Estel-Verd, n. 40

N.40   

 

Estel -Verd.

 

 ● Justificacions. ●

Sé que algun de vosaltres  heu pensat: "L'Estel-Verd és un lladre: roba la capa de l'Emperador Enric i vol robar el plat de ceràmica del Toni". Però tot té una explicació:  Els Esperits de la Natura no tenim necessitats i, per tant, no ens cal la propietat privada. Tot és compartit per tots, tots en podem gaudir i, per tant, no hi ha lladres. Sabem, però, que els animals i els homes sí que tenen necessitats. I, de fet, una de les nostres tasques és vetllar perquè tothom sigui feliç i si els animals i els homes, per ser feliços, necessiten menjar, nosaltres vetllem perquè hi hagi menjar per tots. Però els animals, fora d'algun que "marca territori", tampoc tenen propietat privada. Això de la propietat privada dels humans, "el que és meu no és teu", ens costa una mica d'entendre als Esperits de la Natura. Em diu la meva Amiga que, teòricament, això és perquè no es barallin, com quan es barallen dos esquirols perquè és volen menjar el mateix pinyó. Però ella mateixa reconeix que, com que aquesta propietat privada no està gaire ben repartida, encara genera més baralles.   

         A més, he dit que, entre els Esperits de la Natura, tot és compartit per tots, no que tot sigui de tots. La terra, els arbres, les flors, l'aigua, no són nostres. Com tot en la vida, és un do rebut del Pare Cel i la Mare Terra i nosaltres en gaudim i procurem que tots en gaudeixin, i que siguin aliment per tots, tant material com espiritual.  En efecte, la Mare Terra no solament dóna aliment material sinó també espiritual, bé a traves de la Bellesa que li és innata, bé perquè aquestes belles formes són l'origen del Món Imaginari que es crea en els humans i que són així la manera com s'expressa la presència del Pare Cel. Per això, els Esperits de Natura, que ens alimentem del Món Imaginari dels humans, donem tanta o més importància al món espiritual que al material, entre altres motius, perquè el món material ja es "defensa" per si mateix amb les seves pròpies lleis. Per tant, per a nosaltres no és gaire important qui és el "propietari" d'un objecte sinó a qui pot fer feliç l'objecte. I com que la meva Amiga és qui em dóna vida amb la seva Imaginació, jo me l'estimo més que res al món i voldria per a ella tot el millor, vingui d'on vingui.

 

 

              Estel-Verd 

                                                                  

Procurem que tots en gaudeixin i siguin aliment per tots, tant material com espiritual.    

Estel-Verd, n. 39

N.39

Estel -Verd.

M'encanta fer entremaliadures. És tant divertit! Quan vivia a la Selva Negra, les meves víctimes eren les fades petites, els gnoms, els esquirols i conillets, els cérvols, les papallones, etc. Eren multitud. Però des que he vingut a Barcelona, gairebé només veig la meva Amiga i, per tant, també gairebé només ella té la possibilitat de saciar la meva necessitat de diversió. Així que em dedico a ella amb cos i ànima. Li amago els bolígrafs, li amago les ulleres, li canvio les cobertes dels llibres, li poso sal a la llet i sucre al bacallà, li canvio els punts dels llibres, els llibres dels prestatges i els CD i les pel·lícules d'estoig. Surto a la terrassa, recullo els pètals pansits que han caigut de les flors i, mentre llegeix o escriu, els hi vaig tirant des de l'aire sobre el seu nas. Li poso sabó líquid a l'ampolla de colònia i pólvors de talc al xampú. Li trec les sabates de l'armari i les hi escampo pel pis o bé hi poso cigrons dins. De quan en quan, quan ella no està a casa, vaig a la cabina telefònica que hi ha sota casa i, fent trampa per no pagar, la telefono imitant la veu dels seus amics – la Glòria, la Carme, l'Agustí, en Vicenç, la Maria Jesús – deixant un missatge al contestador automàtic demanant que els telefoni o dient-li que aniran a sopar. O a la inversa, els telefono des de casa la meva Amiga – imito molt bé la seva veu - demanant que la telefonin o que vagin a berenar. Una nit, li vaig dir que l'havia telefonat el seu germà, que li havia tocat la loteria i que, per celebrar-ho, anirien tots a sopar a "Can Pebrots i Calamarsos Farcits d' Exquisideses". I una tarda, imitant la seva veu, li vaig dir a la seva neboda Montserrat – la que fa safaris – que m'havia tocat – és a dir, havia tocat a la meva Amiga - una girafa en un concurs de contes de El Corte Inglés i que, com que a la seva terrassa no li cabria per l'alçada i la Montserrat tenia pati a cel obert, que li remetia, almenys fins que l'acceptessin al zoo. Que li havien dit que menjava pastanagues, naps, raves i julivert i bevia llet de tortuga en biberó... La neboda deuria sospitar alguna cosa perquè va telefonar a la nit, quan la meva Amiga ja era a casa i van riure una estona.

