Estel-Verd, n. 47

N.47    

 

Estel-Verd.

 

● La festa de Sant Pollastre. ●

 

El Poblenou és el barri barceloní d'on és originària la meva Amiga i on viu bona part de la seva família. Un dissabte d'abril, la meva Amiga i jo vàrem anar al Poble Nou i, junt amb tota la seva família, vàrem assistir a les festes de Sant Pollastre ja que en Jordi, el nebot segon de la meva Amiga, és en dels seus principals promotors.

Sant Pollastre és un sant molt venerat al Poblenou. Els seus orígens semblen ser un miracle que va fer allà pel segle XVI en un llogarret de pescadors situat on ara hi ha la Plaça dels Pescadors, al Poblenou. En acabar les festes de Sant Pere el Mentider, els pescadors dormien la ressaca i no se'n adonaven d'un incendi que s'estenia entre els joncs secs de la llacuna. Sort que els pollastres, que no estaven borratxos, els van despertar i aleshores van intentar fugir amb les barques, però el foc els encerclava. Un nen va invocar Sant Pollastre i es va produir el miracle: una corrent suau d'aigua de mar els va permetre la fugida.

I qui era, aquest Sant Pollastre? Segons els estudis hagiogràfics, històrics i etimològics del saberuts, es tracte de la versió casolana i a punt de rostir de Sant Gall, un sant irlandès, Gallus, que, tot predicant allà pel segle VII  va anar a petar a Suïssa, on va morir, el van fer sant i li van dedicar un monestir, una ciutat i fins i tot un cantó suïs, Sankt Gallen.

Quan vàrem arribar al carrer Taulat, davant "La Licorera", la tamborinejada ja havia començat i un munt gent feia el pica-pica  i bevia vi amb un porró molt gros. Desprès, va començar la desfilada pels carrers de l'entorn. Primer, timbals, trompetes i flautes; desprès venia la imatge de Sant Pollastre portada a les espatlles i seguida per Pollastre i la Gallina, molt vistosos i de coloraines que ballaven junt a la resta de la gent que anava al darrera. Així tocant i ballant, vàrem arribar a la Plaça dels Pescadors on hi ha uns arbres molt grans i formosos. Allà hi havia un entarimat muntat, amb micròfons i altaveus, i, a un cantó, un foc de brases amb cuixes de pollastre coent-se. El porró corria  amunt i avall. Van sortir dimonis i follets a dansar amb rapidesa mentre tiraven petards i focs artificials, tot molt bonic i primitiu. A mi em va recordar quan era més jove, les festes que feien a l'Edat Mitjana. Desprès van fer la cursa de Sant Pollastre, que, originàriament era en barques i rems per representar les barques que s'escapen del foc, però que ara, a peu sec, es fan amb carretons de supermercat arrossegats per uns pals que representen els rems i que fan servir els dos participants que van dins cada carretó. Tota la família de la meva Amiga es va posar a empenyes el carro en el que corria en Jordi, qui, gràcies a la nostra col·laboració, va quedar l'últim en la cursa.                      

         Però aquest any, Sant Pollastre va fer un miracle molt gran.  El proper dia us l'explico.

        

                                  Estel-Verd.

 

En Jordi, el nebot segon de la meva Amiga, és en dels principals promotors de Sant Pollastre.

Estel.Verd, n. 46

N.46

Estel-Verd.

● Què em veieu? ●

Com que hi ha qui s'ha fet un embolic amb això de quan se'm veu i quan no - o potser jo m'he fet un embolic al explicar-vos-ho - us en vaig a fer un resum. Per mi es molt senzill però explicar lo senzill és d'allò més complicat.

Depèn de tres factors combinats: l'actitud del qui tinc al davant, la caputxeta amb les seves tres posicions i la meva llum interior. Les dues últimes depenen de mi; la primera, no.

1er, Només em veuen tal com sóc, un follet, els qui són amics dels Esperits de la Natura, i, en particular, amics dels follets. És per tant, una condició que depèn d'ells. Els altres, depenent de les circumstàncies, o no em veuen, o em veuen deformat (com un borinot, un ocell, una papallona, depèn de la imaginació de cadascú), o enlluernats per la meva llum, "tanquen els ulls" davant l'evidència i tampoc em veuen, o millor, no em volen veure. És a dir, acostumen a no creure's el que veuen .

