Estel-Verd, n. 81

N.81            

 

Estel -Verd

 

● Tenint cura de l'Amiga refredada ●

 

La meva Amiga està malalta. No res greu, no us espenteu! Està refredada amb 38,2 de febre. Li donen antibiòtic i està al llit feta una cataplasma i jo en tinc cura i també la Carme, la Consuelo, la Maria Jesús que li porta la mel i les herbes i els hi fa i el seu germà que li porta medicaments. No em moc el seu costat més que per anar-li a cercar alguna cosa o algú. Petitò com sóc, l'ajudo amb el que puc. Li porto les medecines i l'aigua per prendre-se-les, li poso el termòmetre i li canto la temperatura  perquè no s'hagi de posar les ulleres, li canvio els mocadors. Quan es mou, li pujo la roba amunt perquè no es refredi, li faig la taronjada o les herbes calentes amb mel i els hi porto, li passo els encàrrecs per telèfon. I. sobre tot, li faig companya i li ajudo a passar l'estona. Li canto o li explico contes com els que us explico a vosaltres. I ric amb ella i procuro fer-la riure.

El tema per riure és el del dia  i és que, com que està refredada, fa un esternut darrera l'altre. Atxim! Atxim! Atxim!  Ahir en va fer trenta-sis de seguits, una petita pausa i cinc més. No parava! I això em va donar motius més que suficients per riure'm dels humans. Tan grandots com són, tant importants que es creuen i quants moviments involuntàries que fan sense solta ni volta! Esternuden, badallen, es tiren pets i llufes, ronquen, bavegen, tenen el singlot i rampes, roten, tussen, suen, tremolen... I moltes més coses que em deixo.  Els follets i les fades no fem res de tot això ni falta que ens fa. No serveix per res! I el pitjor del cas és que moltes vegades no poden evitar-ho ni parar-ho. L'altre dia li va agafar el singlot, que ja és prou divertit: iiipp, iiipp. Però encara ho van ser més el "mètode" emprat per parar-lo: es va tapar el nas i la boca amb una mà, va aixecar altre enlaire i, a peu coix, va començar a donar voltes sobre sí mateixa. El més curiós del cas és que, abans de morir-se ofegada o de riure, el singlot li havia passat!

I la seva roncadissa!!! Dura pràcticament tota la nit: rrrrooug..., rrrrooug...,  rrrrooug... I tot tremola, però ella no se'n assabenta i les meves sensibles orelles punxegudes sense descansar. I l'endemà al matí, quan jo faig roncs expressament perquè ella s'adoni de com ho fa, té la cara dura de dir-me que "déu ser veritat ja que tinc la gola molt seca...!                       

Però el que més m'amoïnen  són les rampes nocturnes. Imagineu-vos: per fi, desprès  donar voltes i més voltes al llit, amb les meves cançons he aconseguit adormir-la i ara, estem a un prat verd de la Selva Negra, entre flors gegantines, la papallona Bufona, la fada Somni Lila, l'Esquitx  d'Aigua i la meva Amiga – en el somni, petitona com tots nosaltres -  enmig, Tots riem i saltem junt al  Blumenspiegelbach, el rierol Mirall de Flors, que ens dóna la seva melodia més alegre...

         - Ai! Ai! Ai! – de cop i volta, la meva Amiga, abandonant l'interior del llit calent, engega el bell somni a fer punyetes, i, donant-me un ensurt de mil dimonis, tira la roba enlaire aixafant-me sense contemplacions, salta fora i a l'exterior de la nit freda d'hivern i, descalça, es posa a donar petades contra el terra i a trepitjar fort amunt i avall del passadís fins que li passa la rampa. I jo l'imito parodiant-la, faig Ai! Ai! Ai! i em poso a caminar i  trepitjar fort per sobre el llibre que té a la tauleta de nit. I així acabem riem tots dos. I altre cop al llit, que no ha estat res. I a cantar-li de nou la cançoneta perquè s'adormi una altra vegada. 

