Estel-Verd, n. 76

N.76    

 

Estel -Verd

 

● Baralla amb la petita fada Iris Verd  ●

 

 

A la Selva Negra, els fullets i les fades petites sempre juguem junts. Però no som iguals perquè les fades tenen més poders que els follets. Amb la vareta, fan florir les flors i filar els fils de la vida dels humans – que tenen vida gràcies a elles –, tenen poders de fer que les coses canviïn d'aspecte per un temps, - un home pot agafar la forma d'ase però continua pensant com un home –, poden endevinar el futur, volar i esdevenir invisibles- els follets poden camuflar-se i passar desapercebuts però normalment no poden fer-se invisibles, tot i que jo si que puc gràcies a la caputxeta.

Hi ha fades bones i simpàtiques però també n'hi ha que són cregudes, presumides o ximpletes, com la petita fada Iris Verd. És certament bonica però resulta que està gelosa de mi perquè jo tinc molts poders, sóc més bonic que ella i, sobre tot, la meva llum verda rellueix més i més bonica que la seva, que és d'un verd menys intens i com de caca de gripau.

Un dia, m'estava empipant i no em deixava tranquil per jugar a sobre una flor que la volia per ella. Emprenyat, li vaig dir:

- Ves-te'n, que ets més lletja que una caca de gripau!

Dir-li a una fada "caca" és un insult intolerable. Ara imagineu-vos dir-li "caca de gripau"! Es va enfurismar com una mona i, apuntant-me amb la seva vareta màgica, zzzzass!, va llençar un encanteri, em va transformar amb un gripau llegíssim i repel·lent i va desaparèixer. I ja em teniu a mi sol enmig del bosc, convertit amb un gripau, sense poder volar, la caputxeta inservible per enganxada a la pell i raucant en lloc de parlar. Tot saltant, vaig anar a demanar ajuda, però ningú em reconeixia, ni tant sols el meu amic en Goteta de Rosada, que es va sorprendre de veure un gripau tan lleig que se li apropava i es va allunyar de mi. Plorant com un desesperat, vaig anar a cercar la meva estimada fada Lliri Blau, la qual, en veure un gripau tan lleig, el va transformar en una granoteta força graciosa. Però com que jo continuava raucant demanant ajuda, em va mirar als ulls... i això va ser la meva salvació ja que va reconèixer la meva mirada. Immediatament va desfer l'encanteri i vaig tornar a ser el follet bufó i simpàtic de sempre. Però quan li vaig explicar que havia passat, va posar el fet en coneixement de les autoritats,  fades grans, elfs i gnoms i hi va haver un judici. Resulta que les fades tenen prohibit fer servir els poders arbitràriament i molt més per transfigurar cap Esperit de la Natura. Però la Iris-Verd es va defensar afirmant que jo l'havia insultat dient-li "caca de gripau". Jo vaig respondre:

- Jo no dic mentires ni li he dit "caca de gripau", que no ho és. Li he dit  "ets més lletja que una caca de gripau" que això si que és cert, mireu-la!

Tothom es va posar contra meu dient que això era una calumnia, però es vam embrollar en una discussió casuística sobre si era més greu dir a algú "caca de gripau",  "més lletja que una caca de gripau" o reafirmar-se en el contingut de l'insult com feia jo. Els del jurat no sabien com aguantar-se el riure i els qui no eren del jurat reien sense aguantar-se. Al final, ens van condemnar als dos. A ella a estar-se mitja lluna (dues setmanes) confinada a un avet sense vareta i a mi a estar cinc dies més transformat en el lleig gripau.

Però el càstig no va ser gens terrible ja que, ara, tots els meus amics sabien que aquell gripau tant lleig era l'Estel-Verd i em van ajudar a passar els cinc dies la mar de divertits jugant a fer de gripau. I vàrem acordar que aniríem a jugar amb la fada Iris Verd perquè no estigués tan sola. De fet, els dos ens ho vàrem passar millor que mai, tant bé que se'ns va acabar el mal humor i vàrem fer les paus, que és més pràctic que barallar-se! Com va dir la cosina Bet, tot plegat va ser cosa de mainada.  

