Estel-Verd, n. 25

N.25

Estel -Verd.

Em vaig treure un telèfon mòbil de la caputxeta i vaig dir a la meva Amiga:

- He trobat això tirat al bosc. Ens servirà per anar per Barcelona

- Però Estel-Verd. Ja saps que sóc sorda i que m'és dificultós usar mòbil.

- I no funciona. Però, quan em portes amb tu a la teva butxaca o a teva bossa, dius que no vols dir-me res perquè sembla que parlis sola. Però si et poses aquest mòbil a la orella, semblarà que parlis amb un fill teu que està a Honololú.

Així que l'altre dia vaig anar amb ella al cinema. Al tornar, l'autobús anava molt ple i la van deixar seure al costat de la finestra. Jo anava a la seva butxaca i al meu costat seia una senyorona grassa que no em deixava veure res. Així que, al cap d'una estona, em vaig posar els dits a la boca i vaig fer:

- Piiiiii-matxu-pitxu-cro-croc, piiiiiiii-matxu-pitxu-matxu-mitxu-cro-cro-croc, piiiiiiiiiiiiiiiiiii-matxuuuu-pixuuuu-matxuuuuu-pitxuuuu-matxuuu-pitxuuuu-cro-cro-cro-crooooc!

Hi ha timbres de mòbils força curiosos, però aquest era massa i tot l'autobús es va girar per veure què passava. Precipitadament, la meva Amiga es va posar el mòbil a l'orella i va dir:

- Què vols?

- La senyora del teu costat porta un abric molt lleig i amb la butxaca descosida. Avisa'm quan la gent no miri, que vull sortir i anar a la teva espatlla de junt la finestra.

Com que li tenia que parlar cridant, tot autobús s'assabentava de la conversa i la senyora grassa del costat va passar-se dissimuladament la mà per sobre la butxaca.

- No cridis tant! I posa't la caputxa o et veurà tothom.

- No vull. I si no surto aviat, tot autobús sabrà que és un follet.

- Què dius?

- Queee vuuuull soooortiiiiirrrr!!!

La gent mirava la meva Amiga i el seu telèfon cridaner. La meva Amiga és va armar de valor i va mirar a la cara de tothom i va aconseguir que la gent enretirés la vista. Aleshores va dir al "telèfon".

- Potser ara.

Vaig escapar-me esperitat i em vaig posar sota la seva solapa. Però la senyora del costat espiava de reüll i es va posar a cridar:

- Iiiiiiiiiiiiiiiiihh!!!!!, iiiiiiiiiiiiiiiiiiiiihhhh!!!!!!!! Un borinot,!!! Un bitxo molt gros que parla!!!!! El té a dins el jaquetó!!!

Davant tanta estupidesa, vaig sortit, em vaig plantar en l'aire enfront seu i vaig dir-li

- Uuuuhhhh!!! Sóc un borinot molt gros i et picaré al nas i se't posarà vermell com un tomàquet madur i escalivat... I rebentat!

I em vaig posar a volar al voltant del seu cap.

Tot l'autobús es va posar a xisclar histèric, a assenyalar-me i a voler fugir i atrapar-me alhora mentre jo m'escapava d'un cantó a l'altre del sostre.

- Una papallona que parla!

- Algú que vol vendre cotorres.

- Mama, es un follet molt divertit!- deia un nen.

El batibull era tant gran que l'autobús va parar i va obrir les portes. La meva Amiga va aprofitar per fugir. I jo al darrera.

L'autobús va engegar de nou i la meva Amiga i jo vàrem quedar a la vorera, morts de riure.

Estel.-Verd.

Nota: Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com .

Estel-Verd, n. 24

N.24

Estel -Verd.

Quan us vaig començar a escriure, un dels qui em va contestar va ser un follet en persona, en Botó d'Or, que és amic d'unes Bones Dones, la M i la Q, amigues de la meva Amiga. És un follet de la Vall d'Aran que passa temporades, junt amb uns altres follets, a una casa que aquestes BDs tenen allà. A en Botó d'Or li agrada menys que a mi anar per Barcelona i només surt al carrer amb les seves Bds. Així que ens escrivíem però no ens coneixíem en persona.

