Estel-Verd, n. 34

N.34

Estel -Verd.

Segueixo donant més explicacions sobre els Esperits de la Natura de la Selva Negra amb els gnoms, que també n'hi ha Déu n'hi do, viuen en els bolets de caputxa vermella amb piquets i peu blancs, - les amanites muscàries - i que són molt simpàtics i treballadors. Hi ha gnoms i gnomes, però més gnoms i viuen agrupats en clans o petites associacions comunitàries i autònomes entre elles, d'entre vint i cinquanta membres. Treballen sobre tot amb el foc, - ceràmica, forja i fosa de metalls, talla de pedres precioses - en forns i fargues que tenen sota terra. A la Selva Negra, cap Esperit de la Natura té necessitat d'objectes personals per viure, però ells fan coses molt boniques que regalen als seus amics o serveixen per a regalar, com la meva casaca brodada amb la caputxeta o les arrecades que jo he regalat a la meva Amiga. També n'hi han, com el gnom Gom-Gom, el meu mestre i amic, que filosofen i expliquen històries per ajudar a passar les llargues vetllades, sobretot d'hivern.

Més grans que els gnoms i més petits que els elfs, hi ha els nans. Són com homenets petits, rodanxons i corporals com els homes i els mags, però com aquests últims, tenen poders, però menys i diferents. Viuen en coves i troncs dels arbres i també fan alguna cabana. Tenen molta relació amb els homes i, de fet, viuen una mica cap als marges de la Selva Negra i viatgen sovint per terres humanes. De fet, són com gnoms grans, més pesats i més humans però n'hi ha molts menys. Treballen en metalls i també es dediquen al comerç, sobre tot de pedres precioses i altres objectes de valor. I mengen com els humans.

També hi ha quatre o cinc trolls força grossos (dos metres i mig o tres) totxos i rudes. Son una barreja entre homes grans, bèsties i Esperits de la Natura i saben fer foc i tallar arbres. Viuen tots en unes coves que hi ha cap al Nord i no es mouen d'aquell entorn. Si veuen els raigs del sol, queden com petrificats fins la posta. Mengen carn a la brasa, des de conills a cérvols i, si algun home s'apropa al seu territori, si poden també se'l cruspeixen. Però als Esperits de la Natura no ens fan res i fins i tot ens ajuden en alguns casos a canvi de menjar.

En part bruixot, en part monstre o animal i una mica que té d'Esperit de la Natura, hi ha l'Escorpí Gandul, però aquest mereix tot un escrit per ell sol.

Estel.-Verd.

Els trolls són una barreja entre homes grans, bèsties i Esperits de la Natura.

Estel-Verd, n. 33

N.33

Estel -Verd.

Continuo amb la descripció dels Esperits de la Natura de la Selva Negra.

Després venen els elfs que d'aspecte són semblats als follets, amb orelles punxegudes i tot. Però són més grans, - entre dos i quatre pams d'alçada – no tenen ales – i per tant, no volen – , n'hi ha de masculins i de femenins, - però més de masculins – i, sobre tot, viuen en societats que habiten en palaus, boscos encantats i en la Cova Lluminosa. També són resplendents i podem desaparèixer. Són savis i tenen alguns poders, però no tants com les fades i els mags. S'encarreguen de defensar de la Selva Negra de les influències malignes. El seu rei es diu Violeta de Llum, és molt amic de les set fades - la gran i les sis mitjanes - i també és amic del Gran Mag Blau i de Or de Foc, el rei elf del bosc de Llevant.

A continuació venim els follets (del tipus que en alemany se'n diu Wichtelmann o Wichtel) que som molt nombrosos. D'aspecte som semblats amb elfs però som molt més petits, (entre 12 i 2 cm.) tenim ales per volar, som lluminosos, podem desaparèixer i vivim al nostre aire, habitualment sols, però ens agrada la companyia i ens agrupem amb altres follets, petites fades o Esperits Humans sobre tot per fer les nostres principals ocupacions que són: jugar, cantar i ballar. També ens agrada xerrar i contemplar les flors i altres plantes. Vivim a ple aire, principalment on hi ha arbres grans, tan a nivell del terra com a les branques. I el que més ens agrada és fer el que ens doni la gana, com a tothom, però nosaltres, en no tenir necessitats físiques, ho podem fer més que els homes, a no ser que vingui la Bruixa Peluda... bé, algun dia, quan em vegi amb ànims, us ho explico.

