Estel-Verd, n. 90

N.90                 

 

 

Estel -Verd

 

 

 

● Perfum a bosc? ●

 

 

Quina oloreta tan bona que fa l'herbolari dels meus amics Joan i Maria Jesús! I que bonica que és la botiga! A la meva Amiga i a mi ens encanta anar-hi i mentre ella xerra que xerra amb els seus propietaris, a mi m'entusiasma  posar-me dins les caixonets amb cadascuna de les herbes i olorar-les. Bé, no totes, que també hi ha herbes que diuen que curen,  però que fan una pudor!!! A la  Selva Negra, totes les herbes fan bona olor, fins i tot les que curen, que són gairebé totes! També poso pel Joan que és un dels meus millors retratistes. Alguns dels retrats meus que us envio són fets per ell! 

         - Estel-Verd! - em crida la Maria Jesús – Mira que tinc per tu! Barretes de cremar amb olor a bosc!

- Si, Estel-Verd – reblà la meva Amiga – En comprarem un feix i aquesta nit, mentre jo sopi, en cremarem i així ens podrem imaginar que estem a la Selva Negra o, com a mínim, al Pirineu.

Jo m'ho vaig mirar. Era un feix de quinze barretes d'un pam escàs de llargada de color gairebé negra subjectades per un paper de color verd fosc i una goma elàstica. L'olor era una mica rara. Potser sí que feia una mica de perfum a farigola, pi i falguera, però... bé, potser quan les creméssim...!

         Quan vàrem arribar a casa, la Consoleta, la simpàtica veïna de la meva Amiga, l'esperava perquè la deixéssim mirar un dvd a la nostra televisió ja que la de casa seva no funcionava. Ella es va posar al menjador i la meva Amiga i jo ens vàrem tancar a la cuina, el que va anar la mar de bé, perquè era l'hivern i feia fred. La meva Amiga va anar a cercar el bol de ceràmica amb sorra on hi clava les barretes de cremar l'encens quan fa meditació i em va dir:

- Saps que, Estel-Verd? Perquè faci força olor, cremarem cinc barretes de perfum de bosc a la vegada

Dit i fet. Va encendre les cinc barres al gas i les va clavar al bol. A la primeria era molt bonic: van començar a pujar fils de fum cap el sostre, tots misteriosos, fluctuants i que feien formes estranyes, com fantasmagòriques. A mi em va recordar les boires del bosc dels elfs, tot molt encantat... Pel que fa al perfum, no era del tot desagradable. Olorava a farigola i a pi... cremat i, sobre tot a fum. Feia tant fum que, al cap d'una estona, la meva amiga va començar a tossir, a fregar-se els ulls i a ventilar-se amb la mà el nas i la boca. L'aire va esdevenir tan blanquinós i espès que jo gairebé ni la veia.

- Amiga, ets una fantasma invisible? On ets? - vaig preguntar cridant

- Estel-Verd! Què estàs aquí? Que t'has posat la caputxeta, que no et veig? – va continuar la meva Amiga amb el mateix to de broma

Jo vaig encendre la meva llum verdosa i vaig continuar cridant:

- Sóc aquiiií, a dos pams de tuuu!!! 

- Però..., que misteriós que estàs, Estel-Verd! Tot envoltat de boira verda! Ets tu o ets un foc follet? – em va preguntar tot rient del joc de paraules.

         - Sooóc un foooc folleeet sorgit d'entre la boira d'un cementiiiiiri – vaig dir fent veu greu com de por. 

         - Què dieu, que ja esteu al cementiri?  -  va dir una veu que no era la meva Amiga. Per la porta oberta va entrar aire fresc i net  – Què feu? Jugueu a cementiris, se us ha cremat el sopar, feu bafs de farigola pel refredat o he de telefonar els bombers que vinguin rescatar-vos de l'incendi? 

