Estel-Verd, n. 53

N.53    

 

Estel -Verd

 

 

 

● Llibres Meravellosos ●

 

Quan em quedo a casa la meva Amiga tot sol, puc sortir a la terrassa, o bé escoltar música, o jugar, - procurant no trencar-li res -. O be em puc quedar a llegir. Els llibres d'art acostumen a ser molt grossos i com que sóc tant petitó, no els puc manejar amb les meves mans, així que la meva Amiga, abans de marxar, me'ls treu de la llibreria i me'ls deixa a sobre el sofà o la taula. Així m'estalvia de tenir-los que passar del prestatge a la caputxeta i de la caputxeta al sofà, que també ho puc fer. Els meus llibres preferits són els que parlen o hi han imatges del Món Imaginari, i, afortunadament, la meva Amiga en té bastants. Té contes fantàstics de Grimm – jo vaig conèixer els germans Grimm quan anaven per la Selva Negra recollin contes – ,d'Andersen, de Perrault. I té el Mag de Oz en una versió que em va comprar expressament per mi ja que els dibuixos són tridimensionals i desplegables, fets amb papiroplèxia i, quan vas passant les pàgines, és van desplegant tot aixecant-se els paisatges de paper. M'encanta sobre tot la Ciutat Esmaragda, una espècie de Palau Meravellós de diferents tons de color verd, fet a la meva mida, de tal manera que em puc passejar pels seus patis i cambres, entrar o sortir per les seves portes, pujar a les seves torres o cúpules i treure el cap pels seus finestrals. Un llibre-palau! O Alícia en Terra de Meravelles de Carroll amb il·lustracions de Lola Anglada. També té mites grecs, germànics, medievals, celtes, nòrdics, hindús, àrabs, - Les Mil i Una Nits - , contes russos amb il·lustracions bellísimes, etc. I novel·la fantàstica, la millor de totes, El senyor dels Anells, de Tolkein amb un dibuixos molt bonics de Alan Lee; un gran llibre que no em canso de rellegir. I La Història Interminable de Michel Ende. I Liliana d'Apeles Mestres que és un conta teatral català sobre follets, fades i gnoms, amb il·lustracions – belles i delicades - del mateix autor. I un llibre dedicat tot sencer a elfs i fades. Ah! i, per Reis, el Quim i l'Anna em van regalar els Contes de la Beatrix Potter, molt divertits.         

Això sense oblidar els llibres amb reproduccions de pintors visionaris de Blake i Friedrich i d'art sagrat i tradicional medieval - que en té un munt – del Tibet, de l'Àfrica Negra,  egipci, sumeri, persa... Què gran i bell que és el Món Imaginari! I la meva Amiga no té, ni de bon tros, tots els llibres que en parlen! A la Selva Negra hi ha el Palau dels Miralls dels Somnis on viu la Fada Besllum Boscana on tot aquest Món Imaginari que hi ha als llibres de la meva Amiga és sols una petita part i on pots anar d'un mirall a un altre per dins el Món Imaginari  sense mai acabar. Com li agradaria a la meva Amiga, passejar-se pel Palau dels Miralls dels Somnis! El proper dia us explico com és.         

                                                              

                                                                                    Estel-Verd.

 

M'encanta la Ciutat Esmaragda, una espècie de Palau Meravellós  fet a la meva mida,

 

P D: Recordeu: Si voleu venir a l'excursió del Montseny del 24 de maig per conèixer el meu Mamut, heu de confirmar la vostra assistència abans del 5 de maig al comentari del número 51 al meu bloc d'Internet: http//www.estelverd.blogspot.com o bé al meu e-mail: estel-verd@terrejada.net  

o al de la meva Amiga: maria-assumpta@terra.es . I si voleu preguntar alguna cosa, contesto al número de telèfon 93 284 26 50.

Estel.Verd, n. 52

N.52     

 

Estel -Verd.

