Estel-Verd, n. 29

N.29

Estel -Verd.

Regirant papers vells de la meva Amiga en un calaix, en vaig trobar un que em va semblar molt interessant i li vaig preguntar.

- Què és això?

- Fa anys, quant els meus nebots i les meves veïnes eren petits, els agradava viatjar amb catifa màgica i... això és la fórmula per fer-la volar.

- I encara funciona?

- Suposo... No ho sé... Ara, els nebots i les veïnes s'han fet grans i ja no els interessa volar en catifes màgiques.

- ¡Quina bestiesa, no voler volar en catifa màgica! ¡Tant divertit com deu ser, poder volar sense cansar-se i en companya! ¿I on anàveu?

- On volíem, al 'Himàlaia, a Egipte, al castell de la Bella Dorment... Aquí, al mig de la formula, hi ha aquest espai en blanc on has de dir el lloc on vols anar. T'asseus a la catifa, dius la fórmula i la catifa t'hi porta.

- Ostres!!! I on està, aquesta catifa màgica?

- Qualsevol amb una mica de solera... Aquesta mateixa, que vaig dur de la Capadòcia, segur que serviria!

- Dons ara mateix ens en hi anem. Tots dos aguantem el paper i diem la fórmula. Jo diré on anem.

- Espera't, espera't, Primer obrirem la porta de la terrassa per poder sortir.

Vàrem seure a la catifa màgica turca i vàrem llegir la fórmula, escrita en lletra blava dins un quadrat molt decoratiu:

Formula per fer volar la catifa màgica

Catifa màgica, aixecat amunt,

a prop del sol, la lluna i les estrelles.

Pum, pim, pom rau, rau, rau.

Que els àngels et portin pels camins del cel,

cap a...--------- La Selva Negra!!! -----------; Pim, Fim, Mim.

Quan direm la paraula màgica,

tu, catifeta, t'aixecaràs amunt:

K A T A M U S I F I L U F U P A M U N

Amunt!!!

I tan punt vàrem haver dit això, la catifa es va enlairar, va sortir per la terrassa i se'n va anar volant cap al cel en direcció a la meva terra natal. I mentre volàvem, vaig preguntar a la meva Amiga:

- Però fer volar la catifa ho podies fer tu sola, no? Per què has estat tants anys sense fer-la volar?

- La catifa sols vola si hi ha més d'una persona al damunt i quan la gent es fa gran, la majoria té por de fer el ridícul si la catifa màgica no li vola.

- Però jo sóc un follet de sis mil anys que torna a ser com un infant sense sentit del ridícul, em crec que la catifa pot volar i... la catifa vola!!! Què be!

Estel.-Verd.

PD. Aquí teniu una còpia antiga feta amb paper carbó del document original perdut que contenia la fórmula màgica.

Estel-Verd, n. 28

N.28

Estel -Verd.

La fada Lliri Blau! Com me l'estimo i que n'és de bonica i de bona! Ella ho ha estat tot per a mi: mestra, mare, amiga, protectora. El primer que recordo quan els meus ulls és van obrir a la llum és l'encontre amb els seus, blaus, dolços, amorosos. Va ser la seva mirada la que em van donar vida per sempre. El seu esguard transfigura la realitat i tot el que ella mira esdevé bell.

La Fada Lliri Blau apareix i desapareix quan vol. Habitualment és d'un mig metre d'alçada, però pot ser tant gran que cobreixi tot el cel i tant petita que pot jeure dins el calze d'una margaridoia. Va vestida amb un cosset de color groc daurat i la resta, - ulls, cabells, vestits d'amples mànegues, mantells, - són de vàries capes de vels de color blau lliri intens que sempre estan en moviment com moguts per una brisa suau. I desprenen una llum com de nit estelada. No us podeu imaginar com és de formosa! Només de veure-la una sola vegada, us queda gravada per sempre com la imatge ideal de tota Bellesa.

D'ella he après moltíssimes coses, però la més fonamental de totes és que m'ha ensenyat a mirar amb l'ull interior de la Bellesa, de la que la bellesa exterior de les coses és sols un pàl·lid reflex que revela la Veritat i la Bondat de tot el que en participa.

