Extra n. 3. Bon Nadal!

Extra n. 3                

Estel –Verd

 

● Bon Nadal, que estic viu i sóc feliç! ●

Hola amics: Us recordeu de mi, oi? Sóc l'Estel-Verd!!!. Ara fa temps que no us escric. És que resulta que actualment la meva Amiga està molt enfeinada intentant acabar la seva tesi doctoral sobre "La pintura cristiana tradicional de la zona pirinenca del bisbat d'Urgell" diu ara que es diu, té l'ordinador tota l'estona ocupat i jo l'ajudo en el que puc... i tampoc em queda temps. 

Jo us escric per dos motius. En primer lloc, ho faig de part de la meva Amiga i meu per desitjar-vos un venturós Nadal, bons Reis i un millor Any Nou a tots. Així li estalvio la feina i el temps de haver-ho de fer ella.

En segon lloc, perquè, segons em comenta, alguns de vosaltres li parleu de mi com si jo ja no hi fos, com si me'n hagués anat de Barcelona i hagués tornat a la Selva Negra o estigues mort!!! Els follets no ens morim!!! I a la Selva Negra hi retornaré quan la meva Amiga pugui venir amb mi i quedar-s'hi. O es que no us ho vàreu llegir quan us h vaig explicar? Sobre tot a l'últim conta, el n. 101, ho deia ben clar (si voleu, us el reenvio), però ja abans ho anava dient.

Ara, el que fem de tant en tant, jo cada dia i la meva Amiga quan té temps, és viatjar a la Selva Negra a través del Gran Llibre `Màgic dels Follets  (vegeu els contes 78 i 79) que ella em va regalar sense saber que era màgic. Així, jo no sento tanta enyorança de la Selva Negre i, en lloc de rellegir-me tots els seus llibres, que ja me'ls sé de memòria, mentre ella està a l'hospital o xerrant amb els seus amics o concentrada en la seva tesi i jo no puc ajudar-la, jo vaig a la Selva Negra a jugar amb els meus amics i, de pas, també em guareixo de tots els meus mals – que no són gaires - , millor que a qualsevol hospital de Barcelona, ja que la Bellesa i la Pau d'allà cura millor que els hospitals, que són molt lletjos. Abans, el de Sant Pau no estava malament. Però ara m'han fet un de nou, que no té jardins. Menys mal que l'any passat, quan la meva Amiga  estava ingressada, els metges, apart de deixar-la assistir a les seves classes de filosofia, alguna estoneta la deixaven sortir al jardí de Sant Pau i així vàrem poder sobreviure!        

Em deixo moltes coses per explicar-vos. Per exemple, que, gràcies al Gran Llibre...  puc portar fades i follets de la Selva Negra  de visita a casa la meva Amiga. Ella i la fada Perfum d'Espígol han fet una gran amistat... Un altre dia serà, que ara la meva Amiga em reclama l'ordinador i, a mes, jo l'he d'ajudar a cercar una cita del meu amic Martin H. per la seva tesi... .

Ah! que me'n descuidava!!! Venturós Nadal, Bons Reis i Feliç 2012!

 

Estel-Verd i Maria Assumpta   

 

 

I la felicitació!!!:

Santa Maria de Taüll. "L'Epifania".

Pintura mural de l'últim terç del s. XII  En la conca absidal es veu l'Infant Etern i la seva Mare con a Tron de la Saviesa, adorats pels Tres Reis Mags d'Orient que han seguit l'Estel.

(Aquesta pintura forma part de les que la meva Amiga estudia dins la seva tesi doctoral. Vosaltres la podeu imprimir i reenviar com a felicitació de Nadal als vostres amics. O la podeu fer servir de fons de pantalla; jo ja l'he posada a l'ordinador de la meva Amiga.)

N. extra Analia

Número extra dedicat a l'Amàlia

Estel -Verd

● Liebe Amàlia! Fröhliches ich weiss nicht was!!! ●

 

- Estel-Verd, preciositat, m'hauries d'ajudar – va dir-me la meva Amiga, que semblava realment preocupada –. Resulta  que he rebut aquesta participació dels meus amics Carles i Pepi, que volen fer una festa sorpresa a l'Amàlia, germana de la Pepi, i em demanen un full amb alguna foto, poema, escrit, etc. dedicat a ella. Tu que tens tantes idees i saps tantes històries, oi que m'ajudaràs?

