dissabte, 27 de febrer del 2010

Estel-VErd, n. 100 (ampliat)

N.100                            

 

 

Els cent i un e-contes del follet Estel –Verd

 

 

 

Els jocs del follet

 

 

Nosaltres, els follets, l'únic que fem és jugar i, tot jugant, cantem, ballem, xerrem, estimem o ajudem; però sempre jugant i, per tant, gratuïtament, perquè ens divertim o ens dóna la gana, no perquè res o ningú ens hi obligui ni perquè serveixi per una altre cosa.  A la Selva Negra, som els Esperits de la Natura que tenim  menys poders i obligacions, però també els més lliures i joiosos de tots. Els altres Esperits de la Natura tenen alguna tasca a fer: creen el Món Imaginari, vetllen per la Imaginació dels Humans, defensen la Selva Negra, la Natura, l'Esperit i la Saviesa,  ajuden als humans bons, els fan regals bonics,  etc. I, per això, els hi han estat atorgats certs poders: esdevenen invisibles o canvien de forma, alguns són  clarividents. etc.  En canvi, l'única missió dels follets és jugar, ser feliços i gaudir de la vida i, quan volem i perquè volem, ajudem algú o fem un encàrrec. Si la nostra joia es contagia, millor; i si ajudem algú, com jo a la meva Amiga, és perquè jo me l'estimo i veure-la a ella feliç és el que més feliç em fa a mi. A la meva Amiga, ben poques coses útils li puc fer. Més aviat al contrari, tot jugant, li he trencat – sense voler, és clar! - alguna de les seves boniques ceràmiques. Sort que ella també m'estima i em perdona!

Sóc tant feliç jugant que fa sis mil anys que jugo i encara gaudeixo tant ara com la primera vegada que vaig posar-me a jugar, quant feia uns moments que havia aparegut i havia descobert  què boniques són les margaridòies, les clavellines, les violetes, els botons d'or, les meravelloses gencianes blaves  Jugar és fer participar de la Llibertat del Pare Cel a la Mare Terra i aquesta és la missió dels Esperits de la Natura. Perquè tot el que fas és joiós, pur joc,  quan harmonitzes el Pare Cel i la Mare Terra, quan t'adones que tot és Bell, Etern, Perfecte, U...

        Jo ho veig tot com a pur joc. Com la font màgica de Montjuïc que, l'altre nit, vàrem veure amb la meva Amiga, en Ferran i la Mònica, al sortir del Museu: els dolls d'aigua que pujaven i baixaven o canviaven de direcció, mentre la llum variava de tonalitats - vermells, safirs, roses, grocs, granats, taronges, blaus celestes. I tot ballant al ritme del Cant de Joia de la Novena de  Beethoven. Quina meravella! Vaig anar una estona a submergir-me en aquella dansa d'aigua, llums i música i em vaig recordar dels sortidors que hi ha als jardins de Caldes de Boi. Allà no hi ha llums de colors però el paisatge de l'entorn és tant bonic! Altes muntanyes, núvols fantàstics, avets, raigs de sol, l'aigua que esquitxa la gesta verda...Jo em poso just a la sortida d'un dels  brolladors i l'impuls de aigua em fa pujar amunt, amunt, fins a dalts de tot i, un cop a dalt, intento mantenir l'equilibri sobre l'aigua al punt just que perd la pressió... fins que un rajolí capriciós m'envia fora, caic,  i, quan arribo a baix, em submergeixo dins l'aigua fresca de la tassa  i xipollejo sota la ruixada sorollosa dels dolls que cauen. La pressió d'un altre doll em puja amunt i m'hi estic fins que em torna a tirar fora. És tant divertit!  I la meva Amiga em contempla rient, asseguda a un banc amb un llibre a la mà  i jo saltant d'un sortidor a l'altre. Què bé que ens ho passem! Ella és tant feliç de veure els meus jocs!

Que bonic i joiós que és viure quan tot és un joc! És com si el món fos la creació de la dansa ininterrompuda d'un follet juganer. Perquè tot el que es fa per pur joc, amb Amor i desinterès, resulta d'una Bellesa desbordant. Com voleu que em cansi de contemplar les sortides i les postes de sol, si, des de fa sis mol anys, el follet juganer que dansa les fa cada una és més bella que l'anterior? Són una mica com els dibuixos del calidoscopi que em van regalar els Reis Mags  fa tres anys: mai es repeteixen, sempre nous, sempre bells, sempre originals..