Desprès venen els Jenseitsgeister o Menschengeister, "Esperits del Més Enllà" o "Esperits Humans" que són els esperits dels homes i dones del passat que, en vida, van ser amics de la Selva Negra o d'algun dels seus habitants i que, en morir, si són admesos per la comunitat dels Esperits de la Natura i ells accepten, llur esperit sobreviu entre nosaltres en forma com de follet o petita fada però sense ales, encara que s'eleven. Obliden part del seu passat a la vida física i sols en conserven els records dels aspectes positius, autèntics i arquetípics, com les persones que van estimar o si tocaven un instrument o aquell conte tan bonic que van inventar. Per això, quan millors han estat en llur vida "humana", més plenitud de vida tenen a la Selva Negra. No mengen més que per caprici i juguen i xerren amb els altres Esperits de la Natura. Si volen, poden viatjar a altres llocs del Món Imaginari, bé a través del Palau dels Miralls dels Somnis o bé formant part del Mantell del Gran Mag Blau.

Estel.-Verd.

El rei dels elfs es diu Violeta de Llum

Estel-Verd, n. 32

N.32

Estel -Verd.

La part de la Selva Negra on jo he nascut és la més bonica de totes i la més joiosa de viure-hi. A part dels arbres, flors i altres plantes i dels animalons, està plena d'Esperits de la Natura (en alemany Naturgeist) que la fan el lloc més encantat del món. Aquests Esperits de la Natura són gairebé tots amics entre ells i es saluden quan es troben. Però no tots són iguals ni tenen la mateixa funció. A dalt de tot hi ha la gran Fada Besllum Boscana que viu al seu palau meravellós, que s'ocupa, com totes les gran fades, dels humans i ella en concret, de la relació dels humans amb la Natura. És molt amiga del Gran Mag Blau, que no viu a la Selva Negra però que la va a visitat de quan en quan. Al seu servei hi ha sis fades mitjanes, tres dedicades a la protecció de la Vida boscana i són Flora, Fauna i Aigua-Clara, i tres que corresponen als tres grans qualitats: Margaridoia a la Veritat, Clavellina a la Bondat i Lliri Blau, que és la meva mestra a la que m'estimo com res al món, a la Bellesa. Després hi ha una munió de fades petitones que són les que sempre juguem amb els follets i amb tot i tothom i que van de flor en flor. Hi ha qui es pensa que son de la mateixa natura dels follets perquè som si fa no fa de la mateixa mida, tenim ales i som lluminosos. Però no és així, Les petites fades tenen uns poders superiors i un caràcter diferents del dels follets. Totes les fades, grans i petites, els agrada teixir, brodar i pintar i fan autèntiques meravelles.

A continuació hi ha els silfs i les sílfides. Aquests éssers de l'aire són gairebé transparents i no tenen cos ni quasi forma i sols pels vels i les ombres s'insinuen, habitualment als éssers masculins en forma de sílfide i als femenins, de silf, però no sempre és així. No veuen mai la llum del sol, viuen en les parts més obagues de la Selva Negra i no parlen amb els altres Esperits de la Natura però és comuniquen pel pensament. És diu que són molt savis, però molt indiferents amb tot el que els envolta. També és diu que viatgen a gran velocitat però jo crec que seria millor dir que tan aviat estan aquí com allà. No són ni bons ni dolents ni es pot contar gaire amb ells, senzillament hi són i, quan volen ells, se't apareixen i et comuniquen pau i bellesa però també por i frisança.

El proper dia us continuaré explicant més coses sobre els Esperits de la Natura.

Estel.-Verd.

Estel-Verd, n. 31

N.31

Estel -Verd.

En arribar al Balneari de Caldes de Boi, la meva Amiga es va veure assaltada per una munió d'amics que la volien abraçar i jo me'n vaig anar a donar un vol. Quan vaig tornar una estona després de sopar, tothom s'havia anat a dormir.

