Estel-Verd, n. 50

 

N.50    

 

 

Estel -Verd.

 

 

● Preguntes dins la boira  ●

 

 

No sé si era la Selva Negra somiada o un bosc real del Pirineu. El que sé és que la meva Amiga i jo passejàvem, com tantes vegades, per un camí entre avets altíssims envoltats de boira. Havia plogut, el cel estava embromat, l'aire era fred i humit i, de quan en quan, es girava una forta ventada que deixava gelat el cor. El terra estava enfangat i les falgueres, les heures i els altres matolls tan mullats que les botes, els mitjons i els pantalons fins a mitja cama de la meva Amiga estaven xops i la humitat li  penetrava fins al moll dels ossos. Del cel venien trons i llamps que feien present la tempesta. Els núvols eren tant negres que la foscor semblava voler-se desplomar sobre el bosc i impregnar d'encanteris el seu interior. I, amb tot, les herbes del terra i les fulles del arbres eren d'un verd fort i obscur però tan intens i lluminós que semblava fluorescent, malgrat que, a mesura que s'allunyaven de nosaltres, anaven empal·lidint i difuminant-se en el gris platejat de la boira que ho embolcallava tot. L'atmosfera de misteri que es percebia dins aquella solitud era sublim!

         I enmig del silenci, com sortida del bell mig de la boira, vaig sentir la veu de la meva Amiga que em preguntava:

         - Estel-Verd, tu que saps tots els secrets del bosc, digues: Per què a vegades la tristesa i la melangia és tan bella com la joia? Per què un dia trist com aquest pot ser més bell que un dia de sol i bonança? Per què ens atreu tant la boira i la tempesta?

         Jo no vaig contestar.

         Al cap d'estona, per segona vegada, la meva Amiga va trencar el silenci:

         - Estel-Verd, tu que ets tan savi, digues: Per què tot el que té explicació no ens satisfà. Per què estimem tant les preguntes sense resposta? Per que desitgem harmonitzar el que és contradictori?         

         Jo no vaig contestar.

         I, desprès d'una pausa llarga, per tercera vegada la seva veu va ressonar en el silenci.

- Estel-Verd, tu que estimes tan la Vida. Digues:  Per què el que més cerquem a la vida, l'Amor, se'ns escapa tantes vegades? Per què la vida és tant bella malgrat el dolor? Per què l'Absència és el grau més alt de Presència?

Jo no vaig contestar.

Ella em va entendre, no va preguntar més, la boira ens va envair i el Silenci va impregnar de nou el bosc. 

 

                         Estel-Verd.

 

 

 ...les herbes del terra i les fulles del arbres eren d'un verd fort i obscur però tant intens i lluminós que semblava fluorescent...

Estel-Verd, n. 49

N.49    

 

Estel -Verd.

 

● La Dansa Lluminosa. ●

 

Als follets i a les fades ens encanta fer música i ballar. A la Selva Negra, uns toquen i canten i els altres dansen. L'elf Violeta de Llum gairebé mai balla perquè interpreta tan bé la viola d'amore que sempre és ell qui la toca. Però el gran prodigi és la fada Bella Terra que canta i toca l'arpa que deixa esbalaïts, meravellats i extasiats tots els qui la senten.

A Barcelona, la meva Amiga no toca cap instrument i cantar... és millor que calli perquè no afina gaire, que diguem. Però li agrada molt la música i té un equip de música que sona força bé i  posa CDs. molt bonics.  Un dels que més m'agrada és un àlbum de Lieder de Schubert cantat per un baríton, en Dietrich Fischer-Dieskau, que ho fa gairebé tan bé com un elf. I, sobre tot, hi ha un Lied, el Musensohn, - El Fill de les Muses  – de Franz Schubert sobre un poema de Goethe  que, quan el sento, no em puc estar-me de ballar-lo. I la meva Amiga contempla l'espectacle embadalida.   

