Estel-Verd, n. 93

N.93      

 

Estel -Verd

 

● Jocs amb libèl·lules ●

 

Un dissabte, vàrem anar a veure en Toni, la Pepi i l'Estel de l'Alba, els nostres amics del Montseny. I després de dinar, l'Agustí, la Pilar, en Martí, la meva Amiga, i els tres follets, en Mòllic, en Llum d'Alba i jo, ens en vam anat a fer la digestió i la migdiada junt al riu Tordera, al costat del pont de troncs junt on  uns mesos abans havia fer sortir el meu Mamut. A aquella hora de xafogor, el lloc, entre alzines, castanyers i pollancres, era verd i fresquet. El riu lliscava alegrement, allà fent saltirons, més a prop, en gorgs on l'aigua lliscava avall molt suaument. El remoreig de l'aigua es barrejava amb el cant dels rossinyols i el xiuxiueig del vent entre les fulles dels arbres. Aquí i allà, clapes de sol travessaven les fulles i els raigs daurats il·luminaven el verd resplendent de l'herba, el verd profund de la molsa, les pedres i el terra fosc i també l'aigua del riu que lliscava i que, com miralls movedissos, és reflectien en la gran pedra que servia de suport al pont de troncs. Els reflexos de la llum ballaven una dansa ininterrompuda sobre la superfície de la dura pedra.

Junt al racó on els raigs de sol donaven sobre el gorg d'aigua que es reflectien en la pedra, tres libèl·lules d'un blau verdós intens i impossible voletejaven sobre la superfície de l'aigua donant voltes i voltes d'ací cap allà, jugant amb les fulles que, des dels arbres, anaven caient com un plugim mogut per les ratxades de vent per entre els contrastos de llum del sol i l'ombra del bosc. Us asseguro que no cal anar a la Selva Negra per veure un lloc tant bell com aquell! Era la joia pura! En Martí, de peus i de cul a l'aigua, xipollejava tot jugant amb l'aigua i el fang dels marges. La Pilar contemplava embadalida els jocs del seu fill. L'Agustí, endormiscat, escoltava el concert del silenci, la brisa, l'aigua i els rossinyols. I la meva Amiga s'extasiava veient com els tres follets jugàvem amb les tres libèl·lules blaves a surfejar amb les fulles dels arbres que havien caigut sobre la superfície del riu i que ens balancejaven amb moviments ara lents ara accelerats  fins que, en arribar a un ràpid, la fulla es giravoltava i els tres follets anàvem a parar dins l'aigua entre riures i xiscles. Però les libèl·lules no es mullaven mai; aixecaven el vol  i amb el seu llarg cos blavós amb reflexes safirs semblava que ballessin un ball de bastons mentre movien les ales translúcides amb moviments ràpids com guspires de flames verdoses i blaves.  Que belles i simpàtiques que eren!  Els seus grans ulls reflectien les ondulacions de l'aigua i seu ràpid aleteig omplien de guspires blau safir el petit racó on la dansa tenia lloc. I l'estona passava sense passar, com si, amb el voletejar  màgic de les translúcides ales blavoses, el moviment esdevingués el ritme etern de les coses immutables.  L'etern retorn de totes les coses, sempre en dansa i sempre idèntiques!         

         El riu – el temps? – lliscava suau i lentament i, en la seva superfície ondulada, reflectia, com en fragments de miralls deformats, les històries dels seus marges: un home endormiscat que escoltava la música de la natura, un nen que jugava amb el fang i aigua, la seva mare que el contemplava embadalida i una altre dóna que observava com tres follets jugaven amb tres libèl·lules d'un blau verd increïble. I, lentament, l'aigua que lliscava s'emportava totes aquestes imatges fragmentades avall, avall, vers la mar llunyana i immensa on tots els records del món són guardats al seu fons com tresors de valor incalculable.

 

Estel-Verd

 

...movien les ales translúcides amb moviments ràpids com guspires de flames verdoses i blaves...