Però l'altre dia, aquestes BDs van dir que vindrien acompanyades d'en Botó d'Or a fer-nos una visita a la meva Amiga i a mi.

Imagineu-vos com estava de content, que em vingués a visitar un follet a casa la meva Amiga. La meva Amiga va deixar la casa ben endreçada, va encendre totes les llums, va omplir el menjador de plantes i flors, va posar el joc de taula de lli blanc brodat amb blau i va treure plats, tasses, gots i coberts per un refresc.

Per fi, van arribar i vàrem fer les presentacions. El meu nou amic era petitò com jo però més grasset, amb el cabell de rínxols d'or i tot ell anava daurat i groc. Era tan graciós i bonic! Però també tan tímid i dolç que gairebé no se li sentia la veu. Per acabar-ho d'adobar, les tres dones es van posar a xerrar com cotorres cridaneres sobre els seus follets, a veure quin era més simpàtic - tots dos -, més bon minyó - el Boto d'Or – o més entremaliat - jo. No paraven! I ens feien tantes lloances que el Botó d'Or i jo estàvem vermells de vergonya i no sabíem que dir-nos. Tot el que vaig poder treure-li és que tocava el violí i cantava. Afortunadament, va venir l'hora del berenar. Les BDs. havien portat bombons i la meva Amiga va treure pastís, vi moscatell i macedònia de fruites del bosc i ens en van posar en un bol rus de fusta lacada: una maduixa, una móra, un gerd i mig bombó per a cadascú dels follets. Quin banquet! Desprès va fer una infusió amb la menta fresca que va collir d'un test allà mateix i va posar cinc tasses de porcellana de Delf i elles tres en van beure i en Botó d'Or i jo hi vàrem prendre un bany, cosa que en Botó d'Or no havia fet mai però li vàrem ensenyar la meva Amiga i jo i li va encantar. La infusió el va desinhibir de tal manera que va accedir a fer duos musicals amb mi. De la meva caputxeta vaig treure un violí, una lira i una flauta travessera a mida follet. Vàrem tocar música del bosc i clàssica per a lira i violí, veu i flauta i lira i veu – el Botó d'Or té una veu bellíssima – i desprès vàrem cantar Lieder de Schubert i Mahler. Finalment vàrem acabar tots cinc ballant i cantant. Ens varen acomiadar tardíssim i vàrem quedar que ho repetiríem... al guardador d'Arres, enmig d'un bosc a la Val d'Aran. Una vetllada deliciosa!!!

Estel.-Verd

Quin banquet!

Estel-Verd, n. 23

N.23

Estel -Verd.

Actualment, a la Selva Negra no hi queden bruixes dolentes i sols a un cantó apartat hi habita l'Escorpí Gandul, però si no t'hi acostes, no et fa res.

Hi viu, però, una bruixa, la bruixa Maduixa, que habitualment és una bruixeta petitona com una maduixa, que va vestida vermella com una maduixa, amb els piquets i tot. Però la cara, de color verd i amb moltes berrugues, és més lletja que un pecat, té el nas i la barba com dos ganxos que gairebé es toquen, els ulls petitets i a la boca només hi té una dent a dalt i una altra a baix que, per rosegar, solament coincideixen si torça la boca... En fi, estrambòtica com moltes bruixes. Però te l'especialitat que es posa entre les fulles, sobre tot les de maduixera i, com que s'hi està quietona, sembla tanmateix una maduixa vermella, madura, olorosa, temptadora... i si hom s'acosta per menjar-se-la, treu la cara i fa: "Uuuuuuuhhhhh!, uuuuuuhhhhh!, uuuuuuuuuhhhhhhhh" - mentre comença a créixer fins a uns tres pams (la seva mini-màgia no dóna per a més) – i a dir: "Sóc la bruixa Maduixa. Com que tu em volies menjar a mi, ara jo et menjaré a tu!!! Uuuuuuuuhhhhhhhhhh!, uuuuuuuuuhhhhhhhhhhh!, uuuuuuuuuuuuuhhhhhhhhhhhhh!". I comença a córrer darrera el frustrat comensal, sigui follet, fada o esquirol. El que passa és que, al temps que crida els seus "Uuuuuuhhhhhs", creix i fa el seu discurs, el seu potencial cruspit ha fugit lluny, primer amb un bon ensurt però desprès ben divertit i mort de riure. De fet, entre els Esperits de la Natura no se sap que la bruixa Maduixa mai hagi fet mal a cap d'ells i es diu que sols atrapa i es cruspeix els llimacs, aquests animalons foscos, llefiscosos, babaus, lents i tant aficionats a menjar maduixes que no tenen pressa ni per fugir de la bruixa Maduixa ja que es diu que creuen que morir-se engolit per la bruixa Maduixa és la millor mort possible per a un llimac perquè dins la seva panxa hi ha una espècie de Paradís boscà ple d'incomptables maduixes on els llimacs poden afartar-se sense fi.