Li havia promès a la meva Amiga que la duria, en somnis, a xerrar amb la Papallona Bufona. Però, a quina habitació estava? Creia recordar que la 132. Al primer pis em vaig trobar amb un passadís llarguíssim i claustrofòbic, amb portes a banda i banda, totes iguales. El silenci era tan impressionant que feia por. El número més proper era el 167. Vaig recular, però quan arribava al 155, el passadís es va acabar amb un distribuïdor i en començava un altre de travesser amb els números 181 al 186, pujava unes escales, girava i continuava al 215. Vaig recular a l'inici i quan vaig arribar al 171 començava un altre passadís amb el número 104. El vaig anar seguin i en arribar al 132, vaig intentar entrar pel pany, però era petit i tenia la clau posada per dins i no podia entrar. Vaig trucar, pam, pam, pam, i vaig dir:

- Amiga, sóc jo.

A la porta va aparèixer un senyor amb barnús blanc. Precipitadament, em vaig baixar la caputxeta perquè no em veiés.

- Qui és, papa? – van preguntar des de dins.

- Un bromista que s'amaga. I demà temin estufa a les sis del matí! Quina cara!.

Vaig pensar que deuria ser el número era el 123 i també hi vaig picar, pam, pam, pam i vaig dir:

- Amiga, soc jo.

Es va obrir la porta i va sortir una senyora rossa amb rul·los al cabell. Just al moment que jo desapareixia, va reaparèixer el senyor de la 132, que havia sentit com trucava a l'altra porta.

- Maite, hi ha un bromista pel passadís que va trucant les portes. Per la veu, sembla un nen.

- Potser s'ha perdut, senyor Jorba, però a més, a mi m'ha semblat veure un rat-penat volant.

Em vaig posar a pensar: si no era ni el 132 ni el 123, potser era el 213 o el 231... o el 312 o el 321. Em vaig exasperar de tal manera que anava amb la caputxeta treta perquè se'm sentís i cridant:

- Amiga! Amiga! Amiga! – mentre volava amunt i avall dels passadissos deserts.

Anava donant voltes i les portes tancades desfilaven una darrera l'altre, fins que em vaig marejar. I, de cop i volta, es van començar a obrir portes i a sortir gent de tots tipus: senyores en camises llargues, noies amb camisoles curtes, homes joves i vells amb barnussos, pijames, llargs i curts, calçotets i tovalloles lligades a la cintura que els queien. El silenci va esdevenir cridòria i la quietud, corredisses de gent que comentava:

- Què passa?

- És un nen somnàmbul.

- Hi ha un rat-penat que vola.

- No, perquè és verd i crida "Amiga! Amiga! Amiga!" Deu ser un lloro.

I entre totes aquells mascarots disfressats, jo anava cercant l'únic rostre desitjat, mentre anava cridant:

- Amiga! Amiga! Amiga!

Per fi, en un cantó d'un passadís, vaig veure la Glòria, l'amiga de la meva Amiga, que em reconeixia. I em va dir, entre enfadada i divertida:

- Quin batibull que estàs armant! La teva Amiga és a l'habitació 13, a la planta baixa.

Em vaig allunyar d'ella abans que un grup de éssers fantasmagòrics armats amb paraigües, escombres, bastons i tovalloles m'atrapés. Em vaig dirigir a l'habitació 13, que només estava ajustada. Vaig entrar i tot estava en penombra i silenci. La meva Amiga estava al llit, dormint plàcidament. Em vaig ajeure junt a la seva galta i la vaig fregar dolçament, tot dient:

- Amiga!

Ella, entre somnis, va murmurar amb un somriure:

- Estel-Verd!

I va continuar dormint.

Estel-Verd.

Estel-Verd, n. 30

N.30

Estel -Verd.

- Per què no convides als nostres amics, l'Agustí, la Pilar i en Martí a dinar?

- Si que ho faré, Estel-Verd. Són molt bons amics. De fet, abans, l'Agustí i la Pilar junt amb altres amics, venien molt més a escoltar música, sobre tot, òperes de Wagner. Però des que els va néixer en Martí, que ara té cinc anys, no ho podem fer ja que hem d'estar per ell.