- L'Amàlia es aquella andalusa tan graciosa i simpàtica de la colla, oi? I tu vols que un follet alemany faci gràcia a una  andalusa "zaleroza"? Ja saps, els alemanys tenim fama de seriosos i caps quadrats i parlem el Deutsch (alemany), que és un llengua plena de consonants que s'han de pronunciar totes, mentre que els andalusos són graciosos, expliquen acudits menjant-se totes les consonants finals, confonen les esses, les ces i les zetes i ballen "zeguidiya", "zeviyana"  i "zoleare" picant amb els peus amb tanta força tota l'estona que deixen sort. Si volen, els puc ensenyar a ballar sense fer tan xivarri, com jo. I segur que si explico a l'Amàlia  algun conte dels de les fades de la Selva Negra, farà un badall tan gros que es cruspeix  vint mosques i tres mosquits sense adonar-se'n.

- Ni ella ha de parlar Deutsch ni tu "andalú", ni li  has d'explicar cap conte de les fades de la Selva Negra. Us podeu entendre en català i explicar-li anècdotes de per aquí, que ella ja deu fer prop de quaranta anys que hi és i tu Déu n'hi do. Tants contes com has explicat i ara no se te n'acudeix cap de graciós?

-  Si ella fa tants anys que està aquí i jo només en fa quatre, per què no ha après a parlar català i jo sí? La seva germana Pepi bé el parla i crec que van venir juntes, no? Per tant, si ella parla "andalú", "spreche ich auch nur auf Deutsch mit ihr"  (jo també li parlo únicament alemany).

  - Si ella parlés català, segurament perdria part de la seva gràcia que tu mateix li reconeixes.

- Això segur. A mi, quan el meu amic el follet Goteta de Rosada em sent parlar català, diu que perdo tota la gràcia i que semblo un follet desnaturalitzat; que els follets hem de parlar, ni tan sols Hochdeutsch (alt alemany o alemany comú), sinó el  Schwarzwaldwunderweltoberschwäbisch, l'argot del suabi superior  del Món Meravellós de la Selva Negra. Saps que? El que sí que puc fer perquè l'Amàlia estigui contenta, és adjuntar-li la foto que ens va enviar en Joan Tubau on hi sortim gent de la colla, tu de fons i jo i l'Amàlia en un primer pla. A fi què destaqui, li farem una aurèola com si ja fos santa...  Què celebra, el sant, l'aniversari, la presenten en societat, es casa, estrena vestit, es retira, o es llença amb parapent?

- Res. Li dediquem una festa perquè ens l'estimem i perquè no n'ha tingut mai cap.

- Doncs es podria inventar una excusa, no? Tu almenys, per la festa sorpresa que et van dedicar, celebraves els teus seixanta anys. En canvi ella no celebra cap aniversari, no fos cas que hagués de dir els anys que fa, la qual cosa, per a les humanes que volen semblar més joves del que són, sembla ser una vergonya. Jo no veig perquè. Més vell sóc jo que tinc sis mil cent trenta sis anys segons els càlculs de la fada Lliri Blau i sis mil cent trenta quatre segons els del gnom Gom-Gom, que en això no es posen d'acord . I jo no ho sé, perquè quan era jovenet, era tan feliç que vivia sense comptar els meus anys.  I ella ni  tant sols dieu que celebra el "Feliç no-aniversari", com fan a Alícia en Terra de Meravelles. Per tant, com que no sé què carai celebra ni què li he de dir:

Liebe Amàlia! Fröhliches ich weiss nicht was!!!  (Estimada Amàlia! Feliç no sé què!!!)

 

                                                        Grünstern (Estel-Verd)

 

PD. La lletra blava és la traducció catalana de la meva Amiga, que té por que no entenguis l'alemany.

 

 

 

Querida Amalia! ¡¡¡Te quiero mucho y te deseo lo mejor del mundo!!!

Maria Assumpta

 

N. extra n. 2

N. extra n. 2

Estel -Verd

 ● Bombons de Calisay ●

Feia un minut escàs que la Carmen havia marxat a comprar al supermercat que hi ha davant de casa, quan la meva Amiga va sortir del bany regalimant i embolicada amb una tovallola tot cridant:  

- Carmeeeen! Carmeeeen! Necessito que em portis vi moscatell per amanir la magrana!