Fa sis mil anys que sóc un infant juganer i sempre tinc coses amb què jugar. Per això, els follets no ens avorrim mai: sempre tenim algun reflex de llum per embadalir-nos, alguna flor bonica  per olorar, algun estel per contemplar, algun ocell amb qui cantem a duo, alguna fada per jugar, alguna Amiga per estimar... 

                                                                                                              

                                                                                   Estel-Verd

 

Sempre tenim algun reflex de llum per embadalir-nos, alguna flor bonica  per olorar, alguna Amiga per estimar... i algun amic com en Joan Ribot que ens faci un retrat tant bonic com aquest. Oi que hi he quedat be?

dilluns, 1 de febrer del 2010

Estel-Verd, n. 99

N.99    

 

Els cent i un e-contes del follet Estel –Verd

 

 

El monument a l'Estel-Verd

 

 

- No ho sabeu què, amics? El meu amic en Toni del Montseny m'ha aixecat un monument!!! Així és com la posteritat em recordarà per la fama de les meves accions i les seves memòries en els meus escrits....!

         - Home, Estel-Verd. No exageris! – m'interromp la meva Amiga, que, com sempre, continua amb el vici tan lleig d'espiar-me pel darrera mentre escric – El nostre amic Toni t'ha fet una figureta de ceràmica molt bonica. Però no arriba a monument ni està a cap lloc públic...

         - Que no és un monument!?  És quatre vegades més gran que jo!

         - Apa maco! Déu fer uns 15 centímetres d'alçada contant el pedestal.

- Tu calla, que ho explico jo! Mireu, amics. Com sabeu, jo faig 7,33 centímetres segons la mesura humans, és a dir, des del taló amb els peus plans fins la punta del cap. Però realment, faig 8,44 centímetres amb les ales obertes i esteses que sobresurten 1,11 centímetres per sobra del meu cap. Els humans no ho conten perquè ells no tenen ales, però els follets com jo, sí que en tenim i ho hem de contar. L'escultura del follet assegut pròpiament dit amb les ales fa uns 11 centímetres. (Com que té la caputxeta posada, fa una miqueta més, però no ho contem per simplificar-ho).  Els altres 4 centímetres són del pedestal. Si el  follet estigués dret faria unes 1,8 vegades (jo ho he calculat) més que estan assegut. Per tant, si estigués dret faria gairebé 20 cm mes les ales, el que significa que en el monument sóc gairebé tres vegades més gran que a l'original. I, per tant, si estigués dret i amb ales  faria 8,44x2,7=22,7 cm. Ara, per fer números rodons, imagineu-vos un home de uns 1.80 metres d'alçada que tingués ales i que en total, faria uns 2,10 metres, si el fem tres vegades més gran serien 6,30 metres si estigues dret i  per estar assegut serien 3,5 metres  només la figura humana amb ales. Més un terç aproximat de l'alçada del pedestal, serien  (3,5 + 1,17=) 4,67 metres d'alçada total!!!! Gairebé 5 metres!!!!! A quina casa humana hi cap una escultura asseguda de 5 metres d'alçada? No hi cap!!! Ha de ser al carrer o a un Museu i, per tant, per comparació, la escultura que m'ha fet en Toni, és un monument!!!

- Estel-Verd, per tu serà un monument, però pels nostres amics humans als qui escrius és una petita figura. Però, no veus que l'important per mi no és la mesura? Si hagués pogut, t'hagués aixecat un monument de 100 metres d'alçada  perquè t'ho mereixes. Quan em sento sola perquè la gent té feina o s'allunya de mi per circumstàncies de la vida, aleshores sempre em quedes tu, el meu fidel Estel-Verd, el meu petitò que m'explica històries, que em canta, que em porta la contrària quan li dic que em posi un DVD i me'n posa un altre, o que, simplement, se'n riu de mi - i amb mi - quan em cauen els coberts a terra amb un gran terrabastall. Per això, li he fet fer la figura a en Toni, perquè quan estigui sola, en veure-la em recordi de tu i et cridi amb la Imaginació i tu, l'Amic fidel que no falla mai, vens i em dones alegria...       