                                    

 Estel-Verd

 

Va desfer l'encanteri i vaig tornar a ser el follet bufó i simpàtic de sempre

(El meu amic Joan Ribot m'ha fet el dibuix d'aquest retrat i em va pintar dins el fotomontatge "Entre miralls" del dia passat).

Estel-Verd, n. 75

N.75    

 

Estel -Verd

 

● Figureta i fermall ●

        

    La meva Amiga amb els seus nebots l'Oriol  i la Laura van anar a comprar a una botiga d'objectes de regal i jo vaig anar amb ells.

Només entrar, la tenda em va fascinar i vaig decidir recorre-la pel meu cantó. Era muntada a base de fileres de vitrines fetes totes elles amb vidres i miralls, de tal manera que els objectes de l'interior no solament eren visibles des de varis angles sinó també reflectits en varis llocs, donant la sensació d'un autèntics laberint d'objectes que no sabies si eren reals o reflectits ni si estaven darrera, davant o tres vitrines més a l'esquerra.  Tot el que hi havia dins era bellíssim: fines porcellanes de Limoges, de Roschenthal, de Sêvres, de Delf, xinesa, i els cristalls meravellosos de roca, de Bohemia, Murano, Swarovsky. En les vitrines alternaven, amb molt de gust, sèries de vaixelles, cristalleries o jocs de gerros i gots amb plats i figuretes soltes i petites escultures d'una finesa i bon gust fora de sèrie: ocellets, dames, casetes, flors, ballarines, fades...

         - Mira-te'l! – la Laura va assenyalar una "escultura" d'un follet verd amb caputxera en una postura molt artística situat entre una cafetera i tres gots de cristall modernistes.

         - Què bé que ho fas, Estel-Verd! Sembles tanmateix una figureta - va dir-me la meva Amiga. Sense moure cap muscle de la cara, la "escultura" els va fer l'ullet, el que va quedar reflectit en almenys cent vint-i-vuit miralls.

         - Si, podria anar de parella amb aquella damisel·la... 

         - Mira-te'l, Pepeta! Oi que és l'Estel-Verd! – va dir un senyor molt ben vestit amb un bastó amb mànec de plata i que va aparèixer no sé per on. Amb tants miralls!

- I tan que ho és, Rafel! Ja et deia que aquests contes que ens envia la Mireia no estan escrits per qualsevol. Són tan famosos que ja han fet una escultura del personatge! - va dir la seva senyora, que duia un elegant fulard de seda.

- I molt ben feta, per cert! Sembla un follet de veritat! Fixa't amb les ales, fines i transparents com les d'una libèl·lula!... No sé si deu ser molt car... Senyoreta! - va dir cridant una dependenta que era a prop – Ens podria dir el preu d'aquest Estel-Verd. És d'importació?

"Ara acabaré embolicat i dins una capsa de regal!", vaig pensar.

- Aquest.. què? – la dependenta em va clavar una mirada molt  sorpresa. – Jo... perdonin, el deuen haver portat avui mateix perquè encara no l'havia vist mai. Un moment, que vaig a preguntar.

Aleshores, la meva Amiga va dirigir-se al matrimoni desconegut.

- Perdonin...! Vostès, reben l'Estel-Verd? Qui els hi envia? Saben d'on surt?

- Ah! Vostès també el reben! ... Ens l'envia la nostra neta Mireia que li passa una companya d'escola, que li remet una amigueta de no sé on... No, no sabem qui l'escriu, però, pel que podem veure,  ja és molt famós... Oooh! On és!?      

- Aquí, aquí! - va dir la meva Amiga assenyalant-se la solapa – Semblava que estigués dins la vitrina, oi? Era el reflex. És un fermall que reprodueix l'Estel-Verd. 