         I així, rient-nos-en dels seus esternuts, singlots, rampes, roncs i tot lo altre i de les parodies que jo en faig, - "esternudar" és el que em surt millor - passem l'estona de la seva malaltia.  I li dic:

- La utilitat de tots aquests mals ridículs deu ser que serveixen per  riure. 

- Afortunats els humans que tenim un follet que ens ajuda a riure'ns de nosaltres mateixos! – em contesta - Gràcies Estel-Verd, per estar amb mi!   

         Les seves paraules d'agraïment són el millor regal que em pot fer i el que més em consola d'estar lluny de la meva terra natal.                       

 

 

                           Estel-Verd

 

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com  .

 

Les seves paraules d'agraïment són el millor regal que em pot fer.

Estel-Verd, n. 80.

N.80                        

 

Estel –Verd

 

 

● La rosa blava de Sant Jordi  ●

 

         Com que fa més de dos anys i mig que sóc a Barcelona, sé que Sant Jordi és una festa assenyalada en que la gent surt al carrer a comprar llibres i roses per a un mateix o per a regalar a la persona que s'estima, sobre tot la rosa. L'any passat vaig anar a veure-ho dins la butxaca de la meva Amiga i vaig veure com comprava llibres i em va dir que es compraria  una rosa blava per a ella mateixa.

- No te'n regalen cap? – li vaig preguntar

- Es possible que  algú em porti una rosa vermella o rosa. Però a mi, que sóc una mica contracorrent, m'agraden les roses blaves. El blau és - junt al verd – el meu color i si la rosa vermella o rosa simbolitza la passió o la vida, la rosa blava, apart de simbolitzar  la coincidència dels oposats – rosa i blau – ho és també de l'amor espiritual, perfecte, impossible, celestial-... dels nostres somnis més pregons, aquells que no podrem veure mai realitzats. I, com que a ningú se li acut obsequiar-me amb una rosa blava, me la regalo jo.     

         Al observar les parades de flors, vaig veure que, com és normal,  la majoria de les roses eren vermelles o roses i, algunes, de color de té o blanques, però de blaves n'hi havia ben poques. Però vàrem anar a comprar la rosa blava a les seves amigues de la meditació que en venien en una floristeria de la Rambla de Catalunya que era d'una d'elles, la Maria,  i on les roses blaves eren precioses i vaig pensar:

         "L'any que ve vindré a cercar-ne una de blava aquí".

         I "l'any que ve" ha estat aquest matí. Així que, ben d'hora, he anat a la floristeria on he entrat a través dels vidres. La meva intenció era agafar una rosa blava ben bonica entre les moltes que hi havia sense que la florista se'n adonés. Però ha resultat que, com que és Sant Jordi, la florista s'havia llevat més d'hora que jo i ja estava treballant amb les flors. Primer, invisible, n'he cercat una de ben bonica i... allà estava, la rosa blava perfecta, harmònica, intensa i suau a la vegada...

        Com que, per posar-me la rosa a la caputxeta, he de portar aquesta a l'esquena i ser visible, desprès de decidir-me, he esperat que la florista estigués a una altra cambra, m'he tirat la caputxeta endarrera per introduir-hi la rosa, l'he agafat i estirat  amunt... però ha quedat travada per les punxes, a les altres roses i, mentre intentava desenredar-la..., paf!!! m'ha caigut al damunt un caçapapallones. Això no havia ocorregut mai abans, l'Estel-Verd enxampat per una florista! Cert que tenia la possibilitat de desaparèixer amb la caputxeta o  "d'escórrer" el meu element lluminós i traslladar-me fora. La florista no era la bruixa Peluda! Però no he volgut deixar la rosa blava tan bella i he cregut millor entaular un diàleg, iniciat per la mateixa florista.

-  Ui! Què és això? Una papallona, un ocell ... o un homenet petit amb ales!? – ha pensat ella amb veu alta mentre m'escodrinyava amb la vista.

         - Hola! Sóc un follet i em dic Estel-Verd. Tu ja tens moltes roses blaves. Per què no em dones aquesta? La vull regalar a la meva Amiga.

         - Un follet, dius? Els follets no existeixen.