2on. Amb la caputxeta endarrera, tothom em podria veure, o millor, podria veure alguna cosa. Els amics meus veuen l'Estel-Verd. Amb els altres, puc esdevenir pràcticament transparent (més o menys depenent si he menjat o no aliments de matèria sensible o si estic prop o lluny) i, si no desprenc llum, sols veuran una ombra, que, si estic quiet i amagat en un raconet, passarà totalment desapercebuda. Per això, si veniu a casa la meva Amiga, em podeu veure o no. Si no puc passar desapercebut, per exemple, per que m'he de moure, és quan els qui no veuen follets, veuran un borinot o un lloro.

3er. Amb la caputxeta posada em veu tothom. El que passa és que només em poso la caputxeta en circumstàncies molt especials i davant segons qui.

4art. Amb la caputxeta davant els ulls puc desaparèixer totalment i si vull, no em veu ningú. Però amb la caputxeta avall estic traslladat al món arquetípic des del que percebo el fons del cor dels homes i, si veig que hi ha algú que és amic dels Esperits de la Natura (condició seva), si vull (condició meva), em veurà i, si no vull, no. En cas que em vegin, em veuran amb la caputxa posada sobre el cap.

5é. La meva llum la desprenc, molta o poca, a voluntat: els amics dels follets em veuen lluminós i els qui no ho són em veuen també però com que no volen reconèixer que estan veien un follet, "tanquen els ulls", com he dit en el primer cas. Si vull cridar l'atenció, faig sortir la meva llum de manera intermitent

Espero que hagi quedat tot una mica més clar (o més fosc).

Estel.-Verd.

Estel-Verd, n. 45

N.45  

 

Estel -Verd.

 

 

● Dites i rodolins de la Selva Negra. ●

 

A la Selva Negra tenim un conjunts de dites i rodolins que parlen de la relacions entre els Esperits de la Natura, la música i la natura. N'he traduït i adaptat alguns al català perquè, si voleu, les useu per aquí. Jo els trobo molt bonics. I vosaltres? Digueu-me quin us agrada més! 

 

"Cants de fades i follets / l'enveja dels ocellets."

"La fada al violoncel / fa parar l'orella al Cel."

"El follet a la viola / fa parar l'ocell que vola."

"Un follet és més bonic / que un neret al matí".

"Bonic com la melodia / dels follets al migdia"

"Un plàcid crepuscle formós / com música dels follets del bosc."

"Músiques encantades /  de follets i fades."

"El cant del follet / fa sortir el solet."

"Quan el follet canta / la lluna s'encanta."

"Quan els follets fan melodia / hi ha estels en harmonia."

"Com fades i follets fen melodia / només hi ha qui té els estels en harmonia."

"A la nit, sota l'avet / se sent el cant del follet."

"Sobre l'herba fresca / els follets fan gresca."

"Si un follet toca el flautí / hi ha harmonia a la nit."

"El rossinyol toca el flautí / i el follet el violí."

"Dins les aigües saltarines / hi ha fades dansarines."

"Dins el bosc d'avets / càntics de follets."

"En un bosc de verds avets / sempre hi ha cants de follets."

"En el Silenci de la Nit / la Música és l'Esperit."

"Si sents melodies encantades / és que ve de follets i fades."

"La més bella melodia / cançó de follet al migdia."

"Quan el sol és pon / la cançó va al son."

"La Selva Negra nevada / és com el son d'una fada."

"L'arpa dels follets / és la brisa dels avets."

"Quan la Selva Negra canta / el Cel s'encanta."

"Si el Cel Canta / la Selva Negra s'encanta."

"La Selva Negra en primavera / a lluir flors no té espera."

"Si canta un elf en primavera / la bellesa no té espera."

"El follet a l'estiu / si no canta no està viu."

"Dels follets cantada / alegria assegurada."

"Si els follets canten / els estels s'encanten."

"La melodia de les flors / als follets commou els cors."

"Les violetes del bosc / quan canten donen repòs."

"Ajagut sobre la molsa / la melodia és més dolça."