Estel-Verd , n. 92

N.92  

    

Estel -Verd

 

● El mestratge del Gran Mag Blau ●

 

Quan es va despertar del seu viatge en somnis al bosc dels silfs, la meva Amiga semblava realment afectada pel que havia vist i, com que era diumenge, ens vàrem quedar al llit a xerrar. Al cap d'una estona de parlar d'aquells éssers misteriosos, la meva Amiga va comentar:

- Malgrat el misteri i la bellesa dels Silfs, hi ha hagut quelcom aparentment més normal però molt més profund i difícil d'explicar... em refereixo a la presencia del Gran Mag Blau. Sota l'aparença d'un vell savi, però trempat, acollidor  i fins irònic, he intuït una presencia molt més forta i profunda que la de tot el bosc. És ben curiós, perquè a diferència dels silfs, de la fada Lliri Blau o de tu mateix, el gran Mag Blau no el veus màgic ni fantàstic.  Sembla un home vell de per aquí, però quin home! Ja sé que té poders, que va de món en món, però el seu poder rau en una senzillesa extrema. Amb els silfs, no intentava interferir-hi o defensar-me. Senzillament, era allà i em comunicava serenitat... I dius que vas estar molt temps amb ell, Estel-Verd?

- Ui, si! Vaig estar tres cents set anys voltant per l'Univers dins el seu mantell, amb forma d'Estel....Verd. Va ser meravellós! Tots els estels del seu mantell, els que tu veus dalt del Pare Cel, son Esperits, que tant poden provenir del que vosaltres en dieu Mon Imaginari, com ara jo o els àngels i fades, com dels Esperits humans, els Jenseitgeister, lliurats de la matèria per la mort. Allà dalt no hi ha gaire diferència...  Des del dalt el Cel – el mantell del Gran Mag Blau – em va mostrar i  em va ensenyar a conèixer i estimar aquest univers amb tots els seus móns interiors, imaginaris, i tots els somnis humans en les seves formes que adopten en els contes, mites i religions de tot el món que, des de fora poden semblar absurds, però des de dins de cada poble, tots tenen un sentit profund i vital. Ja que el Gran Mag Blau té una doble missió: en`primer lloc, envia els estels del Pare Cel als homes en forma de críptics somnis nocturns, els quals, els savis i poetes, gràcies a la  Fada Besllum Boscana del Palau dels Miralls dels Somnis de la Selva Negra, transmuten en somnis diürns comprensibles per al pobles - contes, cançons, faules, llegendes, mites, poemes... que els homes guarden i estimen com els seus més preuats tresors. La segona fase de la missió del Gran Mag Blau és explicar el sentit d'aquests somnis diürns a cadascú dels humans segons el seu enteniment, i així, retornar al Pare Cel els bellíssims somnis diürns amb el seu sentit celestial. I els humans comprenen així la seva missió a la Vida...

- I això vol dir que el gran Mag Blau és conegut arreu?    

- Bé, si però no. Quan va a cada terra, el Gran Mag Blau adopta una forma i un nom diferents d'acord amb els símbols i els mites propis dels somnis diürns d'aquesta terra, època o Món Imaginari: a tu se't va mostrar con un vell savi de per aquí, igual que l'estrany distribuïdor que va veure el Josep de la Llibreria Almirall quan li va dur El Gran Llibre Màgic dels Follets;  és Merlí al mon artúric, Sant Gabriel pels cristians, Lug per als celtes, el Drac celestial pels xinesos, Mercuri pel als romans, Gandalf a la Terra Mitjana, Shiva a l'Índia, Hermes per als grecs...   

- Hermes! L'hermeneuta! Ara ho entenc! És l'enviat del Cel.

- És clar, dona! És el que t'estic dient tota l'estona! I jo, quan  vaig estar amb ell, vaig ser un deixeble seu, un petit estel del seu mantell. Ell és qui em va instruir. Jo he après de molts mestres; el gnom Gom-Gom, la fada Lliri Blau, l'elf Violeta de Llum... però el de més amunt és el Gran Mag Blau que és qui, des del seu palau de la Illa Blanca, està amb contacte directe amb el Pare Cel, que està per sobre seu i per damunt de tot, embolcallant-ho tot i és el Pare de tots.