                    

 

● La Imaginació. ●

 

Quina cosa més portentosa és la Imaginació! Qui, sinó la Imaginació dels humans, ha donat forma als seus deus, ha expressat en belles imatges els grans desigs dels humans, ha aixecat les grans catedrals, ha planificat les grans empreses de la història, ha escrit les grans novel·les i contes, ha compost les grans simfonies i òperes, ha ordit els complexos sistemes socials i religiosos, sinó ella? Però els humans actuals són tant totxos que menyspreen aquest gran do rebut i creuen que tot el que és fruit de la Imaginació – com ara un follet – és inexistent i només la fan servir per imitar el món extern. Així, segons aquests tanoques, una peli es maca quan reprodueix fil per randa el que veuen a casa o quan van pel carrer. Quina bestiesa! Per què han de imaginar el que ja tenen davant els nassos? I, si és per crear "noves situacions", què impedeix que, si aquestes noves situacions són imaginades, també ho sigui la forma que facin servir i no puguin emprar formes fantàstiques? Perquè moltes vegades, el que és vol quan s'inventen noves situacions en formes realistes es plasmar el desig que la vida material sigui diferent del que és. I, com que això moltes vegades no és possible, es creen  falses il·lusions que, quan no es compleixen, hom cau desprès en la desesperació. El món material està determinat per les seves pròpies lleis que no sempre coneixem; però el món espiritual no està determinat i, per tant, el llenguatge amb que s'hi refereix, tampoc. I aleshores, és quan és bo usar la Imaginació.  

Tan bonic que és crear móns nous i fantàstics, plens de bellesa i utopies, que ajuden a l'home a ultrapassar la dimensió merament material, a ser superiors a totes les bèsties, les plantes i els minerals i a ser un pont vers la espiritualitat i la immortalitat!

         Perquè, per suposat, el Món Imaginari és real. No és materialment real però si espiritualmen6t real. És l'idioma de l'Esperit. Perquè quan l'Esperit parla, si ho fes amb l'idioma propi del món material, hi ha homes tant totxos que és creurien que els està parlant d'aliments, vestits o llocs materials i, perquè això no passi, el Pare Cel va dotar als homes del poder de la Imaginació. I, a fi que no els falti, els hi envia la matèria prima, els somnis.

         Per suposat, la Imaginació és l'aliment fonamental de tots els Esperits de la Natura, ja ho vaig dir fa temps. En concret, jo i el meu món de la Selva Negra ens alimentem de la Imaginació de la meva Amiga, que, de sempre, ha creat móns fantàstics. I com que la meva Amiga m'estima tant i té tanta imaginació, jo sóc el follet més divertit, més eixerit i més bonic del món!  Sense ella, jo no sé que faria!  

 

        Estel-Verd. 

 

P D: Recordeu: Si voleu venir a l'excursió del Montseny del 24 de maig per conèixer el meu Mamut, heu de confirmar la vostra assistència abans del 5 de maig al comentari del número 51 al meu bloc d'Internet: http//www.estelverd.blogspot.com o bé al meu e-mail: estel-verd@terrejada.net  

o al de la meva Amiga: maria-assumpta@terra.es . I si voleu preguntar alguna cosa, contesto al número de telèfon 93 284 26 50.

Quina cosa més portentosa és la Imaginació!

ATENCIÓ! AVÏS D'EXCURSIÖ AL MONTSENY!

ATENCIÓ!

MOLT IMPORTANT!!!

 

Avís d'excursió al Montseny, el dissabte, 24 de maig.

 

(Us ensenyaré el meu Mamut, que em trauré de la caputxeta).

 

 

Desprès de parlamentar llargament i de consultar-ho amb alguns amics,  la meva Amiga i jo em decidit enviar-vos un missatge sense número i sense dir que era de l'Estel-Verd. No us penséssiu que és una història més, el deixéssiu per llegir-lo més endavant i us passés la data.   

Perquè la meva Amiga i jo hem decidit convocar-vos a tots els nostres amics pel proper quart dissabte de maig, dia 24. La finalitat és que tots els qui vulgueu, pugueu conèixer el meu Mamut que jo em trauré de la meva caputxeta.  Què us sembla? I si voleu informació sobre el meu Mamut, la podeu llegir a l'últim número de Estel-Verd, n. 51.

Així que ja ho sabeu, si creieu en els follets i voleu veure el meu Mamut, us podeu apuntar a l'excursió al Montseny.  La Pepi i en Mòllic ens han preparat un lloc molt bonic junt al Castanyer Cap de Dinosaure i que s'ha de caminar molt poc.   