- No continuïs, que m'estàs fent plorar d'emoció!!! Però veus? Jo també t'ho dec tot a tu. Sense tu, sense la teva Imaginació que em dóna vida, jo no seria res. Si tu m'has fet aixecar un monument, que t'hauria de fer jo a tu, que m'has donat la vida i m'has imaginat tant re-bonic? Però ho faré. Et portaré a la Selva Negra i, quan vingui el Gran Mag Blau, ens ficarem tots dos sota el seu mantell i farem el viatge més fantàstic que mai t'hagis pogut imaginar. Viatjarem pel Pare Cel, el nostre Pare de tots els estels, de tots els móns reals i imaginaris i els veuràs tots, els móns reals, els imaginaris i els estels. I com que molts estels són les animes dels humans, a dalt al Pare Cel  hi retrobaràs tots els teus familiars i amics que has estimat i que ara són allà... Però aquest meu monument vull que resti aquí, a Barcelona, en memòria de la nostra amistat, perquè serveixi d'exemple de com és l'amistat de debò.                           

 

Estel-Verd

 

El meu amic en Toni del Montseny m'ha aixecat un monument!

dilluns, 18 de gener del 2010

Estel-Verd, b. 98

N.98   

 

 

 

Els cent i un e-contes del follet  Estel-Verd

 

 

Vent d'Or 

 

Vaig veure que en Vent d'Or, el cavall volador amic nostre, aterrava a la terrassa de ca la meva Amiga i vaig sortir a saludar-lo.

         - Hola Vent d'Or? Com estàs? ... No cal que dissimules. Ja veig que el teu cor està trist. Què et passa?

- Hola, Estel-Verd! Com està la teva Amiga? Fa tant de temps que no la veig! Des que te l'emportes en somnis a la Selva Negra, gairebé no em diu res. I ara, amb els Gran Llibre Màgic dels Follets, que podeu viatjar a tot arreu on hi hagin follets, encara em necessitarà menys i es recordarà menys de mi. Ja veig que l'amistat depèn de les circumstàncies i que allò de l'amor etern és una faula!

- Ja t'entenc! Però no creguis. Ahir mateix em parlava de tu i de quan anàveu volant per Pirineu amb tanta enyorança! Ara, la pobre, gairebé no hi pot anar, al Pirineu. Només algun cap de setmana al  Balneari de Caldes de Boi, anar i tornar. Els humans depenen del món físic i ella, el ronyó que li funciona és una màquina que hi ha a l'hospital i no pot viure sense ell.

- Ja sé que ara, en no poder anar gairebé al Pirineu, no li sóc tant útil  i aquí a Barcelona estic molt incòmode. En aquesta terrasseta gairebé no hi cabo i tinc feina per entrar i sortir sense trencar-li els testos... No li retrec que no pugui anar al Pirineu, pobre, però jo la trobo a faltar. I si ella no es recorda de mi, jo em moriré...    

- La  vida del Món Imaginari depèn dels humans i tu i jo i la Catifa Màgica i el Llibre Màgic i la fada Lliri Blau i tots els altres amics de la Selva Negra depenem de la Imaginació de la nostra Amiga. I si no fos  que ella és sorda i té altres dificultats que han fet que no hagi creat una família pròpia, que visqui sola i no condueixi cotxe, segurament ni tu ni jo existiríem. El seu món material potser ja l'ompliria o la distrauria de les coses essencials i no tindria necessitat de nosaltres. Però el Món Imaginari és el món més bell que existeix gràcies a que tots els humans, en ser imperfectes i inacabats, tenen aquesta set insaciable de bellesa, de perfecció i d'infinit i ens creen a nosaltres. ... Oh, Vent d'Or! Els cavalls reals són bellíssims però cap d'ells és tant sublim com tu!

I mentre deia això, em mirava en Vent d'Or, del color del sol eixint i que, per volar, no necessita ales com en Pegàs sinó que galopa amb uns salts immensos i sols de tant en tant aterra amb les potes del davant i amb les del darrera es dóna un nou impuls que el torna a elevar pels aires amb amplis moviments suaus i sinuosos que mouen una crin i una cua llarguíssimes de reflexos tornassolats amb ones rítmiques que segueixen el cant del vent. Tot ell és tant gràcil i majestuós alhora!

