bufó i simpàtic de sempre. Però quan li vaig explicar que havia passat, va posar el fet en coneixement de les autoritats,  fades grans, elfs i gnoms i hi va haver un judici. Resulta que les fades tenen prohibit fer servir els poders arbitràriament i molt més per transfigurar cap Esperit de la Natura. Però la Iris-Verd es va defensar afirmant que jo l'havia insultat dient-li "caca de gripau". Jo vaig respondre:

- Jo no dic mentires ni li he dit "caca de gripau", que no ho és. Li he dit  "ets més lletja que una caca de gripau" que això si que és cert, mireu-la!

Tothom es va posar contra meu dient que això era una calumnia, però es vam embrollar en una discussió casuística sobre si era més greu dir a algú "caca de gripau",  "més lletja que una caca de gripau" o reafirmar-se en el contingut de l'insult com feia jo. Els del jurat no sabien com aguantar-se el riure i els qui no eren del jurat reien sense aguantar-se. Al final, ens van condemnar als dos. A ella a estar-se mitja lluna (dues setmanes) confinada a un avet sense vareta i a mi a estar cinc dies més transformat en el lleig gripau.

Però el càstig no va ser gens terrible ja que, ara, tots els meus amics sabien que aquell gripau tant lleig era l'Estel-Verd i em van ajudar a passar els cinc dies la mar de divertits jugant a fer de gripau. I vàrem acordar que aniríem a jugar amb la fada Iris Verd perquè no estigués tan sola. De fet, els dos ens ho vàrem passar millor que mai, tant bé que se'ns va acabar el mal humor i vàrem fer les paus, que és més pràctic que barallar-se! Com va dir la cosina Bet, tot plegat va ser cosa de mainada.  

                                    

 Estel-Verd

 

Va desfer l'encanteri i vaig tornar a ser el follet bufó i simpàtic de sempre

(El meu amic Joan Ribot m'ha fet el dibuix d'aquest retrat i em va pintar dins el fotomontatge "Entre miralls" del dia passat).

Estel-Verd, n. 75

N.75    

 

Estel -Verd

 

● Figureta i fermall ●

        

    La meva Amiga amb els seus nebots l'Oriol  i la Laura van anar a comprar a una botiga d'objectes de regal i jo vaig anar amb ells.

Només entrar, la tenda em va fascinar i vaig decidir recorre-la pel meu cantó. Era muntada a base de fileres de vitrines fetes totes elles amb vidres i miralls, de tal manera que els objectes de l'interior no solament eren visibles des de varis angles sinó també reflectits en varis llocs, donant la sensació d'un autèntics laberint d'objectes que no sabies si eren reals o reflectits ni si estaven darrera, davant o tres vitrines més a l'esquerra.  Tot el que hi havia dins era bellíssim: fines porcellanes de Limoges, de Roschenthal, de Sêvres, de Delf, xinesa, i els cristalls meravellosos de roca, de Bohemia, Murano, Swarovsky. En les vitrines alternaven, amb molt de gust, sèries de vaixelles, cristalleries o jocs de gerros i gots amb plats i figuretes soltes i petites escultures d'una finesa i bon gust fora de sèrie: ocellets, dames, casetes, flors, ballarines, fades...

         - Mira-te'l! – la Laura va assenyalar una "escultura" d'un follet verd amb caputxera en una postura molt artística situat entre una cafetera i tres gots de cristall modernistes.

         - Què bé que ho fas, Estel-Verd! Sembles tanmateix una figureta - va dir-me la meva Amiga. Sense moure cap muscle de la cara, la "escultura" els va fer l'ullet, el que va quedar reflectit en almenys cent vint-i-vuit miralls.

         - Si, podria anar de parella amb aquella damisel·la... 

         - Mira-te'l, Pepeta! Oi que és l'Estel-Verd! – va dir un senyor molt ben vestit amb un bastó amb mànec de plata i que va aparèixer no sé per on. Amb tants miralls!

- I tan que ho és, Rafel! Ja et deia que aquests contes que ens envia la Mireia no estan escrits per qualsevol. Són tan famosos que ja han fet una escultura del personatge! - va dir la seva senyora, que duia un elegant fulard de seda.

- I molt ben feta, per cert! Sembla un follet de veritat! Fixa't amb les ales, fines i transparents com les d'una libèl·lula!... No sé si deu ser molt car... Senyoreta! - va dir cridant una dependenta que era a prop – Ens podria dir el preu d'aquest Estel-Verd. És d'importació?