- Oh! Aparentava com si...! Perdoni! Nosaltres ja ens pensàvem que era un personatge literari famós escrit algú que s'amaga sota el nom de l'Amiga!  On ha comprat el fermall? Ens agradaria tant un de semblant!

- És un regal vingut de la Selva Negra.  

         Amb això, va retornar la dependenta. L'Oriol va dir:

         - Perdó, hi ha hagut un malentès. Aquests senyors s'han cregut que el fermall de la meva tia reflectit a la vitrina era una figureta de dins.  

         - Dons jo també hagués jurat que era dins! –  va dir la dependenta. I, en veu més baixa, va afegir – I fins i tot, que em mirava!

        - És que...  mira-te-li els ullets, Pepeta! Sembla tanmateix que ens miri!

I jo m'estava quietó com un fermall de debò. Però, era tan feliç! Sóc un follet famós, conegut més enllà dels amics de la meva Amiga! 

         

                         Estel-Verd

 

...la "escultura" els va fer l'ullet, el que va quedar reflectit en almenys cent vint-i-vuit miralls.

Estel-Verd, n. 74

N.74

 

Estel –Verd

 

● Un món millor ●

   

    El cor de l'Estel-Verd, fet de pura joia de viure, avui està trist. Perquè jo era feliç a la Selva Negra, entre els meus boscos d'altissims avets, les sortides i les postes de sol, els meus llacs i rierols, els meus prats plens de flors, el silenci, l'aire pur, la nit estelada, els meus amics els follets i les fades,  la mirada amorosa de la fada Lliri Blau, les històries divertides del gnom Gom-Gom, la protecció de l'elf Violeta de Llum, la saviesa de la fada Besllum Boscana i del seu amic el Gran Mag Blau, els jocs de l'esquirol Trencapinyons... I he deixat tot aquest món meravellós d'insomni per anar a Barcelona a fer companya a la meva Amiga, que també estima aquest món d'insomni i que també se'n veu privada. A la meva Amiga, jo me l'estimo molt i també m'estimo alguns dels seus amics, que són bons i sensibles i estimen la Bellesa, la Bondat i la Veritat. Però la meva Amiga i els seus amics viuen en mig d'un món lleig, agressiu, banal, on la gent no s'estima ni s'ajuda, on es barallen per ximpleries com si es tractés de coses importants i que no perdonen si els altres no les veuen així  i per tant, cada cop hi ha més baralles. I això no ho dic solament jo, sinó ells mateixos: en llegir els diaris o mirar la televisió, que són coses que ells creuen molt importants ja que diuen que els reflecteixen tal com són, pel que es veu gaudeixen exhibint la seva dolenteria, vulgaritat i falsedat. Diuen que ho fan per denunciar-ho, però tanta insistència en el que és dolent i lleig mostra on tenen el cor i, per tant, la hipocresia de la suposada "denúncia".  La meva Amiga em vol consolar dient-me que no en faci gaire cas, que això és l'aspecte exterior del món, que també hi ha humans bons i autèntics que fan coses boniques i bones encara que s'exhibeixin menys i, sobre tot, que tingui compassió perquè els humans, en ser corporals, estan moguts pel món de la necessitat i els interessos, mentre que a la Selva Negra, els Esperits de la Natura ens podem moure amb tota llibertat en el món de l'Esperit. Això és cert, però no justifica que els humans oblidin que ells també participen de l'Esperit i que ho han de manifestar, perquè si no mostren la seva part virtuosa, elevada i espiritual, els pocs humans bons que queden, en no veure's representats, acabaran en la marginalitat i el desànim. I, sense forces, com  lluitaran per la Veritat, la Bondat i la Bellesa? La veritable bellesa exterior és el reflex de la Bellesa interior, que és la Bondat i fa mes seductor  allò que és  bo i veritable.  Per això, és bo que les coses siguin veritablement belles, ja que la bellesa dóna alegria de viure i ànims per fer les coses ben fetes.  Els  humans  necessiten bons models de comportament que els estimulin a fer les coses millors i més belles i el Món Imaginari està tant ple de històries ben boniques i exemplars! Però avui dia, malauradament, semblen oblidades i les històries que ara s'expliquen estan plenes de mals exemples, odis i pessimisme. 