Com podeu veure, totes aquestes entremaliadures no arriben a trapelleries i són sols una manera de dir-li que me l'estimo i que penso amb ella. Perquè, si jo veiés que algú vol fer-li mal de veritat, usaria tots els meus poders per defensar-la i aquest poca vergonya es recordaria sempre que la meva Amiga té un follet que la defensa i que se l'estima molt!

Estel-Verd.

...li havien dit que menjava pastanagues, naps, raves i julivert

i bevia llet de tortuga en biberó.

Estel-Verd, n. 38

N.38                             

 

            Estel -Verd.

 

 

Mentre la meva Amiga era a l'Hospital, jo em vaig quedar a casa tot llegint els poemes del poeta català Marius Torres, que m'agraden molt. Feia una mitja hora que era fora quan vaig sentir que algú obria la porta amb la clau. De primer, vaig  pensar que era algú dels veïns. Però quina no seria la meva sorpresa en veure entrar un home ros més jove, que no havia vist mai

- "Aquest és un lladre, vaig pensar, que ha falsificat la clau" - i com que el lladre, desprès de donar una ullada al menjador, va anar a la cambra trastera i va començar a remenar, vaig pensar que havia arribat l'hora d'actuar. Però, com? Si treia l'espasa de Walferic, el guerrer celta del segle VIII a. C., com la manipularia jo, petitò com sóc ?  Vaig pensar que el millor era algú a qui podés donar ordres d'espantar al lladre i qui se'm va ocórrer... el mamut. Noooo! No hi cabia al pis de la meva Amiga! Rebentaria les parets!  Potser l'Esquirol Trencapinyons. Però un lladre no s'espantava per un esquirol! I ara el lladre s'havia enfilat a l'escala de mà per regirar l'armari! Vaig prendre una decisió ràpida i vaig treure de la meva caputxeta en Corns-de-Llamps, el majestuós cérvol amic meu, i li vaig ordenar (en alemany): 

- És un lladre! No el deixis escapar, que jo demano socors! 

Mentre, el lladre havia baixat de l'escala de mà i sortia al rebedor amb una caixa grossa de cartró. En veure en Corns-de-Llamps va obrir els ulls com dues taronges i va quedar amb un  pam de boca oberta. Però abans que tingués temps de reaccionar, en Corns-de-Llamps el va envestir. Com que el lladre estava en aquell moment junt a la porta d'entrada, va optar per obrir-la i intentar fugir, mentre jo cridava amb totes les meves forces:

- No el deixis escapar! Socors! Socors! Lladres! llaadreeees!   

         En Corns-de-Llamps em va obeir i va impedir que el lladre fugís per les escales, el va perseguir per replà i pom! pom!, tots dos van anar a petar contra la porta dels veïns. I mentre en Corns-de-Llamps el mantenia acorralat, jo vaig sortir a l'escala cridant:

         - Socors! Lladres! Crideu la policia! Credeu la policiaaaa!!!  

         Es va obrir la porta del replà i va sortir la Consuelo, la veïna, que va exclamar:

         - ¿Què passa, Estel-Verd,? Què és aquest enrenou, aquesta bèstia i aquest xicot? Però... si és el Jordi! No el coneixes, Estel-Verd, és el nebot de la teva Amiga.  Hola Jordi! Que fas amb aquest cérvol?

- Jo... he vingut a buscar el capell tirolès d l'avi Ramon  que la tieta em va dir que guardava al traster. He agafat la clau de la tieta de casa els meus pares, he entrat, he sentit crits que no entenia i han aparegut aquests corns que m'empenyien cap a la teva porta. No esperava trobar ningú... tot i que l'Estel-Verd sempre m'escriu... 

         - Perdona, no et coneixia – vaig dir força escorregut – Passa, Passa! I tu també, si vols - vaig dir a la veïna – I perdona el rebombori .

         - Gràcies! Tinc feina ... Però ja diré a la teva Amiga que no cal que pateixi pel pis, que està molt ben guardat.