         Així que quan menja – esmorza, dina i, sobretot, quan sopa - li faig enretirar tots els seus trastos – gots,  plats, medicaments, etc. – cap al seu racó i em queda tota la resta de la taula com una immensa pista de ball. I, quan és de nit, apago la llum elèctrica i la meva interna claror verdosa llueix amb intensitat, deixant veure el meu interior que esdevé con un estel verd. I s'inicia la melodia i jo em començo a moure al ritme de la música meravellosa que és tan alegre i saltarina que em poso a ballar-la instintivament. I tot jo ballo:  peus, cames, braços, mans, dits, cap, cos, ulls, orelles, cabells, ales. L'Esperit de la Dansa pren possessió de mi i dono voltes i  giravolts sobre la taula i salto i volo per l'aire seguint extasiat el ritme de la bella melodia, com una flama dansant en el cel de nit, que il·lumina l'estança amb els moviment i els giravolts en l'aire tot creant un ambient de màgia tal que la meva Amiga i jo quedem com traslladats al Palau dels Miralls dels Somnis. I tot ballant les belles paraules del poeta:     

Die erste Blumen...

grüssen meine Lieder,

Und kommt der Winter wieder,

        Sing ich noch jenen Traum.

         (Les flors primeres...

saluden els meus cants, 

i quan retorna l'hivern,

         encara canto aquell somni.)

 

la bellesa transfigura la realitat i tot queda immers en una visió de plenitud, on música, poema, dansa, llum i moviment creen un àmbit en el que voldríem romandre eternament I, si bé el Musensohn dura poc més de dos minuts, en el fons del cor el seu ressò perdura per sempre..   

                                              

                     Estel-Verd

 

 

...i quan retorna l'hivern

encara canto aquell somni.

Estel-Verd, n. 48

N. 48      

        

Estel -Verd.

 

 

● El miracle de Sant Pollastre ●

 

A la festa de Sant Pollastre tothom es divertia molt menys en Fox, el gosset de la Laura, la dóna de l'Oriol que és el nebot gran de la meva Amiga. Com a gairebé tots el gossos, el xivarri dels timbals, petards i correfocs l'espantava molt i, com que anava lligat amb una corretja que duia la Laura, el pobre no podia amagar-se si no era sota algun banc o darrera algun fanal o paparera. Bé és veritat que la Laura tenia bona cura d'ell: l'acaronava, li deia coses i el mantenia allunyada del rebombori més fort. Però tot i així, el pobre animal no les tenia totes i jo em vaig dedicar a dir-li coses i a jugar amb ell per calmar-lo- Ens vàrem fer molt amics. 

         La festa, però, havia arribat a un punt més calmat. Un xicot, pujat dalt la tarima i amb un micròfon a una ma i un pollastre plomat agafat pel coll a l'altre, feia les lloances de Sant Pollastre. Deia coses com que he havia la possibilitat que, a l'Anunciació, qui hagués baixat del cel sobre la Mare de Déu no fos el Sant Colom sinó Sant Pollastre, etc. etc.   I altres bromes carnavalesques com aquesta.

         En un moment determinat del discurs, el xicot va dir que, quant Sant Pollastre va morir, va pujar al Cel amb cos y ànima. I el germà de la meva Amiga va comentar en veu alta:

         - Hi deu haver un coet dins el pollastre. Ara l'encendrà i el pollastre pujarà amunt.

         Jo vaig creure que era una bona idea i, perquè en Fox no s'espantés quan es disparés el coet, el vaig avisar. L'animal es va posar preparat pel "miracle".

         Però quan el qui parlava va deixar anar el pollastre, aquest, en lloc d'enlairar-se, senzillament, va fer xoff! i va caure davant seu al terra i tothom va fer un ooooh!!! de desencís. I el xicot va dir: "Esperem que ressusciti."