"Ara acabaré embolicat i dins una capsa de regal!", vaig pensar.

- Aquest.. què? – la dependenta em va clavar una mirada molt  sorpresa. – Jo... perdonin, el deuen haver portat avui mateix perquè encara no l'havia vist mai. Un moment, que vaig a preguntar.

Aleshores, la meva Amiga va dirigir-se al matrimoni desconegut.

- Perdonin...! Vostès, reben l'Estel-Verd? Qui els hi envia? Saben d'on surt?

- Ah! Vostès també el reben! ... Ens l'envia la nostra neta Mireia que li passa una companya d'escola, que li remet una amigueta de no sé on... No, no sabem qui l'escriu, però, pel que podem veure,  ja és molt famós... Oooh! On és!?      

- Aquí, aquí! - va dir la meva Amiga assenyalant-se la solapa – Semblava que estigués dins la vitrina, oi? Era el reflex. És un fermall que reprodueix l'Estel-Verd. 

- Oh! Aparentava com si...! Perdoni! Nosaltres ja ens pensàvem que era un personatge literari famós escrit algú que s'amaga sota el nom de l'Amiga!  On ha comprat el fermall? Ens agradaria tant un de semblant!

- És un regal vingut de la Selva Negra.  

         Amb això, va retornar la dependenta. L'Oriol va dir:

         - Perdó, hi ha hagut un malentès. Aquests senyors s'han cregut que el fermall de la meva tia reflectit a la vitrina era una figureta de dins.  

         - Dons jo també hagués jurat que era dins! –  va dir la dependenta. I, en veu més baixa, va afegir – I fins i tot, que em mirava!

        - És que...  mira-te-li els ullets, Pepeta! Sembla tanmateix que ens miri!

I jo m'estava quietó com un fermall de debò. Però, era tan feliç! Sóc un follet famós, conegut més enllà dels amics de la meva Amiga! 

         

                         Estel-Verd

 

...la "escultura" els va fer l'ullet, el que va quedar reflectit en almenys cent vint-i-vuit miralls.

Estel-Verd, n. 74

N.74

 

Estel –Verd

 

● Un món millor ●

   

    El cor de l'Estel-Verd, fet de pura joia de viure, avui està trist. Perquè jo era feliç a la Selva Negra, entre els meus boscos d'altissims avets, les sortides i les postes de sol, els meus llacs i rierols, els meus prats plens de flors, el silenci, l'aire pur, la nit estelada, els meus amics els follets i les fades,  la mirada amorosa de la fada Lliri Blau, les històries divertides del gnom Gom-Gom, la protecció de l'elf Violeta de Llum, la saviesa de la fada Besllum Boscana i del seu amic el Gran Mag Blau, els jocs de l'esquirol Trencapinyons... I he deixat tot aquest món meravellós d'insomni per anar a Barcelona a fer companya a la meva Amiga, que també estima aquest món d'insomni i que també se'n veu privada. A la meva Amiga, jo me l'estimo molt i també m'estimo alguns dels seus amics, que són bons i sensibles i estimen la Bellesa, la Bondat i la Veritat. Però la meva Amiga i els seus amics viuen en mig d'un món lleig, agressiu, banal, on la gent no s'estima ni s'ajuda, on es barallen per ximpleries com si es tractés de coses importants i que no perdonen si els altres no les veuen així  i per tant, cada cop hi ha més baralles. I això no ho dic solament jo, sinó ells mateixos: en llegir els diaris o mirar la televisió, que són coses que ells creuen molt importants ja que diuen que els reflecteixen tal com són, pel que es veu gaudeixen exhibint la seva dolenteria, vulgaritat i falsedat. Diuen que ho fan per denunciar-ho, però tanta insistència en el que és dolent i lleig mostra on tenen el cor i, per tant, la hipocresia de la suposada "denúncia".  La meva Amiga em vol consolar dient-me que no en faci gaire cas, que això és l'aspecte exterior del món, que també hi ha humans bons i autèntics que fan coses boniques i bones encara que s'exhibeixin menys i, sobre tot, que tingui compassió perquè els humans, en ser corporals, estan moguts pel món de la necessitat i els interessos, mentre que a la Selva Negra, els Esperits de la Natura ens podem moure amb tota llibertat en el món de l'Esperit. Això és cert, però no justifica que els humans oblidin que ells també participen de l'Esperit i que ho han de manifestar, perquè si no mostren la seva part virtuosa, elevada i espiritual, els pocs humans bons que queden, en no veure's representats, acabaran en la marginalitat i el desànim. I, sense forces, com  lluitaran per la Veritat, la Bondat i la Bellesa? La veritable bellesa exterior és el reflex de la Bellesa interior, que és la Bondat i fa mes seductor  allò que és  bo i veritable.  Per això, és bo que les coses siguin veritablement belles, ja que la bellesa dóna alegria de viure i ànims per fer les coses ben fetes.  Els  humans  necessiten bons models de comportament que els estimulin a fer les coses millors i més belles i el Món Imaginari està tant ple de històries ben boniques i exemplars! Però avui dia, malauradament, semblen oblidades i les històries que ara s'expliquen estan plenes de mals exemples, odis i pessimisme. 