         - No diguis ximpleries! Com vols que no existeixin si n'estàs veien i sentint-ne un? I si creus que sóc una  al·lucinació teva, m'és igual. Deixa que la teva al·lucinació s'emporti la rosa blava.

         - I com me la pagaràs? Aquesta és la més bonica i cara que tinc.

- Els follets no fem servir diners. Si volgués, m'emportaré la teva rosa blava, vulgues o no – i dient això, mostrant el meu poder, m'he "escorregut" fora del caçapapallones – Però si vols, te la puc pagar. Aniré a casa la meva Amiga, li agafo diners i te'ls porto.

         - Aquesta seria bona! Li regalaries la rosa a la teva Amiga amb els diners que li has pispat?

         - Be, si et conformes amb un altre cosa... et puc cantar una cançó!

- Saps cantar? Si, em caus simpàtic. Canta'm una cançó ben bonica i et donaré la rosa blava.

         I m'he posat a cantar:

 

                            "Du bist wie eine Blume

                        So hold und schön und rein;... 

                            (Tu ets com una flor

                            Tant dolça, bella i pura;...)

 

         Dels Myrten de Schumann amb lletra de Heine. I ha quedat tan satisfeta, que m'ha fet un pom amb la rosa blava al mig i sis més, tres de blaves més clares i tres de roses pàl·lides, fines i delicades, tot embolcallat amb fulles de falgueres, un paper platejat blavós molt bonic i una gran llaçada rosa. I mentre ho preparava, li he cantar més cançons, hem xerrat i li he promès que tornaria a visitar-la. I m'he posat el pom a la capunxeta i me'n he anat.   

         En arribar a casa la meva Amiga, he posat el ram dins un gerro amb aigua. I quan ella s'ha llevat, he cantat per segona vegada avui:

                  

         "Du bist wie eine Blume..."

 

         I ella, amb llàgrimes als ulls, m'ha dit, emocionada de joia:

         - Estel-Verd! Tu sempre fas realitat els meus somnis més bonics que mai m'hagi pogut imaginar!

 

           Estel-Verd

 

...la rosa blava és símbol dels nostres somnis més pregons,

aquells que no podrem veure mai realitzats.

 

Estel-Verd, n. 79

N.79 

                           

Estel -Verd

 

 

● El Gran Llibre – Màgic! - dels Follets ●

 

 

Al cap de dos dies que la meva Amiga m'hagués regalat El Gran Llibre dels Follets, a mitja tarda, era a la Selva Negra on vaig convocar tots els meus amics davant l'entrada del Palau dels Miralls dels Somnis i els vaig mostrar el Gran Llibre. Tots deien la seva menys en Goteta de Rosada que, de tant cofoi que estava, s'havia quedat mut.  Estàvem tan entusiasmats, que no ens adonàvem que l'estona passava i que s'havia post el sol. I va sortir la fada Besllum Boscana del seu palau, se'ns va apropar somrient i va dir:.

- Ja heu vist que a sota cadascuna de les il·lustracions hi ha una inscripció que diu "Vull anar a..."  i el nom del lloc il·lustrat a la pàgina? Heu provat a dir-ho, a veure què passa? Oi que no? Dons us ho explico. El llibre té un poder màgic que sols amb els follets funciona. Si un follet diu aquesta fórmula màgica amb veu alta davant el llibre, immediatament, ell  i fins a sis altres éssers intel·ligents, (humans i Esperits) es traslladen a l'interior del lloc de la pàgina, on hi poden romandre un dia sencer. Al cap d'un dia, o abans si el follet ho vol, i diu: "Vull sortir del Gran Llibre" retornen al lloc on hi ha el llibre.

- I aquest Llibre Màgic, que hi feia a la Llibreria Almirall? – li vaig preguntar. 