- Això rai! Jo faré de cangur del Martí. Vosaltres tres – i si vol venir la Carme i algú més també, - us tanqueu al menjador a escoltar música i jo em quedo al despatx amb en Martí per estar amb ell: li explicaré contes, li cantaré per fer-li fer la migdiada, li posaré videos de Wald Disney, jugarem a fer ocellets de paper i... alguna altre cosa que se'm ocorri.

La proposta va ser acceptada per l'Agustí i la Pilar, que em tenen molta confiança. I jo vaig demanar l'ajut del follet Mòllic, que va venir del Montseny... junt amb en Vent d'Or, el cavall volador amic de tants anys de la meva Amiga i que ara és amic de tots, però que va dir que es quedava a la terrassa, ja que els cavalls no acostumen a entrar als pisos.

Vàrem dinar tots plegats molt d'hora ja que van dir que a la tarda volien escoltar La Walkiria, que dura unes quatre hores. I desprès, va començar la sessió.

Primer, en Martí va fer la migdiada. Però, quan es va despertar, vaig posar en pràctica el meu magnífic pla. Vaig treure una carreta vermella que tenia des del s. XIV a la meva caputxeta, la vaig posar a sobre la catifa de Capadòcia, hi vaig fer pujar en Martí dalt i vaig passar la tanca de la carreta perquè en Martí no pogués caure, vaig obrir la porta de la terrassa, vaig dir al Vent d'Or que es posés a punt, vaig treure del calaix la "Fórmula per fer volar la catifa màgica" (la recordeu? la del "Estel-Verd, n. 29) ens vàrem posar en Mòllic i jo un a cada cantó del Martí i vàrem llegir la "Fórmula" mentre sentíem de fons en Wotan cantant les seves trifulgues a Brünnhilde. I quan vàrem dir on volíem anar – el Walhalla, la mansió dels déus – i pronunciat la paraula màgica

"KATAMUSIFILUFUPAMUN. Amunt¡",

la catifa es va aixecar i va sortir volant per la terrassa amb la carreta al damunt, en Martí dins i també en Mòllic i jo i el Vent d'Or que volava al costat i tots vetllàvem per la seguretat d'en Martí. I mentre l'Agustí, la Pilar, la Carme i la meva Amiga, asseguts al sofà, s'havien d'imaginar com les Walkiries cavalcaven per aires, nosaltres saludàvem a Brünnhilde i les seves germanes en persona, el Vent d'Or als seus col·legues i veiem, entre els núvols liles i daurats, resplendir el Walhala amb tots els seus deus i herois. Ah! I també escoltàvem la música de Wagner!

Estel-Verd.

... s'havien d'imaginar com les Walkiries cavalcaven per aires,

Estel-Verd, n. 29

N.29

Estel -Verd.

Regirant papers vells de la meva Amiga en un calaix, en vaig trobar un que em va semblar molt interessant i li vaig preguntar.

- Què és això?

- Fa anys, quant els meus nebots i les meves veïnes eren petits, els agradava viatjar amb catifa màgica i... això és la fórmula per fer-la volar.

- I encara funciona?

- Suposo... No ho sé... Ara, els nebots i les veïnes s'han fet grans i ja no els interessa volar en catifes màgiques.

- ¡Quina bestiesa, no voler volar en catifa màgica! ¡Tant divertit com deu ser, poder volar sense cansar-se i en companya! ¿I on anàveu?

- On volíem, al 'Himàlaia, a Egipte, al castell de la Bella Dorment... Aquí, al mig de la formula, hi ha aquest espai en blanc on has de dir el lloc on vols anar. T'asseus a la catifa, dius la fórmula i la catifa t'hi porta.

- Ostres!!! I on està, aquesta catifa màgica?

- Qualsevol amb una mica de solera... Aquesta mateixa, que vaig dur de la Capadòcia, segur que serviria!

- Dons ara mateix ens en hi anem. Tots dos aguantem el paper i diem la fórmula. Jo diré on anem.

- Espera't, espera't, Primer obrirem la porta de la terrassa per poder sortir.

Vàrem seure a la catifa màgica turca i vàrem llegir la fórmula, escrita en lletra blava dins un quadrat molt decoratiu:

Formula per fer volar la catifa màgica

Catifa màgica, aixecat amunt,

a prop del sol, la lluna i les estrelles.