- Ja sé que li devem la vida i el haver-nos fet tant bells. Però ens creen, ens utilitzen i desprès ens abandonen. I jo sofreixo...

- Però no morim. Anem al parar al Palau dels Miralls dels Somnis des d'on podem retornar a la Imaginació dels humans per fer-los feliços de nou.

En aquell moment és va sentir un soroll. I era la meva Amiga que acabava d'arribar de ca les veïnes i va sortir corrent a la terrassa.

- Vent d'Or!!! Quina joia de veure't! Oh! Per què has trigat tant a venir? Ja sé que aquesta terrassa t'és petita però l'Estel-Verd  ens podíem concertar una cita al parc Güell, o al Montseny i jo vindria. Com m'agradaria estar amb tu!!!  Ja tinc ganes que arribi l'estiu per pujar un cap de setmana a Caldes de Boi i, des d'allà, per Aigüestortes i el Portarrò, em portis a l'Estany Ratera com quan anàvem amb els meus pares a Espot i tots plegats érem tant feliços. Jo a la meva illa plena de flors dins l'estany i tu xipollejant per aigua entre els reflexos resplendents del sol. Fa tant anys que no hi hem anat! Com ho enyoro! 

I es van abraçar. Els cabells rossos grisosos de la meva Amiga es van barrejar amb els rossos platejats clars de la crin del Vent d'Or. I jo vaig pensar que, per melangiosos que siguin les separacions i els amors impossibles, sempre són més bells que l'absència d'amor, el ressentiment i l'odi.        

                                                            

                 Estel-Verd

 

 

Oh, Vent d'Or! Els cavalls reals de són bellíssims

però cap d'ells és tant sublim com tu!

 

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com

dimarts, 5 de gener del 2010

Estel-Verd, n. 97

N.97
 
Els cent i un contes del follet Estel -Verd

 

El drac de la Selva Negra

 

Com tots sabeu, els dracs fan por. La missió dels dracs és fer por i si hom venç la por al drac, desapareix el drac i en lloc seu apareix la princesa, la rosa, el palau meravellós o el que sigui però que sempre és bo. És el que veiem que passa a tots els contes i llegendes que hi ha al Palau dels Miralls dels Somnis. La por al drac és por a quelcom que és molt dolent, tant dolent que no és imaginable... perquè no existeix. Per això els dracs tenen formes tan estranyes. La por al drac és por a perdre la por quan el drac deixi de ser drac. Però, què passa quan ja saps que el drac és per fer por però que darrera aquesta por no hi ha cap mal sinó quelcom molt bo? Doncs que el drac, en lloc de fer por, fa riure. I rius de por, com quan veus una pel·lícula de por que saps que s'acabarà bé. Tens por, però rius. O rius, però tens por. L'inconscient te por però la Consciència sap que la por de l'inconscient no té raó i rius per "crear distància" entre l'inconscient i la Consciència.      

Amb una explicació tant racional, sembla impossible explicar històries creïbles de dracs que facin por. És el que passa amb el drac que viu a la Selva Negra i que cada nit de pas de l'Any Vell a l'Any Nou surt del fons del Palau dels Miralls dels Somnis. Als únics que fa pot és als pobres animalons de menys d'un any que no saben el que va passar l'any anterior i s'espanten, és posen a tremolar i a amagar-se dins els seus caus o sota la protecció de les seves mames. Perquè el drac de la Selva Negra sembla terrible i, a més, cada any és diferent. Un any té set caps i es negre amb ales de mussol molt grosses i amb potes de fum de colors.  L'altre és verd, amb un sol cap amb una boca  molt grossa que treu llengües de foc i té una cua de serp que ho arrossega tot. L'altre és blanc com un fantasma, amb ulls grossos i vermells que surten per on menys t'ho esperes i que va fent uuuuhhh uuuuhhhh!! I així mil formes. Cada any és diferent perquè cada any, les "autoritats" de la Selva Negra (ja ho sabeu, Besllum Boscana, Lliri Blau, Violeta de Llum, Mag Blau quan hi és, etc.)  se les pensen totes per fer por (o riure) i el disfressen diferent i els qui no som autoritats també els donem un munt d'idees. A vegades, tenim tots tantes idees que hem de fer sortir dos o més dracs que es barallen – o juguen – entre ells. Aquesta superabundància de dracs no és malbarata: els retornem al Palau dels Miralls dels Somnis on la fada Besllum Boscana els transmet a la Imaginació d'algun humà perquè els introdueixi en un conte, els esculpeixi en algun capitell, o els pinti en el marge d'algun llibre amb miniatures. 