- Aquest Llibre fa més de mil anys que jo el vaig fer i el vaig lliurar al Gran Mag Blau perquè ell, que viatge per tot el món, l'anés portant a llibreries de tots els països. Alguns humans el van posseir sense, però, saber-ne el poder. Ja que el Llibre, com a cosa material que és, val diners; però l'únic que pot fer servir la seva màgia és un follet. I com que els follets no fan servir  diners, no el poden comprar i, per tant, algú els hi ha de regalar o deixar. I el Gran Mag Blau, que sabia que la teva Amiga va a la Llibreria Almirall  i que t'estima molt, va pensar que potser ella te'l compraria. I es va fer passar pel distribuïdor i fins i tot, va tirar alguna indirecta a en Josep perquè l'hi ensenyés el llibre a "algú que sigui amic d'un follet", però en Josep, com que el llibre era tan car, no s'atrevia... Escolta'm be, Estel-Verd! Estic molt contenta que, finalment, el Gran Llibre hagi anat a parar a les teves mans. Així podrà ser recompensada la gran amistat entre tu i la teva Amiga. Perquè no solament tu podràs venir a la Selva Negra sense haver de volar per sobre França i Suïssa ja que en un obrir i tancar els ulls estaràs aquí. També a la teva Amiga la podràs traslladar aquí sempre que vulguis, si bé no encara d'una manera permanent, sí molt sovint. I no solament en somnis com fins ara, ni únicament aquí, sinó que podreu visitar tots els llocs del món on hi ha follets. I, a més de la teva Amiga, amb vosaltres hi podran viatjar fins a cinc persones o Esperits més - set en total. De totes maneres, et recordo que el Llibre, per màgic que sigui, és material i que està en un espai i un temps concret. Així que, quan torneu de dins del Llibre, ho fareu al lloc on estigui el Llibre. Per tant, procura que ningú toqui el Llibre de lloc mentre estigueu dins, no fos cas que entréssiu a Barcelona i sortíssiu a la Xina...  I, si vols traslladar el Llibre de lloc, tu ho podràs fer perquè tens la caputxeta. Molts altres follets – que no tenen tants poders com tu – haurien hagut de necessitar ajuda. Per tant, demà al matí, et poses el Gran Llibre Màgic dels Follets a la caputxeta per endur-te'l a Barcelona. I, si vols, els pots deixar allà fins que no facis últim viatge de tornada cap aquí... Podràs entrar a la Selva Negra i a tots els llocs on hi han follets sempre que vulguis!                        

I aquí estic, a Barcelona, amb el Gran Llibre – Màgic! – dels Follets  al davant. A la meva Amiga ja l'he duta a la Selva Negra. I a la Garrotxa amb el Llum d'Alba i la cosina Bet. I properament anirem al Montseny amb en Mollic, la Pepi, en Toni i llur filla Estel de l'Alba, afillada meva, d'en Llum d'Alba i d'en Mòllic. A la Vall d'Aran, amb el Botó d'Or, la Montserrat i la Queta. I a Irlanda, on la meva Amiga no ha estat mai i té moltes ganes d'anar-hi. No coneixem ningú, a Irlanda, però ja hi farem amics! I si algú de vosaltres vol venir de viatge amb nosaltres, que vingui a casa la meva Amiga i li durem... Bé, això si es tracte d'amics autèntics de la meva Amiga i meus, que ja sé jo els qui sou. No fos cas que ara ens sorgissin falsos amics interessats pertot arreu que es creguessin que això és una Agencia de Viatges gratuïts...! 

 

                 Estel-Verd

 

I aquí estic, a Barcelona, amb el Gran Llibre – Màgic! - dels Follets al davant.

 

 

Estel-Verd, n. 78

 N.78                           

 

Estel -Verd

 

● El Gran Llibre dels Follets ●

 

La meva Amiga estava a la Llibreria Almirall entre llibres de Teologia, Mística, Simbolisme, Art, Història Medieval, Poesia, Pintura Romàntica... No sabia quins comprar ni quins deixar i mirava els preus, els índexs  i el pes. Mentre ella s'ho pensava, jo volava entre els llibres, ja que el Josep, el llibreter, és amic de la meva Amiga i ja em coneix. A un prestatge de dalt de tot  em va cridar l'atenció un llibre grossíssim que és titulava: "El Llibre dels Follets. Imatges i Llegendes de Follets del Mon". I a la portada, la cara d'un follet molt simpàtic fent l'ullet que deuria ser vint vegades més gran que l'original.