Teniu que portar dinar, millor per compartir, i anar amb sabates còmodes. El Mamut és vegetarià però no menja vegetació del Montseny.

            Per organitzar l'excursió, contem amb la col·laboració de la Pepi i el Toni des del Montseny i de l'Anna, el Quim, la Consol, el Georgi, en Ferran i en Joan des de Barcelona, a més de l'Amiga meva i vostra. També hi col·laboren els follets: Mòllic del Montseny, Llum d'Alba de la Garrotxa, Barretina Torta del Berguedà i Botó d'Or de la Vall d'Aràn. S'admeten més col·laboradors voluntaris.   

Per favor, per saber els qui serem, heu de confirmar la vostra assistència abans del 5 de maig al comentari del número 51 al meu bloc d'Internet: http//www.estelverd.blogspot.com o bé al meu e-mail: estel-verd@terrejada.net  O al de la meva Amiga: m.assumpta.gr@gmail.com  . I si voleu preguntar alguna cosa, contesto al número de telèfon 93 284 26 50.

        Uns deu dies abans de l'excursió, quan sapiguem els qui som, us direm l'hora i el lloc exacte, segurament a l'estació de tren de Sant Celoni.

        Us agrairia que diguéssiu si porteu cotxe i si teniu places lliures i quantes  perquè hi pugueu portar, des de l'estació de tren fins a prop del Castanyer Cap de Dinosaure, les persones que no en tenen. En cas  que no hi haguessin prou places, cercaríem voluntaris per fer dos viatges. Ah! Podeu convidar a venir a qui vulgueu, però amb prudència: han de ser persones que tinguin molta imaginació, que creguin amb els follets i les fades, que tinguin ganes de fer gresca i que no els espantin els mamuts. 

        La meva Amiga i jo us hi esperem. Mentrestant, les trameses de les històries que us explico continuaran enviant-se cada quinze dies de la manera habitual.  

 

Estel-Verd.

 

P.D.  (Ah! me'n descuidava!)  MOLT IMPORTANT!!! M'heu d'ajudar, amb la vostra Imaginació, a materialitzar la aparició del meu Mamut.  I heu d'aportar tota la documentació i restes arqueològiques que hagueu trobat del meu Mamut o dels seus avantpassats, descendents o parents col·laterals. Per exemple, un tros de pota o de trompa del Mamut, un ullal, un pel o una cançó o una poesia sobre mamuts o fotografies de quan éreu joves (ell i vosaltres). I tot el que se us ocorri per fer-lo content i palpable.  Serà la vostra aportació a la festa que us hem muntat.  Recordeu: el poder dels follets depèn de la Imaginació del humans que hi creuen.

                                                                                      

 

El meu Mamut

 

Estel-Verd, n, 51

 

N.51  

          

Estel –Verd.

 

● El meu Mamut ●

 

- No ho entenc – va dir de sobte la meva Amiga desprès d'una bona estona de estar pensant.

- Què no entens? – li vaig preguntar.

- Que des de fa a prop de sis mil anys tinguis un mamut viu a la caputxeta. 

- No t'ho creus?

- Si home, si! De tu m'ho crec tot. Però no ho entenc. Un mamut o qualsevol animal viu necessita menjar i espai per viure i això, comprimit a la caputxeta... Si em diguessis que és el mamut transformat amb Esperit de la Natura, com l'esquirol Trencapinyons, potser ho entendria millor.