Si aquesta creença dels llimacs és certa o no, ni l'Estel-Verd ni cap altre Esperit de la Natura ho sap. En tot cas, als Esperits de la Natura ens va bé que la bruixa Maduixa mengi algun llimac de quan en quan: així hi ha menys llimacs que mengin maduixes i ens en queden més per nosaltres.

Estel.-Verd

PD. Una d'aquestes és la Bruixa Maduixa. Quina? Aneu en compte!

Estel-Verd, n. 22.

N.22

Estel -Verd.

Quan vaig arribar a Barcelona, vaig veure que la meva Amiga, en lloc de dormir sota els estels com Déu mana, dormia sota un munt de mantes. Per no ser menys, m'he tret de la meva caputxeta el meu sac de dormir, - semblant a un mitjó de nadó – a ratlles verd enciam i verd falguera i el meu coixí de plomes de dent de lleó blanc amb una funda de seda bordada amb randes fetes de teranyines i m'hi he ficat tot dins amb les ales ben plegades perquè no facin embalum ni s'arruguin, a dormir al costat del cap de la meva Amiga que descansa sobre el coixí. Aleshores, li canto a cau d'orella una cançó ben dolça, d'aquelles tan boniques que em van ensenyar les fades de la Selva Negra i, a poc a poc, em cobreixo els ulls amb la caputxa i així, desapareixent del món despert, penetrem, ella i jo junts, al Món del Somni i la condueixo als llocs més bells de la meva terra natal, entre la molsa verda i suau i al costat de les flors més exuberants – ja que ella, en el Somni, ha esdevingut petitona com jo i fins podem anar plegats muntats dalt la closca del cargol Banyetes Amunt que fa de tartana. I passegem sota les branques dels avets altíssims entre herbes oloroses, trèvols fascinants, falgueres meravelloses, matolls de blauets i clavells de moro i altres flors perfumades que sols hi ha en els somnis. I els troncs dels avets, alts i majestuosos, s'eleven vers l'Altíssim com les columnes d'una immensa catedral gòtica.

I tots els meus amics venen a saludar-la: el gnom Gom-Gom, la fada Lliri Blau, els follets Goteta de Rosada i Esquitx d'Aigua, els elfs Vespre i Alba, l'esquirol Trencapinyons, la papallona Bufona, el cérvol Corns-de-Llamps, fins i tot la bruixa Maduixa. I, en la llunyania, se senten músiques i cants d'elfs i fades. I l'aire ens envia el perfum de la terra i de la resina dels avets i el sol els seus raigs platejats que penetren per entre les branques verdes...

I, quan al matí, la meva Amiga desperta, em diu amb joia i recança alhora:

- Oh Estel-Verd! Què bonica és la Selva Negra! Què feliç seria si hi pogués retornar de veritat!

- La Selva Negra vista amb els ulls oberts és bellíssima, però t'asseguro que la dels somnis és sempre infinitament més bella. I qui ha dit que no és de veritat? Tot el que veiem, sentim, imaginem o somiem és tant real i de veritat com el que toquem! I et creus que tothom que mira la Selva Negra amb els ulls oberts, la veu de la mateixa manera? – I posant-me la caputxa sobre el cap, li dic seriós – La Bellesa és la Veritat suprema que veiem des del nostre ull interior. I la que veiem fora sols és el reflex de la nostra Bellesa interior.