                             Estel-Verd    

 

Tots els estels del seu mantell, els que tu veus dalt del Pare Cel, son Esperits.

(El petit Estel-Verd que hi ha cap a baix a l'esquerra, sóc jo).

__________ Información de ESET NOD32 Antivirus, versión de la base de firmas de virus 4377 (20090828) __________

ESET NOD32 Antivirus ha comprobado este mensaje.

http://www.eset.com

Estel-Verd, n. 91

N.91   

 

Estel -Verd

 

● El bosc dels Silfs ●

 

Per fi, l'altre nit vaig poder traslladar en somnis a la meva Amiga al bosc dels  sílfs i les sílfides que és, desprès del Palau dels Miralls dels Somnis, el lloc més poderós i encantat de la Selva Negra  i que, per suposat, no es pot visitar sense el permís dels seus habitants. De fet, jo mateix solament hi havia passat unes cinc vegades acompanyat d'algú superior a mi, com la fada Lliri Blau o l'elf Violeta de Llum, perquè jo tot sol o amb altres follets o gnoms ens fa molt respecte.  És tant misteriós!  No es cap por de res precís, sinó temor pel grandiós i inabastable, pel que no és pot comprendre. Però a la meva Amiga, els misteris l'atrauen; el que no entén, la fascina. Hi ha humans que són ben estrambòtics i curiosos! I jo, per satisfer-la, vaig demanar a la fada Lliri Blau i al gran Mag Blau que intercedissin davant els silfs i silfides per poder-los visitar en les seves estances, ni que fos dins els somnis de la  meva Amiga. Per fi, es va acordar que la meva Amiga i jo aniríem acompanyats del Gran Mag Blau qui, tot i que no es pròpiament de la Selva Negra, és qui té més poder i mà esquerra en el tracte d'aquests éssers misteriosos.

         Ara que els he "percebut" més a prop i millor, puc dir que la descripció dels silfs i les sílfides que vaig fer al número 32 de l'Estel-Verd era correcte, però molt "curta". D'entrada, no els acabes de veure mai bé, és a dir, no saps si veus una sílfide, un raig de lluna, un vel de boira o una ombra. Tot és tant evanescent! Però també t'adones que, sota una aparença tan imprecisa hi ha una presència forta i poderosa però que, a igual que les seves formes, no és personal. És com si el bosc sencer fos Consciència,  Presencia i Saviesa ancestral i les seves personalitats – els silfs i les sílfides – fossin sols momentànies formes d'expressió d'aquesta Saviesa ancestral, que, uns instants desprès, s'hauran disgregat i posteriorment, fusionat amb les restes d'altres formes, sobre tot humanoides, però no únicament; també hi ha trossos de boira o fum que recorden cavalls, llops o, fins i tot, aus i dracs. Emergències del Caos primordial, aquestes evanescències blanques, fluïdes i translúcides temen tota la potència de les forces primàries, de les que en són com una manifestació. A més, tot el bosc ressona amb uns sorolls sords i  impressionants, barreja de trons de tempesta i música d'àngels, que augmentaven la sensació de misteri.  

De fet, com vaig poder comprovar, el Gram Mag Blau no actuava sobre els silfs i les sílfides sinó que el que feia era donar suport a la meva Amiga per que els podés tolerar, no fos que, ni que estigués en somnis, es desmaiés de la impressió, tant gran era l'impacte  que causava la seva presència propera. I ens explicava que no ataquen mai ni fan cap mal físic: en tot cas, si no ets interiorment resistent, et pots morir de por... Bé, els follets no ens morim tant fàcilment i la meva Amiga, abans, s'hagués despertat de l'ensurt!              

         I, malgrat tot, que bells i fascinants que són! No hi al món res més formós que aquestes figures sols insinuades, blanques, fantasmals, però altes, potents i vigoroses, d'homes, dones i altres éssers tant sublims que ni els deus de cap religió els ha imaginat. I, de fet, són molt més antics i primigenis que els deus, que les fades, que els avantpassats... Són les primeres emanacions del Caos a la Consciència, quan el Caos comença a ser Consciència o la Consciència comença a ser Caos... 