Perquè la Bellesa que em va ensenyar a veure i a transmetre la fada Lliri Blau no es pot reduir a una cosa merament bonica: és quelcom més íntegre i fonamental: és la expressió de la unitat interna de Be, Veritat i Bellesa que, com una trena, és bella en la seva harmonia. Qui contempla aquesta Bellesa, esdevé ell mateix alhora bell, bo i autèntic i té la capacitat de transfigurar tot el que mira en harmoniós i aquesta harmonia completa és la visió que fa possible l'Amor còsmic per tot el que existeix. Ella cita sovint un gran escriptor humà rus, Fiòdor Dostoievski, qui va dir que "la Bellesa salva el món"; ja què qui veu el món amb els ulls purs d'aquesta Bellesa Total necessàriament estima el món i, per tant, el salva per l'Amor.

La missió que em va transmetre la fada Lliri Blau és, mitjançant aquesta Bellesa de la meva mirada interior, transfigurar en bell i harmònic tot el que m'envolta. Si jo aconseguís transmetre-us aquesta mirada que em va ser transferida per la fada Lliri Blau, seria el follet més feliç del món. I tots vosaltres, si us deixéssiu fascinar per la gràcia d'aquesta bella mirada que tots ja tenim dins, també serieu feliços i faríeu feliços els qui us envolten. És ben bonica, la tasca que ens encomana la fada Lliri Blau!?

Estel.-Verd.

Una nit, la meva Amiga i jo ens vàrem emportar en somnis la nostra veïna Consoleta a la Selva Negra i ella va fer aquest retrat a la Fada Lliri Blau.

Estel-Verd, n. 27

N.27

Estel -Verd.

La meva Amiga va començar a tirar en un perol molt gros, maduixes, móres, gerds, groselles, mirtils, cireres d'arboç....

- Tens convidats? – li vaig preguntar

- Aquí a casa, no. Però aquesta nit fem un sopar de Cap d'Any a casa uns amics. Tots preparem un plat per compartir i jo porto macedònia de fruita del bosc.

- La macedònia de fruites del bocs són els millors postres que existeixen! A la Selva Negra també en fem... però no per Fi d'Any. Allà, ara està tot nevat i no hi ha fruita. Aquesta deu ser d'hivernacle

- Segur: A més, aquí és un altre clima... I tu, no has de marxar a celebrar l'Any Nou amb els teus. Si has de travessar tot França i Suïssa, arribaràs tard. Ara el dia es molt curt.

- Marxaré acompanyat dels meus dos amics follets en Barretina Torta del Bergadà i en Mòllic del Montseny després de desitjar-te Bon Any Nou. A la Selva Negra, les festes d'Any Nou duren cinc dies i repicó... i així, si et sobra macedònia de fruita del bosc, me'n podré emportar una mica. Els meus compatriotes estaran contentíssims de menjar macedònia de fruites del bosc per Any Nou.

- No et puc donar macedònia. Som molta gent, de la fruiteria no m'han dut tota la que necessito i la tinc justíssima... La setmana que bé tinc convidats a casa i te'n faré per tu tota la que vulguis. Apa, ara ves-te'n! bon Any Nou i bon viatge!

No vaig replicar i ens vàrem acomiadar. Però la macedònia de fruites del bosc feia tan bona cara..!

Ben curiosament, van transcórrer uns mesos fins que un dia, la meva Amiga va rebre un e-mail d'un amic seu que deia: "Repassant fotos velles, he trobat que en una d'elles sembla que hi ha algú que jo no el tenia controlat. El coneixes tu, potser? Joan T." I la foto adjunta a baix.

La meva Amiga em va cridar i em va preguntar:

- Què hi fas, a la foto de Cap d'Any? No eres a la Selva Negra?

- Per fi ha sortit la foto! És clar que era a casa els teus amics! Perquè jo sabia que sobraria fruita del bosc, encara que tu, com sempre, tenies por de fer curt i de quedar malament. Per tant, hi vaig anar d'amagat i, quan ja us haveu afartat de fruita i la van dur a la cuina, vaig omplir-ne una carmanyola buida que hi havia per allà - algú se la devia trobar a faltar - me la vaig posar a la caputxeta i vaig tocar el dos. Però abans de sopar, per demostrar-te que sempre em surto amb la meva i tinc raó, vaig demanar al teu amic que em fes la fotografia. Era molt simpàtic i ens vam fer un tip de riure a la teva esquena quan li vas dir que tenies el teu follet a la Selva Negra! Ah! ah! ah! Però consola't! Tots els Esperits de la Natura em van dir que la teva macedònia de fruita del bosc era la millor que mai havien provat... per Any Nou!