Estel.-Verd

I els troncs dels avets, alts i majestuosos, s'eleven vers l'Altíssim...

Estel-Verd, n. 21

N.21

Estel -Verd.

Desprès de resoldre que volia viure llargament a Barcelona, vaig anar a la Selva Negra i vaig comunicar la meva decisió a la resta dels Esperits de la Natura, en una assemblea que es va celebrar per aquest fi, a la que fins i tot va assistir-hi la gran Fada Besllum Boscana que és qui presideix les relacions de la Natura amb els humans, així com els meus mestres el gnom Gom-Gom, la fada Lliri Blau i l'elf Violeta de Llum. I, com a testimoni, el meu millor amic el follet Goteta de Rosada. I els vaig explicar el meu projecte, els motius que tenia per anar a viure amb la meva Amiga i com n'era de digna que un follet deixés el bosc per fer-li companyia. En Goteta de Rosada va testimoniar com la meva Amiga havia protegit el bellíssim matoll de gencianes blaves de primavera i tots van estar d'acord amb que una humana tant sensible amb la natura i que ara se'n veia gairebé privada de gaudir-ne, be mereixia que un follet amb poders com jo de, cada nit, traslladar-la en somnis a la Selva Negra perquè en gaudís i que, de dia, també li podia transmetre a joia de viure de la Selva Negra, anés a compartir la seva vida.

Se'm va aconsellar però que, a fi que jo conservés la meva salut "folletesca", seria bo que anés, al menys quatre cops l'any, a la Selva Negra a respirar el flaire dels avets a la llum dels estels, a dansar i xerrar amb els meus mestres i amics, se'm va recordar que era vulnerable si viatjava de nit per cels ignots, se'm va fer altres recomanacions i molts regals per a mi i per a la meva Amiga que vaig posar a la caputxeta i, finalment, un matí d'octubre vaig deixar la meva terra natal i l'endemà a la tarda era a Barcelona.

En arribar al seu pis, ella era a l'Hospital i la vaig esperar. A quarts d'onze de la nit la veig veure arribar des de darrera els vidres de la finestra i vaig anar al rebedor a esperar-la. I quan va obrir la porta amb la clau, vaig encendre la meva claror més joiosa i clara i el seu rostre és va il·luminar, i vaig començar a petonejar-la i a fer-li festes i a volar al seu entorn ple de felicitat i li vaig dir:

- Amiga meva, ja estic amb tu!

I ella es va posar a plorar de joia.

Estel.-Verd.

Nota: Si no voleu rebre més l'Estel-Verd, comuniqueu-ho a maria-assumpta@terra.es . Si voleu consultar els números anteriors i/o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com .

Estel-Verd, n. 20

N.20

Estel -Verd.

La meva Amiga estava asseguda a una soca del bosquet de Vilada i jo a la branca d'un pi, molt a prop d'ella.

- Aquí també és molt bonic, - en deia – però no m'hi puc estar gaires dies, ja que a l'hospital ho tenen ple.

- I a Barcelona, vius sola? No t'agradaria viure amb algú?

- Mira Estel-Verd, la convivència és difícil. Hauria de ser algú amb una sensibilitat com la meva. A més, jo sé que als meus pares no els pot suplir ningú. Tota una vida junts! La meva mare vivia per a mi. Quan tornava a casa, em preguntava com m'havia anat els estudis, si estava cansada o si hem feia il·lusió quelcom, m'ho preparava tot, jo vivia com una reina... Tal com em va dir una amiga meva, de mare només n'hi ha una. Ara m'he acostumat a viure sola, tot i que, si hagués volgut, viuria a prop la família. Faig el que vull, no he de demanar comptes a ningú. I quan necessito alguna cosa, tinc la meva família, els meus veïns, amics, la noia que m'ajuda a la casa...