I quan, en el pas de l'Any Vell a l'Any Nou, surt el drac terrible, tots juguem, xisclem i riem i ens fem por els uns als altres o ens fem els valent i ens fiquem dins les gorges del monstre on hi han bombolles de colors - això és una  idea meva - i, sobre tot, fem que el drac persegueixi  i faci por als esquirols, ocellets i cérvols jovenets i quan els tenim ben espantats i acorralats, el drac obre la boca però, en lloc de menjar-se'ls, els dona una dutxa d'aigua fresqueta, perfumada i lluminosa i, els animalons entenen la lliçó i, un cop superada la por, riuen a gust. I així aprenen ells –aprenem tots – a superar les pors que ens paralitzen i a ser feliços com les prínceps del conte en el seu palau meravellós que és el drac de la por superada. Aprenem a ser valents i a riure'ns de les nostres pors.                              

 

                        Estel-Verd

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com

        

A vegades, tenim tots tantes idees que hem de fer sortir dos o més dracs que es barallen – o juguen – entre ells.

dilluns, 21 de desembre del 2009

Estel-Verd, n. 96

N.96
 

Els cent i un contes del follet Estel-Verd

 

 

El Cargol Treubanya fa de tartana

 

La meva Amiga i jo hem anat a casa la nostra amiga Lluïsa que està malalta. Allà, per fer-li passar l'estona, la meva Amiga s'ha tret un cistellet de dins la seva bossa on hi havia un altre amic nostre, el Cargol Treubanya.

         - Mira Lluïsa, aquest és el nostre amic el Cargol Treubanya. Aquest matí, l'Estel-Verd i jo hem anat, mitjançant el Llibre Màgic dels Follets a la Selva Negra i ens hem divertit molt amb ell. Com ja saps, un cop allà, jo em torno com una Jenseitsgeister, un Esperit del Més Enllà,  petitona com l'Estel-Verd i, per tant, em puc passejar per tota la Selva Negra damunt la closca d'en Treubanya com si anés en una tartana. Bé, és un mitjà de transport una mica lent, però ho veus tot amb molt de detall: les plantes, les flors, les marietes, els gnoms, les papallones... Ens hem fet tant amics, que ha volgut venir a conèixer Barcelona...

         - Quina enveja que em fas! Com m'agradaria passejar damunt la closca d'en Treubamya! – va dir la Lluïsa - I tu, Estel-Verd, també hi anaves? 

         - No, jo he anat a saludar la fada Lliri Blau que feia dies que no veia. I, per cert, li he explicat que et veníem a veure a tu que estaves malalta i li he demanat si tenia alguna cosa per guarir-te. M'ha preguntat què tenies. "Va coixa i porta bastó, li he dit, però ara té mes coses que no sé com es diuen". M'ha contestat: "Aleshores, no et puc donar cap herba en concret... Però tinc quelcom molt millor. Aquesta cirera d'arboç és màgica, quan hom se l'empassa i li demana el que vol, l'hi concedeix. Que li degui de què es vol guarir". - i m'he tret la cirera d'arboç de la caputxeta i li he donat a la Lluïsa.

      Però la Lluïsa, que no es treia en Treubanya de la vista, ha dit mentre agafava la cirera d'arboç :

         - Gràcies, Estel-Verd. Però les malalties ja se'm guariran quan em mori. Ara, em fa il·lusió fer-me petita com era la teva Amiga aquest matí i poder anar damunt la closca del Cargol Treubanya – i abans que ni jo ni la meva Amiga tinguéssim temps de dir res, la Lluïsa s'ha posat la cirera d'arboç a la boca, se l'ha empassada  i plifff! s'ha tornat petitona com jo.

