Estel-Verd, n. 38

N.38                             

 

            Estel -Verd.

 

 

Mentre la meva Amiga era a l'Hospital, jo em vaig quedar a casa tot llegint els poemes del poeta català Marius Torres, que m'agraden molt. Feia una mitja hora que era fora quan vaig sentir que algú obria la porta amb la clau. De primer, vaig  pensar que era algú dels veïns. Però quina no seria la meva sorpresa en veure entrar un home ros més jove, que no havia vist mai

- "Aquest és un lladre, vaig pensar, que ha falsificat la clau" - i com que el lladre, desprès de donar una ullada al menjador, va anar a la cambra trastera i va començar a remenar, vaig pensar que havia arribat l'hora d'actuar. Però, com? Si treia l'espasa de Walferic, el guerrer celta del segle VIII a. C., com la manipularia jo, petitò com sóc ?  Vaig pensar que el millor era algú a qui podés donar ordres d'espantar al lladre i qui se'm va ocórrer... el mamut. Noooo! No hi cabia al pis de la meva Amiga! Rebentaria les parets!  Potser l'Esquirol Trencapinyons. Però un lladre no s'espantava per un esquirol! I ara el lladre s'havia enfilat a l'escala de mà per regirar l'armari! Vaig prendre una decisió ràpida i vaig treure de la meva caputxeta en Corns-de-Llamps, el majestuós cérvol amic meu, i li vaig ordenar (en alemany): 

- És un lladre! No el deixis escapar, que jo demano socors! 

Mentre, el lladre havia baixat de l'escala de mà i sortia al rebedor amb una caixa grossa de cartró. En veure en Corns-de-Llamps va obrir els ulls com dues taronges i va quedar amb un  pam de boca oberta. Però abans que tingués temps de reaccionar, en Corns-de-Llamps el va envestir. Com que el lladre estava en aquell moment junt a la porta d'entrada, va optar per obrir-la i intentar fugir, mentre jo cridava amb totes les meves forces:

- No el deixis escapar! Socors! Socors! Lladres! llaadreeees!   

         En Corns-de-Llamps em va obeir i va impedir que el lladre fugís per les escales, el va perseguir per replà i pom! pom!, tots dos van anar a petar contra la porta dels veïns. I mentre en Corns-de-Llamps el mantenia acorralat, jo vaig sortir a l'escala cridant:

         - Socors! Lladres! Crideu la policia! Credeu la policiaaaa!!!  

         Es va obrir la porta del replà i va sortir la Consuelo, la veïna, que va exclamar:

         - ¿Què passa, Estel-Verd,? Què és aquest enrenou, aquesta bèstia i aquest xicot? Però... si és el Jordi! No el coneixes, Estel-Verd, és el nebot de la teva Amiga.  Hola Jordi! Que fas amb aquest cérvol?

- Jo... he vingut a buscar el capell tirolès d l'avi Ramon  que la tieta em va dir que guardava al traster. He agafat la clau de la tieta de casa els meus pares, he entrat, he sentit crits que no entenia i han aparegut aquests corns que m'empenyien cap a la teva porta. No esperava trobar ningú... tot i que l'Estel-Verd sempre m'escriu... 

         - Perdona, no et coneixia – vaig dir força escorregut – Passa, Passa! I tu també, si vols - vaig dir a la veïna – I perdona el rebombori .

         - Gràcies! Tinc feina ... Però ja diré a la teva Amiga que no cal que pateixi pel pis, que està molt ben guardat.

         Vàrem entrar, vaig presentar en Corns-de-Llamps al nebot de la meva Amiga, el vàrem ajudar a cercar el capell tirolès de l'avi Ramon – per cert, ben rònec i atrotinat que estava! – i desprès vàrem passar al saló-menjador a xerrar tots tres ben amicalment. Al final, va acabar sent una tarda la mar d'agradable.      

 

                                  Estel-Verd.

 

 

Estel-Verd, n. 37

N.37    

 

    Estel -Verd.

 

         La meva Amiga i jo estàvem mirant un llibre d'art de l'Alta Edat i comentant-lo.

- Guaita! - vaig dir – Em recordo d'aquesta capa. La duia l'Emperador Enric el dia de Nadal de l'any... 1020, crec que era. Uns quants de la Selva Negra vàrem anar a Bamberg a veure la desfilada imperial. La capa de l'Emperador lluïa a la llum del Sol. Fixa't. Està tota brodada d'or sobre seda blava, i representa l'Emperador enmig de les Constel·lacions Celestials, com a Rei de l'Univers. No ho oblidaré mai!