- Josep, baixa'm aquest llibre, que l'he de mirar. – Ell, mirant-me amb un somriure que volia dir:  "Ja sabia que aquest era el llibre que em demanaries!" va anar a buscar una escala de mà, me'l va baixar i me'l va deixar damunt el taulell.

Vaig començar a passar fulls. Era  meravellós! A cada doble pagina hi havia una explicació dels follets de cada regió del món i una gran  il·lustració amb un follet de mostra situat dins el seu entorn. Segons la opinió del llibre, els follets més importants eren els irlandesos i desprès venien els anglesos, escocesos, nòrdics... A les pàgines 56 i 57 parlava dels follets de la Garrotxa i la imatge era en Llum d'Alba, el follet amic de la cosina Bet dins la Fageda d'en Jordà. Vaig continuar passant fulls i en arribar a les pàgines 70 i 71... vaig donar un xiscle tan gran, que la meva Amiga i el Josep van venir corrents a veure que em passava                     

         - Mireu! És el meu íntim amic en Goteta de Rosada!!! L'han dibuixat perfecte!!! I això de fons és l'entrada al Palau dels Miralls dels Somnis!!! M'he d'emportar aquest llibre a la Selva Negra i ensenya'ls-hi! Amiga! Amiga! Vull aquest llibre!

         - Estel-Verd, aquest llibre és molt car i molt gros, i no em cap a cap llibreria. A més, jo m'hauria de comprar tots aquest llibres que necessito i ja no puc fer-ho perquè pugen molt. Com vols que et compri aquest? No puc pas fer-ho! Te'l mires aquí sense fer-lo malbé, que el Josep te'l deixa.

         Jo vaig insistir en obtenir-lo i el Josep hi va col·laborar. Si no venia aviat aquell llibre, l'hauria de tornar al distribuïdor perquè no li cobrés ja que feia dies que el tenia en dipòsit. El distribuïdor, - un home estrany, va dir – ja tenia que haver passat per reclamar-lo o cobrar-lo.  I jo el volia emportar-me'l a la Selva Negra per ensenyar-lo i anar i tornar me'n ocupava un mínim de quatre dies. L'Amiga va insistir que no tenia prou diners  per un llibre tan car. Jo em vaig quedar molt trist mirant el llibre mentre la meva Amiga triava els seus. De cop i volta va dir-me:

         - Pesa molt. Te'l hauràs d'emportar a la caputxeta.

         - Què...!? Em compres el "meu" llibre?

- Es clar! Tu no el pots pagar i jo, posats a no saber quins deixar dels vint-i-dos llibres que vull, els deixo tots... Josep, te'l puc pagar amb la meva tarja de crèdit, oi? Aquest follet és la ruïna!... però pobre petitó, s'està aquí a Barcelona per fer-me companya i no porta mai cap despesa...     

         I vàrem anar cap a casa sense saber la sorpresa que ens esperava pel llibre que m'havia regalat! El proper dia us ho explico!

 

                            Estel-Verd

 

 

Ell, mirant-me amb un somriure que volia dir:  "Ja sabia que aquest era el llibre que em demanaries!", va anar a buscar una escala de mà, me'l va baixar...

Estel-Verd, n. 77

N.77   

 

Estel -Verd

 

● Al Liceu ●

 

    A vegades, la meva Amiga va al Liceu amb el seu germà a veure òpera i jo l'acompanyo dins la seva bossa i, un cop  al teatre, volo al lloc que més en convé per veure-ho millor. A mi, l'òpera, no és el que més em plau: massa drama. Però n'hi ha que tenen una música molt bonica que expressa sentiments elevats  i gaudeixo molt amb el cant i el teatre.