- És que la teva veïna volia que anéssim  a la Selva Negra però... em acabat a la Selva Blanca!

I vam riure tots tres. 

 

                        Estel-Verd

 

Quina oloreta tan bona que fa l'herbolari dels meus amics Joan i Maria Jesús!

__________ Información de ESET NOD32 Antivirus, versión de la base de firmas de virus 4377 (20090828) __________

ESET NOD32 Antivirus ha comprobado este mensaje.

http://www.eset.com

Estel-Verd, n. 89

N.89  

      

Estel -Verd

 

 

● Dos follets condecorats  ●

 

Era el meu dia del Montseny i a les sis del matí era sobre la vall alta de la Tordera cercant el meu amic el follet Mòllic. Em va estranyar que, tot i haver quedat amb ell, no apareixia. Vaig anar a casa la seva amiga Pepi a veure si aquesta en sabia alguna cosa, però a aquelles hores del matí , la Pepi, en Toni i la petita Estel del Alba dormien. Al cap de poc, va aparèixer en Mollic molt neguitós.

         - Es horrorós, Estel-Verd! Fa un moment era al bosc i he sentit dos homes que deien que avui, amb el  vent fort i  sec, era el dia adequat per calar foc al bosc i incendiar-ho tot per desprès fer-hi xalets i que anaven pel material incendiari... Hem d'avisar ràpid el Toni, que és bomber i la Pepi, que protegeix el bosc, perquè ho impedeixin.

Els vàrem despertar i els hi vàrem explicar. Immediatament, van telefonar als bombers i a Protecció Forestal tot dient que "no és una broma; ens ha telefonat un amic de tota confiança que ho ha sentit." Van deixar la menuda amb uns veïns amics i, amb el cotxe, es van apropar a la zona boscosa indicada. Quan hi vàrem arribar, no vàrem veure res ni ningú. Al cap de molt poc es van presentar els companys del Toni amb tot el seu material –dos grossos camions de bombers amb extintors i mànegues! – i la camioneta de la Protecció Forestal, més un cotxe dels Mossos, però...  ni rastre dels delinqüents ni del foc. El que havia passat era evident: havíem actuat tan ràpids que havien aparegut els bombers abans que els incendiaris no haguessin fet la seva feina. I els bombers i els de Protecció Forestal se'n reien d'en Toni i la Pepi:

- On és el foc? Tan segurs com estàveu que era un amic de tota confiança... i ha resultat una broma pesada! 

La Pepi i en Toni, pobres, no sabien quina cara posar-hi!

Però, mentre els homes parlamentaven, jo vaig dir a en Mollic:

- Quan hem arribat, jo he sentit una ferum estranya: els incendiaris han de ser a prop.

Vàrem cercar dins el bosc i... estaven allà, amagats entre els arbres intentant ocultar un  bidó de benzina i altres materials per calar foc dins el tronc foradat del castanyer Cap de Dinosaure, a sols uns cent cinquanta metres d'on estaven els nostres amics i els seus companys. I vàrem sortir volant del bosc tot cridant: 

- Estan allaaaà als castanyeeers!!! Amagant el material de calar foooooc!!!

L Toni i la Pepi es van posar a córrer vers on els indicàvem i els seus companys, sorpresos en veure dos petits bitxos que cridaven – que no sabien si eren follets, lloros, àngels o dimonis - també van córrer al darrera i, després d'una persecució per dins el bosc, - semblava una pel·lícula! - entre tots vàrem enxampar els dos incendiaris i les proves del seu frustrat delicte – el material per calar foc dins el castanyer Cap de Dinosaure.                           