- La Carmen ja ha marxat -  li vaig dir – Ja deu estar al super.

- I jo no puc sortir així... ! i li he promès a la Pilar, que ve a dinar, que li donaria magrana amb moscatell per postres! I el moscatell s'ha acabat!

- Tranquil·la, dona! Vaig i li dic que te'l porti.

- Si, preciositat, ves-hi, que em faràs un favor.  

            Vaig sortir volant per la porta de la terrassa i vaig travessar la Ronda del Guinardó per sobre les acàcies curulles de mimoses grogues, sense aturar-me pels piulars cridaners de dos pardalets que em deien que anés a jugar amb ells.

            - Ja vindré a jugar quan torni, que ara estic fent un encàrrec urgent per la meva Amiga - els vaig dir mentre volava. Vaig donar la volta al carrer Camèlies i, desprès de posar-me la caputxeta per ser invisible, vaig entrar al supermercat.

            Vaig veure la Carme al fons de tot, que estava triant els ous. A prop, hi havia una altre senyora que comprava i una empleada que posava bosses de llet fresca a la nevera. Mentre m'esperava que la Carmen s'allunyés d'elles per poder-li parlar sense que els altres em veiessin, vaig fer el xafarder i... allò va ser la perdició! En mig del passadís hi havia una taula amb estovalles de quadres blancs i vermells, un munt de capses vermelles i daurades amb forma de cor i un gran rètol  que deia:

 

GRAN OFERTA!!!

35 % DE DESCOMPTE.

Bombons de xocolata al 80 % de cacau, farcits de licor de Calisay.  BONÍSSIMS!!!

  

"A la meva Amiga li encantaran!" – vaig pensar.

  

Així que la Carmen va estar sola, li vaig dir:

- Carmen. La meva Amiga diu que li compris una ampolla de vi moscatell per amanir la magrana... I jo crec que també li has de comprar una capsa d'aquests bombons. Segur que li agraden i a la Pilar també!

- Jo no he agafat prou diners per comprar, a més a més del que havia  previst, moscatell i bombons. D'altra banda, la teva Amiga està d'estalvis i, tot i el descompte, aquests bombons són molt cars.... No els puc comprar.

Jo no tinc per costum  estar-me del que vull i menys per complaure la meva Amiga. Així que, sense pensar-m'hi dues vegades, vaig agafar una capsa de bombons amb Calisay i la vaig posar dins la meva caputxeta.

Quan la Carmen va haver deixat el que havia comprat damunt el taulell per pagar, la caixera li va dir:

- Els bombons de Calisay també s'han de pagar.

- Quins bombons?!

- Tant jo pel mirall com l'empleada que era al fons de la botiga hem vist com, quan vostè passava per la taula dels bombons, de dotze capses que hi havia, n'ha desaparegut una i ara en queden onze.

La pobre Carmen es va posar vermella com un pebrot. Molt confusa,  va dir: 

- I on són els bombons que suposadament he robat? Registri'm!!! Jo no els tinc!!!

La van mirar per tot arreu, fins i tot dins el monyo! Però, és clar, no van trobar res! Tant va ser així, que, al final, li van haver de demanar disculpes i, per compensar-la... li van donar una altra capsa de bombons de Calisay.         

Quan la Carmen va arribar a casa, li va explicar a la meva Amiga el que havia passat. Ella i la meva Amiga - desagraïdes!!!! - em van donar la gran esbroncada.  Però jo les vaig replicar:

- Si, dones si. Les podeu retornar tot dient que la que mancava l'ha pispat el vostre amic el follet! De segur us porten a Sant Boi, però, al menys, tindreu la consciència tranquil·la.

Així que la Carmen es va endur la seva capsa de bombons de Calisay a casa seva. I la meva Amiga i la Pilar van acompanyar la magrana amb moscatell amb tres bombons de Calisay cadascuna. I jo en vaig agafar un i me'n vaig anar a compartir-lo amb els meus amics els pardalets de l'acàcia florida de mimoses de davant de casa. Realment, eren boníssims!!!