        L'òpera que més m'agrada és "Hansel i Grettel" basada en un conta popular de la meva terra que, al segle XIX, la nostra gent va relatar als germans Grimm, que van ser uns grans amics de tots els Esperits de la Natura i, particularment amb mi, dels millors amics humans que he tingut. L'obra passa igualment per allà la meva terra i hi surten en Hansel i la Grettel, els follets de la Son i de la Rosada, la Bruixa, àngels, tot amb una música molt bonica i inspirada de Humpperding i que, a més, s'acaba bé. Llàstima que, des que sóc a Barcelona, no l'han feta. L'explicació de la meva Amiga és que la gent que porta ara el Liceu és molt "progre", i no creu en el Mon Imaginari. A més, fan unes posades en escena rares, on els cantants fan una cosa i en canten una altra o es canvia l'època de l'argument amb la qual cosa canvia el sentit que tenia, ningú entén res i tot queda reduït a una espècie de galimaties sense solta ni volta.

         - Per exemple, a tu que t'agrada que les històries acabin bé, resulta que van fer "Turandot" de Puccini, sobre una faula simbòlica entre un príncep i una princesa que, lògicament, desprès de passar les proves d'iniciació, és casen i són feliços. Doncs bé, a la directora d'escena, que no havia entès res o no volia entendre-ho, no se li va ocórrer altre cosa que interpretar la faula en clau realista, opinar que la princesa és massa cruel per merèixer ser feliç i fa que, al final, es suïcidi i així pot suprimir el happy end de la boda amb el príncep. 

         - Dons a mi també m'agradarà fer de director d'escena! - vaig amenaçar la mar d'enrabiat - . Quan facin "Aida", al final, obriré la tomba on en Radamés i l'Aida estan tancats i els faré escapar en barca pel Nil celestial.    

         Així que l'altre nit vàrem anar a veure "Andrea Chenier" de Giordano que té unes àries molt boniques, però que és un drama que passa a la Revolució Francesa i els dos protagonistes acaben guillotinats. Per acabar-ho d'adobar, en un interludi, el director d'escena va fer sortir, sobre un fons de  pantalla, una gran guillotina filmada  que, per efectes òptics, s'anava multiplicant em dues, quatre, vuit... fins a cent vint-i-vuit guillotines omplint l'escenari! I jo, enfurismat,  en un moment que no hi ha música, vaig cridar ben fort perquè se'm sentís de tot el teatre. 

         - Prou guillotines, que ja em comença a fer mal el coll!!! – i el públic va esclatar en rialles i aplaudiments. 

         I, a més, per compensar, quan els van a matar, al final del gran duo en que canten el triomf de l'amor més enllà de la mort, en lloc de la gran guillotina programada i tot de mors en escena, vaig introduir en la màquina filmadora una diapositiva de la Selva Negra florida a la sortida del sol. La soprano, que estava cantant a duo amb el tenor, va quedar muda de sorpresa, i allò  de "Viva la morte insiem!" ho vàrem cantar a duo estereofònic el tenor (des de l'escenari) i jo (des de dalt del bell mig del sostre amb la meva portentosa veu de follet). I els figurants que feien de guillotinats tirats per terra,  sorpresos en sentir-me, es van aixecar tots (amb el cap sobre les espatlles, és clar!) i van mirar enrera, vers la Selva Negra florida. I la gent va aplaudir moltíssim perquè era la mar de bonic veure com la Vida venç més enllà de la guillotina. L'única frustració meva és que, als programes i les crítiques, no van donar el meu nom sinó el de la soprano i el director d'escena programats. Però jo us ho he explicat a vosaltres perquè sapigueu la veritat. I us prepareu per quan facin "Aida"!!! 

 

                                                                           Estel-Verd

 

L'òpera que més m'agrada és "Hansel i Grettel" basada en un conte popular de la meva terra.

 

Estel-Verd, n. 76

N.76    

 

Estel -Verd

 

● Baralla amb la petita fada Iris Verd  ●

 

 

A la Selva Negra, els fullets i les fades petites sempre juguem junts. Però no som iguals perquè les fades tenen més poders que els follets. Amb la vareta, fan florir les flors i filar els fils de la vida dels humans – que tenen vida gràcies a elles –, tenen poders de fer que les coses canviïn d'aspecte per un temps, - un home pot agafar la forma d'ase però continua pensant com un home –, poden endevinar el futur, volar i esdevenir invisibles- els follets poden camuflar-se i passar desapercebuts però normalment no poden fer-se invisibles, tot i que jo si que puc gràcies a la caputxeta.