Pum, pim, pom rau, rau, rau.

Que els àngels et portin pels camins del cel,

cap a...--------- La Selva Negra!!! -----------; Pim, Fim, Mim.

Quan direm la paraula màgica,

tu, catifeta, t'aixecaràs amunt:

K A T A M U S I F I L U F U P A M U N

Amunt!!!

I tan punt vàrem haver dit això, la catifa es va enlairar, va sortir per la terrassa i se'n va anar volant cap al cel en direcció a la meva terra natal. I mentre volàvem, vaig preguntar a la meva Amiga:

- Però fer volar la catifa ho podies fer tu sola, no? Per què has estat tants anys sense fer-la volar?

- La catifa sols vola si hi ha més d'una persona al damunt i quan la gent es fa gran, la majoria té por de fer el ridícul si la catifa màgica no li vola.

- Però jo sóc un follet de sis mil anys que torna a ser com un infant sense sentit del ridícul, em crec que la catifa pot volar i... la catifa vola!!! Què be!

Estel.-Verd.

PD. Aquí teniu una còpia antiga feta amb paper carbó del document original perdut que contenia la fórmula màgica.

Estel-Verd, n. 28

N.28

Estel -Verd.

La fada Lliri Blau! Com me l'estimo i que n'és de bonica i de bona! Ella ho ha estat tot per a mi: mestra, mare, amiga, protectora. El primer que recordo quan els meus ulls és van obrir a la llum és l'encontre amb els seus, blaus, dolços, amorosos. Va ser la seva mirada la que em van donar vida per sempre. El seu esguard transfigura la realitat i tot el que ella mira esdevé bell.

La Fada Lliri Blau apareix i desapareix quan vol. Habitualment és d'un mig metre d'alçada, però pot ser tant gran que cobreixi tot el cel i tant petita que pot jeure dins el calze d'una margaridoia. Va vestida amb un cosset de color groc daurat i la resta, - ulls, cabells, vestits d'amples mànegues, mantells, - són de vàries capes de vels de color blau lliri intens que sempre estan en moviment com moguts per una brisa suau. I desprenen una llum com de nit estelada. No us podeu imaginar com és de formosa! Només de veure-la una sola vegada, us queda gravada per sempre com la imatge ideal de tota Bellesa.

D'ella he après moltíssimes coses, però la més fonamental de totes és que m'ha ensenyat a mirar amb l'ull interior de la Bellesa, de la que la bellesa exterior de les coses és sols un pàl·lid reflex que revela la Veritat i la Bondat de tot el que en participa.

Perquè la Bellesa que em va ensenyar a veure i a transmetre la fada Lliri Blau no es pot reduir a una cosa merament bonica: és quelcom més íntegre i fonamental: és la expressió de la unitat interna de Be, Veritat i Bellesa que, com una trena, és bella en la seva harmonia. Qui contempla aquesta Bellesa, esdevé ell mateix alhora bell, bo i autèntic i té la capacitat de transfigurar tot el que mira en harmoniós i aquesta harmonia completa és la visió que fa possible l'Amor còsmic per tot el que existeix. Ella cita sovint un gran escriptor humà rus, Fiòdor Dostoievski, qui va dir que "la Bellesa salva el món"; ja què qui veu el món amb els ulls purs d'aquesta Bellesa Total necessàriament estima el món i, per tant, el salva per l'Amor.

La missió que em va transmetre la fada Lliri Blau és, mitjançant aquesta Bellesa de la meva mirada interior, transfigurar en bell i harmònic tot el que m'envolta. Si jo aconseguís transmetre-us aquesta mirada que em va ser transferida per la fada Lliri Blau, seria el follet més feliç del món. I tots vosaltres, si us deixéssiu fascinar per la gràcia d'aquesta bella mirada que tots ja tenim dins, també serieu feliços i faríeu feliços els qui us envolten. És ben bonica, la tasca que ens encomana la fada Lliri Blau!?

Estel.-Verd.

Una nit, la meva Amiga i jo ens vàrem emportar en somnis la nostra veïna Consoleta a la Selva Negra i ella va fer aquest retrat a la Fada Lliri Blau.