I quan els Mossos es van haver endut els frustrats incendiaris i tot va haver acabat, els bombers i els guàrdies de Protecció Forestal van dir a en Toni i a la Pepi que atorgaven la Medalla del Montseny a aquells dos simpàtics follets – ara ja ens havien presentat. Però nosaltres els vàrem contestar:

- Una de les nostres tasques és, com la vostre, defensar la natura i és el que em fet entre tots. Però la majoria de la gent no creu en els follets ni els distingeix dins el bosc. Si avui ens hem deixat veure és per salvar el bon nom dels nostres amics. Però serà millor si doneu la seva versió que "han estat avisats per un amic de tota confiança" i que, un cop aquí, heu vist com els incendiaris corrien. Perquè, si dieu que us han avisat un parell de follets, els vostres caps diran que no hi sou tots, podríeu perdre la feina i fins us tancarien a Sant Boi. Pel que fa a les medalles, condecoreu al Toni i a la Pepi i, desprès, que els hi deixin a l'Estel-Verd: se les posarà dins la caputxeta i les ensenyarà als seus amics de la Selva Negra. Com presumirà! A la seva estimada fada Lliri Blau li caurà la baba de veure'l condecorat amb una medalla més grossa que ell!!          

I nosaltres ens en vàrem anar i ells varen atorgar les medalles a la Pepi i en Toni els quals, des de aleshores, han pujat en estima entre els seus companys. Però ells sempre han dit que les medalles són nostres i, en una cerimònia intima en que estàvem nosaltres dos, ells dos i llur filla Estel de l'Alba, els seus companys de feina que havien presenciat els fets i la meva Amiga, ens les vàrem lliurar.  

                                                      

                                     Estel-Verd  

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com  .

                                                                                        

La Pepi va fer aquesta foto del castanyer Cap de Dinosaure

on els incendiaris van amagar el  material incendiari.

(Sobre els orígens d'aquest castanyer, vegeu l'Estel-Verd, n. 61).

__________ Información de ESET NOD32 Antivirus, versión de la base de firmas de virus 4377 (20090828) __________

ESET NOD32 Antivirus ha comprobado este mensaje.

http://www.eset.com

Estel-Verd, n. 88

N.88        

 

 

Estel -Verd

 

● El Paradís d'en Trencapinyons ●

 

De quan en quan, per fer feliç la meva Amiga i per veure el meu amic l'esquirol Trencapinyons, me'l trec de la caputxuta i juguem tots tres. Aquest matí, mentre ell era amb nosaltres, la meva Amiga se'n ha adonar que no tenia peix per la Maria Jesús que venia a sopar i ha decidir anar al mercat a comprar-ne i en Trencapinyons i jo l'hem acompanyat dins la butxaca del carret de la compra. Mentre comprava peix i  fruita, en Trencapinyons s'ho mirava tot amb ulls admirats. No havia estat mai en un mercat humà com aquell!

         - Finalment - ens ha explicat la meva Amiga – en aquesta parada vaig a comprar tres unces d'avellanes torrades per fer la picada.  

         En Trencapinyons no entén el català però amb l'olor en deu haver tingut prou. D'un bot, ha saltar damunt del carret des d'on els seus ulls s'han obert com dues taronges: caixons i caixons plens de fruits secs de totes menes: ametlles, avellanes, nous, pinyons, anacards, nous de macadàmia, pistatxos, cacauets, xufles... de tots maneres, torrats, crus, salats, remullats, secs, pelats, amb clofolles...  Ha exclamat en el seu idioma boscà: 

- Oooohhh!!! Això és el Paradís! Fruits secs que no s'han de trencar ni pelar... I n'hi ha que no els he tastat mai! ...I en bosses senceres!        

         Això últim anava perquè la mestressa de la parada estava despatxant quatre unces i mitja de nous dins una bossa de plàstic. En Trencapinyos és tan bufó i simpàtic que sempre cau bé i tothom li permet tot. I això  fa que no tingui por de res ni de ningú. Així que, donant un altre bot – que aquesta vegada, tothom ha vist – ha anat directament a les bosses de plàstic i, agafant-ne un grapat, n'ha obert una i l'ha omplert amb tota la rapidesa que ho permetien les seves potetes, de cacauets i, un cop plena, ha començat a omplir-ne una altre de xufles.