            Us escric, amics, no per dir-vos que estic trist sinó per dir-vos que ho estic perquè voldria que tots, vosaltres i jo, gaudíssim de la joia de viure que ens és pròpia i que, deixats endur per pessimisme dels mals exemples – disfressat, moltes vegades,  d'un optimisme superficial de tirar-hi tot per la borda – allunyeu cada cop més de nosaltres. Jo vull que sigueu feliços! Ànim, amics! Potser no tant com la Selva Negra, però el món és molt més bonic del que ens volen fer creure. Mostrem-ne la Bellesa!    

                                              

                   Estel-Verd

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com  .

 

 

                ...jo era feliç a la Selva Negra, entre els meus boscos d'altissims avets,

                                               les sortides i les postes de sol...

 

Estel-Verd, n. 73

N.73   

 

Estel –Verd

 

● Divertimento ● 

-Hola amics!: Com ja sabeu, sóc un follet perfecte que tinc totes les virtuts. Oi que sí? I, com que, a més,  sóc sincer i no me'n amago, mentre ho escric, ho propago en veu alta: "Sóc bonic, simpàtic, petitó, fantàstic, eixerit, trapella, divertit, bon minyó, bon company, alegre, màgic, afectuós, savi, bon narrador, entremaliat, enginyós, ...."

         - Ep, ep, ep, ep! Para, para, para! - m'interromp la meva Amiga, que mentre escric això, m'espia pel darrera l'espatlla. – Tot això no és, no pot ser cert. D'entrada, no tens totes les virtuts; et falta la molt important virtut de la modèstia. A més, ser petitó no és, en sí, cap virtut. I, sobre tot, si ets entremaliat és que no ets bon minyó. Són incompatibles.   

- Certament, no tinc el defecte de la falsa modèstia. Sóc sincer, no cap hipòcrita. I... com dius, que ser petitó no és cap virtut? T'imagines un follet gros? Com podria fer la migdiada entre les teves violetes o podria anar a la teva butxaca sense que em veiessin? I pel que fa les meves entremaliadures, no volen dir que no sigui bon minyó, perquè estan fetes amb molta bona intenció, no fan cap mal a ningú, a tu et diverteixen i als teus amics, quan els hi explico, també. 

         - Com, que no fan cap mal a ningú? M'has trencat figuretes del pessebre, un plat de ceràmica, dos gots, vas fer anar de bòlit tota la policia alemanya quan vas robar la capa de l'emperador Enric II i aquí, quan la vas penjar a l'estàtua de Colom, vas fer jugar el físic als bombers. Vas despertar tot el Balneari de Caldes de Boí amb els teus crits. M'has fet perdre temps cercant bolígrafs, les ulleres que m'havies amagat i els llibres i DVDs. que no t'agraden. Ens vas deixar penjats dalt de l'arbre de la Plaça dels Pescadors a mi i a la meva família. Em poses en compromisos fent shows quan vas en llocs públics – concerts, autobusos, botigues, esglésies, teatres - . Enredes els meus amics quan els hi dius que vinguin a sopar sense que jo tingui res a punt. Fins et fas mal a tu mateix  posant-te dins el microones...

         - Ui, ui, ui! Para't! Para't! Para't! Tens més memòria que un elefant i no en perdones ni una. Però saps que moltes d'aquestes coses les he fetes perquè t'estimo. Espero que tampoc hagis oblidat les bones estones que t'he fet passar. Com hem rigut, junts! Com t'he portat gairebé cada nit a la meva Selva Negra, com he cantat i  dansat per a tu, com t'he ajudat a pujar el carretó de la compra i he defensat la teva casa del qui semblava ser un lladre, com us he mostrat el meu Mamut a tu i als teus amics. I...