"Quan el rossinyol canta a la nit / el son és molt més bonic."

"Quan els Esperits de la Natura convoquen un encanteri / la boira fluctuant omple el bosc d'avets de misteri

"Quan les boires fluctuen enmig dels avets / els gnoms ho contemplen sota els bolets."

"Si el follet canta / la boira s'escampa."

"En un prat ple de blauets / hi veureu dansar follets."

"Si el cel plora amb pluja abundosa / la terra s'alegra amb flors ufanosa."

"A la nit, amb l'oreig suau / l'esperit s'omple de pau; // de dia, si l'ocell refila / el cor s'omple d'alegria."

                            

                  Estel-Verd

 

"La Selva Negra nevada / és com el son d'una fada."

Estel-Verd, n. 44

N.44

Estel -Verd.

● Bon Nadal!!! ●

Que bonic és el Nadal a la Selva Negra! I com enyoro no poder participar a les seves festes, tan entranyables! Us les explico?

A les afores del bosc, hi ha el monestir benedictí de Heilige Maria vom Schwarzwald (Santa Maria de la Selva Negra). És molt popular a la zona, tant entre els humans com entre els Esperits de la Natura i els animals ja que fa les funcions de parròquia de les cases de pagès i aldees escampades pels prats o boscos de l'entorn així com de centre cultural, d'ensenyament, vigilància rural i mercat. A uns dos quilòmetres més a l'est hi ha el petit monestir benedictí femení de Heilige Weihnacht (del Sant Nadal), situat damunt una cova santa d'on, segons la llegenda, una nit de Nadal va sorgir una gran llum i els animals de la Selva Negra i les fades i follets – hi ha qui diu que eren àngels, que potser també n'hi havia algun, però jo crec que, allà, sobretot eren fades i follets - estaven en adoració. Hi va ser trobada una talla romànica de Mare de Déu amb l'Infant,

A la imatge de la Verge se li va dedicar la gran església de Heilige Maria, que custodien els monjos. Cada any, per la nit de Nadal, celebrem la

festa i el 24 quan ja s'ha fet fosc, anem tots cap a Heilige Weihnacht on les monges i altre gent ja ho tenen tot apunt: uns grans trineus tirats per rens i cérvols, amb cobertes que es poden posar i treure per si neva o fa molt fred i amb torxes enceses. Al primer trineu hi pugen els Tres Reis vinguts d'Orient i les monges. L'altre gent puja als trineus següents, tot cantant nadales. I darrera i a l'entorn hi anem la resta: fades, follets, silfs, elfs, Jenseitgeister (Esperits del Més Enllà), cérvols, conills, ocells, fins i tot els trolls. Tothom que pot – els peixos, les salamandres i les formigues, per exemple, no poden ni tampoc la gran fada Besllum Boscana qui, a aquella hora, ha de vetllar al seu palau. Però ho veu tot per seu mirall. – I tots portem fanals, torxes, branques d'avet o boix grèvol i anem ballant i picant de mans i peus o tocant instruments i cantant:

Stille Nacht! heilige Nacht!

Alles Schlaft einsam wacht...

(No cal que la tradueixi, oi?)

I així cantant, dalt els trineus lliscant sobre la neu i sota la nit estelada, ens dirigim a Heilige Maria a celebrar la Missa del Gall.

La troballa i la festa daten del segle XII. Però quan és va celebrar per primera vegada, no estava previst un detall importantíssim: l'estel de Nadal que, pel cel, condueix els Reis vers el Nen Jesús. Va ser quan la caravana de trineus ja estava en marxa, que jo em vaig posar al davant de tot, vaig encendre la meva llum clara i verda i em vaig posar a guiar la comitiva. I tothom va cridar:

- Mireu! Mireu! L'Estel-Verd fa d'Estel de Nadal!