         Què petitons que ens vàrem sentir i quina frisança que vàrem passar! Però,  aixoplugats sota el mantell del Gran Mag Blau, la meva Amiga i jo sentíem que aquella experiència valia la  pena!

                                                                

                          Estel-Verd

 

No saps si veus una sílfide, un raig de lluna, un vel de boira o una ombra.

Estel-Verd, n. 90

N.90                 

 

 

Estel -Verd

 

 

 

● Perfum a bosc? ●

 

 

Quina oloreta tan bona que fa l'herbolari dels meus amics Joan i Maria Jesús! I que bonica que és la botiga! A la meva Amiga i a mi ens encanta anar-hi i mentre ella xerra que xerra amb els seus propietaris, a mi m'entusiasma  posar-me dins les caixonets amb cadascuna de les herbes i olorar-les. Bé, no totes, que també hi ha herbes que diuen que curen,  però que fan una pudor!!! A la  Selva Negra, totes les herbes fan bona olor, fins i tot les que curen, que són gairebé totes! També poso pel Joan que és un dels meus millors retratistes. Alguns dels retrats meus que us envio són fets per ell! 

         - Estel-Verd! - em crida la Maria Jesús – Mira que tinc per tu! Barretes de cremar amb olor a bosc!

- Si, Estel-Verd – reblà la meva Amiga – En comprarem un feix i aquesta nit, mentre jo sopi, en cremarem i així ens podrem imaginar que estem a la Selva Negra o, com a mínim, al Pirineu.

Jo m'ho vaig mirar. Era un feix de quinze barretes d'un pam escàs de llargada de color gairebé negra subjectades per un paper de color verd fosc i una goma elàstica. L'olor era una mica rara. Potser sí que feia una mica de perfum a farigola, pi i falguera, però... bé, potser quan les creméssim...!

         Quan vàrem arribar a casa, la Consoleta, la simpàtica veïna de la meva Amiga, l'esperava perquè la deixéssim mirar un dvd a la nostra televisió ja que la de casa seva no funcionava. Ella es va posar al menjador i la meva Amiga i jo ens vàrem tancar a la cuina, el que va anar la mar de bé, perquè era l'hivern i feia fred. La meva Amiga va anar a cercar el bol de ceràmica amb sorra on hi clava les barretes de cremar l'encens quan fa meditació i em va dir:

- Saps que, Estel-Verd? Perquè faci força olor, cremarem cinc barretes de perfum de bosc a la vegada

Dit i fet. Va encendre les cinc barres al gas i les va clavar al bol. A la primeria era molt bonic: van començar a pujar fils de fum cap el sostre, tots misteriosos, fluctuants i que feien formes estranyes, com fantasmagòriques. A mi em va recordar les boires del bosc dels elfs, tot molt encantat... Pel que fa al perfum, no era del tot desagradable. Olorava a farigola i a pi... cremat i, sobre tot a fum. Feia tant fum que, al cap d'una estona, la meva amiga va començar a tossir, a fregar-se els ulls i a ventilar-se amb la mà el nas i la boca. L'aire va esdevenir tan blanquinós i espès que jo gairebé ni la veia.

- Amiga, ets una fantasma invisible? On ets? - vaig preguntar cridant

- Estel-Verd! Què estàs aquí? Que t'has posat la caputxeta, que no et veig? – va continuar la meva Amiga amb el mateix to de broma

Jo vaig encendre la meva llum verdosa i vaig continuar cridant:

- Sóc aquiiií, a dos pams de tuuu!!! 

- Però..., que misteriós que estàs, Estel-Verd! Tot envoltat de boira verda! Ets tu o ets un foc follet? – em va preguntar tot rient del joc de paraules.

         - Sooóc un foooc folleeet sorgit d'entre la boira d'un cementiiiiiri – vaig dir fent veu greu com de por. 

         - Què dieu, que ja esteu al cementiri?  -  va dir una veu que no era la meva Amiga. Per la porta oberta va entrar aire fresc i net  – Què feu? Jugueu a cementiris, se us ha cremat el sopar, feu bafs de farigola pel refredat o he de telefonar els bombers que vinguin rescatar-vos de l'incendi? 