         Vàrem entrar, vaig presentar en Corns-de-Llamps al nebot de la meva Amiga, el vàrem ajudar a cercar el capell tirolès de l'avi Ramon – per cert, ben rònec i atrotinat que estava! – i desprès vàrem passar al saló-menjador a xerrar tots tres ben amicalment. Al final, va acabar sent una tarda la mar d'agradable.      

 

                                  Estel-Verd.

 

 

Estel-Verd, n. 37

N.37    

 

    Estel -Verd.

 

         La meva Amiga i jo estàvem mirant un llibre d'art de l'Alta Edat i comentant-lo.

- Guaita! - vaig dir – Em recordo d'aquesta capa. La duia l'Emperador Enric el dia de Nadal de l'any... 1020, crec que era. Uns quants de la Selva Negra vàrem anar a Bamberg a veure la desfilada imperial. La capa de l'Emperador lluïa a la llum del Sol. Fixa't. Està tota brodada d'or sobre seda blava, i representa l'Emperador enmig de les Constel·lacions Celestials, com a Rei de l'Univers. No ho oblidaré mai!

         - Si, és preciosa. Com t'envejo! Jo no la he vista mai i, m'agradaria tant! – i en to de broma, com per treure's melangia de sobre, va afegir -  I ara que ve el casament del meu nebot Oriol  i que encara no sé que posar-me, estaria bé poder-la lluir. Tothom em miraria... però deu ser molt pesada...  pels qui estaven acostumats a dur armadures de ferro. – i va passar la pàgina.

         Però jo sé que el que la gent diu en broma, ho desitja en serio. I m'estimo tant la meva Amiga que bé mereixia presumir aquella capa.

Al cap d'unes setmanes vaig fer un viatge a la meva terra natal i una tarda, mentre era allà, em vaig arribar fins a Bamberg, on es conserva la capa, vaig entrar al seu Museu, vaig agafar la capa de l'Emperador, me la vaig posar a la caputxeta i vaig marxar. Les alarmes del Museu van sonar però jo em vaig fer invisible i ningú em va veure.  

Quan vaig arribar a Barcelona, vaig dir a la meva Amiga::

         - Ja tens la capa per posar-te-la pel casament! Estaràs preciosa!

         En veure la capa de l'Emperador Enric II estesa al sofà des seu menjador, es va quedar amb dos pams de boca oberta. Finalment, es va apropar, la va tocat i mirar i va dir:

-  Sembla l'autèntica! És meravellosa!!!... Estel-Verd!!! Has robar la capa de l'Emperador Enric?

- Be, l'he agafada provisionalment. Te la poses pel casament i, si vols, la reintegro quan retorni a la Selva Negra.

- No em puc posar la capa pel casament!  La reconeixerien i em portarien a la presó per lladra!      

No hi va haver manera de convèncer-la. Se la va mirar amb admiració, però em va ordenar de retornar-la immediatament on tothom la pogués veure. Força trist i desil·lusionat – hauria estat tan maca i l'hauria causat tanta admiració! – vaig tornar la capa a la caputxeta i abans que claregés, vaig sortir.

Quan ella es va llevar, jo estava mirant les noticies de la televisió.

- Ja has tornat!? – va preguntar-me – On és la capa?

         - No voldries que tornés a Alemanya quan n'acabava de venir, oi? Mira i escolta què diuen! Ara si que la veurà tothom!!!

         La locutora donava l'última notícia:

         - La capa del segle XI brodada en or que fa quatre dies va desaparèixer inexplicablement d'un Museu de Bamberg, ha aparegut encara més inexplicablement a les espatlles de la estàtua de Colom al cim del nostre monument al final de les Rambles barcelonines. Com poden veure, els bombers estan intentant despenjar-la. ... No se sap si es tracte d'una broma per denunciar la inseguretat dels Museus, si és un boig que pensa que Colom té fred allà dalt, o si hi ha alguna connotació política que vol posar en relació el Sacre Imperi Romano-Germànic d'on prové la capa amb la descoberta d'Amèrica subvencionada pels Reis Catòlics....

         I mentre mirava a la pantalla el monument a Colom amb la capa de l'Emperador Enric II onejant al vent, vaig dir:

- Quines explicacions més rebuscades! Si creièssiu amb els follets, tot seria tant senzill! Un follet l'agafat, un follet li  ha posat!

 

 

                                                                                    Estel.-Verd.

 

La capa de l'Emperador Enric II.

 

Estel-Verd, n. 36

N.36                            

         Estel -Verd.