A partir d'aleshores, sempre que vull, faig d'Estel de Nadal, tot i que d'altres follets i fades que també volen i son lluminosos, desitgen fer-ho. Però el comitè d'Esperits de la Natura va decidir que jo tenia la preferència, perquè havia estat el primer en tenir la idea i perquè, en ser fill d'un estel, llueixo més que els altres. Però se'm va aconsellar cedir els meus drets de quan en quan, perquè tothom es pugui lluir. Així, des que estic a Barcelona, cada any ho fa un follet diferent. I, a més, per que tots estiguin contents, les fades van teixir un gran vel lluminós que fa de cua d'estel que jo o el meu substitut ens lliguem a la cintura. I tots els follets i fades que volen s'hi agafen i van volant darrera com si formessin part de la cua de l'estel. I així, l'Estel de Nadal te una cua llarguíssima que cobreix la meitat del cel.

Però quan vaig jo al capdavant, sóc el qui llueixo més. I, des del Cel, el meu pare l'Estel Bell que s'ho mira, està ben orgullós del seu fill!

La meva Amiga i jo us desitgem:

Molt Bon Nadal i Feliç Any 2008!!!

Maria Assumpta i Estel-Verd.

Mireu! Mireu! L'Estel-Verd fa d'Estel de Nadal! ...

I l'Estel de Nadal té una cua llarguíssima que cobreix la meitat del cel.

Estel-Verd, n. 43

N.43

Estel -Verd.

● L'escolanet verd. ●

Amb la nostra amiga Carme, la meva Amiga i jo vàrem anar quatre dies al Monestir de Montserrat on hi ha en Vicenç, un bon amic de la meva Amiga que es prepara per a ser monjo. La muntanya de Montserrat és impressionant. Turons i penyals de pedra de formes extranyíssimes com si fossin éssers encantats, sobresurten entre boscos d'alzines i pins i matolls d'herbes oloroses. Enmig d'aquesta muntanya prodigiosa, hi ha el monestir on es guarda la Mare de Déu de Montserrat, imatge detalla de fusta, negra, amb vestits daurats a la qual es dirigeixen pelegrins de tot el món.

A Montserrat, a part dels pelegrins que hi pugen i totes les persones dedicades al seu servei, hi viuen sobretot monjos i escolanets, que es dediquen a pregar i a lloar, amb la litúrgia, el Misteri de la Verge Negra, amb el seu Fill a la falda, des del seu tron que és la muntanya. El que més em va commoure va ser l'Escolania que cantava com les millors fades – i mireu que els follets tenim molta bona oïda i cantem molt bé!

Al migdia, amb la basílica plena de gom a gom, els vaig sentir a cantar la Salve i el Virolai i, a la tarda, desprès de les Vespres. Vaig pensar que m'agradaria conèixer aquells nens cantaires i, a la nit, vaig cercar on dormien. Un d'ells, en Jordi, estava a la finestra mirant els estels i m'hi vaig apropar. Ens vàrem saludar i ens vàrem fer amics. Mentre xerràvem, en van venir dos més, en Xavier i l'Oriol. Entre tots tres em van ensenyar el Virolai. No solament la tornada que canta tothom, sinó també les estrofes que canten només ells.

I l'endemà, quan vaig anar a la Salve del migdia, el vaig cantar ben fort. I com que ho feia des de la butxaca de la meva Amiga i tinc molt bona veu – com tots els follets – la gent mirava vers la meva Amiga per veure qui era aquell "escolanet amagat" que, entre el poble, cantava tant bé i amb tanta potència. Així, doncs, al sortir de la basílica, la meva Amiga, que s'havia sentit molt cohibida, em va dir:

- Estel-Verd, no em posis més en evidència. O no cantis o, si cantes, fes-ho més fluixet o no ho facis des de la meva butxaca.

A la nit següent, vaig tornar a visitar els meus nous amics i els vaig fer una petició que va ser acceptada. Ells van dir al director del cor que, com que li devia un favor a en Jordi, el que li demanaven era que, en lloc d'una estrofa del Virolai que cada dia es canta, poder-ne cantar dues. Encara que una mica estranyat, el director va acceptar.