Estel-Verd.

Ens vam fer un tip de riure quan vas dir que tenies el teu follet a la Selva

Estel-Verd, n. 26

N.26

Estel -Verd.

Mentre sóc a l'Hospital, per què no vas passejar per Barcelona? Et pots baixar la caputxeta perquè ningú et vegi i pots mirar edificis bonics o aparadors i escoltar què diu la gent... o fins colar-te a algun cinema. – em va dir la meva Amiga a qui, evidentment, no li agradava que em quedés tota la tarda sol a casa, pel perill que corrien totes les seves ceràmiques i altres trastos.

- Barcelona ja la conec de quan et cercava i no sabia on vivies. No puc anar-hi visible, ja que espanto o pertorbo a la gent. I amb la caputxeta avall no m'agrada gens, ja que aleshores, jo sóc invisible però també veig tot el que m'envolta en la seva veritat invisible, essencial, inconscient. Per exemple, si algú va somrient i amb un vestit vermell, jo veig el vestit vermell, però el que veig sobre tot és si aquest vermell és harmònic amb el seu caràcter, si, realment, està alegre o bé si té complex d'inferioritat i vol que la gent se'l miri, o si està desesperat i vol cridar l'atenció. Anar amb la caputxeta avall, resulta molt adient si vols saber com és algú en concret, si estàs a la natura i vols captar millor l'essència viva de les coses o, simplement, si vols que no et vegin. Però no està pensat per al món modern ni per gaudir d'una ciutat com Barcelona on tot està concebut per ser un aparador per vendre i que dissimula l'angoixa i la buidor i on moltes persones volen aparentar el que no son, on et trobes amb multitud de gent que se sent sola però que es saluda, ni es mira els ulls, ni parla de les coses en comú. Trobes també gent bona, sensible i sincera, cert, però al mig del carrer no hi puc establir conversa sense que els qui estan a l'entorn s'esvalotin. Si estic al bosc, puc dir a qui si apropi: "Hola, sóc l'Estel-Verd i vull ser amic teu" Però això, al mig del Passeig de Gràcia no ho puc fer. Aleshores, ni que no vulgui, em sento com un psiquiatre frustrat, que només veu els traumes de la gent i no pot guarir-los, ja que el problema no és individual sinó col·lectiu. I em poso molt trist i de mal humor. És com si veiés el Telenotícies de la Tv3 on tot són desgràcies i l'únic remei sembla ser el futbol. Si no pots arreglar les coses, no sempre és convenient veure més enllà de les aparences... A vegades, és millor procurar estar de bon humor i reservar-se l'energia per fer coses que donen goig de viure i benaurança a tu mateix i als altres que t'envolten i sobre els qui pots transmetre joia i companya. Si no queda altre remei o no hi tinc que fer res en concret, prefereixo quedar-me a casa o arribar-me fins al Montseny. Les grans ciutats com Barcelona no estan fetes per als follets.

Estel.-Verd.

Nota: Si no voleu rebre més l'Estel-Verd, comuniqueu-ho a maria-assumpta@terra.es . Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com .

Estel-Verd, n. 25

N.25

Estel -Verd.

Em vaig treure un telèfon mòbil de la caputxeta i vaig dir a la meva Amiga:

- He trobat això tirat al bosc. Ens servirà per anar per Barcelona

- Però Estel-Verd. Ja saps que sóc sorda i que m'és dificultós usar mòbil.

- I no funciona. Però, quan em portes amb tu a la teva butxaca o a teva bossa, dius que no vols dir-me res perquè sembla que parlis sola. Però si et poses aquest mòbil a la orella, semblarà que parlis amb un fill teu que està a Honololú.

Així que l'altre dia vaig anar amb ella al cinema. Al tornar, l'autobús anava molt ple i la van deixar seure al costat de la finestra. Jo anava a la seva butxaca i al meu costat seia una senyorona grassa que no em deixava veure res. Així que, al cap d'una estona, em vaig posar els dits a la boca i vaig fer:

- Piiiiii-matxu-pitxu-cro-croc, piiiiiiii-matxu-pitxu-matxu-mitxu-cro-cro-croc, piiiiiiiiiiiiiiiiiii-matxuuuu-pixuuuu-matxuuuuu-pitxuuuu-matxuuu-pitxuuuu-cro-cro-cro-crooooc!

