Estel-Verd, n. 73

N.73   

 

Estel –Verd

 

● Divertimento ● 

-Hola amics!: Com ja sabeu, sóc un follet perfecte que tinc totes les virtuts. Oi que sí? I, com que, a més,  sóc sincer i no me'n amago, mentre ho escric, ho propago en veu alta: "Sóc bonic, simpàtic, petitó, fantàstic, eixerit, trapella, divertit, bon minyó, bon company, alegre, màgic, afectuós, savi, bon narrador, entremaliat, enginyós, ...."

         - Ep, ep, ep, ep! Para, para, para! - m'interromp la meva Amiga, que mentre escric això, m'espia pel darrera l'espatlla. – Tot això no és, no pot ser cert. D'entrada, no tens totes les virtuts; et falta la molt important virtut de la modèstia. A més, ser petitó no és, en sí, cap virtut. I, sobre tot, si ets entremaliat és que no ets bon minyó. Són incompatibles.   

- Certament, no tinc el defecte de la falsa modèstia. Sóc sincer, no cap hipòcrita. I... com dius, que ser petitó no és cap virtut? T'imagines un follet gros? Com podria fer la migdiada entre les teves violetes o podria anar a la teva butxaca sense que em veiessin? I pel que fa les meves entremaliadures, no volen dir que no sigui bon minyó, perquè estan fetes amb molta bona intenció, no fan cap mal a ningú, a tu et diverteixen i als teus amics, quan els hi explico, també. 

         - Com, que no fan cap mal a ningú? M'has trencat figuretes del pessebre, un plat de ceràmica, dos gots, vas fer anar de bòlit tota la policia alemanya quan vas robar la capa de l'emperador Enric II i aquí, quan la vas penjar a l'estàtua de Colom, vas fer jugar el físic als bombers. Vas despertar tot el Balneari de Caldes de Boí amb els teus crits. M'has fet perdre temps cercant bolígrafs, les ulleres que m'havies amagat i els llibres i DVDs. que no t'agraden. Ens vas deixar penjats dalt de l'arbre de la Plaça dels Pescadors a mi i a la meva família. Em poses en compromisos fent shows quan vas en llocs públics – concerts, autobusos, botigues, esglésies, teatres - . Enredes els meus amics quan els hi dius que vinguin a sopar sense que jo tingui res a punt. Fins et fas mal a tu mateix  posant-te dins el microones...

         - Ui, ui, ui! Para't! Para't! Para't! Tens més memòria que un elefant i no en perdones ni una. Però saps que moltes d'aquestes coses les he fetes perquè t'estimo. Espero que tampoc hagis oblidat les bones estones que t'he fet passar. Com hem rigut, junts! Com t'he portat gairebé cada nit a la meva Selva Negra, com he cantat i  dansat per a tu, com t'he ajudat a pujar el carretó de la compra i he defensat la teva casa del qui semblava ser un lladre, com us he mostrat el meu Mamut a tu i als teus amics. I...

         - Estel-Verd, jo no he oblidat res del que et dec. L'únic que et dic és que no facis passar per virtuts teves coses que no ho són i, sobre tot, que no vagis fanfarronejant davant els meus amics. El que vals, ho vals, i no cal que vagis pregonant el teu producte com si fossis un venedor ambulant.

- És clar que he de proclamar les meves virtuts davant els teus amics. Qui, sinó, ho farà? Necessito autoafirmar-me per existir. Com em va ensenyar el meu mestre el gnom Gom-Gom, els follets hem de fet notar la nostra presència, sinó, la gent s'oblida de nosaltres i aleshores desapareixem...   

         - Bé, si és així, continua la teva història que estaves escrivint amb les teves fanfarronades. Vull veure a què porta tota aquesta exhibició "d'autoafirmació".  

- A res. No hi havia cap història per explicar, avui. Tot el que deia era per provocar-te. Com que veia que m'estaves espiant...!!! ha! ha! ha!

 

                                         Estel-Verd

 

 

T'imagines un follet gros?

Com podria fer la migdiada entre les teves violetes?