         Veien el desencant general,  em vaig posar ràpid la caputxeta perquè la gent no em veiés, vaig volar vers el pollastre, el vaig agafar per la cresta i em vaig posar a volar amunt. La gent veia que el pollastre pujava, tot sol, al Cel! Però en Fox, que si que em veia, ja que els gossos són més sensibles que les persones, va córrer al darrera i, fent un bot, va atrapar amb la boca les potes del pollastre, que ja havia començat a enlairar-se. Però com que el gos anava agafat de la corretja per la Laura, la va arrossegar també a ella i va començar a enlairar-se. I l'Oriol, veien que la seva estimada se'n anava, la va agafar pel peu i també va començar a enlairar-se. I l'Ignasi es va agafar al seu cunyat i també es va pujar amunt. I desprès, la Montserrat, la neboda de la meva Amiga  i  la seva mare, l Rosa, igualment amb el seu marit en Ramon i la seva germana, que és meva Amiga. I, finalment, en Jordi i l'Estefania, veien que Sant Pollastre s'enduia tota la seva família, també s'hi van afegir. I jo intentava tirar amunt, amunt, arrossegant tota la família Garcia, y gairebé no podia enlairar-la, perquè, malgrat que sóc molt poderós, un pollastre, un gos i nou humans pesen molt. I mentre, la gent de la plaça anava cridant: "Miracle! Ha ressuscitat!" Per acabar-ho d'adobar, algú dels qui intentava enlairar - crec que va ser en Ramon -  va aconseguir  agafar-se amb les cames a una branca alta d'un dels arbres de la plaça i detenir la meva ascensió. Allò va ser massa. Vaig donar una estrebada forta per intentar continuar pujant i, paaaf!!! es va trencar la part més dèbil de tot el  conjunt: el coll del pollastre. I ploof!!! tota la família de la meva Amiga va quedar penjada dalt de l'arbre, mentre la gent de la plaça, entre l'admiració i la rialla, anava xisclant, "Miracle! Miracle!" I jo, desprès de donar un  parell de voltes per sobre la plaça perquè la  gent pogués contemplar el cap miraculós de Sant Pollastre, vaig pujar amunt, amunt, cap el Cel. I quan hi vaig arribar, Sant Pere, que era a la porta, em va dir:

         - Estrel-Verd, tu pots entrar i sortir del Cel sempre que vulguis, però no admeto el cap del pollastre.

- Aquest tampoc? Però si és una relíquia que ha fet un miracle tant descomunal que segur que t'augmenta la clientela! Per poc, te'n puja nou de cop!

 

               Estel-Verd.

 

    El cap miraculós de Sant Pollastre.

Estel-Verd, n. 47

N.47    

 

Estel-Verd.

 

● La festa de Sant Pollastre. ●

 

El Poblenou és el barri barceloní d'on és originària la meva Amiga i on viu bona part de la seva família. Un dissabte d'abril, la meva Amiga i jo vàrem anar al Poble Nou i, junt amb tota la seva família, vàrem assistir a les festes de Sant Pollastre ja que en Jordi, el nebot segon de la meva Amiga, és en dels seus principals promotors.

Sant Pollastre és un sant molt venerat al Poblenou. Els seus orígens semblen ser un miracle que va fer allà pel segle XVI en un llogarret de pescadors situat on ara hi ha la Plaça dels Pescadors, al Poblenou. En acabar les festes de Sant Pere el Mentider, els pescadors dormien la ressaca i no se'n adonaven d'un incendi que s'estenia entre els joncs secs de la llacuna. Sort que els pollastres, que no estaven borratxos, els van despertar i aleshores van intentar fugir amb les barques, però el foc els encerclava. Un nen va invocar Sant Pollastre i es va produir el miracle: una corrent suau d'aigua de mar els va permetre la fugida.

I qui era, aquest Sant Pollastre? Segons els estudis hagiogràfics, històrics i etimològics del saberuts, es tracte de la versió casolana i a punt de rostir de Sant Gall, un sant irlandès, Gallus, que, tot predicant allà pel segle VII  va anar a petar a Suïssa, on va morir, el van fer sant i li van dedicar un monestir, una ciutat i fins i tot un cantó suïs, Sankt Gallen.