Hi ha timbres de mòbils força curiosos, però aquest era massa i tot l'autobús es va girar per veure què passava. Precipitadament, la meva Amiga es va posar el mòbil a l'orella i va dir:

- Què vols?

- La senyora del teu costat porta un abric molt lleig i amb la butxaca descosida. Avisa'm quan la gent no miri, que vull sortir i anar a la teva espatlla de junt la finestra.

Com que li tenia que parlar cridant, tot autobús s'assabentava de la conversa i la senyora grassa del costat va passar-se dissimuladament la mà per sobre la butxaca.

- No cridis tant! I posa't la caputxa o et veurà tothom.

- No vull. I si no surto aviat, tot autobús sabrà que és un follet.

- Què dius?

- Queee vuuuull soooortiiiiirrrr!!!

La gent mirava la meva Amiga i el seu telèfon cridaner. La meva Amiga és va armar de valor i va mirar a la cara de tothom i va aconseguir que la gent enretirés la vista. Aleshores va dir al "telèfon".

- Potser ara.

Vaig escapar-me esperitat i em vaig posar sota la seva solapa. Però la senyora del costat espiava de reüll i es va posar a cridar:

- Iiiiiiiiiiiiiiiiihh!!!!!, iiiiiiiiiiiiiiiiiiiiihhhh!!!!!!!! Un borinot,!!! Un bitxo molt gros que parla!!!!! El té a dins el jaquetó!!!

Davant tanta estupidesa, vaig sortit, em vaig plantar en l'aire enfront seu i vaig dir-li

- Uuuuhhhh!!! Sóc un borinot molt gros i et picaré al nas i se't posarà vermell com un tomàquet madur i escalivat... I rebentat!

I em vaig posar a volar al voltant del seu cap.

Tot l'autobús es va posar a xisclar histèric, a assenyalar-me i a voler fugir i atrapar-me alhora mentre jo m'escapava d'un cantó a l'altre del sostre.

- Una papallona que parla!

- Algú que vol vendre cotorres.

- Mama, es un follet molt divertit!- deia un nen.

El batibull era tant gran que l'autobús va parar i va obrir les portes. La meva Amiga va aprofitar per fugir. I jo al darrera.

L'autobús va engegar de nou i la meva Amiga i jo vàrem quedar a la vorera, morts de riure.

Estel.-Verd.

Nota: Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com .

Estel-Verd, n. 24

N.24

Estel -Verd.

Quan us vaig començar a escriure, un dels qui em va contestar va ser un follet en persona, en Botó d'Or, que és amic d'unes Bones Dones, la M i la Q, amigues de la meva Amiga. És un follet de la Vall d'Aran que passa temporades, junt amb uns altres follets, a una casa que aquestes BDs tenen allà. A en Botó d'Or li agrada menys que a mi anar per Barcelona i només surt al carrer amb les seves Bds. Així que ens escrivíem però no ens coneixíem en persona.

Però l'altre dia, aquestes BDs van dir que vindrien acompanyades d'en Botó d'Or a fer-nos una visita a la meva Amiga i a mi.

Imagineu-vos com estava de content, que em vingués a visitar un follet a casa la meva Amiga. La meva Amiga va deixar la casa ben endreçada, va encendre totes les llums, va omplir el menjador de plantes i flors, va posar el joc de taula de lli blanc brodat amb blau i va treure plats, tasses, gots i coberts per un refresc.