Estel-Verd, n. 72

N.72

 

Estel -Verd

 

● Estels al cel de Barcelona ●

 

La meva Amiga estava escrivint un e-mail al nostre amic Vicenç, el monjo de Montserrat, jo fullejava un llibre d'art bizantí amb moltes fotografies, mentre pels altaveus sonava la tercera Simfonia de Malher que escoltàvem tots dos quan, de cop i volta, xoff!!!, se'n va anar la corrent elèctrica i ens vàrem quedar sense ordinador, sense llum i sense música.  Ja eren més de les onze de la nit i tot estava a les fosques. Però jo, immediatament, vaig encendre la meva llum interior i vaig estalviar a la meva Amiga que hagués d'anar a cercar la llanterna i a encendre una espelma. Vàrem sortir a la terrassa,  vàrem comprovar que l'apagada era a tot Barcelona i..., oh meravella! que, sobre la foscor de la ciutat, el cel era cobert d'estels! Què bonics que són els estels sobre Barcelona! Per què cada nit no hi ha una hora d'apagada perquè els barcelonins els puguin contemplar? Jo els hi vaig presentar tots a las meva Amiga amb el seu nom que, a la Selva Negra, em va ensenyar el Gran Mag Blau, i li vaig dir:

- Veus aquell Estel Bell que llueix més que els altres? És el meu Pare que em somriu!    

- Ara entenc perquè ens avenim tant, tu i jo, Estel-Verd. Devem ser germans. A mi també em somriu!

Ens vàrem quedar una bona estona mirant els estels però la llum no tornava i a la meva Amiga li va agafar son. Aleshores li vaig dir. 

         - Anem a dormir, però no cal que cerquis cap espelma per anar a la teva habitació. Jo seré el teu Estel que il·luminarà el teu camí vers la teva cambra. 

         I així, jo al davant amb la meva llum encesa, verdosa i platejada, la vaig aconduir al llarg de tot el pis fins la seva habitació, vaig esperar que es posés el pijama i es fiqués al llit i aleshores em vaig posar al costat de la seva orella i mentre li cantava el Wiegenlied, "Cançó de bressol" de  Richard Strauss, vaig anar apagant-me i ens vàrem submergir en el son:

 

        Träume, träume, du mein süsses Leben

        Von dem Himmel, der die Blumen bringt... 

( Somia, somia, tu dolça vida meva

         Del cel que ens dóna les flors... )

  

         I, des d'aquella nit, quan la meva Amiga se'n va a dormir, per anar del despatx a l'habitació i veure-s'hi, no li cal encendre la llum general del despatx, apagar la de sobre la taula, encendre la del rebedor, apagar la del despatx, encendre la llum del passadís, apagar la del rebedor, encendre la del lavabo, apagar la del passadís, encendre la llum de l'habitació, apagar la del lavabo i, un cop desvestida i al llit, apagar la de l'habitació. No! La llum del meu amor  il·lumina tot el seu camí vers el seu somni.      

 

                                                                           Estel-Verd

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com  .

 

Veus aquell Estel Bell que llueix més que els altres?

És el meu Pare que em somriu!

Estel-Verd, n. 71

N.71    

 

Estel -Verd

 

● Un Nadal de fa prop de tres mil dos cents anys ●

 

L'any passat us vaig parlar de la meva participació al Nadal de la Selva Negra i de com hi faig d'estel des del segle XII, tot i que jo, el Nadal ja el celebrava des del segle V. Bé, vull dir el Nadal que vosaltres en diríeu cristià. Però heu de saber que, a la Selva Negra, el Nadal l'hem celebrat sempre, des de molt abans del naixement de Jesucrist. Aquest és una manifestació, sens dubte per vosaltres la més clara i bonica perquè es la que coneixeu millor, del Nadal etern que cada any te lloc pel solstici d'hivern, en que la Natura sencera celebra que el sol, que representa la manifestació del Pare Cel i que semblava que s'anés a pondre per sempre, torna a aixecar-se en l'horitzó i el dia s'allarga i la vida torna i, amb ella, la joia de viure omple els cors de tots els éssers. És com si el món sencer nasqués de nou, més bell i joiós que mai perquè Déu, que va néixer a Betlem, neix al cor de tots i ens fa divins.

         Tots els nadals són bells i joiosos. Però jo en recordo particularment un de fa prop de tres mil dos cents anys que vaig celebrar junt al meu amic Xalup, el druida, - aleshores, tot un cantó de la Selva Negra era ple de tribus celtes –. Xalup era un home savi, mestre d'homes, que presidia les festes i cerimònies. I aquell any va ser el primer que ens va convidar, a mi junt a altres follets, elfs, fades, silfs..., a les festes del naixement del sol al solstici d'hivern.