- És que la teva veïna volia que anéssim  a la Selva Negra però... em acabat a la Selva Blanca!

I vam riure tots tres. 

 

                        Estel-Verd

 

Quina oloreta tan bona que fa l'herbolari dels meus amics Joan i Maria Jesús!

__________ Información de ESET NOD32 Antivirus, versión de la base de firmas de virus 4377 (20090828) __________

ESET NOD32 Antivirus ha comprobado este mensaje.

http://www.eset.com

Estel-Verd, n. 89

N.89  

      

Estel -Verd

 

 

● Dos follets condecorats  ●

 

Era el meu dia del Montseny i a les sis del matí era sobre la vall alta de la Tordera cercant el meu amic el follet Mòllic. Em va estranyar que, tot i haver quedat amb ell, no apareixia. Vaig anar a casa la seva amiga Pepi a veure si aquesta en sabia alguna cosa, però a aquelles hores del matí , la Pepi, en Toni i la petita Estel del Alba dormien. Al cap de poc, va aparèixer en Mollic molt neguitós.

         - Es horrorós, Estel-Verd! Fa un moment era al bosc i he sentit dos homes que deien que avui, amb el  vent fort i  sec, era el dia adequat per calar foc al bosc i incendiar-ho tot per desprès fer-hi xalets i que anaven pel material incendiari... Hem d'avisar ràpid el Toni, que és bomber i la Pepi, que protegeix el bosc, perquè ho impedeixin.

Els vàrem despertar i els hi vàrem explicar. Immediatament, van telefonar als bombers i a Protecció Forestal tot dient que "no és una broma; ens ha telefonat un amic de tota confiança que ho ha sentit." Van deixar la menuda amb uns veïns amics i, amb el cotxe, es van apropar a la zona boscosa indicada. Quan hi vàrem arribar, no vàrem veure res ni ningú. Al cap de molt poc es van presentar els companys del Toni amb tot el seu material –dos grossos camions de bombers amb extintors i mànegues! – i la camioneta de la Protecció Forestal, més un cotxe dels Mossos, però...  ni rastre dels delinqüents ni del foc. El que havia passat era evident: havíem actuat tan ràpids que havien aparegut els bombers abans que els incendiaris no haguessin fet la seva feina. I els bombers i els de Protecció Forestal se'n reien d'en Toni i la Pepi:

- On és el foc? Tan segurs com estàveu que era un amic de tota confiança... i ha resultat una broma pesada! 

La Pepi i en Toni, pobres, no sabien quina cara posar-hi!

Però, mentre els homes parlamentaven, jo vaig dir a en Mollic:

- Quan hem arribat, jo he sentit una ferum estranya: els incendiaris han de ser a prop.

Vàrem cercar dins el bosc i... estaven allà, amagats entre els arbres intentant ocultar un  bidó de benzina i altres materials per calar foc dins el tronc foradat del castanyer Cap de Dinosaure, a sols uns cent cinquanta metres d'on estaven els nostres amics i els seus companys. I vàrem sortir volant del bosc tot cridant: 

- Estan allaaaà als castanyeeers!!! Amagant el material de calar foooooc!!!

L Toni i la Pepi es van posar a córrer vers on els indicàvem i els seus companys, sorpresos en veure dos petits bitxos que cridaven – que no sabien si eren follets, lloros, àngels o dimonis - també van córrer al darrera i, després d'una persecució per dins el bosc, - semblava una pel·lícula! - entre tots vàrem enxampar els dos incendiaris i les proves del seu frustrat delicte – el material per calar foc dins el castanyer Cap de Dinosaure.                           