         - Si, és preciosa. Com t'envejo! Jo no la he vista mai i, m'agradaria tant! – i en to de broma, com per treure's melangia de sobre, va afegir -  I ara que ve el casament del meu nebot Oriol  i que encara no sé que posar-me, estaria bé poder-la lluir. Tothom em miraria... però deu ser molt pesada...  pels qui estaven acostumats a dur armadures de ferro. – i va passar la pàgina.

         Però jo sé que el que la gent diu en broma, ho desitja en serio. I m'estimo tant la meva Amiga que bé mereixia presumir aquella capa.

Al cap d'unes setmanes vaig fer un viatge a la meva terra natal i una tarda, mentre era allà, em vaig arribar fins a Bamberg, on es conserva la capa, vaig entrar al seu Museu, vaig agafar la capa de l'Emperador, me la vaig posar a la caputxeta i vaig marxar. Les alarmes del Museu van sonar però jo em vaig fer invisible i ningú em va veure.  

Quan vaig arribar a Barcelona, vaig dir a la meva Amiga::

         - Ja tens la capa per posar-te-la pel casament! Estaràs preciosa!

         En veure la capa de l'Emperador Enric II estesa al sofà des seu menjador, es va quedar amb dos pams de boca oberta. Finalment, es va apropar, la va tocat i mirar i va dir:

-  Sembla l'autèntica! És meravellosa!!!... Estel-Verd!!! Has robar la capa de l'Emperador Enric?

- Be, l'he agafada provisionalment. Te la poses pel casament i, si vols, la reintegro quan retorni a la Selva Negra.

- No em puc posar la capa pel casament!  La reconeixerien i em portarien a la presó per lladra!      

No hi va haver manera de convèncer-la. Se la va mirar amb admiració, però em va ordenar de retornar-la immediatament on tothom la pogués veure. Força trist i desil·lusionat – hauria estat tan maca i l'hauria causat tanta admiració! – vaig tornar la capa a la caputxeta i abans que claregés, vaig sortir.

Quan ella es va llevar, jo estava mirant les noticies de la televisió.

- Ja has tornat!? – va preguntar-me – On és la capa?

         - No voldries que tornés a Alemanya quan n'acabava de venir, oi? Mira i escolta què diuen! Ara si que la veurà tothom!!!

         La locutora donava l'última notícia:

         - La capa del segle XI brodada en or que fa quatre dies va desaparèixer inexplicablement d'un Museu de Bamberg, ha aparegut encara més inexplicablement a les espatlles de la estàtua de Colom al cim del nostre monument al final de les Rambles barcelonines. Com poden veure, els bombers estan intentant despenjar-la. ... No se sap si es tracte d'una broma per denunciar la inseguretat dels Museus, si és un boig que pensa que Colom té fred allà dalt, o si hi ha alguna connotació política que vol posar en relació el Sacre Imperi Romano-Germànic d'on prové la capa amb la descoberta d'Amèrica subvencionada pels Reis Catòlics....

         I mentre mirava a la pantalla el monument a Colom amb la capa de l'Emperador Enric II onejant al vent, vaig dir:

- Quines explicacions més rebuscades! Si creièssiu amb els follets, tot seria tant senzill! Un follet l'agafat, un follet li  ha posat!

 

 

                                                                                    Estel.-Verd.

 

La capa de l'Emperador Enric II.

 

Estel-Verd, n. 36

N.36                            

         Estel -Verd.

Estava molt nerviós i trist, no sabia com donar-li la mala notícia i el meu cap donava voltes i més voltes pensant com podria compensar-la. Quan, per fi, va tornar, li vaig dir a la meva amiga:

         - Em sap molt de greu. Ha estat sense voler. Es veu que, quan he tornat el llibre de C. D. Friedrich al seu lloc, no l'he deixat prou bé perquè poc desprès, quan jo ja era lluny, he sentit: catacroc-croc.cric-crac-croc. Es veu que el llibre ha relliscat, ha fet caure altres llibres, els calidoscopis del costat i, per fi, ha arrossegat i fet caure a terra el plat tan bonic amb l'Arbre de la Vida florit pintat amb blanc i blau de Iznik que t'agradava tant. Però si em dius on el vas comprar, miraré a veure si en trobo un d'igual i te'l porto.