         A mitja nit, va encendre una fogata en una clariana enmig del bosc nevat. I tots vàrem començar a tocar flautes i tambors, a dansar i a demanar al foc que no s'apagués, que no els deixés immensos en la gelor i la foscor en que tots moririen. I amb el trenc d'alba, és va fer un silenci immens i tots – humans, Esperits de la Natura, animals, plantes, pedres, la neu , els vents -  ens vàrem posar cara a l'est on ja clarejava i vàrem esperar a que la llum de l'aurora anés creixent. I quan, uns moments abans que el dia anterior - que havia estat el dia més curt de l'any -  va aparèixer el primer raig de sol, tothom va irrompre en crits de joia, càntics i danses. I quan el sol va estar ben sencer sobre l'horitzó, es va fer un silenci profund i en Xalup va alçar els braços i va dir amb forta veu :

- Gràcies, Rei Sol, perquè, un any més, neixes des del fons de la Negra Nit i omples de llum i escalfor els nostres boscos, els nostres camps i cabanes, animals, plantes i pedres. Omples també els nostres cors de joia i les nostres boques de lloances, perquè així, content per les nostres cants, durant tot aquest any i tots els anys venidors, et recordis amb joia de nosaltres i no ens oblidis sinó que ens enviïs els teus raigs lluminosos a nosaltres i als nostres descendents per tota la durada dels temps.

I havent dit això, en Xalup va llençar enlaire un gall, el qual va fer un gran cant impressionant – quic-qui-ri-quiiiiiiiiiii!!! - que es va sentir en tot l'àmbit de la terra i tothom el va imitar i va llançar al cel  crits, galls i altres ocells cantors i també plomes de galls o d'altres d'ocells de colors o bé tenyides – vermelles, blaves, daurades, verdes, liles...  que van acolorir el cel blau i el terra nevat. Era tant bonic!         

I quan ara, enmig de la Missa del Gall, en Raimon, que és el mestre amic de la meva Amiga, com un nou Xalup, diu:

- Fa sis mil anys que els homes celebren aquesta mateixa festa de Nadal!

El meu cor s'omple d'emoció, penso que els Esperits de la Natura i tots els altres éssers també ho celebrem i que fa tres mil dos cents anys el meu amic Xalup també concelebrava la manifestació solar de Déu que ve a omplir l'Univers d'esperança perquè dóna força al cor de l'univers per ressorgir de les tenebres. 

La meva Amiga i jo us desitgem:  

 

 

Bon Nadal i

Feliç Any 2009!!!

 

 

Maria Assumpta i  Estel-Verd

 

És com si el món sencer nasqués de nou, més bell i joiós que mai.

Estel-Verd, n. 70

N.70   

 

Estel -Verd

 

● Contemplació. ●

 

Jugar és com contemplar movent-se, contemplar és com jugar en  quietud, com escoltar música o llegir (segons què) on es contempla la música o la lectura. La meva Amiga,  quan contempla el silenci, - ella en diu fer  meditació -   juga amb el silenci i amb la quietud.  Jo, a la Selva Negra,  també m'estic moltes estones en silenci o contemplació, però no li dic fer  meditació ni li dic res. Senzillament, m'assento en mig del bosc i em concentro en qualsevol cosa: un raig de llum, el cant de la brisa, una flor, el tros de molsa i... ja està. És tant bonic! Aquest és l'ofici dels follets. Jugar en quietud o contemplar en moviment, no  hi ha tanta diferència. Com que el moure'ns no ens cansa! I no fas res, senzillament hi ets i en gaudeixes. Perquè jugar és fer les coses pel pur gaudi de fer-les, sense perquè. I contemplar un racó de molsa, tant verda, tant suau, tant poca cosa i tant profunda alhora, tant bella com l'estel més brillant del cel. Jo, en aquell moment, sóc tant feliç que sento que no li manca res i, total, només hi ha uns brins de molsa al davant que són bells perquè no n'has de fer res, amb la molsa, ni menjar-la, ni comprar-la, ni regalar-la. Senzillament, mirar-la, acariciar-la, olorar-la... jugar-hi amb els dits o amb la llum o amb la olor. I aleshores, em sento viu, sento que tot el bosc està viu, que tot l'Univers és un Gran Ésser viu, harmònic i bell... 