         - Bé, de fet, viu i passeja per la Selva Negra. La caputxeta màgica és un regal que els gnoms i les fades em van fer quan vaig aparèixer  i és com una part de la Selva Negra sobre la que jo tinc poder de fer passar certes coses que jo he introduït a la Selva Negra i des d'on les puc tornat al món dels humans. La caputxeta és com un embut per on, el que jo vull, passa de la Selva Negra al món material i viceversa.  El Mamut i altres coses estan al Món Imaginari de la Selva Negra però, quan jo vull, les puc traslladar al món humà. Però solament el que jo – amb el consentiment del altres Esperits de la Natura - he introduït a la caputxeta, ho puc tornar a treure. Per exemple, jo no et puc treure aquí la Papallona Bufona o la bruixa Maduixa perquè no les hi vaig posar jo. I si vols veure la Bruixa Maduixa, t'he de traslladar en somnis a la Selva Negra. En canvi, el meu Mamut, sí que el podries veure i tocar-lo perquè li vaig ficar jo.  És alhora real i màgic, Real perquè el podries veure tal com va ser fa cinc mil cinc cents anys; màgic perquè, com jo, no necessitaria menjar. I de fet, com que tot element viu que jo tregui de la caputxeta se n'hi en torna quan es pont el sol – és com un somni diurn que passa a ser somni nocturn – tampoc té temps de tenir gana.

- I... per què no m'ensenyes el teu Mamut?

- Dóna, en somnis a la Selva Negra, la nit que vulguis. Però a Barcelona... aquí a la casa no hi cap; rebentaria les parets i, al carrer, espantaria la gent. I ja saps que no puc mostrar el meu poder a qui no creu en els follets i en el Món Imaginari en general.

- Però... el mamut, és perillós?

         - Ela mamuts eren vegetarians. Si et veia, no se't menjaria. A més, és amic meu  i per tant, en principi no ataca als meus amics ni, en general, a ningú. Però si s'enrabia o jo o algú amb poders de la Selva Negra li mana, podria atacar, aixafar-te, o donar-te un cop de trompa. Però si jo el vigilo, no fa res, encara que ell és molt gros i jo molt petitó perquè és el meu Mamut i m'obeeix. 

- Però podríem fer una excursió a un lloc on no hi hagués gent i me'l ensenyes, oi? Per exemple al Montseny. Que en Mòllic, que en coneix tots els racons, et digui on... I si els hi diguéssim al Toni i a la Pepi, també el podrien veure? Ho dic perquè si veig jo sola el Mamut, la gent no em creurà.

- El Toni i la Pepi són amics dels follets.Tothom qui creu en el poder dels follets i en el Món Imaginari, podrà veure el meu Mamut. 

- Tots els teus amics...? Ens ho podríem pensar, no?

         - Què us faria il·lusió, que us presentés el meu Mamut?

 

                   Estel-Verd.

 

El meu Mamut.

Estel-Verd, n. 50

 

N.50    

 

 

Estel -Verd.

 

 

● Preguntes dins la boira  ●

 

 

No sé si era la Selva Negra somiada o un bosc real del Pirineu. El que sé és que la meva Amiga i jo passejàvem, com tantes vegades, per un camí entre avets altíssims envoltats de boira. Havia plogut, el cel estava embromat, l'aire era fred i humit i, de quan en quan, es girava una forta ventada que deixava gelat el cor. El terra estava enfangat i les falgueres, les heures i els altres matolls tan mullats que les botes, els mitjons i els pantalons fins a mitja cama de la meva Amiga estaven xops i la humitat li  penetrava fins al moll dels ossos. Del cel venien trons i llamps que feien present la tempesta. Els núvols eren tant negres que la foscor semblava voler-se desplomar sobre el bosc i impregnar d'encanteris el seu interior. I, amb tot, les herbes del terra i les fulles del arbres eren d'un verd fort i obscur però tan intens i lluminós que semblava fluorescent, malgrat que, a mesura que s'allunyaven de nosaltres, anaven empal·lidint i difuminant-se en el gris platejat de la boira que ho embolcallava tot. L'atmosfera de misteri que es percebia dins aquella solitud era sublim!

         I enmig del silenci, com sortida del bell mig de la boira, vaig sentir la veu de la meva Amiga que em preguntava:

         - Estel-Verd, tu que saps tots els secrets del bosc, digues: Per què a vegades la tristesa i la melangia és tan bella com la joia? Per què un dia trist com aquest pot ser més bell que un dia de sol i bonança? Per què ens atreu tant la boira i la tempesta?

         Jo no vaig contestar.

         Al cap d'estona, per segona vegada, la meva Amiga va trencar el silenci:

         - Estel-Verd, tu que ets tan savi, digues: Per què tot el que té explicació no ens satisfà. Per què estimem tant les preguntes sense resposta? Per que desitgem harmonitzar el que és contradictori?         