Estava molt nerviós i trist, no sabia com donar-li la mala notícia i el meu cap donava voltes i més voltes pensant com podria compensar-la. Quan, per fi, va tornar, li vaig dir a la meva amiga:

         - Em sap molt de greu. Ha estat sense voler. Es veu que, quan he tornat el llibre de C. D. Friedrich al seu lloc, no l'he deixat prou bé perquè poc desprès, quan jo ja era lluny, he sentit: catacroc-croc.cric-crac-croc. Es veu que el llibre ha relliscat, ha fet caure altres llibres, els calidoscopis del costat i, per fi, ha arrossegat i fet caure a terra el plat tan bonic amb l'Arbre de la Vida florit pintat amb blanc i blau de Iznik que t'agradava tant. Però si em dius on el vas comprar, miraré a veure si en trobo un d'igual i te'l porto.

         La meva Amiga va mirar amb desesperació el terra del menjador amb un gran escampall de llibres, calidoscopis i les restes del plat de ceràmica fet miques:   

         - Oh! Tan bonic com era i s'ha fet bocins! No es pot pas recompondre... ni en podem trobar cap d'igual. El vaig comprar ja fa anys al Gran Basar d'Istambul, no sé a quina botiga perquè n'hi ha centenars. Ni se't acudeixi anar-hi! Ja en buscaré un altre que també serà bonic. No et preocupis Estel-Verd, millor el plat trencat que no que t'hagués passat algun mal a tu.

         Però jo no estava tranquil... Així que pensa que pensaràs, se'm va ocórrer que tinc un amic follet, en  Mòllic del Montseny, que té una amiga que té un amic que fa ceràmica. El problema era que ni en Mòllic ni jo teníem diners per pagar una obre d'art com aquella. Hi havia la possibilitat de robar el plat, però en Mòllic si va oposar en rodó: 

         - Ni ho pensis! - em va dir –  Vols que  per tranquil·litzar-te la consciència i compensar la teva Amiga, tingui jo la mala consciència d'haver robat un plat al amic de la meva amiga? Li anem a demanar i, si ens el dóna, bé; sinó, no hi ha plat.

         La amiga del Mòllic, que es diu Pepi i que s'encarrega de defensar els boscos del Montseny, - i d'aquí l'amistat amb en Mòllic – ens va presentar a l'artista. Li vaig explicar el fet, em va escoltar somrient  i, per fi, em va donar... el plat de ceràmica més bonic que tenia.

         -  Segur que li agradarà a la teva Amiga. És el seu estil - em va dir mentre em feia l'ullet. Jo li vaig donar les gràcies i ens vàrem acomiadar.

         "I com sap, aquest, l'estil que li agrada a la meva Amiga? Quin cregut! – vaig pensar – Però era simpàtic i m'ha donat el plat".

          Tot cofoi, li vaig lliurar el plat de ceràmica a la meva Amiga tot dient-li.

         - Aquest plat és per tu. Però tranquil·la! No l'he robat. Li he demanat al ceramista i me l'ha donat.

         - Però... si aquesta ceràmica és d'en Toni! I fa conjunt amb aquells gerro que li vaig comprar l'any passat, no ho veus Estel-Verd? I dius que has tingut la cara dura de demanar-li! Però que no l'has conegut? Si sempre li escrius i ell et contesta!

         - Ara  entenc perquè em va fer l'ullet. Realment, el món és petit!         

 

        Estel-Verd.

 

 

L'artista em va donar el plat de ceràmica més bonic que tenia.

 

 

 

Estel-Verd, n. 35

N.35

Estel -Verd.

Evidentment, a la Selva Negra hi ha moltes bèsties. Deferents tipus d'insectes, ocells grans i petits, cargols, llimacs, esquirols, conills, cérvols, cabirols, etc. Els Esperits de la Natura estem en bones relacions amb tots ells ja que cap d'ell ens ataca ni ens vol mal, ans al contrari, saben que els defensem i confien en nosaltres. Són bons a la seva manera i nosaltres no ens posem si l'aranya es menja la mosca o els ocellets algun mosquit. És el seu aliment natural. Tots ells parlen a la seva manera i els Esperits de la Natura entenem el seu llenguatge simple i ens fem entendre en allò que ells poden comprendre. Per exemple: "Amagueu-vos, que ve la tempesta"; "No trepitgis aquest bolet, que hi veuen gnoms", o bé "Me'n vaig dalt de l'avet a jugar, vol venir?!

Uns animals especials són les salamandres que semblen molt contradictòries ja que viuen a les fonts però els agrada molt el foc i no es cremen. De fet, parlen pel foc que tenen als ulls i per les taques de la pell , que són, alhora, com aigua que flueix i com flames de foc, però has de saber llegir el seu llenguatge. Els qui són més savis que jo diuen que no són racionals però si molt intel·ligents.