                                    

                                                                         Estel-Verd

 

"A la meva Amiga li encantaran"  - vaig pensar.

 

Estel-Verd, extra n. 1

Extra n. 1

Estel -Verd

 

● L'Estel-Verd amb caputxeta vermella ●

Hola amics!

Torno a ser l'Estel-Verd. Alguns de vosaltres que saben el fet importantíssim ocorregut a la meva vida el més de juny, ja que, fins i tot alguns hi van ser presents, m'han demanat que us ho expliqui a tots. Així que he pensat que podria refer la correspondència amb tots vosaltres, si bé no tant sovint com quan us vaig escriure seguits cent i un contes, si cada cop que cregui que tinc quelcom molt interessant per dir-vos, que podria ser, per exemple, uns dos o tres cops l'any. Com sempre, podeu reenviar els meus contes a qui vulgueu o em podeu escriure donant-me la vostra opinió sobre els fets que us explico. I també em podeu dir que no us agraden les meves històries o que no teniu temps de llegir-les i us esborraré de la llista. Els follets som fets per fer feliços a la gent i si a vosaltres els meus contes no us fan feliços, val més que no us amoïni més.

         Anem a l'esdeveniment tant important de la meva vida. I és que, a instàncies de la Lluïsa,  l'amiga Carme, la ballarina, que cada any munta al bellíssim pati de casa seva ple de testos amb flors, un espectacle amb els millors artistes coneguts i molt públic invitat, el dia 12 de juny passat va dedicar el plat fort de l'espectacle, tota la part final, a la meva persona i la meva obra. Per la qual cosa, va encarregar al millor compositor i pianista de tots, l'Agustí, la composició de "Tres danses de l'Estel-Verd" inspiradíssimes: una masurca, una polca i un vals, que va tocar al piano ell mateix de forma magistral. Abans de l'execució de cada dansa, la gran rapsoda Pilar va llegir un conta meu, en total, tres: l'1, el 50 i el 101, amb veu clara i potent i així, el públic assistent que no coneixia la meva obra, se'n na fer una idea. La Carme va crear una coreografia elegant, gràcil, subtil i suggerent i ella mateixa va interpretar el rol de la Fada Besllum Boscana amb un refinament i majestuositat que, des del seu Palau dels Miralls dels Somnis on tot ho veu, la pròpia fada Besllum Boscana va quedar admirada de la meravellosa interpretació. Pel que fa al rol de l'Estel-Verd, la Carme el va encomanar a la seva millor deixebla i gran promesa, la joveníssima Núria, ballarina  bella, dinàmica i alada que va dansar el rol d'Estel-Verd de manera insuperable ja que tanmateix semblava que volés. El punt més original va consistir que, a fi de destacar la importància de la meva caputxeta, l'encarregada de dissenyar el vestuari la va fer de color vermell. És que, com ja sabreu, avui dia, les postes en escena han de ser originals!

         Tot plegat va tenir un gran èxit. La gent va aplaudir moltíssim als qui van sortir a saludar: les dues ballarines, el pianista i compositor i la rapsoda. I també van fer sortir a saludar la meva Amiga, no sé gaire perquè, suposo que com a co-protagonista dels meus contes o potser com a mestressa de l'ordinador des d'on us escric o relacions publiques amb tots vosaltres, no ho sé. El que sí que sé és que així jo vaig saltar a la fama internacional i el meu nom passarà a la posteritat per sempre. Però no vaig sortir a saludar, perquè no vaig  voler eclipsar a tots els altres.

 

Estel-Verd         

 

 Petit reportatge fotogràfic de l'esdeveniment. Les fotos són de la Consoleta i del reporter de la Carme  

Estel-Verd, n. 101

N.101 i últim

 

 

 

Els cent i un e-contes del follet Estel –Verd

 

 

● Comiat ●

Estem asseguts a la terrassa, la meva Amiga, a una cadira, jo , enfront seu, a la branca d'un gerani, entre  buguenvil·lees, hortènsies, margarides i fulles de Santa Teresa, mentre contemplem la posta de sol entre els blocs de pisos de cada cantó de la Ronda del Guinardó. I ella em diu:

         - Estel-Verd. Viure no ha estat fàcil. Però la teva presencia en aquesta casa li dóna una joia i una llum tal bella que no sabré mai com agrair-te-la prou.