         Jo no vaig contestar.

         I, desprès d'una pausa llarga, per tercera vegada la seva veu va ressonar en el silenci.

- Estel-Verd, tu que estimes tan la Vida. Digues:  Per què el que més cerquem a la vida, l'Amor, se'ns escapa tantes vegades? Per què la vida és tant bella malgrat el dolor? Per què l'Absència és el grau més alt de Presència?

Jo no vaig contestar.

Ella em va entendre, no va preguntar més, la boira ens va envair i el Silenci va impregnar de nou el bosc. 

 

                         Estel-Verd.

 

 

 ...les herbes del terra i les fulles del arbres eren d'un verd fort i obscur però tant intens i lluminós que semblava fluorescent...

Estel-Verd, n. 49

N.49    

 

Estel -Verd.

 

● La Dansa Lluminosa. ●

 

Als follets i a les fades ens encanta fer música i ballar. A la Selva Negra, uns toquen i canten i els altres dansen. L'elf Violeta de Llum gairebé mai balla perquè interpreta tan bé la viola d'amore que sempre és ell qui la toca. Però el gran prodigi és la fada Bella Terra que canta i toca l'arpa que deixa esbalaïts, meravellats i extasiats tots els qui la senten.

A Barcelona, la meva Amiga no toca cap instrument i cantar... és millor que calli perquè no afina gaire, que diguem. Però li agrada molt la música i té un equip de música que sona força bé i  posa CDs. molt bonics.  Un dels que més m'agrada és un àlbum de Lieder de Schubert cantat per un baríton, en Dietrich Fischer-Dieskau, que ho fa gairebé tan bé com un elf. I, sobre tot, hi ha un Lied, el Musensohn, - El Fill de les Muses  – de Franz Schubert sobre un poema de Goethe  que, quan el sento, no em puc estar-me de ballar-lo. I la meva Amiga contempla l'espectacle embadalida.   

         Així que quan menja – esmorza, dina i, sobretot, quan sopa - li faig enretirar tots els seus trastos – gots,  plats, medicaments, etc. – cap al seu racó i em queda tota la resta de la taula com una immensa pista de ball. I, quan és de nit, apago la llum elèctrica i la meva interna claror verdosa llueix amb intensitat, deixant veure el meu interior que esdevé con un estel verd. I s'inicia la melodia i jo em començo a moure al ritme de la música meravellosa que és tan alegre i saltarina que em poso a ballar-la instintivament. I tot jo ballo:  peus, cames, braços, mans, dits, cap, cos, ulls, orelles, cabells, ales. L'Esperit de la Dansa pren possessió de mi i dono voltes i  giravolts sobre la taula i salto i volo per l'aire seguint extasiat el ritme de la bella melodia, com una flama dansant en el cel de nit, que il·lumina l'estança amb els moviment i els giravolts en l'aire tot creant un ambient de màgia tal que la meva Amiga i jo quedem com traslladats al Palau dels Miralls dels Somnis. I tot ballant les belles paraules del poeta:     

Die erste Blumen...

grüssen meine Lieder,

Und kommt der Winter wieder,

        Sing ich noch jenen Traum.

         (Les flors primeres...

saluden els meus cants, 

i quan retorna l'hivern,

         encara canto aquell somni.)

 

la bellesa transfigura la realitat i tot queda immers en una visió de plenitud, on música, poema, dansa, llum i moviment creen un àmbit en el que voldríem romandre eternament I, si bé el Musensohn dura poc més de dos minuts, en el fons del cor el seu ressò perdura per sempre..   

                                              

                     Estel-Verd

 

 

...i quan retorna l'hivern

encara canto aquell somni.

Estel-Verd, n. 48

N. 48      

        

Estel -Verd.

 

 

● El miracle de Sant Pollastre ●

 

A la festa de Sant Pollastre tothom es divertia molt menys en Fox, el gosset de la Laura, la dóna de l'Oriol que és el nebot gran de la meva Amiga. Com a gairebé tots el gossos, el xivarri dels timbals, petards i correfocs l'espantava molt i, com que anava lligat amb una corretja que duia la Laura, el pobre no podia amagar-se si no era sota algun banc o darrera algun fanal o paparera. Bé és veritat que la Laura tenia bona cura d'ell: l'acaronava, li deia coses i el mantenia allunyada del rebombori més fort. Però tot i així, el pobre animal no les tenia totes i jo em vaig dedicar a dir-li coses i a jugar amb ell per calmar-lo- Ens vàrem fer molt amics. 