         Com podeu comprendre, la gent que hi havia a la parada s'ha posat a riure, a assenyalar-lo  i a xiuxiuejar: "Què bufó que és!" deien. I de les parades veïnes s'han apropat i s'ha format un cor de gent que també cridava i feia comentaris. Aleshores, la mestressa de la parada, creien que ja hi havia hagut massa espectacle, ha dit:

         - Prou, lladregot! – i l'ha anat per agafar.

         Però en Trencapinyons s'ha defensat i seguint la seva tàctica, ha anat a les avellanes i, amb les potes del darrera, ha metrallat la cara de la mestressa amb una ràfega i desprès se'n ha anat als pinyons i ha fet el mateix i desprès amb les llenties i amb les mongetes del ganxet, deixant-ho tot un barrija-barreja i la mestressa i la dependenta intentant enxampar en Trencapinyos qui, tan aviat estava entre les ametlles salades com dalt el cartell de la parada.             

         - Estel-Verd,  fes-lo desaparèixer! – m'ha dit fluixet la meva Amiga.

         Jo he obeït de mala gana perquè, per fer-lo desaparèixer a ell, primer he de treure'm la caputxeta i  he d'aparèixer jo. En efecte, quan en Trencapinyos m'ha vist "visible" ha endevinat les meves intencions i no ha permès que m'hi apropés, única manera que jo tenia de ficar-me'l a la caputxeta, i fuig també de mi com si juguéssim al gat i a la rata. Els crits de la gent han augmentat, ja que ara, a més de veure un esquirol saltant i escampant avellanes i cacauets, em veu a mi com un lloro, una libèl·lula o un "dimoniet verd", he sentir que em deien. I en Trencapinyons s'ho prenia com un joc, ja que hagués pogut fugir amunt per les bastides del mercat, lluny de la gent, però no, es mantenia a prop  -  i la vista - de tothom. Aleshores he decidit tornar-me de nou invisible i apropar-m'hi sense que em veiés però de nou ha vist les meves intencions i s'ha posat a l'aguait i, per tres vegades en que he aparegut i desaparegut – entre rialles i crits de sorpresa de la gent i una terrible sensació de ridícul per part meva – ell se m'ha escapolit. Finalment, entre jo i la mestressa, l'hem enxampat. I mentre la mestressa intentava retenir-lo, jo me'l he ficat a la caputxeta i hem desaparegut, ell i jo. I la pobre dona s'ha quedat mirant-se les mans buides entre els crits, la sorpresa i els riures de la gent, que no acabava d'entendre què havia passat però que l'escampall de fruits secs i llegums barrejats demostrava que havia estat quelcom molt gros.

         Quan la meva Amiga ha arribat a casa, m'ha demanat que em tragués en Trencapinyins de la caputxeta. He cregut que el volia esbroncar, però, què va! el que ha fet ha estat treure del carret una bosseta de pinyons, una de xufles  i una de cacauets i els hi anava a donar.

         - Això són maneres de renyar aquest trapella? – li he dit fent-me l'enfadat.

         - Pobrissó ! Ell no sap que és un mercat i ha actuat com si estigués al bosc! Y després que he comprovat que la gent no em relacionava amb vosaltres..., he rigut tant! Era tant graciós! Ha! ha! ha! Però tens raó, Estel-Verd, li hem d'ensenyar que, entre els humans, les coses van diferent. M'has sentit, Trencapinyons? No ho facis més! – en Trencapinyons ha fet que no amb el cap - Una altre vegada m'ho demanes i te les dono com ara. D'acord? - ha dit amb veu seriosa assenyalant-li les bossetes.           