Quan vàrem arribar al carrer Taulat, davant "La Licorera", la tamborinejada ja havia començat i un munt gent feia el pica-pica  i bevia vi amb un porró molt gros. Desprès, va començar la desfilada pels carrers de l'entorn. Primer, timbals, trompetes i flautes; desprès venia la imatge de Sant Pollastre portada a les espatlles i seguida per Pollastre i la Gallina, molt vistosos i de coloraines que ballaven junt a la resta de la gent que anava al darrera. Així tocant i ballant, vàrem arribar a la Plaça dels Pescadors on hi ha uns arbres molt grans i formosos. Allà hi havia un entarimat muntat, amb micròfons i altaveus, i, a un cantó, un foc de brases amb cuixes de pollastre coent-se. El porró corria  amunt i avall. Van sortir dimonis i follets a dansar amb rapidesa mentre tiraven petards i focs artificials, tot molt bonic i primitiu. A mi em va recordar quan era més jove, les festes que feien a l'Edat Mitjana. Desprès van fer la cursa de Sant Pollastre, que, originàriament era en barques i rems per representar les barques que s'escapen del foc, però que ara, a peu sec, es fan amb carretons de supermercat arrossegats per uns pals que representen els rems i que fan servir els dos participants que van dins cada carretó. Tota la família de la meva Amiga es va posar a empenyes el carro en el que corria en Jordi, qui, gràcies a la nostra col·laboració, va quedar l'últim en la cursa.                      

         Però aquest any, Sant Pollastre va fer un miracle molt gran.  El proper dia us l'explico.

        

                                  Estel-Verd.

 

En Jordi, el nebot segon de la meva Amiga, és en dels principals promotors de Sant Pollastre.

Estel.Verd, n. 46

N.46

Estel-Verd.

● Què em veieu? ●

Com que hi ha qui s'ha fet un embolic amb això de quan se'm veu i quan no - o potser jo m'he fet un embolic al explicar-vos-ho - us en vaig a fer un resum. Per mi es molt senzill però explicar lo senzill és d'allò més complicat.

Depèn de tres factors combinats: l'actitud del qui tinc al davant, la caputxeta amb les seves tres posicions i la meva llum interior. Les dues últimes depenen de mi; la primera, no.

1er, Només em veuen tal com sóc, un follet, els qui són amics dels Esperits de la Natura, i, en particular, amics dels follets. És per tant, una condició que depèn d'ells. Els altres, depenent de les circumstàncies, o no em veuen, o em veuen deformat (com un borinot, un ocell, una papallona, depèn de la imaginació de cadascú), o enlluernats per la meva llum, "tanquen els ulls" davant l'evidència i tampoc em veuen, o millor, no em volen veure. És a dir, acostumen a no creure's el que veuen .

2on. Amb la caputxeta endarrera, tothom em podria veure, o millor, podria veure alguna cosa. Els amics meus veuen l'Estel-Verd. Amb els altres, puc esdevenir pràcticament transparent (més o menys depenent si he menjat o no aliments de matèria sensible o si estic prop o lluny) i, si no desprenc llum, sols veuran una ombra, que, si estic quiet i amagat en un raconet, passarà totalment desapercebuda. Per això, si veniu a casa la meva Amiga, em podeu veure o no. Si no puc passar desapercebut, per exemple, per que m'he de moure, és quan els qui no veuen follets, veuran un borinot o un lloro.

3er. Amb la caputxeta posada em veu tothom. El que passa és que només em poso la caputxeta en circumstàncies molt especials i davant segons qui.

4art. Amb la caputxeta davant els ulls puc desaparèixer totalment i si vull, no em veu ningú. Però amb la caputxeta avall estic traslladat al món arquetípic des del que percebo el fons del cor dels homes i, si veig que hi ha algú que és amic dels Esperits de la Natura (condició seva), si vull (condició meva), em veurà i, si no vull, no. En cas que em vegin, em veuran amb la caputxa posada sobre el cap.