I quan els Mossos es van haver endut els frustrats incendiaris i tot va haver acabat, els bombers i els guàrdies de Protecció Forestal van dir a en Toni i a la Pepi que atorgaven la Medalla del Montseny a aquells dos simpàtics follets – ara ja ens havien presentat. Però nosaltres els vàrem contestar:

- Una de les nostres tasques és, com la vostre, defensar la natura i és el que em fet entre tots. Però la majoria de la gent no creu en els follets ni els distingeix dins el bosc. Si avui ens hem deixat veure és per salvar el bon nom dels nostres amics. Però serà millor si doneu la seva versió que "han estat avisats per un amic de tota confiança" i que, un cop aquí, heu vist com els incendiaris corrien. Perquè, si dieu que us han avisat un parell de follets, els vostres caps diran que no hi sou tots, podríeu perdre la feina i fins us tancarien a Sant Boi. Pel que fa a les medalles, condecoreu al Toni i a la Pepi i, desprès, que els hi deixin a l'Estel-Verd: se les posarà dins la caputxeta i les ensenyarà als seus amics de la Selva Negra. Com presumirà! A la seva estimada fada Lliri Blau li caurà la baba de veure'l condecorat amb una medalla més grossa que ell!!          

I nosaltres ens en vàrem anar i ells varen atorgar les medalles a la Pepi i en Toni els quals, des de aleshores, han pujat en estima entre els seus companys. Però ells sempre han dit que les medalles són nostres i, en una cerimònia intima en que estàvem nosaltres dos, ells dos i llur filla Estel de l'Alba, els seus companys de feina que havien presenciat els fets i la meva Amiga, ens les vàrem lliurar.  

                                                      

                                     Estel-Verd  

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com  .

                                                                                        

La Pepi va fer aquesta foto del castanyer Cap de Dinosaure

on els incendiaris van amagar el  material incendiari.

(Sobre els orígens d'aquest castanyer, vegeu l'Estel-Verd, n. 61).

__________ Información de ESET NOD32 Antivirus, versión de la base de firmas de virus 4377 (20090828) __________

ESET NOD32 Antivirus ha comprobado este mensaje.

http://www.eset.com

Estel-Verd, n. 88

N.88        

 

 

Estel -Verd

 

● El Paradís d'en Trencapinyons ●

 

De quan en quan, per fer feliç la meva Amiga i per veure el meu amic l'esquirol Trencapinyons, me'l trec de la caputxuta i juguem tots tres. Aquest matí, mentre ell era amb nosaltres, la meva Amiga se'n ha adonar que no tenia peix per la Maria Jesús que venia a sopar i ha decidir anar al mercat a comprar-ne i en Trencapinyons i jo l'hem acompanyat dins la butxaca del carret de la compra. Mentre comprava peix i  fruita, en Trencapinyons s'ho mirava tot amb ulls admirats. No havia estat mai en un mercat humà com aquell!

         - Finalment - ens ha explicat la meva Amiga – en aquesta parada vaig a comprar tres unces d'avellanes torrades per fer la picada.  

         En Trencapinyons no entén el català però amb l'olor en deu haver tingut prou. D'un bot, ha saltar damunt del carret des d'on els seus ulls s'han obert com dues taronges: caixons i caixons plens de fruits secs de totes menes: ametlles, avellanes, nous, pinyons, anacards, nous de macadàmia, pistatxos, cacauets, xufles... de tots maneres, torrats, crus, salats, remullats, secs, pelats, amb clofolles...  Ha exclamat en el seu idioma boscà: 

- Oooohhh!!! Això és el Paradís! Fruits secs que no s'han de trencar ni pelar... I n'hi ha que no els he tastat mai! ...I en bosses senceres!        

         Això últim anava perquè la mestressa de la parada estava despatxant quatre unces i mitja de nous dins una bossa de plàstic. En Trencapinyos és tan bufó i simpàtic que sempre cau bé i tothom li permet tot. I això  fa que no tingui por de res ni de ningú. Així que, donant un altre bot – que aquesta vegada, tothom ha vist – ha anat directament a les bosses de plàstic i, agafant-ne un grapat, n'ha obert una i l'ha omplert amb tota la rapidesa que ho permetien les seves potetes, de cacauets i, un cop plena, ha començat a omplir-ne una altre de xufles.