         Jo no sé si en Trencapinyons l'ha entesa gaire o sols pensava amb els seus ganyips, però fent que si amb el cap mentre mirava les bosses de fruits secs, ens ha fet l'ullet tot murri, se li ha arrimat, i li ha refregat dolçament la cua llarga, suau i peluda per la cara. I, pensant que ja li explicaria millor una altre estona, a mi no m'ha quedat altre remei que riur

                         Estel-Verd 

 

En Trencapinyos és tan bufó i simpàtic que sempre cau bé.

__________ Información de ESET NOD32 Antivirus, versión de la base de firmas de virus 4377 (20090828) __________

ESET NOD32 Antivirus ha comprobado este mensaje.

http://www.eset.com

Estel-Verd, n. 87

N.87     

 

Estel -Verd

 

● Les nits de la Selva Negra ●

 

- A la Selva Negra, de nit, estaves sol o acompanyat, dormies o estaves de festa -  em va preguntar la meva Amiga una nit que no podia dormir.

         - Oh! Les nits de la Selva Negra són meravelloses! Comencen quan la fada Besllum Boscana es retira al seu Palau dels Miralls dels Somnis a vetllar. Aleshores, a la majoria dels animalons – àguiles, pardals, esquirols, cérvols, conillets, granotes, papallones, peixos... – els agafa son i nosaltres, els Esperits de la Natura – fades, follets, elfs, silfs, gnoms – anem passejant o volant entre els arbres i cantant dolçament perquè facin non-non i procurem que tots estiguin ben resguardats  i que res els molesti en el seu son. I quan tots els animalons estan adormits, els Esperits de la Natura ens reunim, be tots junts sota l'Arbre Savi o bé en grups més petits en altres arbres, clarianes o les Coves Lluminoses dels Elfs, i cantem, toquem instruments, expliquem contes, o com ha anat el dia, o ballem. És tan preciós! Tots els Esperits de la Natura són visibles ja que tots tenen la seva llum interior – encara que jo sóc dels que, si vull, sóc més lluminós. I la música que fem és la més bonica que et pots imaginar!                    

         Però a poc a poc, cap allà la mitjanit, anem callant i dispersant-nos per fer el Gran Silenci, tot i que, per motius de seguretat, als follets, als gnoms i a les petites fades no ens deixen estar sols i hem d'estar amb grups de cinc o sis o bé sota la protecció d'algun elf i fada mitjana.  A la Selva Negra ja no hi viuen éssers dolents, però pot ser que alguna bruixa o mal esperit vingut de fora hi penetri protegint-se en la fosca i ens doni un ensurt.  Jo, moltes nits, estic amb els follets Esquitx d'Aigua, Goteta de Rosada i les fades petites Claror Platejada, Cançó d'Amor i Perfum de Espígol. Si estem a ran de terra, ajaguts damunt la Mare Molsa, suau i acollidora, estem amb el Gnom Gom-Gom i la seva extensa parentela, com si dormíssim com ells, però els follets i les fades en realitat no necessitem dormir; tanquem els ulls i somiem sense dormir. Però si pot venir la meva estimada fada Lliri Blau, que és més poderosa que nosaltres, pugem amunt, amunt, fins les branques altes d'en vell avet i des d'allí contemplem el cel  en silenci. Allà "somio la Llum de la Nit" (Vegeu el numero 11). Quan hi ha la Lluna, tan plàcida! O quan brillen els estels, tan intensos! Jo conec tots els estels, els que veieu els humans i els de més enllà que no podeu veure amb els ulls mortals. I els veig en el que són en la seva essència, purs arquetips celestials de tot el que hi ha a la terra. Saps? El cel és el mantell del Gran Mag Blau, ho sé jo que he estat un estel d'allà dalt. Tot el que hi ha de bell a la terra és sols el reflex del que hi ha al Cel. I si tu cerques amb amor i tendresa el record dels teus pares i de tots els amics qui has estimat, allà els trobaràs, mirant-te i protegint-te, com jo hi trobo el meu pare l'Estel Bell que em somriu. El Cel és immens però el que veiem és sols una part petita de la immensitat del que hi ha a l'interior del nostre cor...          