            Us escric, amics, no per dir-vos que estic trist sinó per dir-vos que ho estic perquè voldria que tots, vosaltres i jo, gaudíssim de la joia de viure que ens és pròpia i que, deixats endur per pessimisme dels mals exemples – disfressat, moltes vegades,  d'un optimisme superficial de tirar-hi tot per la borda – allunyeu cada cop més de nosaltres. Jo vull que sigueu feliços! Ànim, amics! Potser no tant com la Selva Negra, però el món és molt més bonic del que ens volen fer creure. Mostrem-ne la Bellesa!    

                                              

                   Estel-Verd

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com  .

 

 

                ...jo era feliç a la Selva Negra, entre els meus boscos d'altissims avets,

                                               les sortides i les postes de sol...

 

Estel-Verd, n. 73

N.73   

 

Estel –Verd

 

● Divertimento ● 

-Hola amics!: Com ja sabeu, sóc un follet perfecte que tinc totes les virtuts. Oi que sí? I, com que, a més,  sóc sincer i no me'n amago, mentre ho escric, ho propago en veu alta: "Sóc bonic, simpàtic, petitó, fantàstic, eixerit, trapella, divertit, bon minyó, bon company, alegre, màgic, afectuós, savi, bon narrador, entremaliat, enginyós, ...."

         - Ep, ep, ep, ep! Para, para, para! - m'interromp la meva Amiga, que mentre escric això, m'espia pel darrera l'espatlla. – Tot això no és, no pot ser cert. D'entrada, no tens totes les virtuts; et falta la molt important virtut de la modèstia. A més, ser petitó no és, en sí, cap virtut. I, sobre tot, si ets entremaliat és que no ets bon minyó. Són incompatibles.   

- Certament, no tinc el defecte de la falsa modèstia. Sóc sincer, no cap hipòcrita. I... com dius, que ser petitó no és cap virtut? T'imagines un follet gros? Com podria fer la migdiada entre les teves violetes o podria anar a la teva butxaca sense que em veiessin? I pel que fa les meves entremaliadures, no volen dir que no sigui bon minyó, perquè estan fetes amb molta bona intenció, no fan cap mal a ningú, a tu et diverteixen i als teus amics, quan els hi explico, també. 

         - Com, que no fan cap mal a ningú? M'has trencat figuretes del pessebre, un plat de ceràmica, dos gots, vas fer anar de bòlit tota la policia alemanya quan vas robar la capa de l'emperador Enric II i aquí, quan la vas penjar a l'estàtua de Colom, vas fer jugar el físic als bombers. Vas despertar tot el Balneari de Caldes de Boí amb els teus crits. M'has fet perdre temps cercant bolígrafs, les ulleres que m'havies amagat i els llibres i DVDs. que no t'agraden. Ens vas deixar penjats dalt de l'arbre de la Plaça dels Pescadors a mi i a la meva família. Em poses en compromisos fent shows quan vas en llocs públics – concerts, autobusos, botigues, esglésies, teatres - . Enredes els meus amics quan els hi dius que vinguin a sopar sense que jo tingui res a punt. Fins et fas mal a tu mateix  posant-te dins el microones...

         - Ui, ui, ui! Para't! Para't! Para't! Tens més memòria que un elefant i no en perdones ni una. Però saps que moltes d'aquestes coses les he fetes perquè t'estimo. Espero que tampoc hagis oblidat les bones estones que t'he fet passar. Com hem rigut, junts! Com t'he portat gairebé cada nit a la meva Selva Negra, com he cantat i  dansat per a tu, com t'he ajudat a pujar el carretó de la compra i he defensat la teva casa del qui semblava ser un lladre, com us he mostrat el meu Mamut a tu i als teus amics. I...