         - Estel-Verd, jo no he oblidat res del que et dec. L'únic que et dic és que no facis passar per virtuts teves coses que no ho són i, sobre tot, que no vagis fanfarronejant davant els meus amics. El que vals, ho vals, i no cal que vagis pregonant el teu producte com si fossis un venedor ambulant.

- És clar que he de proclamar les meves virtuts davant els teus amics. Qui, sinó, ho farà? Necessito autoafirmar-me per existir. Com em va ensenyar el meu mestre el gnom Gom-Gom, els follets hem de fet notar la nostra presència, sinó, la gent s'oblida de nosaltres i aleshores desapareixem...   

         - Bé, si és així, continua la teva història que estaves escrivint amb les teves fanfarronades. Vull veure a què porta tota aquesta exhibició "d'autoafirmació".  

- A res. No hi havia cap història per explicar, avui. Tot el que deia era per provocar-te. Com que veia que m'estaves espiant...!!! ha! ha! ha!

 

                                         Estel-Verd

 

 

T'imagines un follet gros?

Com podria fer la migdiada entre les teves violetes?

Estel-Verd, n. 72

N.72

 

Estel -Verd

 

● Estels al cel de Barcelona ●

 

La meva Amiga estava escrivint un e-mail al nostre amic Vicenç, el monjo de Montserrat, jo fullejava un llibre d'art bizantí amb moltes fotografies, mentre pels altaveus sonava la tercera Simfonia de Malher que escoltàvem tots dos quan, de cop i volta, xoff!!!, se'n va anar la corrent elèctrica i ens vàrem quedar sense ordinador, sense llum i sense música.  Ja eren més de les onze de la nit i tot estava a les fosques. Però jo, immediatament, vaig encendre la meva llum interior i vaig estalviar a la meva Amiga que hagués d'anar a cercar la llanterna i a encendre una espelma. Vàrem sortir a la terrassa,  vàrem comprovar que l'apagada era a tot Barcelona i..., oh meravella! que, sobre la foscor de la ciutat, el cel era cobert d'estels! Què bonics que són els estels sobre Barcelona! Per què cada nit no hi ha una hora d'apagada perquè els barcelonins els puguin contemplar? Jo els hi vaig presentar tots a las meva Amiga amb el seu nom que, a la Selva Negra, em va ensenyar el Gran Mag Blau, i li vaig dir:

- Veus aquell Estel Bell que llueix més que els altres? És el meu Pare que em somriu!    

- Ara entenc perquè ens avenim tant, tu i jo, Estel-Verd. Devem ser germans. A mi també em somriu!

Ens vàrem quedar una bona estona mirant els estels però la llum no tornava i a la meva Amiga li va agafar son. Aleshores li vaig dir. 

         - Anem a dormir, però no cal que cerquis cap espelma per anar a la teva habitació. Jo seré el teu Estel que il·luminarà el teu camí vers la teva cambra. 

         I així, jo al davant amb la meva llum encesa, verdosa i platejada, la vaig aconduir al llarg de tot el pis fins la seva habitació, vaig esperar que es posés el pijama i es fiqués al llit i aleshores em vaig posar al costat de la seva orella i mentre li cantava el Wiegenlied, "Cançó de bressol" de  Richard Strauss, vaig anar apagant-me i ens vàrem submergir en el son:

 

        Träume, träume, du mein süsses Leben

        Von dem Himmel, der die Blumen bringt... 

( Somia, somia, tu dolça vida meva

         Del cel que ens dóna les flors... )

  

         I, des d'aquella nit, quan la meva Amiga se'n va a dormir, per anar del despatx a l'habitació i veure-s'hi, no li cal encendre la llum general del despatx, apagar la de sobre la taula, encendre la del rebedor, apagar la del despatx, encendre la llum del passadís, apagar la del rebedor, encendre la del lavabo, apagar la del passadís, encendre la llum de l'habitació, apagar la del lavabo i, un cop desvestida i al llit, apagar la de l'habitació. No! La llum del meu amor  il·lumina tot el seu camí vers el seu somni.      