Així, doncs, el tercer dia les meves amigues van entrar a la basílica sense mi. Però jo ho vaig fer pel meu compte amb la caputxeta posada perquè no se'm veiés i em vaig situar dalt de la corona que hi ha damunt de l'altar, a la part que mira cap a la Mare de Déu. Allí, la gent no em veia directament. Em vaig treure la caputxeta i, quan els escolanets ja havien cantat la seva estrofa i el poble les seves dues tornades, vaig encendre la meva llum més intensa, verda i pura, que va il·luminar el cambril de la Mare de Déu i, imitant les estrofes de Mossèn Cinto, vaig cantar amb totes les meves forces:

"Sóc l'Estel-Verd, que de la Selva Negra,

Sóc l'Estel-Verd,

en sóc vingut, per cantar-vos així:

per cantar-vos així:

Sou Negre Estel, que a Montserrat consagra,

Sou Negre Estel,

que dóna a llum al Resplendor diví

al Resplendor diví."

I quan vaig acabar, tot el poble, encara en peu, va respondre:

"Rosa d'abril,

morena de la serra

de Montserrat, estel,

Il·lumineu la catalana terra.

Guieu-nos cap al Cel.

Guieu-nos cap al Cel!"

Al sortir, la gent comentava el "miracle" de l'angelet de llum verda que havia baixat del cel – allò de la Selva Negra no ho entenien – i com havia cantat tan meravellosament bé a la Mare de Déu. Sols la meva Amiga, la Carme, en Vicenç i els meus amics escolanets sabien qui havia fet aquell "miracle". Però s'ho van callar.

Estel-Verd.

Nota: Si no voleu rebre més l'Estel-Verd, comuniqueu-ho a maria-assumpta@terra.es . Si voleu consultar els números anteriors, ho podeu fer a l'adreça d'internet http://www.estelverd.blogspot.com . Si voleu fer comentaris i preguntes a l'Estel-Verd, dirigiu-vos a estel-verd@terrejada.net .

El que més em va commoure va ser l'Escolania.

Estel-Verd, n. 42

N.42

Estel -Verd.

● El "Beatus" va a l'exposició de teixits ●

El llibre més bonic que té la meva Amiga és el facsímil del Beatus de la Seu d'Urgell. L'original, del segle X, és de pergamí, es conserva al Museu de la Seu d'Urgell i és molt gros.

El facsímil sembla tanmateix l'original i és igual de gros i de bonic però no és de pergamí: fa uns 41x28x9cm. i pesa...! La meva Amiga en prou feines el pot aixecar! Està manuscrit amb el text de l'Apocalipsi i els comentaris del monjo Beatus - d'aquí el seu nom -, té miniatures de tots colors que representen les escenes de l'Apocalipsi. Són tan boniques! Hi ha Àngels i sants que són si fa no fa de la meva mida, i muntanyes i mars i esglésies i ciutats i el cel, tot sobre sanefes de colors vius, plans i purs. Una autèntica meravella del Mon Imaginari.

La meva Amiga té una amiga que es diu Teresa i fa teixits a mà, amb el teler i la llançadora. I va fer una col·lecció de teixits inspirats en les miniatures del Beatus de la Seu d'Urgell, per presentar en una exposició del Museu del Tèxtil. Eren preciosos! Per fer el muntatge de l'exposició, li va demanar el facsímil a la meva Amiga. El marit de la Teresa havia de venir a cercar el facsímil a casa abans de la exposició. Però es va torçar el peu i no podia donar un pas. La Teresa va telefonar a la meva Amiga i van quedar que si la meva Amiga trobava que li ajudés a portar el facsímil, li portaria o, sinó, la Teresa hauria de fer la inauguració sense l'obra de referència. Com podeu comprendre, jo em vaig oferir desinteressadament per portar el facsímil a la caputxeta. Si hi cap el meu Mamut...

A casa la meva Amiga, no hi havia cap problema: jo m'apropo al facsímil i li dic: "Beatus, tanca't i posa't dins la caputxeta" I el Beatus passa del faristol on està exposat a la meva caputxeta, literalment per art de màgia. El problema està en que per treure'm i posar-me el facsímil de la capucxeta, he de portar la caputxeta a l'esquena i aleshores, ni que no desprengui llum, sóc una mica visible, a no ser que estigui en un raconet discret, com quan ve gent a casa la meva Amiga, que ja sé els llocs on posar-me per veure-ho tot i no ser vist. Però a la sala d'exposicions del Museu Tèxtil, a més de la Teresa, hi havia altre gent d'aquella que, quan veu un follet, creu que hi ha un rat-penat o alguna cosa pitjor.