         A sota nostra, la Selva Negra descansa, silenciosa i calmada, com un immens mar d'arbres. I mentre sentim la immensitat de fora com un reflex de la de dins, comença a clarejar i ara són els cants dels ocells i els crits dels animalons els qui primer ens desvetllen del nostre somni despert. I contents, baixem de l'avet, per poder rebre la benedicció de la fada Besllum Boscana per al nou dia que arriba.                                                                    

                         Estel-Verd

Jo conec tots els estels, els que veieu els humans i els de més enllà que no podeu veure amb els ulls mortals.

Estel-Verd, n. 86

 

N.86

 

 

Estel -Verd

 

● Els meus amics humans ●

 

La meva Amiga de Barcelona no és la primera humana que és amiga meva. En els llargs anys de la meva vida, he tingut altres amics humans, com Xalup, el druida, Welgunde, la remeiera germànica, Helen, la narradora de contes i la seva neta Grettel, Martin H., el famós pensador  que vivia en una cabana o molts membres de la família Waldhüter, els guardaboscos. La diferencia de la meva Amiga amb tots aquests és que els altres, tot i ser humans, vivien a la Selva Negra, sinó a la part més encantada, sí molt a prop, i jo, per veure'ls, no em tenia que moure del meu hàbitat sinó que moltes vegades eren ells els qui em venien a veure a mi. Mentre que, amb la meva Amiga de Barcelona, per fer-li companya, he de viure fora de la meva Selva Negra, almenys fins que ella no vingui allà...

         La família Waldhüter eren uns guardaboscos que tenien cura de bona part de la Selva Negra entre els segles V i XVI desprès de Crist. Vivien en una gran casa a l'entrada mateixa de la Selva Negra i a uns dos quilometres d'un llogarret. Però a més, tenien dues o tres cabanes dins la mateixa Selva Negra on hi passaven llargues temporades. La Selva Negra no ha estat mai tan bella i ben atesa com quan teníem els Waldhüter de guardaboscos. La llenya seca era retirada per evitar els incendis, els cabdals dels rierols netejats per evitar inundacions i els camins per on transitaven els humans, còmodes per evitar la penetració innecessària en el bosc però discrets i estrets per no tallar la comunicació boscana entre cada cantó. Ens ho consultaven tot als Esperits de la Natura, amb qui la majoria dels membres de la família Waldhüter van tenir molt bones relacions, sobre com podíem millorar les coses entre tots. Sabien el que es feien i ens ajudàvem mútuament, el que demostra que no és cert que els Esperits de Natura no estimem els humans. Jo particularment vaig tenir una gran amistat amb en Peter Waldhüter que va viure al segle IX. Des de petit va ser amic meu i sempre jugàvem i em demanava consell. Però des que es va quedar viudo de la Mathilde, una gran dona, va viure  pràcticament sempre a la Cabana dels Ocells, tot i que els fills se l'estimaven molt i li deien que anés amb ells. Però en Peter s'identificava tant amb la Selva Negra! Parlava i era amic amb tot els animalons i Esperits de la Natura i fins amb els arbres i les flors! En fer-se vell i gairebé no poder caminar, va construir-se la carreta vermella, que tirava el seu gran amic – i també meu - el cérvol Corns de Llamps i anaven a passejar i jo amb ells. I la seva mort, ja molt vell, va ser penetrar a una vida més bella ja que va ser transfigurat en un Menschengeist, un  dels Esperits Humans Immortals que viuen a la Selva Negre com si fossin Esperits de la Natura. I jo em vaig posar en Corns de Llamps i la carreta vermella a la caputxeta i així pot continuar passejant-s'hi sempre que vol, tot i que, ara, en ser en Peter un Esperit, ja no necessita la carreta ni en Corns de Llamps i correm per la Selva Negra amb la carreta vermella per pur gaudi.                