         Com podeu comprendre, la gent que hi havia a la parada s'ha posat a riure, a assenyalar-lo  i a xiuxiuejar: "Què bufó que és!" deien. I de les parades veïnes s'han apropat i s'ha format un cor de gent que també cridava i feia comentaris. Aleshores, la mestressa de la parada, creien que ja hi havia hagut massa espectacle, ha dit:

         - Prou, lladregot! – i l'ha anat per agafar.

         Però en Trencapinyons s'ha defensat i seguint la seva tàctica, ha anat a les avellanes i, amb les potes del darrera, ha metrallat la cara de la mestressa amb una ràfega i desprès se'n ha anat als pinyons i ha fet el mateix i desprès amb les llenties i amb les mongetes del ganxet, deixant-ho tot un barrija-barreja i la mestressa i la dependenta intentant enxampar en Trencapinyos qui, tan aviat estava entre les ametlles salades com dalt el cartell de la parada.             

         - Estel-Verd,  fes-lo desaparèixer! – m'ha dit fluixet la meva Amiga.

         Jo he obeït de mala gana perquè, per fer-lo desaparèixer a ell, primer he de treure'm la caputxeta i  he d'aparèixer jo. En efecte, quan en Trencapinyos m'ha vist "visible" ha endevinat les meves intencions i no ha permès que m'hi apropés, única manera que jo tenia de ficar-me'l a la caputxeta, i fuig també de mi com si juguéssim al gat i a la rata. Els crits de la gent han augmentat, ja que ara, a més de veure un esquirol saltant i escampant avellanes i cacauets, em veu a mi com un lloro, una libèl·lula o un "dimoniet verd", he sentir que em deien. I en Trencapinyons s'ho prenia com un joc, ja que hagués pogut fugir amunt per les bastides del mercat, lluny de la gent, però no, es mantenia a prop  -  i la vista - de tothom. Aleshores he decidit tornar-me de nou invisible i apropar-m'hi sense que em veiés però de nou ha vist les meves intencions i s'ha posat a l'aguait i, per tres vegades en que he aparegut i desaparegut – entre rialles i crits de sorpresa de la gent i una terrible sensació de ridícul per part meva – ell se m'ha escapolit. Finalment, entre jo i la mestressa, l'hem enxampat. I mentre la mestressa intentava retenir-lo, jo me'l he ficat a la caputxeta i hem desaparegut, ell i jo. I la pobre dona s'ha quedat mirant-se les mans buides entre els crits, la sorpresa i els riures de la gent, que no acabava d'entendre què havia passat però que l'escampall de fruits secs i llegums barrejats demostrava que havia estat quelcom molt gros.

         Quan la meva Amiga ha arribat a casa, m'ha demanat que em tragués en Trencapinyins de la caputxeta. He cregut que el volia esbroncar, però, què va! el que ha fet ha estat treure del carret una bosseta de pinyons, una de xufles  i una de cacauets i els hi anava a donar.

         - Això són maneres de renyar aquest trapella? – li he dit fent-me l'enfadat.

         - Pobrissó ! Ell no sap que és un mercat i ha actuat com si estigués al bosc! Y després que he comprovat que la gent no em relacionava amb vosaltres..., he rigut tant! Era tant graciós! Ha! ha! ha! Però tens raó, Estel-Verd, li hem d'ensenyar que, entre els humans, les coses van diferent. M'has sentit, Trencapinyons? No ho facis més! – en Trencapinyons ha fet que no amb el cap - Una altre vegada m'ho demanes i te les dono com ara. D'acord? - ha dit amb veu seriosa assenyalant-li les bossetes.           

         Jo no sé si en Trencapinyons l'ha entesa gaire o sols pensava amb els seus ganyips, però fent que si amb el cap mentre mirava les bosses de fruits secs, ens ha fet l'ullet tot murri, se li ha arrimat, i li ha refregat dolçament la cua llarga, suau i peluda per la cara. I, pensant que ja li explicaria millor una altre estona, a mi no m'ha quedat altre remei que riur

                         Estel-Verd 

 

En Trencapinyos és tan bufó i simpàtic que sempre cau bé.