         - No vull agraïment; estic amb tu perquè t'estimo. I jo també m'enriqueixo amb el teu amor. Aprenc molt de tu i dels teus amics de Barcelona. I el nostre amor, Amiga, dura per sempre i per sempre et duré en el meu cor.   

           - Però un dia jo moriré i tu continuaràs la teva Vida Immortal a la Selva Negra i, amb el temps, t'oblidaràs  de mi.

Aleshores, m'he posat la caputxeta sobre el cap i mirant-la als ulls, l'hi he dit:

- Tu no moriràs, perquè tu viuràs sempre en la meva Vida Immortal on no hi ha el temps ni l'oblit. Quan un dia tu tanquis els ulls mortals i la teva Imaginació ja no em pugui continuar donant vida formal, jo baixaré la meva caputxeta davant els meus ulls i ja ningú a Barcelona podrà continuar veient l'Estel-Verd. Però Jo, l'Estel-Verd, continuaré sent-hi, perquè tu, amb la teva Imaginació amorosa, has donat forma d'Estel-Verd a la Vida Immortal i, els qui s'estimen, viuen per sempre en l'Altre. I així, Tu i Jo serem el que sempre hem estat: un sol Jo, l'U reflectit en el mirall dels ulls de l'Altre. I Jo, com en un somni, et duré a la meva Selva Negra natal. Allà, tu seràs una  Jenseitsgeister petitona, un "Esperit del Més Enllà", (vegeu el n.33), i jugaràs amb tots els Esperits de la Natura, que són ja els teus amics. I els qui han estat els teus amics d'aquí vindran allà com a petits Jenseitsgeister i seran els nostres amics per sempre. I allà, com en els somnis, tu i jo caminarem entre els arbres i si, mentre collim fruits del bosc, ens surt la Bruixa Maduixa, li seguirem el joc i tot rient, fugirem fent-li pam i pipa. I tots dos, agafats de la mà, continuarem passejant damunt la molsa suau i entre els avets gegantins fins al matoll de gencianes blaves de primavera on, una tarda, ja fa tants anys, ens vàrem conèixer. I junts veurem, com ara, pondre's el sol  i sortir els estels i la Llum de la Nit Eterna davallarà sobre nosaltres i mai més despertarem d'aquest somni tan bell.    

 

 Estel-Verd

 

PD. Així, amb la ferma promesa que restaré per sempre amb la meva Amiga, l'Estel-Verd s'acomiada de tots vosaltres. Però, com que continuaré vivint a casa la meva Amiga, si algú m'escriu comentant-me o preguntant-me alguna cosa, potser li contesti quan en tingui ganes i em vingui bé. Abans d'acabar, però, vull recordar-vos que, si quan aneu pel bosc veieu un follet, li doneu records de part meva. Potser voldrà ser amic vostre. Tots vosaltres podeu tenir un follet amic que us faci més bella la vida i que us serà fidel per sempre, com jo a la meva Amiga.   

 

 

...i mai més despertarem d'aquest somni tan bell.

Estel-VErd, n. 100 (ampliat)

N.100                            

 

 

Els cent i un e-contes del follet Estel –Verd

 

 

 

● Els jocs del follet ●

 

 

Nosaltres, els follets, l'únic que fem és jugar i, tot jugant, cantem, ballem, xerrem, estimem o ajudem; però sempre jugant i, per tant, gratuïtament, perquè ens divertim o ens dóna la gana, no perquè res o ningú ens hi obligui ni perquè serveixi per una altre cosa.  A la Selva Negra, som els Esperits de la Natura que tenim  menys poders i obligacions, però també els més lliures i joiosos de tots. Els altres Esperits de la Natura tenen alguna tasca a fer: creen el Món Imaginari, vetllen per la Imaginació dels Humans, defensen la Selva Negra, la Natura, l'Esperit i la Saviesa,  ajuden als humans bons, els fan regals bonics,  etc. I, per això, els hi han estat atorgats certs poders: esdevenen invisibles o canvien de forma, alguns són  clarividents. etc.  En canvi, l'única missió dels follets és jugar, ser feliços i gaudir de la vida i, quan volem i perquè volem, ajudem algú o fem un encàrrec. Si la nostra joia es contagia, millor; i si ajudem algú, com jo a la meva Amiga, és perquè jo me l'estimo i veure-la a ella feliç és el que més feliç em fa a mi. A la meva Amiga, ben poques coses útils li puc fer. Més aviat al contrari, tot jugant, li he trencat – sense voler, és clar! - alguna de les seves boniques ceràmiques. Sort que ella també m'estima i em perdona!