I escolto el Silenci, el batec del bosc, i, de quan en quan, el cant de la brisa, un ocell que passa, una fulla que cau, Algú que m'observa...   

La meva Amiga, a vegades, s'assenta en silenci davant una espelma encesa. Jo em poso al seu costat o al davant i també contemplo l'espelma i estem en silenci. És meravellós! La vista hi juga només deixant-se endur pels moviments suaus i ondulants de la petita flama. És a la vegada, joc, contemplació, silenci, escolta, atenció, gaudi, plenitud. Al final, jo mateix m'acabo identificant amb la petita flama lluminosa que omple i consumeix l'Univers sencer, i constato com, de dins meu,  surt la llum que il·lumina el món i que ho transfigura tot en bellesa, en sentit, en veritat. Si sóc capaç d'esdevenir la flama lluminosa del petit ciri, veig que tot el que m'envolta ha aconseguit la seva fi, i fins sento que allò que em podia semblar dolent o imperfecte és sols una altre forma, diferent, desconeguda, amagada, de bondat i bellesa. I deixo de jugar amb la flama perquè jo mateix sóc el pur joc de la vida. M'adono que visc, que sóc l'Estel-Verd, i més enllà de l'Estel-Verd, sóc la molsa, el bosc, la flama que juga i dansa, la meva Amiga que contempla la flama, pura joia de viure, pur joc de la Vida Única...      

 

                                      Estel-Verd

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com  .

                                                                                                                                                                                 

I sents el Silenci, el batec del bosc, el cant de la brisa..

Estel-Verd, n. 69

N. 69  

Estel -Verd

 

● El Rierol Mirall de Flors ●    

   

Un dels llocs mes meravellosos de la Selva Negra és el Blumenspiegelbach (el "Rierol Mirall de Flors") que, com el seu nom indica, és un rierol que serpenteja entre l'herba fresca coronada amb flors perfumades de mil colors. De quan en quan, aquest rierol baixa amb impetuositat pels desnivells de terreny fent petites cascades que esquitxen d'aigua les voreres que esdevenen les més humides, verdes i florides  que us podeu imaginar. Fill d'aquest lloc encantador és el meu amic el follet Esquitx d'Aigua qui es passa hores i hores jugant al seu rierol i és el follet més feliç del món. Si us descric un lloc tan paradisíac és perquè comprengueu millor la història que us vaig a explicar.

         Resulta que en Mòllic, el follet amic meu del Montseny, em va acompanyar a la Selva Negra i allà es va fer amic amb l'Esquitx d'Aigua i li va fer tal propaganda dels castanyers fantàstics amb uns troncs recargolats i foradats del Montseny, que el va convèncer  perquè ens acompanyés a ell i a mi cap a aquí per fer una visita d'un més al bellíssim Montseny. Quan feia uns dies que era al Montseny, la meva Amiga i jo vàrem invitar l'Esquitx d'Aigua a fer estada a casa nostra a Barcelona durant quatre o cinc dies.

         Amb la meva Amiga es van fer la mar d'amics malgrat que l'Esquitx  d'Aigua gairebé només parlava alemany. Però a mi em va preguntar:

         - On hi ha l'aigua, en aquesta casa?

         Jo vaig comprendre la seva enyorança i li vaig ensenyar les aixetes, que li van semblar ben poca cosa. Però al matí següent, quan la meva Amiga es dutxava, hi vàrem anar i vàrem jugar amb l'aigua tebiona de la dutxa de telèfon, que la meva Amiga ens dirigia amb moviments rítmics cap a nosaltres i aquest joc li va encantar.             

Cap al migdia, ell va semblar que es quedava a la terrassa amb les flors i jo i la meva Amiga estàvem a la cuina amb la Carmen tot xerrant i ajudant-la a fer el dinar. La noia va sortir un moment de la cuina i es va sentir  un xiscle espantós. Vàrem sortir també i vàrem veure com, a l'altra cantó del passadís, per la porta oberta del bany, sortien cascades d'aigua i tot el passadís era una inundació. Hi vàrem córrer ràpids i vàrem veure l'Esquitx d'Aigua fent anar la dutxa amunt i avall tot jugant amb l'aigua mentre reia i cantava. Jo vaig apagar l'aixeta immediatament mentre li deia:

- No veus que estàs inundant la casa?! Si vols jugar amb l'aigua, has de posar la cortina.
          - Posar la cortina dius? No veus com està de ressec el terra! Com vols que hi creixi l'herba i hi floreixin flors oloroses?      