         De moment, tots quatre hem rigut molt. Com que la meva Amiga era l'única persona gran, ha agafar la Lluïsa i l'ha muntat damunt la closca d'en Treubanya i ha començat la passejada. Però quan en Treubanya, per demostrar les seves habilitats, ha començat a pujar en vertical pel piano de caoba Berstein Wolf, la Lluïsa petitona s'ha posat a cridar que queia, que relliscava, que es marejava. I quan en Treubanya ha donat la volta, la Lluïsa ha començar a queixar-se del rastre de baba que el cargol deixava per on passava, que els deixéssim a terra, que tenia por, que volia tornar a ser gran... i ha baixar del cargol.

         Tornar a ser gran, sí, però... com?  Ella i jo ho hem dit de totes maneres però com que la cirera d'arboç ja no hi era, cap fórmula feia afecte. Estàvem desesperats i, després de molt discutir, hem pensat que el que havíem de fer era tornar a la Selva Negra i demanar a la fada Lliri Blau que desfés l'encanteri. Per la qual cosa havíem d'anar a casa la meva Amiga a cercar el Gran llibre Màgic dels Follets per poder anar tots a la Selva Negra. Jo m'he posat en Treubanya a la caputxeta (l'únic que hi podia anar per la seva qualitat d'animal no parlant: no hi puc portar ni persones ni Esperits de la Natura) i a la Lluïsa l'hem embolicat amb un mocador, posat dins el cistellet i aquest dins la bossa de la meva Amiga. Jo anava també dins la bossa. I, amb tots els altres tres a la bossa, la meva Amiga ha anat a agafar l'autobús per tornar a casa.

         La meva Amiga anava a poc a poc i amb molta cura per no marejar la Lluïsa. Era diumenge a la tarda i no es veia ningú pel carrer ni a la parada del bus. Y mentre la meva Amiga ens parlava i mirava dins la bossa... ha sortit un atracador de trascantó i ha estirar la bossa del braç de la meva Amiga per robar-li. Però la meva Amiga no l'ha deixat anar i s'ha agafat amb l'altre mà a la barra de la parada de l'autobús. El lladre ha donat una altre estrebada mentre jo sortia i amb la meva llum l'enlluernava... i la Lluïsa també sortia a mida normal, amb en peu a dins la bossa que penjava del braç de la meva Amiga i l'altre suspès enlaire i, amb el seu bastó, ha començat a pegar cops al lladre qui, ben convençut que aquella bossa no li convenia, ha emprès la fuga. Es veu que, amb l'estrebada, la cirera d'arboç, que estava a la gola de la Lluïsa, li ha sortit enfora i s'ha desfet l'encanteri... Coses de la màgia!

         Però la Lluïsa m'ha tornat immediatament la cirera d'arboç tot dient:

         - No vull saber res més de cures màgiques ni de passejades damunt d'un cargol. Estic malmesa, plena de cops, marejada. Vaig a casa a guarir-me. I no vingueu, que he de netejat el piano de la baba del Cargol Treubanya.

         I, tot i anar coixejant i amb bastó, ha fugit de nosaltres corrent com una esperitada.                                    

          Estel-Verd

 

...em puc passejar per tota la Selva Negra damunt la closca d'en Treubanya com si anés en una tartana...

dilluns, 14 de desembre del 2009

Estel-Verd, n. 95

N.95

                           

     Els cent i un contes del follet

Estel –Verd

 

 

El concurs de pessebres

 

- Aquest any segur que guanyarem el primer premi del concurs de pessebres de la parròquia!!! – dic a la meva Amiga – Jo, com que sóc un follet de la mida del les figuretes del pessebre,  faré d'àngel del cel  i cantaré: "Pastoreeeets de la muntaaanya ..." amb la meva bonica veu de soprano.  En Quim que faci de Pascual  amb veu de... bé, ell és tenor, però que faci de baix. I tu, l'Anna , la Consol i la Consuelo fareu de cor i orquestra i cantareu – i tocareu -  la tornada, "Cap al migdiiiia / canta i refiiiila...". Els instruments musicals... ?La cassola gran d'alumini, les dues paelles, el cullerot de servir la sopa, l'escumadora,  un parell o tres de tapadores com a percussió, la mà de morter i... la Consol que tregui el seu violí. Cantarem totes les estrofes. Jo, amb la meva llum petita però que se'm vegi, estaré davant el pessebre i quan haurem acabat de cantar, volaré cap el portal i encendré la meva llum més encesa i il·luminaré tot el pessebre i enlluernaré la gent que hi vingui. I així, encara que els altres anys no vàrem guanyar el primer premi perquè els altres pessebres tenien llums de colors i, a casa teva, no, perquè no tenies endolls a prop del pessebre, aquest any, entre els llums de piles que hem comprat i jo que faré d'àngel lluminós i cantaire, farem  el millor pessebre i més ben il·luminat. I tots ens aplaudiran molt, sobretot els nens. Farem força xivarri i guanyarem!!! M'agradaria tant que em donessis a mi el premi com a record!