Sóc tant feliç jugant que fa sis mil anys que jugo i encara gaudeixo tant ara com la primera vegada que vaig posar-me a jugar, quant feia uns moments que havia aparegut i havia descobert  què boniques són les margaridòies, les clavellines, les violetes, els botons d'or, les meravelloses gencianes blaves  Jugar és fer participar de la Llibertat del Pare Cel a la Mare Terra i aquesta és la missió dels Esperits de la Natura. Perquè tot el que fas és joiós, pur joc,  quan harmonitzes el Pare Cel i la Mare Terra, quan t'adones que tot és Bell, Etern, Perfecte, U...

        Jo ho veig tot com a pur joc. Com la font màgica de Montjuïc que, l'altre nit, vàrem veure amb la meva Amiga, en Ferran i la Mònica, al sortir del Museu: els dolls d'aigua que pujaven i baixaven o canviaven de direcció, mentre la llum variava de tonalitats - vermells, safirs, roses, grocs, granats, taronges, blaus celestes. I tot ballant al ritme del Cant de Joia de la Novena de  Beethoven. Quina meravella! Vaig anar una estona a submergir-me en aquella dansa d'aigua, llums i música i em vaig recordar dels sortidors que hi ha als jardins de Caldes de Boi. Allà no hi ha llums de colors però el paisatge de l'entorn és tant bonic! Altes muntanyes, núvols fantàstics, avets, raigs de sol, l'aigua que esquitxa la gesta verda...Jo em poso just a la sortida d'un dels  brolladors i l'impuls de aigua em fa pujar amunt, amunt, fins a dalts de tot i, un cop a dalt, intento mantenir l'equilibri sobre l'aigua al punt just que perd la pressió... fins que un rajolí capriciós m'envia fora, caic,  i, quan arribo a baix, em submergeixo dins l'aigua fresca de la tassa  i xipollejo sota la ruixada sorollosa dels dolls que cauen. La pressió d'un altre doll em puja amunt i m'hi estic fins que em torna a tirar fora. És tant divertit!  I la meva Amiga em contempla rient, asseguda a un banc amb un llibre a la mà  i jo saltant d'un sortidor a l'altre. Què bé que ens ho passem! Ella és tant feliç de veure els meus jocs!

Que bonic i joiós que és viure quan tot és un joc! És com si el món fos la creació de la dansa ininterrompuda d'un follet juganer. Perquè tot el que es fa per pur joc, amb Amor i desinterès, resulta d'una Bellesa desbordant. Com voleu que em cansi de contemplar les sortides i les postes de sol, si, des de fa sis mol anys, el follet juganer que dansa les fa cada una és més bella que l'anterior? Són una mica com els dibuixos del calidoscopi que em van regalar els Reis Mags  fa tres anys: mai es repeteixen, sempre nous, sempre bells, sempre originals..

Fa sis mil anys que sóc un infant juganer i sempre tinc coses amb què jugar. Per això, els follets no ens avorrim mai: sempre tenim algun reflex de llum per embadalir-nos, alguna flor bonica  per olorar, algun estel per contemplar, algun ocell amb qui cantem a duo, alguna fada per jugar, alguna Amiga per estimar... 

                                                                                                              

                                                                                   Estel-Verd

 

Sempre tenim algun reflex de llum per embadalir-nos, alguna flor bonica  per olorar, alguna Amiga per estimar... i algun amic com en Joan Ribot que ens faci un retrat tant bonic com aquest. Oi que hi he quedat be?

Estel-Verd, n. 99

N.99    

 

Els cent i un e-contes del follet Estel –Verd

 

 

● El monument a l'Estel-Verd ●

 

 

- No ho sabeu què, amics? El meu amic en Toni del Montseny m'ha aixecat un monument!!! Així és com la posteritat em recordarà per la fama de les meves accions i les seves memòries en els meus escrits....!