 

                          Estel-Verd

 

Des que es va quedar viudo, va viure pràcticament sempre a

la Cabana dels Ocells.

Estel-Verd, n. 85

N.85

 

Estel -Verd

 

● Desacord  ●

 

         Era un divendres al vespre, la meva Amiga estava a la reunió de la Llibreria Almirall i jo em vaig quedar a casa a mirar, amb Dvd, "La Bella Dorment" de Wald Disney que m'agrada molt, sobre tot les tres fades que hi surten i que són clavades a tres de la Selva Negra, Neu d'Estiu, Flor d'Hivern i Pluja Seca, que sempre s'estan discutint.  Estava a poc més de la meitat de la peli, quan va arribar la meva Amiga.

- Ja estàs aquí? Què d'hora! – li vaig dir.

- Si. En Josep tenia pressa, ha tancat la botiga aviat i m'han dut en cotxe. Millor, així podré acabar de veure els dos capítols que em falten de "Orgull i Prejudici". Em deixaràs el Dvd, oi?  

- "Orgull i prejudici"? És llarguíssima, tres Dvds...Si ja l'hem vista tres-centes mil vegades..., Ahir en vàrem veure un tros... i, ja ho sabem, al final, es casen.

- Tu has vist quatre-centes mil vegades "La Bella Dorment" que, per cert, també ja sabem que al final es casen. Així que vaig a l'habitació a canviar-me i a posar-me les sabatilles i vinc a veure "Orgull i Prejudici". – i se'n va anar cap a l'altre cantó de pis.  

         "Creu-t'ho!" vaig pensar.

         Quan va tornar al cap d'un minut, va començar a mirar al prestatge amb Dvds, a sobre la taula, a sobre la tauleta de centre, a sobre la butaca  i les cadires, al sofà per sobre i per sota, a la cuina, al despatx...

         - Estel-Verd, que saps on està "Orgull i Prejudici"

         Jo no vaig contestar, absort amb les imatges de la pantalla

         - Estel-Verd, t'he preguntat si saps on està "Orgull i prejudici."

         - Eeeehhhhmmmmmmm....

         - Què vol dir "eehhmm"? L'has amagat, oi? Digues on està!

         - Eeeehhhhmmmmmmm... A la llibreria de la dreta del despatx.

- Vols dir, amb els llibres...!? – al cap d'una estona -  No ho veig pas.

         - Com pot ser que no ho vegis? La tens en anglès, en català i en castellà! Pots llegir-la en l'idioma que més t'agradi.

         - Ja saps que ara no vull la novel·la de la Jane Austen, sinó que estic a mig mirar la seva versió en la sèrie de Dvd ... que tu m'has amagat. Digues on l'has posada!

         - Però la novel·la és més completa que la sèrie, no? Te la pots repassar i desprès, junts, comparem les diferències, que, ni que me la sàpiga de memòria, a mi també m'agrada. Però ara, jo estic "dins" "La Bella Dorment", ho entens? I, mentrestant, mira el correu electrònic a veure si la Carme d'Olot t'ha enviat un parell de power-points o si t'ha escrit algun altre amic i l'has de contestar. Segur que quan ho hauràs fet, ja s'haurà acabat "La Bella Dorment"... Ja has sopat!!!?

- Estel-Verd! Vull veure "Orgull i prejudici". Ara mateix!!!

- Doncs a veure si la trobes!

         La meva Amiga va continuar buscant, cada cop amb menys entusiasme i convenciment i, de quan en quan, em tirava alguna floreta: "poca-vergonya", "barrut", "trampós". Al cap d'una estona, va anar cercar alguna cosa per sopar a la cuina i, abans que acabés ella de menjar, és va acabar "La Bella Dorment". I li vaig anar a comentar:

- Es una pel·lícula amb uns dibuixos molt bonics. L'escena de quan es coneixen al bosc i canten amb la melodia de Txaikovski: "Eeets tuuu la dolça il·lusioooó que vaaaig somiaaaar..." és preciosa...