Per fi, van arribar i vàrem fer les presentacions. El meu nou amic era petitò com jo però més grasset, amb el cabell de rínxols d'or i tot ell anava daurat i groc. Era tan graciós i bonic! Però també tan tímid i dolç que gairebé no se li sentia la veu. Per acabar-ho d'adobar, les tres dones es van posar a xerrar com cotorres cridaneres sobre els seus follets, a veure quin era més simpàtic - tots dos -, més bon minyó - el Boto d'Or – o més entremaliat - jo. No paraven! I ens feien tantes lloances que el Botó d'Or i jo estàvem vermells de vergonya i no sabíem que dir-nos. Tot el que vaig poder treure-li és que tocava el violí i cantava. Afortunadament, va venir l'hora del berenar. Les BDs. havien portat bombons i la meva Amiga va treure pastís, vi moscatell i macedònia de fruites del bosc i ens en van posar en un bol rus de fusta lacada: una maduixa, una móra, un gerd i mig bombó per a cadascú dels follets. Quin banquet! Desprès va fer una infusió amb la menta fresca que va collir d'un test allà mateix i va posar cinc tasses de porcellana de Delf i elles tres en van beure i en Botó d'Or i jo hi vàrem prendre un bany, cosa que en Botó d'Or no havia fet mai però li vàrem ensenyar la meva Amiga i jo i li va encantar. La infusió el va desinhibir de tal manera que va accedir a fer duos musicals amb mi. De la meva caputxeta vaig treure un violí, una lira i una flauta travessera a mida follet. Vàrem tocar música del bosc i clàssica per a lira i violí, veu i flauta i lira i veu – el Botó d'Or té una veu bellíssima – i desprès vàrem cantar Lieder de Schubert i Mahler. Finalment vàrem acabar tots cinc ballant i cantant. Ens varen acomiadar tardíssim i vàrem quedar que ho repetiríem... al guardador d'Arres, enmig d'un bosc a la Val d'Aran. Una vetllada deliciosa!!!

Estel.-Verd

Quin banquet!

Estel-Verd, n. 23

N.23

Estel -Verd.

Actualment, a la Selva Negra no hi queden bruixes dolentes i sols a un cantó apartat hi habita l'Escorpí Gandul, però si no t'hi acostes, no et fa res.

Hi viu, però, una bruixa, la bruixa Maduixa, que habitualment és una bruixeta petitona com una maduixa, que va vestida vermella com una maduixa, amb els piquets i tot. Però la cara, de color verd i amb moltes berrugues, és més lletja que un pecat, té el nas i la barba com dos ganxos que gairebé es toquen, els ulls petitets i a la boca només hi té una dent a dalt i una altra a baix que, per rosegar, solament coincideixen si torça la boca... En fi, estrambòtica com moltes bruixes. Però te l'especialitat que es posa entre les fulles, sobre tot les de maduixera i, com que s'hi està quietona, sembla tanmateix una maduixa vermella, madura, olorosa, temptadora... i si hom s'acosta per menjar-se-la, treu la cara i fa: "Uuuuuuuhhhhh!, uuuuuuhhhhh!, uuuuuuuuuhhhhhhhh" - mentre comença a créixer fins a uns tres pams (la seva mini-màgia no dóna per a més) – i a dir: "Sóc la bruixa Maduixa. Com que tu em volies menjar a mi, ara jo et menjaré a tu!!! Uuuuuuuuhhhhhhhhhh!, uuuuuuuuuhhhhhhhhhhh!, uuuuuuuuuuuuuhhhhhhhhhhhhh!". I comença a córrer darrera el frustrat comensal, sigui follet, fada o esquirol. El que passa és que, al temps que crida els seus "Uuuuuuhhhhhs", creix i fa el seu discurs, el seu potencial cruspit ha fugit lluny, primer amb un bon ensurt però desprès ben divertit i mort de riure. De fet, entre els Esperits de la Natura no se sap que la bruixa Maduixa mai hagi fet mal a cap d'ells i es diu que sols atrapa i es cruspeix els llimacs, aquests animalons foscos, llefiscosos, babaus, lents i tant aficionats a menjar maduixes que no tenen pressa ni per fugir de la bruixa Maduixa ja que es diu que creuen que morir-se engolit per la bruixa Maduixa és la millor mort possible per a un llimac perquè dins la seva panxa hi ha una espècie de Paradís boscà ple d'incomptables maduixes on els llimacs poden afartar-se sense fi.

Si aquesta creença dels llimacs és certa o no, ni l'Estel-Verd ni cap altre Esperit de la Natura ho sap. En tot cas, als Esperits de la Natura ens va bé que la bruixa Maduixa mengi algun llimac de quan en quan: així hi ha menys llimacs que mengin maduixes i ens en queden més per nosaltres.

Estel.-Verd

PD. Una d'aquestes és la Bruixa Maduixa. Quina? Aneu en compte!