         Tots ens vàrem posar riure i la meva Amiga fins va comentar:

         - Si home. I de pas, pescarem Forellen ("truites de riu") pel passadís.

         I mentre la Carmen i la meva Amiga  recollien l'aigua amb galledes i baietes, ens vàrem posar a cantar el Lied de Schubert       

 

                   In einen Bächlein helle

Da schloss in froher Eil

Die launische Forelle

Vorüber wie ein Pfeil. ...

("En un resplendent rierol

allà, en  alegre lleugeresa,

la truita de riu capritxosa

passava com una fletxa. ...")

 

         Menys mal que les dones s'ho van prendre cantant i rient!

             

                                               Estel-Verd

 

Un dels llocs mes meravellosos de la Selva Negra és el Rierol Mirall de Flors.

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com  .

 

 

 

Estel-Verd, n. 68

N.68    

 

Estel -Verd

 

● El Gran Mag Blau ●

 

A la Selva Negra li diem el Gran Mag Blau, però em va dir l'elf Violeta de Llum que en altres llocs té altres noms. Te el seu palau a l'Illa Blanca, a l'altre cantó del mar, però sempre viatge. A la Selva Negra hi ve de quan en quan i, quan se'n va, no sabem on se'n va. Bé, la fada Lliri Blau em va dir que la fada Besllum Boscana sempre sap on és i fins es posa en comunicació amb ell mitjançant el Somni. Però a la Selva Negra, s'està anys sense venir i quan ho fa, s'hi està uns dies o uns mesos i desprès se'n torna. 

Sempre recordaré el primer cop que el vaig veure. Jo només tenia una vintena d'anys, gairebé un follet nadó i ell ja era molt vell; d'anys incomptables, em van dir. La fada Lliri Blau em va explicar que era – i és, no ha variat amb els mil·lenis – molt savi, el més savi dels Mags. L'aspecte el tenia - i el té - com d'un home vell i alt, amb barbes i cabells llarg platejats. Portava un barret de color blau nit punxegut - com la majoria dels mags -  amb una lluna i un brillant estel a la punta que resplendia com mil diamants. I tota la seva túnica, o mànegues, o capes o el que siguin eren de color blau nit i plens d'estels  que lluïen. Era com si fos la personificació de la Nit. Aquests estels es desprenien en forma de petits esperits, del que ja us en parlaré un altre dia. El seu rostre era d'un vell, a l'hora sever i alegre, de mirada profunda i dolça y veu  pausada i bella.

 Jo estava jugant amb un raig de sol  quan ell va passar,  em va veure i em va dir:

         - Hola! Tu ets l'Estel-Verd, el fill de la Molsa i de l'Estel Bell, oi? Sembles ben eixerit! Seràs un follet important i famós, tant a la Selva Negra com entre els humans. Ja tens mestres?

         Jo no vaig contestar doncs estava cohibit ja que era conscient que estava davant l'autoritat més gran del Món Imaginari. Ell va somriure, em va fer l'ullet i jo vaig enrogir: La fada Lliri Blau, que l'acompanyava, va respondre per mi:

         - De moment, com que és jovenet, té el gnom Gom-Gom i els seus amics follets i fades. Però si em doneu permís i ell m'accepta, jo també seré la seva mestra. 

         - Això és una bona pensada. – va contestar el Mag Blau – Li ensenyareu el Misteri de la Bellesa. Tindreu un deixeble entremaliat i testarrut, però intel·ligent, sensible i amb un cor d'or. I, escolta bé, Estel-Verd:  quan la fada Lliri Blau t'hagi iniciat en les seves arts, vindré a cercar-te i t'enduré amb mi a viatjar i a que coneguis altres móns imaginaris mes enllà de la Selva Negra. Però per ara, adéu, Estel-Verd bonic! Què siguis feliç! Ja ens tornarem a veure.    

         I se'n van anar tots dos i em van deixar sol. Però jo era feliç perquè sabia que aquell encontre havia marcat el meu destí.

          

                                              Estel-Verd

 

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com  .

 

...en altres llocs té altres noms. Te el seu palau a l'Illa Blanca, a l'altre cantó del mar, però sempre viatge.