         - On està "Orgull i Prejudici"?    

         - Aquí, dona, aquí! – I em vaig treure l'estoig dels tres Dvds de la caputxeta.

         - Això és un abús de poder! Com volies que ho trobés?

         - És que jo volia que no ho trobessis! I, com que tens un follet a casa teva, sabràs que no se li pot dur la contrària, menys injustament. Tens totes les de perdre!

                                               Estel-Verd

        

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com  .

 

"Orgull i Prejudici" m'agrada molt, però a "La Bella Dorment" hi surten fades, bruixes, somnis... tot el meu món.

El Fill de l'Esperit del Whisky ja té Amics

Complement al N. 84  

           

Estel –Verd

 

● El  Fill de l'Esperit del Whisky ja té Amics ● 

 

Estimats amics:

Us escric per donar-vos les gràcies als qui heu acceptat ser Amics del follet irlandès Fill de l'Esperit del Whishy. Ja li he passat les vostres adreces i m'ha dit que segurament, vindrà a passar una temporadeta a cadascuna de les llars que l'han acollit. Fins i tot crec que en alguna casa ja s'hi ha presentat i ha fet alguna de les seves. Ara fanfarroneja davant meu dient que jo només tinc una Amiga i ell té molts Amics. Això dels "molts Amics" té una explicació. De fet, solament he rebut quatre e-mails de contesta afirmativa i una de viva veu, que, en total, fan sis perquè un d'ells és un matrimoni. El que passa és que un altre és en Jordi, un monjo de Montserrat i, quan li he explicat al Fill de l'Esperit del Whisky que era Montserrat, s'ha posat tan conten que s'ha trastocat més del que està habitualment. Poder donar la murga i gastar bromes a una seixantena de monjos, mig centenar d'escolans, la gent que hi treballa, més els milers pelegrins i turistes que hi pugen, és massa per un follet! A més, un edifici tan gran, amb una basílica enorme i una munió de celes pels monjos, passadissos i sales pels visitants, biblioteca, jardí, claustre, tot presidit pel  resplendent cambril de la Verge  i això enmig de la meravellosa muntanya... és molt més que el que pot somiar un follet, que, a més, és lleig i borratxo. Jo li he dit que no cal que fanfarronegi tant, que total només un monjo ha acceptat ser Amic seu i que un monjo només té una cela per a ell. Ell em contesta que dir això és com dir que la meva Amiga només té l'habitació en la qual dorm; que, en realitat, té tot un pis per a ella i que, si visqués amb més gent, tots ells serien Amics meus, etc., etc., etc.  Al final, l'he deixat dir, pensant que, si no em bloquejava més el meu e-mail, jo ja havia aconseguit el que volia i que, qui sap? porter a Montserrat el "converteixen" i fins, com fan molts monjos, canviarà el nom i en lloc de "Fill de l'Esperit del Whisky" es farà dir: "Fill de l'Esperit de les Aromes de Montserrat".

De totes maneres, els qui no sigueu el monjo de Montserrat, no us en refieu: segur que, de tant en quan, veureu que a casa vostra tindreu visita i passaran coses estranyes i divertides: és que el "Fill de l'Esperit del Whisky" – o "de les Aromes de Montserrat" - que no té precisament vocació de monjo, es cansa de tantes maitines, laudes, misses, vespres i completes i ve fer gresca i a divertir-se a Barcelona.

 Espero que, ell o vosaltres, m'expliqueu les seves aventures.  

Rebeu un petó de fullet i totes les benediccions de la Selva Negra, que són moltes i molt grans:

Estel-Verd    

...i això enmig de la meravellosa muntanya... és molt més que el que pot somiar un follet.