5é. La meva llum la desprenc, molta o poca, a voluntat: els amics dels follets em veuen lluminós i els qui no ho són em veuen també però com que no volen reconèixer que estan veien un follet, "tanquen els ulls", com he dit en el primer cas. Si vull cridar l'atenció, faig sortir la meva llum de manera intermitent

Espero que hagi quedat tot una mica més clar (o més fosc).

Estel.-Verd.

Estel-Verd, n. 45

N.45  

 

Estel -Verd.

 

 

● Dites i rodolins de la Selva Negra. ●

 

A la Selva Negra tenim un conjunts de dites i rodolins que parlen de la relacions entre els Esperits de la Natura, la música i la natura. N'he traduït i adaptat alguns al català perquè, si voleu, les useu per aquí. Jo els trobo molt bonics. I vosaltres? Digueu-me quin us agrada més! 

 

"Cants de fades i follets / l'enveja dels ocellets."

"La fada al violoncel / fa parar l'orella al Cel."

"El follet a la viola / fa parar l'ocell que vola."

"Un follet és més bonic / que un neret al matí".

"Bonic com la melodia / dels follets al migdia"

"Un plàcid crepuscle formós / com música dels follets del bosc."

"Músiques encantades /  de follets i fades."

"El cant del follet / fa sortir el solet."

"Quan el follet canta / la lluna s'encanta."

"Quan els follets fan melodia / hi ha estels en harmonia."

"Com fades i follets fen melodia / només hi ha qui té els estels en harmonia."

"A la nit, sota l'avet / se sent el cant del follet."

"Sobre l'herba fresca / els follets fan gresca."

"Si un follet toca el flautí / hi ha harmonia a la nit."

"El rossinyol toca el flautí / i el follet el violí."

"Dins les aigües saltarines / hi ha fades dansarines."

"Dins el bosc d'avets / càntics de follets."

"En un bosc de verds avets / sempre hi ha cants de follets."

"En el Silenci de la Nit / la Música és l'Esperit."

"Si sents melodies encantades / és que ve de follets i fades."

"La més bella melodia / cançó de follet al migdia."

"Quan el sol és pon / la cançó va al son."

"La Selva Negra nevada / és com el son d'una fada."

"L'arpa dels follets / és la brisa dels avets."

"Quan la Selva Negra canta / el Cel s'encanta."

"Si el Cel Canta / la Selva Negra s'encanta."

"La Selva Negra en primavera / a lluir flors no té espera."

"Si canta un elf en primavera / la bellesa no té espera."

"El follet a l'estiu / si no canta no està viu."

"Dels follets cantada / alegria assegurada."

"Si els follets canten / els estels s'encanten."

"La melodia de les flors / als follets commou els cors."

"Les violetes del bosc / quan canten donen repòs."

"Ajagut sobre la molsa / la melodia és més dolça."

"Quan el rossinyol canta a la nit / el son és molt més bonic."

"Quan els Esperits de la Natura convoquen un encanteri / la boira fluctuant omple el bosc d'avets de misteri

"Quan les boires fluctuen enmig dels avets / els gnoms ho contemplen sota els bolets."

"Si el follet canta / la boira s'escampa."

"En un prat ple de blauets / hi veureu dansar follets."

"Si el cel plora amb pluja abundosa / la terra s'alegra amb flors ufanosa."

"A la nit, amb l'oreig suau / l'esperit s'omple de pau; // de dia, si l'ocell refila / el cor s'omple d'alegria."

                            

                  Estel-Verd

 

"La Selva Negra nevada / és com el son d'una fada."

Estel-Verd, n. 44

N.44

Estel -Verd.

● Bon Nadal!!! ●

Que bonic és el Nadal a la Selva Negra! I com enyoro no poder participar a les seves festes, tan entranyables! Us les explico?