__________ Información de ESET NOD32 Antivirus, versión de la base de firmas de virus 4377 (20090828) __________

ESET NOD32 Antivirus ha comprobado este mensaje.

http://www.eset.com

Estel-Verd, n. 87

N.87     

 

Estel -Verd

 

● Les nits de la Selva Negra ●

 

- A la Selva Negra, de nit, estaves sol o acompanyat, dormies o estaves de festa -  em va preguntar la meva Amiga una nit que no podia dormir.

         - Oh! Les nits de la Selva Negra són meravelloses! Comencen quan la fada Besllum Boscana es retira al seu Palau dels Miralls dels Somnis a vetllar. Aleshores, a la majoria dels animalons – àguiles, pardals, esquirols, cérvols, conillets, granotes, papallones, peixos... – els agafa son i nosaltres, els Esperits de la Natura – fades, follets, elfs, silfs, gnoms – anem passejant o volant entre els arbres i cantant dolçament perquè facin non-non i procurem que tots estiguin ben resguardats  i que res els molesti en el seu son. I quan tots els animalons estan adormits, els Esperits de la Natura ens reunim, be tots junts sota l'Arbre Savi o bé en grups més petits en altres arbres, clarianes o les Coves Lluminoses dels Elfs, i cantem, toquem instruments, expliquem contes, o com ha anat el dia, o ballem. És tan preciós! Tots els Esperits de la Natura són visibles ja que tots tenen la seva llum interior – encara que jo sóc dels que, si vull, sóc més lluminós. I la música que fem és la més bonica que et pots imaginar!                    

         Però a poc a poc, cap allà la mitjanit, anem callant i dispersant-nos per fer el Gran Silenci, tot i que, per motius de seguretat, als follets, als gnoms i a les petites fades no ens deixen estar sols i hem d'estar amb grups de cinc o sis o bé sota la protecció d'algun elf i fada mitjana.  A la Selva Negra ja no hi viuen éssers dolents, però pot ser que alguna bruixa o mal esperit vingut de fora hi penetri protegint-se en la fosca i ens doni un ensurt.  Jo, moltes nits, estic amb els follets Esquitx d'Aigua, Goteta de Rosada i les fades petites Claror Platejada, Cançó d'Amor i Perfum de Espígol. Si estem a ran de terra, ajaguts damunt la Mare Molsa, suau i acollidora, estem amb el Gnom Gom-Gom i la seva extensa parentela, com si dormíssim com ells, però els follets i les fades en realitat no necessitem dormir; tanquem els ulls i somiem sense dormir. Però si pot venir la meva estimada fada Lliri Blau, que és més poderosa que nosaltres, pugem amunt, amunt, fins les branques altes d'en vell avet i des d'allí contemplem el cel  en silenci. Allà "somio la Llum de la Nit" (Vegeu el numero 11). Quan hi ha la Lluna, tan plàcida! O quan brillen els estels, tan intensos! Jo conec tots els estels, els que veieu els humans i els de més enllà que no podeu veure amb els ulls mortals. I els veig en el que són en la seva essència, purs arquetips celestials de tot el que hi ha a la terra. Saps? El cel és el mantell del Gran Mag Blau, ho sé jo que he estat un estel d'allà dalt. Tot el que hi ha de bell a la terra és sols el reflex del que hi ha al Cel. I si tu cerques amb amor i tendresa el record dels teus pares i de tots els amics qui has estimat, allà els trobaràs, mirant-te i protegint-te, com jo hi trobo el meu pare l'Estel Bell que em somriu. El Cel és immens però el que veiem és sols una part petita de la immensitat del que hi ha a l'interior del nostre cor...          

         A sota nostra, la Selva Negra descansa, silenciosa i calmada, com un immens mar d'arbres. I mentre sentim la immensitat de fora com un reflex de la de dins, comença a clarejar i ara són els cants dels ocells i els crits dels animalons els qui primer ens desvetllen del nostre somni despert. I contents, baixem de l'avet, per poder rebre la benedicció de la fada Besllum Boscana per al nou dia que arriba.                                                                    

                         Estel-Verd

Jo conec tots els estels, els que veieu els humans i els de més enllà que no podeu veure amb els ulls mortals.