Així que, quan vàrem arribar, jo era a la butxaca de la meva Amiga qui portava una bossa de supermercat molt grossa plena papers arrugats que no pesaven però ella feia veure com si pesessin. Va observar la situació i es va emportar la Teresa a un racó com si li digués un secret. I aleshores, jo vaig treure'm el facsímil de la caputxdeta que van agafar entre la meva Amiga i la Teresa. Em vaig baixar la caputxeta i vaig desaparèixer mentre elles dues duien el gran llibre cap una taula.

Però quan la comissària de l'exposició va veure com era de gros i el que pesava, va dir a la meva Amiga:

- Prima com estàs, o deus menjar més espinacs que en Popeie o tens arts de màgia?

I la Teresa, fent l'ullet a la meva Amiga, va dir:

- És que porta un follet a la butxaca que fa màgia.

La comissària no va ni sospitar que era la veritat, va mig somriure i no li va fer ni cas.

Estel-Verd.

I va fer una col·lecció de teixits inspirats en les miniatures del Beatus de la Seu d'Urgell.

Estel-Verd, n. 41

N.41  

 

 

Estel -Verd.

 

 

 

● Passejant per la Selva Negra. ●

 

Com ja us vaig dir, cada nit, en somnis, porto a la meva Amiga a la Selva Negra. Ella no es cansa mai de tornar-hi ni jo de portar-li una vegada i una altre. I és que la Selva Negra és la terra més bella del món. Els avets són rectes, altíssims i majestuosos, amb les branques llargues i gairebé horitzontals, que van fent com pisos de fulles d'un verd fosc i brillant, misteriós i profund.  La resina i les fulles desprenen una flaire perfumada, fresca i fragant que impregna l'aire i fa respirar més intensament. El terra és suau, cobert, aquí de molsa esponjosa i envellutada, allà d'herba verda fresca i perfumada, esquitxada de petites floretes – margueridoies, clavellines, violetes, dents de lleó, campanetes, – sobre les que pots caminar-hi i fins dansar-hi descalç, sense cap por de fer-te mal  en trepitjar quelcom dur o punxegut, ans al contrari, amb la sensació que la vida i l'energia de la terra et penetren per les plantes dels peus i t'omple tot el cos de pura joia i plaer.  Els raigs daurats del sol de la tarda penetren inclinats per entre el brancam obscur formant contrastos de llum clara i càlida  i ombra fresca  i obaga que conviden a gaudir de la brisa suau que acarona el cos i que el fa sentir-se  lleuger i exultant de sentir-se viu. El silenci profund de fons es trencat pels refilets plàcids i melodiosos dels ocells que, des de les branques dels avets, ens conviden a la festa joiosa de la Natura engalanada per a la seva més bella manifestació. I, de tant en tant, una ratxa de vent mou les fulles dels arbres com amb un cant coral de mil veus que entonen un himne de celebració impetuosa de la vida. L'anima s'omple de goig i pau davant tanta bellesa assolida i sent que tots els antics anhels han estat atesos i que res manca al moment present, que és etern...   I, entre els arbres, el cel blau safir mostra la pau eterna de la immensitat sense fi on regne el Misteri Primordial. I a mida que avança la tarda, el bosc es va omplint de fosca i la frisança de l'aire fresc revela la presencia amagada però viva, del Desconegut sense faç que, pressentit i absent alhora, sempre s'intueix fascinant i captivador. I ens sabem observats per seu esguard profund, insondable, amorós i temible alhora i tot el bosc esdevé viu, ple d'ulls, orelles, boques, pensaments, somnis, enigmes... Són els Esperits de la Natura.

La meva Amiga i jo caminem en silenci pel camí verd i suau que serpenteja per entre els avets, agafats de la mà – recordeu que en els somnis, ella ha esdevingut petitona com jo – i, a poc a poc, ens dirigim vers l'Occident, al límit del bosc, on s'acaben els arbres i on veurem pondre's el sol en la quietud, la pau y la placidesa de la tarda. I allà, asseguts l'un al costat de l'altre, reposarem en silenci.                    

 

                                               Estel-Verd.

 

Els raigs daurats del sol de la tarda penetren inclinats per entre el brancam obscur...