Hi ha fades bones i simpàtiques però també n'hi ha que són cregudes, presumides o ximpletes, com la petita fada Iris Verd. És certament bonica però resulta que està gelosa de mi perquè jo tinc molts poders, sóc més bonic que ella i, sobre tot, la meva llum verda rellueix més i més bonica que la seva, que és d'un verd menys intens i com de caca de gripau.

Un dia, m'estava empipant i no em deixava tranquil per jugar a sobre una flor que la volia per ella. Emprenyat, li vaig dir:

- Ves-te'n, que ets més lletja que una caca de gripau!

Dir-li a una fada "caca" és un insult intolerable. Ara imagineu-vos dir-li "caca de gripau"! Es va enfurismar com una mona i, apuntant-me amb la seva vareta màgica, zzzzass!, va llençar un encanteri, em va transformar amb un gripau llegíssim i repel·lent i va desaparèixer. I ja em teniu a mi sol enmig del bosc, convertit amb un gripau, sense poder volar, la caputxeta inservible per enganxada a la pell i raucant en lloc de parlar. Tot saltant, vaig anar a demanar ajuda, però ningú em reconeixia, ni tant sols el meu amic en Goteta de Rosada, que es va sorprendre de veure un gripau tan lleig que se li apropava i es va allunyar de mi. Plorant com un desesperat, vaig anar a cercar la meva estimada fada Lliri Blau, la qual, en veure un gripau tan lleig, el va transformar en una granoteta força graciosa. Però com que jo continuava raucant demanant ajuda, em va mirar als ulls... i això va ser la meva salvació ja que va reconèixer la meva mirada. Immediatament va desfer l'encanteri i vaig tornar a ser el follet bufó i simpàtic de sempre. Però quan li vaig explicar que havia passat, va posar el fet en coneixement de les autoritats,  fades grans, elfs i gnoms i hi va haver un judici. Resulta que les fades tenen prohibit fer servir els poders arbitràriament i molt més per transfigurar cap Esperit de la Natura. Però la Iris-Verd es va defensar afirmant que jo l'havia insultat dient-li "caca de gripau". Jo vaig respondre:

- Jo no dic mentires ni li he dit "caca de gripau", que no ho és. Li he dit  "ets més lletja que una caca de gripau" que això si que és cert, mireu-la!

Tothom es va posar contra meu dient que això era una calumnia, però es vam embrollar en una discussió casuística sobre si era més greu dir a algú "caca de gripau",  "més lletja que una caca de gripau" o reafirmar-se en el contingut de l'insult com feia jo. Els del jurat no sabien com aguantar-se el riure i els qui no eren del jurat reien sense aguantar-se. Al final, ens van condemnar als dos. A ella a estar-se mitja lluna (dues setmanes) confinada a un avet sense vareta i a mi a estar cinc dies més transformat en el lleig gripau.

Però el càstig no va ser gens terrible ja que, ara, tots els meus amics sabien que aquell gripau tant lleig era l'Estel-Verd i em van ajudar a passar els cinc dies la mar de divertits jugant a fer de gripau. I vàrem acordar que aniríem a jugar amb la fada Iris Verd perquè no estigués tan sola. De fet, els dos ens ho vàrem passar millor que mai, tant bé que se'ns va acabar el mal humor i vàrem fer les paus, que és més pràctic que barallar-se! Com va dir la cosina Bet, tot plegat va ser cosa de mainada.  

                                    

 Estel-Verd

 

Va desfer l'encanteri i vaig tornar a ser el follet bufó i simpàtic de sempre

(El meu amic Joan Ribot m'ha fet el dibuix d'aquest retrat i em va pintar dins el fotomontatge "Entre miralls" del dia passat).

Estel-Verd, n. 75

N.75    

 

Estel -Verd

 

● Figureta i fermall ●

        

    La meva Amiga amb els seus nebots l'Oriol  i la Laura van anar a comprar a una botiga d'objectes de regal i jo vaig anar amb ells.