A les afores del bosc, hi ha el monestir benedictí de Heilige Maria vom Schwarzwald (Santa Maria de la Selva Negra). És molt popular a la zona, tant entre els humans com entre els Esperits de la Natura i els animals ja que fa les funcions de parròquia de les cases de pagès i aldees escampades pels prats o boscos de l'entorn així com de centre cultural, d'ensenyament, vigilància rural i mercat. A uns dos quilòmetres més a l'est hi ha el petit monestir benedictí femení de Heilige Weihnacht (del Sant Nadal), situat damunt una cova santa d'on, segons la llegenda, una nit de Nadal va sorgir una gran llum i els animals de la Selva Negra i les fades i follets – hi ha qui diu que eren àngels, que potser també n'hi havia algun, però jo crec que, allà, sobretot eren fades i follets - estaven en adoració. Hi va ser trobada una talla romànica de Mare de Déu amb l'Infant,

A la imatge de la Verge se li va dedicar la gran església de Heilige Maria, que custodien els monjos. Cada any, per la nit de Nadal, celebrem la

festa i el 24 quan ja s'ha fet fosc, anem tots cap a Heilige Weihnacht on les monges i altre gent ja ho tenen tot apunt: uns grans trineus tirats per rens i cérvols, amb cobertes que es poden posar i treure per si neva o fa molt fred i amb torxes enceses. Al primer trineu hi pugen els Tres Reis vinguts d'Orient i les monges. L'altre gent puja als trineus següents, tot cantant nadales. I darrera i a l'entorn hi anem la resta: fades, follets, silfs, elfs, Jenseitgeister (Esperits del Més Enllà), cérvols, conills, ocells, fins i tot els trolls. Tothom que pot – els peixos, les salamandres i les formigues, per exemple, no poden ni tampoc la gran fada Besllum Boscana qui, a aquella hora, ha de vetllar al seu palau. Però ho veu tot per seu mirall. – I tots portem fanals, torxes, branques d'avet o boix grèvol i anem ballant i picant de mans i peus o tocant instruments i cantant:

Stille Nacht! heilige Nacht!

Alles Schlaft einsam wacht...

(No cal que la tradueixi, oi?)

I així cantant, dalt els trineus lliscant sobre la neu i sota la nit estelada, ens dirigim a Heilige Maria a celebrar la Missa del Gall.

La troballa i la festa daten del segle XII. Però quan és va celebrar per primera vegada, no estava previst un detall importantíssim: l'estel de Nadal que, pel cel, condueix els Reis vers el Nen Jesús. Va ser quan la caravana de trineus ja estava en marxa, que jo em vaig posar al davant de tot, vaig encendre la meva llum clara i verda i em vaig posar a guiar la comitiva. I tothom va cridar:

- Mireu! Mireu! L'Estel-Verd fa d'Estel de Nadal!

A partir d'aleshores, sempre que vull, faig d'Estel de Nadal, tot i que d'altres follets i fades que també volen i son lluminosos, desitgen fer-ho. Però el comitè d'Esperits de la Natura va decidir que jo tenia la preferència, perquè havia estat el primer en tenir la idea i perquè, en ser fill d'un estel, llueixo més que els altres. Però se'm va aconsellar cedir els meus drets de quan en quan, perquè tothom es pugui lluir. Així, des que estic a Barcelona, cada any ho fa un follet diferent. I, a més, per que tots estiguin contents, les fades van teixir un gran vel lluminós que fa de cua d'estel que jo o el meu substitut ens lliguem a la cintura. I tots els follets i fades que volen s'hi agafen i van volant darrera com si formessin part de la cua de l'estel. I així, l'Estel de Nadal te una cua llarguíssima que cobreix la meitat del cel.

Però quan vaig jo al capdavant, sóc el qui llueixo més. I, des del Cel, el meu pare l'Estel Bell que s'ho mira, està ben orgullós del seu fill!

La meva Amiga i jo us desitgem:

Molt Bon Nadal i Feliç Any 2008!!!

Maria Assumpta i Estel-Verd.

Mireu! Mireu! L'Estel-Verd fa d'Estel de Nadal! ...

I l'Estel de Nadal té una cua llarguíssima que cobreix la meitat del cel.