         La meva Amiga va mirar amb desesperació el terra del menjador amb un gran escampall de llibres, calidoscopis i les restes del plat de ceràmica fet miques:   

         - Oh! Tan bonic com era i s'ha fet bocins! No es pot pas recompondre... ni en podem trobar cap d'igual. El vaig comprar ja fa anys al Gran Basar d'Istambul, no sé a quina botiga perquè n'hi ha centenars. Ni se't acudeixi anar-hi! Ja en buscaré un altre que també serà bonic. No et preocupis Estel-Verd, millor el plat trencat que no que t'hagués passat algun mal a tu.

         Però jo no estava tranquil... Així que pensa que pensaràs, se'm va ocórrer que tinc un amic follet, en  Mòllic del Montseny, que té una amiga que té un amic que fa ceràmica. El problema era que ni en Mòllic ni jo teníem diners per pagar una obre d'art com aquella. Hi havia la possibilitat de robar el plat, però en Mòllic si va oposar en rodó: 

         - Ni ho pensis! - em va dir –  Vols que  per tranquil·litzar-te la consciència i compensar la teva Amiga, tingui jo la mala consciència d'haver robat un plat al amic de la meva amiga? Li anem a demanar i, si ens el dóna, bé; sinó, no hi ha plat.

         La amiga del Mòllic, que es diu Pepi i que s'encarrega de defensar els boscos del Montseny, - i d'aquí l'amistat amb en Mòllic – ens va presentar a l'artista. Li vaig explicar el fet, em va escoltar somrient  i, per fi, em va donar... el plat de ceràmica més bonic que tenia.

         -  Segur que li agradarà a la teva Amiga. És el seu estil - em va dir mentre em feia l'ullet. Jo li vaig donar les gràcies i ens vàrem acomiadar.

         "I com sap, aquest, l'estil que li agrada a la meva Amiga? Quin cregut! – vaig pensar – Però era simpàtic i m'ha donat el plat".

          Tot cofoi, li vaig lliurar el plat de ceràmica a la meva Amiga tot dient-li.

         - Aquest plat és per tu. Però tranquil·la! No l'he robat. Li he demanat al ceramista i me l'ha donat.

         - Però... si aquesta ceràmica és d'en Toni! I fa conjunt amb aquells gerro que li vaig comprar l'any passat, no ho veus Estel-Verd? I dius que has tingut la cara dura de demanar-li! Però que no l'has conegut? Si sempre li escrius i ell et contesta!

         - Ara  entenc perquè em va fer l'ullet. Realment, el món és petit!         

 

        Estel-Verd.

 

 

L'artista em va donar el plat de ceràmica més bonic que tenia.

 

 

 

Estel-Verd, n. 35

N.35

Estel -Verd.

Evidentment, a la Selva Negra hi ha moltes bèsties. Deferents tipus d'insectes, ocells grans i petits, cargols, llimacs, esquirols, conills, cérvols, cabirols, etc. Els Esperits de la Natura estem en bones relacions amb tots ells ja que cap d'ell ens ataca ni ens vol mal, ans al contrari, saben que els defensem i confien en nosaltres. Són bons a la seva manera i nosaltres no ens posem si l'aranya es menja la mosca o els ocellets algun mosquit. És el seu aliment natural. Tots ells parlen a la seva manera i els Esperits de la Natura entenem el seu llenguatge simple i ens fem entendre en allò que ells poden comprendre. Per exemple: "Amagueu-vos, que ve la tempesta"; "No trepitgis aquest bolet, que hi veuen gnoms", o bé "Me'n vaig dalt de l'avet a jugar, vol venir?!

Uns animals especials són les salamandres que semblen molt contradictòries ja que viuen a les fonts però els agrada molt el foc i no es cremen. De fet, parlen pel foc que tenen als ulls i per les taques de la pell , que són, alhora, com aigua que flueix i com flames de foc, però has de saber llegir el seu llenguatge. Els qui són més savis que jo diuen que no són racionals però si molt intel·ligents.

Habitualment, quan més gran és l'animal, més intel·ligent és i més coses pots dir-li i ells et contesten. Però això no es sempre així. Perquè hi ha alguns animals que, pel do d'alguna fada o mag, en agraïment per algun favor fet a la comunitat, perquè sigui fill mixt d'un animal i un Esperit de la Natura o pel motiu que sigui, parla i és intel·ligent, no diré com una fada gran, però si com un follet, un gnom o una fada petita i, moltes vegades, són més sensibles i comprensius i saben més coses que molts humans que he conegut, per exemple, a Barcelona. De fet, són com Esperits de la Natura però en forma d'animal i viuen tants anys com els Esperits, perquè ni que siguin materials, han rebut un poder màgic que els fa que no emmalalteixin ni morin. Així, el meu amic l'Esquirol Trencapinyons que va néixer quan jo era jove i l'altre nit encara va jugar amb la meva Amiga durant l'estança a la Selva Negra en el seu somni nocturn.