Només entrar, la tenda em va fascinar i vaig decidir recorre-la pel meu cantó. Era muntada a base de fileres de vitrines fetes totes elles amb vidres i miralls, de tal manera que els objectes de l'interior no solament eren visibles des de varis angles sinó també reflectits en varis llocs, donant la sensació d'un autèntics laberint d'objectes que no sabies si eren reals o reflectits ni si estaven darrera, davant o tres vitrines més a l'esquerra.  Tot el que hi havia dins era bellíssim: fines porcellanes de Limoges, de Roschenthal, de Sêvres, de Delf, xinesa, i els cristalls meravellosos de roca, de Bohemia, Murano, Swarovsky. En les vitrines alternaven, amb molt de gust, sèries de vaixelles, cristalleries o jocs de gerros i gots amb plats i figuretes soltes i petites escultures d'una finesa i bon gust fora de sèrie: ocellets, dames, casetes, flors, ballarines, fades...

         - Mira-te'l! – la Laura va assenyalar una "escultura" d'un follet verd amb caputxera en una postura molt artística situat entre una cafetera i tres gots de cristall modernistes.

         - Què bé que ho fas, Estel-Verd! Sembles tanmateix una figureta - va dir-me la meva Amiga. Sense moure cap muscle de la cara, la "escultura" els va fer l'ullet, el que va quedar reflectit en almenys cent vint-i-vuit miralls.

         - Si, podria anar de parella amb aquella damisel·la... 

         - Mira-te'l, Pepeta! Oi que és l'Estel-Verd! – va dir un senyor molt ben vestit amb un bastó amb mànec de plata i que va aparèixer no sé per on. Amb tants miralls!

- I tan que ho és, Rafel! Ja et deia que aquests contes que ens envia la Mireia no estan escrits per qualsevol. Són tan famosos que ja han fet una escultura del personatge! - va dir la seva senyora, que duia un elegant fulard de seda.

- I molt ben feta, per cert! Sembla un follet de veritat! Fixa't amb les ales, fines i transparents com les d'una libèl·lula!... No sé si deu ser molt car... Senyoreta! - va dir cridant una dependenta que era a prop – Ens podria dir el preu d'aquest Estel-Verd. És d'importació?

"Ara acabaré embolicat i dins una capsa de regal!", vaig pensar.

- Aquest.. què? – la dependenta em va clavar una mirada molt  sorpresa. – Jo... perdonin, el deuen haver portat avui mateix perquè encara no l'havia vist mai. Un moment, que vaig a preguntar.

Aleshores, la meva Amiga va dirigir-se al matrimoni desconegut.

- Perdonin...! Vostès, reben l'Estel-Verd? Qui els hi envia? Saben d'on surt?

- Ah! Vostès també el reben! ... Ens l'envia la nostra neta Mireia que li passa una companya d'escola, que li remet una amigueta de no sé on... No, no sabem qui l'escriu, però, pel que podem veure,  ja és molt famós... Oooh! On és!?      

- Aquí, aquí! - va dir la meva Amiga assenyalant-se la solapa – Semblava que estigués dins la vitrina, oi? Era el reflex. És un fermall que reprodueix l'Estel-Verd. 

- Oh! Aparentava com si...! Perdoni! Nosaltres ja ens pensàvem que era un personatge literari famós escrit algú que s'amaga sota el nom de l'Amiga!  On ha comprat el fermall? Ens agradaria tant un de semblant!

- És un regal vingut de la Selva Negra.  

         Amb això, va retornar la dependenta. L'Oriol va dir:

         - Perdó, hi ha hagut un malentès. Aquests senyors s'han cregut que el fermall de la meva tia reflectit a la vitrina era una figureta de dins.  

         - Dons jo també hagués jurat que era dins! –  va dir la dependenta. I, en veu més baixa, va afegir – I fins i tot, que em mirava!

        - És que...  mira-te-li els ullets, Pepeta! Sembla tanmateix que ens miri!

I jo m'estava quietó com un fermall de debò. Però, era tan feliç! Sóc un follet famós, conegut més enllà dels amics de la meva Amiga! 

         

                         Estel-Verd

 

...la "escultura" els va fer l'ullet, el que va quedar reflectit en almenys cent vint-i-vuit miralls.