 

                                                                           Estel-Verd

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com  .

 

Veus aquell Estel Bell que llueix més que els altres?

És el meu Pare que em somriu!

Estel-Verd, n. 71

N.71    

 

Estel -Verd

 

● Un Nadal de fa prop de tres mil dos cents anys ●

 

L'any passat us vaig parlar de la meva participació al Nadal de la Selva Negra i de com hi faig d'estel des del segle XII, tot i que jo, el Nadal ja el celebrava des del segle V. Bé, vull dir el Nadal que vosaltres en diríeu cristià. Però heu de saber que, a la Selva Negra, el Nadal l'hem celebrat sempre, des de molt abans del naixement de Jesucrist. Aquest és una manifestació, sens dubte per vosaltres la més clara i bonica perquè es la que coneixeu millor, del Nadal etern que cada any te lloc pel solstici d'hivern, en que la Natura sencera celebra que el sol, que representa la manifestació del Pare Cel i que semblava que s'anés a pondre per sempre, torna a aixecar-se en l'horitzó i el dia s'allarga i la vida torna i, amb ella, la joia de viure omple els cors de tots els éssers. És com si el món sencer nasqués de nou, més bell i joiós que mai perquè Déu, que va néixer a Betlem, neix al cor de tots i ens fa divins.

         Tots els nadals són bells i joiosos. Però jo en recordo particularment un de fa prop de tres mil dos cents anys que vaig celebrar junt al meu amic Xalup, el druida, - aleshores, tot un cantó de la Selva Negra era ple de tribus celtes –. Xalup era un home savi, mestre d'homes, que presidia les festes i cerimònies. I aquell any va ser el primer que ens va convidar, a mi junt a altres follets, elfs, fades, silfs..., a les festes del naixement del sol al solstici d'hivern.

         A mitja nit, va encendre una fogata en una clariana enmig del bosc nevat. I tots vàrem començar a tocar flautes i tambors, a dansar i a demanar al foc que no s'apagués, que no els deixés immensos en la gelor i la foscor en que tots moririen. I amb el trenc d'alba, és va fer un silenci immens i tots – humans, Esperits de la Natura, animals, plantes, pedres, la neu , els vents -  ens vàrem posar cara a l'est on ja clarejava i vàrem esperar a que la llum de l'aurora anés creixent. I quan, uns moments abans que el dia anterior - que havia estat el dia més curt de l'any -  va aparèixer el primer raig de sol, tothom va irrompre en crits de joia, càntics i danses. I quan el sol va estar ben sencer sobre l'horitzó, es va fer un silenci profund i en Xalup va alçar els braços i va dir amb forta veu :

- Gràcies, Rei Sol, perquè, un any més, neixes des del fons de la Negra Nit i omples de llum i escalfor els nostres boscos, els nostres camps i cabanes, animals, plantes i pedres. Omples també els nostres cors de joia i les nostres boques de lloances, perquè així, content per les nostres cants, durant tot aquest any i tots els anys venidors, et recordis amb joia de nosaltres i no ens oblidis sinó que ens enviïs els teus raigs lluminosos a nosaltres i als nostres descendents per tota la durada dels temps.

I havent dit això, en Xalup va llençar enlaire un gall, el qual va fer un gran cant impressionant – quic-qui-ri-quiiiiiiiiiii!!! - que es va sentir en tot l'àmbit de la terra i tothom el va imitar i va llançar al cel  crits, galls i altres ocells cantors i també plomes de galls o d'altres d'ocells de colors o bé tenyides – vermelles, blaves, daurades, verdes, liles...  que van acolorir el cel blau i el terra nevat. Era tant bonic!         

I quan ara, enmig de la Missa del Gall, en Raimon, que és el mestre amic de la meva Amiga, com un nou Xalup, diu:

- Fa sis mil anys que els homes celebren aquesta mateixa festa de Nadal!