Amb això, són semblants als mags que, malgrat ser de carn i ossos, viuen moltíssims anys. A la Selva Negra no hi té estada fixa cap mag però molts ens venen a visitar i hi han llargues estades, com el Gran Mag Blau, El Mag Vagabunt i el Mag Fum-de-Foguera. Tenen molts poders però, com que són també savis, habitualment són discrets i no fan exhibicions.

Finalment, ja als marges de la Selva Negra, hi viuen alguns humans, sobretot druides, guardaboscos, pastors, llenyataires, remeiers, ermitans, fetillers i altres dones i homes amics del bosc. Ja us en contaré alguna cosa de quan eren vius. Perquè molts d'aquests han sobreviscut entre nosaltres com a Menschengeister o Esperits Humans.

Estel.-Verd.

El meu amic l'Esquirol Trencapinyons, que va néixer quan jo era jove.

Estel-Verd, n. 34

N.34

Estel -Verd.

Segueixo donant més explicacions sobre els Esperits de la Natura de la Selva Negra amb els gnoms, que també n'hi ha Déu n'hi do, viuen en els bolets de caputxa vermella amb piquets i peu blancs, - les amanites muscàries - i que són molt simpàtics i treballadors. Hi ha gnoms i gnomes, però més gnoms i viuen agrupats en clans o petites associacions comunitàries i autònomes entre elles, d'entre vint i cinquanta membres. Treballen sobre tot amb el foc, - ceràmica, forja i fosa de metalls, talla de pedres precioses - en forns i fargues que tenen sota terra. A la Selva Negra, cap Esperit de la Natura té necessitat d'objectes personals per viure, però ells fan coses molt boniques que regalen als seus amics o serveixen per a regalar, com la meva casaca brodada amb la caputxeta o les arrecades que jo he regalat a la meva Amiga. També n'hi han, com el gnom Gom-Gom, el meu mestre i amic, que filosofen i expliquen històries per ajudar a passar les llargues vetllades, sobretot d'hivern.

Més grans que els gnoms i més petits que els elfs, hi ha els nans. Són com homenets petits, rodanxons i corporals com els homes i els mags, però com aquests últims, tenen poders, però menys i diferents. Viuen en coves i troncs dels arbres i també fan alguna cabana. Tenen molta relació amb els homes i, de fet, viuen una mica cap als marges de la Selva Negra i viatgen sovint per terres humanes. De fet, són com gnoms grans, més pesats i més humans però n'hi ha molts menys. Treballen en metalls i també es dediquen al comerç, sobre tot de pedres precioses i altres objectes de valor. I mengen com els humans.

També hi ha quatre o cinc trolls força grossos (dos metres i mig o tres) totxos i rudes. Son una barreja entre homes grans, bèsties i Esperits de la Natura i saben fer foc i tallar arbres. Viuen tots en unes coves que hi ha cap al Nord i no es mouen d'aquell entorn. Si veuen els raigs del sol, queden com petrificats fins la posta. Mengen carn a la brasa, des de conills a cérvols i, si algun home s'apropa al seu territori, si poden també se'l cruspeixen. Però als Esperits de la Natura no ens fan res i fins i tot ens ajuden en alguns casos a canvi de menjar.

En part bruixot, en part monstre o animal i una mica que té d'Esperit de la Natura, hi ha l'Escorpí Gandul, però aquest mereix tot un escrit per ell sol.

Estel.-Verd.

Els trolls són una barreja entre homes grans, bèsties i Esperits de la Natura.

Estel-Verd, n. 33

N.33

Estel -Verd.

Continuo amb la descripció dels Esperits de la Natura de la Selva Negra.

Després venen els elfs que d'aspecte són semblats als follets, amb orelles punxegudes i tot. Però són més grans, - entre dos i quatre pams d'alçada – no tenen ales – i per tant, no volen – , n'hi ha de masculins i de femenins, - però més de masculins – i, sobre tot, viuen en societats que habiten en palaus, boscos encantats i en la Cova Lluminosa. També són resplendents i podem desaparèixer. Són savis i tenen alguns poders, però no tants com les fades i els mags. S'encarreguen de defensar de la Selva Negra de les influències malignes. El seu rei es diu Violeta de Llum, és molt amic de les set fades - la gran i les sis mitjanes - i també és amic del Gran Mag Blau i de Or de Foc, el rei elf del bosc de Llevant.