- Si, preciositat, si; - em confirma la meva Amiga -  a mi m'agrada la xocolata negra i el premi, el Caganer retallat de cartró que caga un bombó, és molt típic, però el bombó, que va embolicat en un paper daurat molt bonic, no és de xocolata negra sinó de xocolata amb llet, almenys el dels altres anys.

- A mi també m'agrada més la xocolata negra, però com que no me'l  vull  menjar sinó el vull per guardar a la caputxeta com a trofeu i lluir-lo a la Selva Negra, m'és igual. El que si que has de fet tu és telefonar la teva cosina Bet perquè ens colli el boix grèvol i la molsa del seu jardí. Ja ho aniré a buscar jo, si té por que, si ho porta ella, pel camí, la policia li faci pagar una multa per arrencar plantes protegides. I a dins a casa no crec que hi vingui cap policia, oi? Els senyors papes dels nens que vindran no crec que facin cap denuncia. Jo els puc explicar que a la Selva Negra no està prohibit collir plantes per un cosa tant bonica com és fer pessebres i que jo, que sóc fill de la Mare Molsa, puc testificar que la meva mama està més que orgullosa per participar en un pessebre en que el seu fill hi fa d'àngel i canta. Quina il·lusió que em fa!

- No et facis tantes il·lusions, Estel-Verd! Jo no estic tan segura que guanyem el primer premi. Però és igual. L'important és participar i tots els participants tenen el premi igual: el caganer de cartró retallat que caga un bombó embolicat en plata daurada...

- Jo crec que sí que el guanyarem! Els altres pessebres dels amics de la parròquia tenen llums, però cap follet que els faci d'àngel del cel, que canti, que voli, que sigui lluminós i de la mateixa mida de les figures. I perquè els assistents estiguin més contents, farem que també hi participin: els repartirem la lletra de "L'Àngel i en Pasqual " i així podran cantar-la... Bé, vull dir, podran cantar les tornades perquè les estrofes de solistes ho cantarem, com ja he dit, en Quim i jo: la cosa quedarà així:                         

 

L'Àngel i en Pasqual  (Nadala popular catalana)

 

         Àngel del Cel (veu de soprano, que ho canta l'Estel-Verd)    

- Pastorets de la muntanya

que viviu en gran recel,

en gran recel;

desperteu, veniu de pressa,

que ja és nat el Rei del Cel;

desperteu, veniu de pressa,

que ja és nat el Rei del Cel. 

 

( Ho cantaran tots els assistents)

Cap el migdia

canta i refila

toca Pascual,

repica el timbal:

ram pataplam

ram pataplam;

que són festes d'alegria

Pasqües santes de Nadal,

que són festes d'alegria

Pasqües santes de Nadal,

 

Pasqual (veu de baix que ho canta en Quim, tenor)

- Que és aquest soroll que sento

a aquesta hora en el corral,

en el corral?

espereu, que si jo baixo,

sabreu qui és en Pasqual,

espereu, que si jo baixo,

sabreu qui és en Pasqual!

 

(Tots els assistents)

Cap el migdia

canta i refila...

etc.

 

Àngel del Cel (veu de soprano, que ho canta l'Estel-Verd)    

- Ai, Pasqual, no t'hi enfadis,

que sóc un Àngel del Cel,

Àngel del Cel,

que he vingut a anunciar-vos

que ja és nat el Rei del Cel

que he vingut a anunciar-vos

que ja és nat el Rei del Cel

 

(Tots els assistents)

Cap el migdia

canta i refila

toca Pascual,

repica el timbal:

ram pataplam

ram pataplam;

que són festes d'alegria

Pasqües santes de Nadal,

que són festes d'alegria

Pasqües santes de Nadal.