- Si, si, suposo que això és veritat. Però jo sento que el fons del teu cor està trist. Jo ho sé! Perquè ningú t'espera quan arribes a casa, ni et dona un petó, ni et pregunta com et va la tesi doctoral, ni et renya perquè no t'has posat l'abric amb el fred que feia, ni prepareu les vacances de l'estiu junts... Des que la teva mare és morta, ningú t'estima a tu amb preferència. Tens gent que t'aprecia, si, però no qui comparteixi els teus somnis ni tingui els teus mateixos anhels... Jo vindré a viure amb tu i et faré companya, seré el teu amic que només viurà per tu ...

- Oh, jo sé que no existeix qui només visqui per mi.

- Potser no al món dels humans. Però dins el Món Imaginari, si. I jo sóc un follet i t'estimo molt.

- Però no podries veure a Barcelona, sense boscos, ni llacs, ni molsa, ni gespa, ni flors, ni fades, ni ocells...

- Jo sóc màgic i puc fer moltes coses que no sospites. A més, tu tens Imaginació, que és el meu principal aliment. I, sobre tot, t'he escollit a tu per ser la meva Amiga. I, perquè ho sàpigues, no té un follet tothom que vol sinó sols aquell qui és escollit per un follet. I jo t'he escollit: així que ara m'hauràs d'aguantar, vulgues o no.

Estel.-Verd.

Nota: Si no voleu rebre més l'Estel-Verd, comuniqueu-ho a maria-assumpta@terra.es . Si voleu consultar els números anteriors i/o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com .

Estel-Verd, n. 19

N.19

Estel -Verd.

Vaig trigar bastants anys a retrobar la meva Amiga. La vaig fer cercar per Barcelona, però com que Barcelona és tant gran i la gent no és coneix entre ella, no hi havia manera! Finalment, al Bergadà em van presentar un cavall volador que venia del Pirineu que es deia Vent d'Or i que tenia una Amiga que se l 'estimava molt... i que va resultar ser aquella que jo havia trobat aquella tarda a la Selva Negra i que havia evitat la destrucció del matoll de gencianes blaves. Imagineu-vos la nostra joia comú en retrobar-vos! La nostra amistat tan ferma data de aleshores i també les hores més felices de les nostres vides. Ella passava els estius al Pirineu amb els seus pares que, a la ciutat, eren com molta gent, preocupada i rutinària, però que, un cop a la natura, es transfiguraven i esdevenien trempats i sensibles. Sobre tot amb la mare de la meva Amiga vàrem fer una bona amistat i vaig veure que era gràcies a ella que la meva Amiga havia après a comunicar-se amb els Esperits de la Natura.

El Vent d'Or ens portava a tots volant per sobre les valls verdes i florides de Boí, Sant Maurici i Aran i descansaven en els seus boscos on collíem maduixes i gerds, admiràvem les flors i jèiem al prat junt als llacs on ens deixàvem enlluernar pels reflexos del sol de la tarda dins l'aigua i ens endinsàvem dins un món lluminós de pura joia.

Així vàrem passar varis estius, feliços i en pau. Al cap d'uns anys, vaig tenir una important missió a la Selva Negra i gairebé no podia venir al Pirineu. Farà uns quinze anys, em vaig assabentar que la mare de la meva Amiga havia mort, que el seu pare estava delicat i que ella pujava al Pirineu però sense cotxe que la dugués als boscos. Jo continuava amb la meva missió a la Selva Negra ... fins que fa dos estius, el Vent d'Or em va fer arribar la notícia que la meva Amiga havia agafat una malaltia que l'obligava a anar cada dos dies a l'hospital i que no podia marxar a les muntanyes més que algun dia escadusser... La vaig cercar i no la vaig trobar. Però l'estiu passat, mentre jo era al Bergadà amb el meu amic Barretina Torta, va venir el Conill Marronet i em va dir que la meva Amiga passava uns dies a Vilada i que anava a l'hospital de Berga per al tractament. Em va faltar temps per anar-la a retrobar i abraçar-la.

El proper dia us explico com va anar.

Estel.-Verd

Reflexos del sol del capvespre a un llac d'Aigües Tortes