         La festa, però, havia arribat a un punt més calmat. Un xicot, pujat dalt la tarima i amb un micròfon a una ma i un pollastre plomat agafat pel coll a l'altre, feia les lloances de Sant Pollastre. Deia coses com que he havia la possibilitat que, a l'Anunciació, qui hagués baixat del cel sobre la Mare de Déu no fos el Sant Colom sinó Sant Pollastre, etc. etc.   I altres bromes carnavalesques com aquesta.

         En un moment determinat del discurs, el xicot va dir que, quant Sant Pollastre va morir, va pujar al Cel amb cos y ànima. I el germà de la meva Amiga va comentar en veu alta:

         - Hi deu haver un coet dins el pollastre. Ara l'encendrà i el pollastre pujarà amunt.

         Jo vaig creure que era una bona idea i, perquè en Fox no s'espantés quan es disparés el coet, el vaig avisar. L'animal es va posar preparat pel "miracle".

         Però quan el qui parlava va deixar anar el pollastre, aquest, en lloc d'enlairar-se, senzillament, va fer xoff! i va caure davant seu al terra i tothom va fer un ooooh!!! de desencís. I el xicot va dir: "Esperem que ressusciti."

         Veien el desencant general,  em vaig posar ràpid la caputxeta perquè la gent no em veiés, vaig volar vers el pollastre, el vaig agafar per la cresta i em vaig posar a volar amunt. La gent veia que el pollastre pujava, tot sol, al Cel! Però en Fox, que si que em veia, ja que els gossos són més sensibles que les persones, va córrer al darrera i, fent un bot, va atrapar amb la boca les potes del pollastre, que ja havia començat a enlairar-se. Però com que el gos anava agafat de la corretja per la Laura, la va arrossegar també a ella i va començar a enlairar-se. I l'Oriol, veien que la seva estimada se'n anava, la va agafar pel peu i també va començar a enlairar-se. I l'Ignasi es va agafar al seu cunyat i també es va pujar amunt. I desprès, la Montserrat, la neboda de la meva Amiga  i  la seva mare, l Rosa, igualment amb el seu marit en Ramon i la seva germana, que és meva Amiga. I, finalment, en Jordi i l'Estefania, veien que Sant Pollastre s'enduia tota la seva família, també s'hi van afegir. I jo intentava tirar amunt, amunt, arrossegant tota la família Garcia, y gairebé no podia enlairar-la, perquè, malgrat que sóc molt poderós, un pollastre, un gos i nou humans pesen molt. I mentre, la gent de la plaça anava cridant: "Miracle! Ha ressuscitat!" Per acabar-ho d'adobar, algú dels qui intentava enlairar - crec que va ser en Ramon -  va aconseguir  agafar-se amb les cames a una branca alta d'un dels arbres de la plaça i detenir la meva ascensió. Allò va ser massa. Vaig donar una estrebada forta per intentar continuar pujant i, paaaf!!! es va trencar la part més dèbil de tot el  conjunt: el coll del pollastre. I ploof!!! tota la família de la meva Amiga va quedar penjada dalt de l'arbre, mentre la gent de la plaça, entre l'admiració i la rialla, anava xisclant, "Miracle! Miracle!" I jo, desprès de donar un  parell de voltes per sobre la plaça perquè la  gent pogués contemplar el cap miraculós de Sant Pollastre, vaig pujar amunt, amunt, cap el Cel. I quan hi vaig arribar, Sant Pere, que era a la porta, em va dir:

         - Estrel-Verd, tu pots entrar i sortir del Cel sempre que vulguis, però no admeto el cap del pollastre.

- Aquest tampoc? Però si és una relíquia que ha fet un miracle tant descomunal que segur que t'augmenta la clientela! Per poc, te'n puja nou de cop!

 

               Estel-Verd.

 

    El cap miraculós de Sant Pollastre.