Habitualment, quan més gran és l'animal, més intel·ligent és i més coses pots dir-li i ells et contesten. Però això no es sempre així. Perquè hi ha alguns animals que, pel do d'alguna fada o mag, en agraïment per algun favor fet a la comunitat, perquè sigui fill mixt d'un animal i un Esperit de la Natura o pel motiu que sigui, parla i és intel·ligent, no diré com una fada gran, però si com un follet, un gnom o una fada petita i, moltes vegades, són més sensibles i comprensius i saben més coses que molts humans que he conegut, per exemple, a Barcelona. De fet, són com Esperits de la Natura però en forma d'animal i viuen tants anys com els Esperits, perquè ni que siguin materials, han rebut un poder màgic que els fa que no emmalalteixin ni morin. Així, el meu amic l'Esquirol Trencapinyons que va néixer quan jo era jove i l'altre nit encara va jugar amb la meva Amiga durant l'estança a la Selva Negra en el seu somni nocturn.

Amb això, són semblants als mags que, malgrat ser de carn i ossos, viuen moltíssims anys. A la Selva Negra no hi té estada fixa cap mag però molts ens venen a visitar i hi han llargues estades, com el Gran Mag Blau, El Mag Vagabunt i el Mag Fum-de-Foguera. Tenen molts poders però, com que són també savis, habitualment són discrets i no fan exhibicions.

Finalment, ja als marges de la Selva Negra, hi viuen alguns humans, sobretot druides, guardaboscos, pastors, llenyataires, remeiers, ermitans, fetillers i altres dones i homes amics del bosc. Ja us en contaré alguna cosa de quan eren vius. Perquè molts d'aquests han sobreviscut entre nosaltres com a Menschengeister o Esperits Humans.

Estel.-Verd.

El meu amic l'Esquirol Trencapinyons, que va néixer quan jo era jove.

Estel-Verd, n. 34

N.34

Estel -Verd.

Segueixo donant més explicacions sobre els Esperits de la Natura de la Selva Negra amb els gnoms, que també n'hi ha Déu n'hi do, viuen en els bolets de caputxa vermella amb piquets i peu blancs, - les amanites muscàries - i que són molt simpàtics i treballadors. Hi ha gnoms i gnomes, però més gnoms i viuen agrupats en clans o petites associacions comunitàries i autònomes entre elles, d'entre vint i cinquanta membres. Treballen sobre tot amb el foc, - ceràmica, forja i fosa de metalls, talla de pedres precioses - en forns i fargues que tenen sota terra. A la Selva Negra, cap Esperit de la Natura té necessitat d'objectes personals per viure, però ells fan coses molt boniques que regalen als seus amics o serveixen per a regalar, com la meva casaca brodada amb la caputxeta o les arrecades que jo he regalat a la meva Amiga. També n'hi han, com el gnom Gom-Gom, el meu mestre i amic, que filosofen i expliquen històries per ajudar a passar les llargues vetllades, sobretot d'hivern.

Més grans que els gnoms i més petits que els elfs, hi ha els nans. Són com homenets petits, rodanxons i corporals com els homes i els mags, però com aquests últims, tenen poders, però menys i diferents. Viuen en coves i troncs dels arbres i també fan alguna cabana. Tenen molta relació amb els homes i, de fet, viuen una mica cap als marges de la Selva Negra i viatgen sovint per terres humanes. De fet, són com gnoms grans, més pesats i més humans però n'hi ha molts menys. Treballen en metalls i també es dediquen al comerç, sobre tot de pedres precioses i altres objectes de valor. I mengen com els humans.

També hi ha quatre o cinc trolls força grossos (dos metres i mig o tres) totxos i rudes. Son una barreja entre homes grans, bèsties i Esperits de la Natura i saben fer foc i tallar arbres. Viuen tots en unes coves que hi ha cap al Nord i no es mouen d'aquell entorn. Si veuen els raigs del sol, queden com petrificats fins la posta. Mengen carn a la brasa, des de conills a cérvols i, si algun home s'apropa al seu territori, si poden també se'l cruspeixen. Però als Esperits de la Natura no ens fan res i fins i tot ens ajuden en alguns casos a canvi de menjar.

En part bruixot, en part monstre o animal i una mica que té d'Esperit de la Natura, hi ha l'Escorpí Gandul, però aquest mereix tot un escrit per ell sol.

Estel.-Verd.

Els trolls són una barreja entre homes grans, bèsties i Esperits de la Natura.