 

Acompanyament musical: l'Anna, la Consol, la Consuelo, la meva Amiga i altres voluntaris per la percussió casolana: cassoles, tapadores, culleres, etc. Tots a cantar, a tocar i a ballar! I a tots:

 

Molt Bon Nadal i Feliç Any 2010!!!

 

Maria Assumpta i Estel-Verd 

- Aquest any segur que guanyarem el primer premi del concurs de pessebres de la parròquia!!!

Estel-Verd, n. 94

N.94      

 

Estel –Verd

 

 

● El Bedoll Savi

 

La meva Amiga estava escrivint a l'ordinador la segona part de la seva tesi doctoral  i jo estava a la terrassa amb les plantes i les flors aprofitant el sol de la primera hora de la tarda i, a través de la vidriera de la porta, la veia com treballava. De tant en tant, travessava el vidre i li deia:

-  No vols que t'ajudi a fer res? La cita d'algun llibre o que et cerqui algun document o imatge?

- Gràcies, Estel-Verd bonic, però estic redactant i ho he de fer sola. Ara, aviat acabo, i et faré una proposta molt interessant.

Vaig esperar-me. Va acabar de redactar, va tancar el document i va anar a "Les meves imatges" i en va obrir una amb l imatge que us envio amb "l'Arbre Savi" i va dir-me:

- La nostra amiga Pilar Cugat sap que m'agraden els arbres i em va enviar la imatge d'aquest arbre Savi. És un bedoll, però no es recorda d'on és. Dons bé, m'agradaria anar a xerrar una estona amb aquest Arbre Savi. Saps on el podria trobar?

- A molts boscos encantats hi ha arbres savis que parlen i et diuen coses enrevessades que, quan les interpretes, moltes vegades t'equivoques. Al Palau del Mirall dels Somnis hi són tots, però allò és molt gran i tu encara no pots entrar-hi... i aquest en particular no sé d'on és. De la Selva Negra, no, però allà n'hi ha un altre que s'assembla una mica amb aquest. I que, amb molta prudència, podries anar a saludar-lo.

- No, m'agrada aquest. I a més, jo somio en aquest quan li faig la pregunta.  Crec que només aquest podrà dir-me el que vull saber.

- I què vols saber?

- Si acabaré llegint la tesi i seré doctora o si em quedaré pel camí. I també voldria saber si la comtessa pintada a Sant Pere del Burgal, que té el nom esborrat i que  és una clau de la tesi, era Llúcia, Àuria o Guillema. Si ho sabés, treballaria més segura a la tesi i aniria més de pressa.

- Però Amiga, els arbres savis no contesten temes tant concrets sobre la vida profana sinó sobre la teva vida interior, allò que et fa créixer. Més aquest, que té els ulls molt grossos i la boca molt petita, el que vol dir que sap molt però xerra poc. Els arbres són savis perquè uneixen la saviesa de la terra, que ens és comuna a tots i miren al cel d'on ve l'Esperit Lliure  Si els preguntessis això, pensarien que són necieses i et contestarien amb un estirabot que et despistaria i que sols serviria per que t'adonessis que has de preguntar sobre el fonamental.

- Ja sé quines són les preguntes fonamentals, Estel-Verd. D'on venim, on anem, què hi fem aquí, com ser savis...? Ja ho sé. En el fons, tothom ho sap. I les respostes, també les sabem, si escoltem el fons del nostre cor. No cal anar a cercar  cap arbre Savi. Però saps? Els humans tenim curiositat per coses més banals, més particulars, sobre com  complaure el nostre orgull individual. I he pensat que potser l'Arbre Savi...

- El Bedoll Savi no és savi perquè endevini el futur ni perquè tingui molta informació útil. Com jo, com els grans éssers del Món Imaginari, no servim per solucionar els problemes de la vida pràctica ni la curiositat dels humans. Estem més enllà de la utilitat. Per això tots els arbres Savis del món saben les mateixes coses, les que tu acabes de dir. I tots els follets del món sabem una sola cosa, que la vida és pur joc. Tu juga a  fer la tesi doctoral, com jo jugo amb el raig de sol enviat pel Pare Cel. Una vegada has esbrinat les grans preguntes serioses, a la Vida tot és pur joc.      

               

 Estel-Verd 

 

- M'agradaria anar a xerrar una estona amb aquest Arbre Savi. Saps on el podria trobar?