Estel-Verd, n. 67

N.67    

 

Estel-Verd

 

● Tardor a la Fageda d'en Jordà ●

 

La meva Amiga i jo estàvem a casa la seva cosina Bet, a Olot, passant uns dies. Era la tarda i, a més de la Bet i el seu marit en Toni, hi havia l'Alfons i la Carme, uns amics de la meva Amiga que també viuen a Olot i l'havien anat a veure. També hi era en Llum d'Alba, un follet de la Garrotxa molt amic meu que havia presentat a la Bet i que ara vivia amb ella al seu bonic jardí boscà. Imprevisiblement, en Llum d'Alba es va entestar que havíem d'anar tots a la Fageda d'en Jordà, que és el lloc més bonic de la Garrotxa. El vàrem haver d'obeir.

A l'entrada, sobre un monòlit, vàrem llegir el poema que en Joan Maragall dedicat a l'indret:

 

    ...un verd com d'aigua endins, profond i clar, 

             el verd de la fageda d'en Jordà. ...          

 

         La tarda que hi vàrem anar era, però, de tardor i la Fageda d'en Jordà no estava verda sinó daurada, d'uns daurats que anaven del groc agre al porpra encès passant pel groc ou, or vell, Siena torrat, rosat, ataronjat, coure, Burdeus, malva, fúcsia..., una meravella. El terra era cobert de fulles seques que, amb les trepitjades pesades dels humans, cruixien i crepitaven com milers de campanetes i cascavells. Ara entenia l'interès del Llum d'Alba  per aconduir-nos a la Fageda aquella tarda. Estava més formosa que mai!

         Anàvem avançant per un camí gairebé sense dir res, contemplant la bellesa del paisatge.  En arribar a un punt, en Llum d'Alba, que anava al davant, ens va indicar que el seguíssim, va deixar el camí i va penetrar dins el bosc. El lloc, amb faigs alts i daurats, era meravellós. Començava a fosquejar i el sol, ja cap al crepuscle, donava una llum encara més rojenca.  Jo vaig sentir una presencia estranya, poderosa. Al cap d'un estoneta, vàrem arribar a una petita clariana amb el terra cobert de fulles vermelles. En Llum d'Alba en va agafar una, la va alçar i agitar i, com imitant-la, totes les fulles del terra es van enlairar, van agitar-se i van començar a donar voltes com un remolí. Desprès d'uns segons, és van anar deturant, però, en lloc de tornar caure a terra, van anar configurant la imatge d'una dóna bellísima, plena de llum interna del color daurat de les fulles que, quan va ser ben visible, és va dirigir a tots dient-nos:        

         - No tingueu por! Sóc la fada de la Fageda d'en Jordà, a qui molts pocs mortals poden veure. En Llum d'Alba m'ha dit que sou bona gent i que estimeu la natura i els follets... - i ens va donar una llambregada somrient a en Llum d'Alba i a mi - .Així que ara us faig un regal – I va agafar cinc fulles daurades del seu cabell i, mentre les anava repartint als cinc humans, va dir: - Són les Fulles d'Or de la Tardor. Mentre cadascú guardi la seva, la tardor de la vida en la que esteu no us pesarà, ans un donarà pau i saviesa.      

         Aleshores, jo li vaig dir:

         - Bella fada, sou molt agraciada, però ¿ho sou encara més en primavera, quan vàreu encantar el poeta Joan Maragall quan va cantar la Fageda trobant-la tan verda i bella que va dir que ja no li calia anar a l'Altra Vida per veure la Faç de Déu?

         I la fada va respondre:   

- L'Altre Vida és viure al Centre del Temps des d'on perceben les Quatre Estacions alhora: la saviesa de la Tardor..., el silenci de l'Hivern.., l'exuberància de la Primavera... i la plenitud de l'Estiu...

         I mentre deia això lentament, va anar canviant quatre vegades d'aspecte: i de daurada com la tardor es va mostrar blanca com l'hivern i florida com la primavera i verda intensa com l'estiu. Finalment, va tornar al daurat de la tardor i li van anar caient les fulles a terra fins que va desaparèixer completament.

         Tot va quedar en silenci. El sol s'havia post i la llum minvava ràpidament. Una sensació de frisança ens va envair a tots i, guiats pels follets, els humans van accelerar el pas sense dir res. Però quan van sortir de la Fageda d'en Jordà, tots duien la fulla de faig daurada a la mà.     

 

                            Estel-Verd

 

...la Fageda d'en Jordà no estava verda sinó daurada.