         - Home, Estel-Verd. No exageris! – m'interromp la meva Amiga, que, com sempre, continua amb el vici tan lleig d'espiar-me pel darrera mentre escric – El nostre amic Toni t'ha fet una figureta de ceràmica molt bonica. Però no arriba a monument ni està a cap lloc públic...

         - Que no és un monument!?  És quatre vegades més gran que jo!

         - Apa maco! Déu fer uns 15 centímetres d'alçada contant el pedestal.

- Tu calla, que ho explico jo! Mireu, amics. Com sabeu, jo faig 7,33 centímetres segons la mesura humans, és a dir, des del taló amb els peus plans fins la punta del cap. Però realment, faig 8,44 centímetres amb les ales obertes i esteses que sobresurten 1,11 centímetres per sobra del meu cap. Els humans no ho conten perquè ells no tenen ales, però els follets com jo, sí que en tenim i ho hem de contar. L'escultura del follet assegut pròpiament dit amb les ales fa uns 11 centímetres. (Com que té la caputxeta posada, fa una miqueta més, però no ho contem per simplificar-ho).  Els altres 4 centímetres són del pedestal. Si el  follet estigués dret faria unes 1,8 vegades (jo ho he calculat) més que estan assegut. Per tant, si estigués dret faria gairebé 20 cm mes les ales, el que significa que en el monument sóc gairebé tres vegades més gran que a l'original. I, per tant, si estigués dret i amb ales  faria 8,44x2,7=22,7 cm. Ara, per fer números rodons, imagineu-vos un home de uns 1.80 metres d'alçada que tingués ales i que en total, faria uns 2,10 metres, si el fem tres vegades més gran serien 6,30 metres si estigues dret i  per estar assegut serien 3,5 metres  només la figura humana amb ales. Més un terç aproximat de l'alçada del pedestal, serien  (3,5 + 1,17=) 4,67 metres d'alçada total!!!! Gairebé 5 metres!!!!! A quina casa humana hi cap una escultura asseguda de 5 metres d'alçada? No hi cap!!! Ha de ser al carrer o a un Museu i, per tant, per comparació, la escultura que m'ha fet en Toni, és un monument!!!

- Estel-Verd, per tu serà un monument, però pels nostres amics humans als qui escrius és una petita figura. Però, no veus que l'important per mi no és la mesura? Si hagués pogut, t'hagués aixecat un monument de 100 metres d'alçada  perquè t'ho mereixes. Quan em sento sola perquè la gent té feina o s'allunya de mi per circumstàncies de la vida, aleshores sempre em quedes tu, el meu fidel Estel-Verd, el meu petitò que m'explica històries, que em canta, que em porta la contrària quan li dic que em posi un DVD i me'n posa un altre, o que, simplement, se'n riu de mi - i amb mi - quan em cauen els coberts a terra amb un gran terrabastall. Per això, li he fet fer la figura a en Toni, perquè quan estigui sola, en veure-la em recordi de tu i et cridi amb la Imaginació i tu, l'Amic fidel que no falla mai, vens i em dones alegria...       

- No continuïs, que m'estàs fent plorar d'emoció!!! Però veus? Jo també t'ho dec tot a tu. Sense tu, sense la teva Imaginació que em dóna vida, jo no seria res. Si tu m'has fet aixecar un monument, que t'hauria de fer jo a tu, que m'has donat la vida i m'has imaginat tant re-bonic? Però ho faré. Et portaré a la Selva Negra i, quan vingui el Gran Mag Blau, ens ficarem tots dos sota el seu mantell i farem el viatge més fantàstic que mai t'hagis pogut imaginar. Viatjarem pel Pare Cel, el nostre Pare de tots els estels, de tots els móns reals i imaginaris i els veuràs tots, els móns reals, els imaginaris i els estels. I com que molts estels són les animes dels humans, a dalt al Pare Cel  hi retrobaràs tots els teus familiars i amics que has estimat i que ara són allà... Però aquest meu monument vull que resti aquí, a Barcelona, en memòria de la nostra amistat, perquè serveixi d'exemple de com és l'amistat de debò.                           

 

Estel-Verd

 

El meu amic en Toni del Montseny m'ha aixecat un monument!