A continuació venim els follets (del tipus que en alemany se'n diu Wichtelmann o Wichtel) que som molt nombrosos. D'aspecte som semblats amb elfs però som molt més petits, (entre 12 i 2 cm.) tenim ales per volar, som lluminosos, podem desaparèixer i vivim al nostre aire, habitualment sols, però ens agrada la companyia i ens agrupem amb altres follets, petites fades o Esperits Humans sobre tot per fer les nostres principals ocupacions que són: jugar, cantar i ballar. També ens agrada xerrar i contemplar les flors i altres plantes. Vivim a ple aire, principalment on hi ha arbres grans, tan a nivell del terra com a les branques. I el que més ens agrada és fer el que ens doni la gana, com a tothom, però nosaltres, en no tenir necessitats físiques, ho podem fer més que els homes, a no ser que vingui la Bruixa Peluda... bé, algun dia, quan em vegi amb ànims, us ho explico.

Desprès venen els Jenseitsgeister o Menschengeister, "Esperits del Més Enllà" o "Esperits Humans" que són els esperits dels homes i dones del passat que, en vida, van ser amics de la Selva Negra o d'algun dels seus habitants i que, en morir, si són admesos per la comunitat dels Esperits de la Natura i ells accepten, llur esperit sobreviu entre nosaltres en forma com de follet o petita fada però sense ales, encara que s'eleven. Obliden part del seu passat a la vida física i sols en conserven els records dels aspectes positius, autèntics i arquetípics, com les persones que van estimar o si tocaven un instrument o aquell conte tan bonic que van inventar. Per això, quan millors han estat en llur vida "humana", més plenitud de vida tenen a la Selva Negra. No mengen més que per caprici i juguen i xerren amb els altres Esperits de la Natura. Si volen, poden viatjar a altres llocs del Món Imaginari, bé a través del Palau dels Miralls dels Somnis o bé formant part del Mantell del Gran Mag Blau.

Estel.-Verd.

El rei dels elfs es diu Violeta de Llum

Estel-Verd, n. 32

N.32

Estel -Verd.

La part de la Selva Negra on jo he nascut és la més bonica de totes i la més joiosa de viure-hi. A part dels arbres, flors i altres plantes i dels animalons, està plena d'Esperits de la Natura (en alemany Naturgeist) que la fan el lloc més encantat del món. Aquests Esperits de la Natura són gairebé tots amics entre ells i es saluden quan es troben. Però no tots són iguals ni tenen la mateixa funció. A dalt de tot hi ha la gran Fada Besllum Boscana que viu al seu palau meravellós, que s'ocupa, com totes les gran fades, dels humans i ella en concret, de la relació dels humans amb la Natura. És molt amiga del Gran Mag Blau, que no viu a la Selva Negra però que la va a visitat de quan en quan. Al seu servei hi ha sis fades mitjanes, tres dedicades a la protecció de la Vida boscana i són Flora, Fauna i Aigua-Clara, i tres que corresponen als tres grans qualitats: Margaridoia a la Veritat, Clavellina a la Bondat i Lliri Blau, que és la meva mestra a la que m'estimo com res al món, a la Bellesa. Després hi ha una munió de fades petitones que són les que sempre juguem amb els follets i amb tot i tothom i que van de flor en flor. Hi ha qui es pensa que son de la mateixa natura dels follets perquè som si fa no fa de la mateixa mida, tenim ales i som lluminosos. Però no és així, Les petites fades tenen uns poders superiors i un caràcter diferents del dels follets. Totes les fades, grans i petites, els agrada teixir, brodar i pintar i fan autèntiques meravelles.

A continuació hi ha els silfs i les sílfides. Aquests éssers de l'aire són gairebé transparents i no tenen cos ni quasi forma i sols pels vels i les ombres s'insinuen, habitualment als éssers masculins en forma de sílfide i als femenins, de silf, però no sempre és així. No veuen mai la llum del sol, viuen en les parts més obagues de la Selva Negra i no parlen amb els altres Esperits de la Natura però és comuniquen pel pensament. És diu que són molt savis, però molt indiferents amb tot el que els envolta. També és diu que viatgen a gran velocitat però jo crec que seria millor dir que tan aviat estan aquí com allà. No són ni bons ni dolents ni es pot contar gaire amb ells, senzillament hi són i, quan volen ells, se't apareixen i et comuniquen pau i bellesa però també por i frisança.

El proper dia us continuaré explicant més coses sobre els Esperits de la Natura.

Estel.-Verd.