El meu cor s'omple d'emoció, penso que els Esperits de la Natura i tots els altres éssers també ho celebrem i que fa tres mil dos cents anys el meu amic Xalup també concelebrava la manifestació solar de Déu que ve a omplir l'Univers d'esperança perquè dóna força al cor de l'univers per ressorgir de les tenebres. 

La meva Amiga i jo us desitgem:  

 

 

Bon Nadal i

Feliç Any 2009!!!

 

 

Maria Assumpta i  Estel-Verd

 

És com si el món sencer nasqués de nou, més bell i joiós que mai.

Estel-Verd, n. 70

N.70   

 

Estel -Verd

 

● Contemplació. ●

 

Jugar és com contemplar movent-se, contemplar és com jugar en  quietud, com escoltar música o llegir (segons què) on es contempla la música o la lectura. La meva Amiga,  quan contempla el silenci, - ella en diu fer  meditació -   juga amb el silenci i amb la quietud.  Jo, a la Selva Negra,  també m'estic moltes estones en silenci o contemplació, però no li dic fer  meditació ni li dic res. Senzillament, m'assento en mig del bosc i em concentro en qualsevol cosa: un raig de llum, el cant de la brisa, una flor, el tros de molsa i... ja està. És tant bonic! Aquest és l'ofici dels follets. Jugar en quietud o contemplar en moviment, no  hi ha tanta diferència. Com que el moure'ns no ens cansa! I no fas res, senzillament hi ets i en gaudeixes. Perquè jugar és fer les coses pel pur gaudi de fer-les, sense perquè. I contemplar un racó de molsa, tant verda, tant suau, tant poca cosa i tant profunda alhora, tant bella com l'estel més brillant del cel. Jo, en aquell moment, sóc tant feliç que sento que no li manca res i, total, només hi ha uns brins de molsa al davant que són bells perquè no n'has de fer res, amb la molsa, ni menjar-la, ni comprar-la, ni regalar-la. Senzillament, mirar-la, acariciar-la, olorar-la... jugar-hi amb els dits o amb la llum o amb la olor. I aleshores, em sento viu, sento que tot el bosc està viu, que tot l'Univers és un Gran Ésser viu, harmònic i bell... 

I escolto el Silenci, el batec del bosc, i, de quan en quan, el cant de la brisa, un ocell que passa, una fulla que cau, Algú que m'observa...   

La meva Amiga, a vegades, s'assenta en silenci davant una espelma encesa. Jo em poso al seu costat o al davant i també contemplo l'espelma i estem en silenci. És meravellós! La vista hi juga només deixant-se endur pels moviments suaus i ondulants de la petita flama. És a la vegada, joc, contemplació, silenci, escolta, atenció, gaudi, plenitud. Al final, jo mateix m'acabo identificant amb la petita flama lluminosa que omple i consumeix l'Univers sencer, i constato com, de dins meu,  surt la llum que il·lumina el món i que ho transfigura tot en bellesa, en sentit, en veritat. Si sóc capaç d'esdevenir la flama lluminosa del petit ciri, veig que tot el que m'envolta ha aconseguit la seva fi, i fins sento que allò que em podia semblar dolent o imperfecte és sols una altre forma, diferent, desconeguda, amagada, de bondat i bellesa. I deixo de jugar amb la flama perquè jo mateix sóc el pur joc de la vida. M'adono que visc, que sóc l'Estel-Verd, i més enllà de l'Estel-Verd, sóc la molsa, el bosc, la flama que juga i dansa, la meva Amiga que contempla la flama, pura joia de viure, pur joc de la Vida Única...      

 

                                      Estel-Verd

 

Nota:  Si voleu consultar els números anteriors o voleu fer comentaris a l'Estel-Verd, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com  .

                                                                                                                                                                                 

I sents el Silenci, el batec del bosc, el cant de la brisa..