         - Estel-Verd, jo no he oblidat res del que et dec. L'únic que et dic és que no facis passar per virtuts teves coses que no ho són i, sobre tot, que no vagis fanfarronejant davant els meus amics. El que vals, ho vals, i no cal que vagis pregonant el teu producte com si fossis un venedor ambulant.

- És clar que he de proclamar les meves virtuts davant els teus amics. Qui, sinó, ho farà? Necessito autoafirmar-me per existir. Com em va ensenyar el meu mestre el gnom Gom-Gom, els follets hem de fet notar la nostra presència, sinó, la gent s'oblida de nosaltres i aleshores desapareixem...   

         - Bé, si és així, continua la teva història que estaves escrivint amb les teves fanfarronades. Vull veure a què porta tota aquesta exhibició "d'autoafirmació".  

- A res. No hi havia cap història per explicar, avui. Tot el que deia era per provocar-te. Com que veia que m'estaves espiant...!!! ha! ha! ha!

 

                                         Estel-Verd

 

 

T'imagines un follet gros?

Com podria fer la migdiada entre les teves violetes?

Estel-Verd, n. 72

N.72

 

Estel -Verd

 

● Estels al cel de Barcelona ●

 

La meva Amiga estava escrivint un e-mail al nostre amic Vicenç, el monjo de Montserrat, jo fullejava un llibre d'art bizantí amb moltes fotografies, mentre pels altaveus sonava la tercera Simfonia de Malher que escoltàvem tots dos quan, de cop i volta, xoff!!!, se'n va anar la corrent elèctrica i ens vàrem quedar sense ordinador, sense llum i sense música.  Ja eren més de les onze de la nit i tot estava a les fosques. Però jo, immediatament, vaig encendre la meva llum interior i vaig estalviar a la meva Amiga que hagués d'anar a cercar la llanterna i a encendre una espelma. Vàrem sortir a la terrassa,  vàrem comprovar que l'apagada era a tot Barcelona i..., oh meravella! que, sobre la foscor de la ciutat, el cel era cobert d'estels! Què bonics que són els estels sobre Barcelona! Per què cada nit no hi ha una hora d'apagada perquè els barcelonins els puguin contemplar? Jo els hi vaig presentar tots a las meva Amiga amb el seu nom que, a la Selva Negra, em va ensenyar el Gran Mag Blau, i li vaig dir:

- Veus aquell Estel Bell que llueix més que els altres? És el meu Pare que em somriu!    

- Ara entenc perquè ens avenim tant, tu i jo, Estel-Verd. Devem ser germans. A mi també em somriu!

Ens vàrem quedar una bona estona mirant els estels però la llum no tornava i a la meva Amiga li va agafar son. Aleshores li vaig dir. 

         - Anem a dormir, però no cal que cerquis cap espelma per anar a la teva habitació. Jo seré el teu Estel que il·luminarà el teu camí vers la teva cambra. 

         I així, jo al davant amb la meva llum encesa, verdosa i platejada, la vaig aconduir al llarg de tot el pis fins la seva habitació, vaig esperar que es posés el pijama i es fiqués al llit i aleshores em vaig posar al costat de la seva orella i mentre li cantava el Wiegenlied, "Cançó de bressol" de  Richard Strauss, vaig anar apagant-me i ens vàrem submergir en el son:

 

        Träume, träume, du mein süsses Leben

        Von dem Himmel, der die Blumen bringt... 

( Somia, somia, tu dolça vida meva

         Del cel que ens dóna les flors... )

  

         I, des d'aquella nit, quan la meva Amiga se'n va a dormir, per anar del despatx a l'habitació i veure-s'hi, no li cal encendre la llum general del despatx, apagar la de sobre la taula, encendre la del rebedor, apagar la del despatx, encendre la llum del passadís, apagar la del rebedor, encendre la del lavabo, apagar la del passadís, encendre la llum de l'habitació, apagar la del lavabo i, un cop desvestida i al llit, apagar la de l'habitació. No! La llum del meu amor  il·lumina tot el seu camí vers el seu somni.      

 

                                                                           Estel-Verd

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com  .

 

Veus aquell Estel Bell que llueix més que els altres?

És el meu Pare que em somriu!